Del penya-segat estant

Segons sembla el temple de Debod formava part d’una ruta de santuaris dedicats a la deessa Isis, tot i que en aquest temple a qui s’adorava era al deu Amon, doncs és aquest deu qui apareix als relleus amb escenes rituals i  les referències epigràfiques, interpretades ja per Champollion.

El concepte de Temple a l’antic Egipte era diferent al que es té actualment. Un temple egipci no era un lloc estrictament de peregrinació i adoració pública. El faraó l’erigia, en primer lloc,  com un altar dedicat a la divinitat i en segon terme com un monument a ell mateix. El poble no podia accedir a certes partes de l’edifici reservades als sacerdots per guardar-lo de qualsevol impuresa exterior que pogués atenuar el caire diví o incitar la divinitat a allunyar-se del lloc.

 

El santuari era una expressió simbòlica del Cosmos i reproduïa el moment del primer dia de la creació a partir de la celebració de diversos rituals de permanència i la renovació de la creació original de la vida tant dels deus, com dels homes i de tot allò existent al cel i la terra. Així doncs el temple era el lloc de residència de la divinitat.

La UNESCO feu l’any 1959 una crida per la salvaguarda dels monuments de la Baixa Nubia que havien de quedar negats per la construcció del llac artificial d’Assuan. Quatre temples serien regalats als països que col·laboraren en la salvaguarda de la riquesa arqueològica d’aquesta manera el Temple de Debod arribà a l’estat espanyol.

L’estudi d’aquest temple però, fou dut terme pels mateixos egipcis i una missió arqueològica procedent de Polònia. Seria desmuntat precipitadament, pedra a pedra quedant les restes davant la ciutat d’Asuan l’any 1961 i no seria fins abril de 1970 que s’embalaren les restes i arribarien a Madrid el mes de juny del mateix any.

Lamentablement amb les restes només s’adjuntà uns croquis, una col·lecció de fotografies i una numeració dels blocs, bona part incorrecta. això feu  molt complexa les tasques de reconstrucció. Finalment a la muntanya del Príncipe Pio, diverses vegades pintada per Goya, és on, al final, els deus egipcis han estat instal·lats per mirar la ciutat i a ells els miren de reull l’Almudena i  San Francisco El Grande, tot proper al Mazanares i ben allunyat de Nil en tots els sentits.  

                                      (Teatre romà d'Alexandria)

Dissortadament molts dels llocs que la història i la literatura ens han permès conèixer de la ciutat avui han desaparegut i el que en queden són poques restes o alguns vestigis com la columna de Pompeius, les restes del teatre romà i el Serapeos, on es pot baixar a alguns dels seus túnels i criptes.

                           (Columna de Pompeius al Serapeo)

És habitual llegir a la premsa llistes on es qualifica de millor a pitjor, o a l’inrevés, tot allò que pot ser qualificable amb qualsevol objectiu sigui o no lloable. Doncs bé, aquesta carrera, segurament sense saber-ho la va inaugurar Antipatros de Sidó l’any 125 A.C., quan, en tot just vuit línies d’un poema, cità el que considerava les meravelles del mon que coneixia: Els Murs i Jardins de Babilònia, l’estàtua de Zeus a Olimpia, el Colós de Rodes, les Piràmides de Gizeh, el Mausoleu d’Halicarnàs, i el temple d’Artemisa a Efes. Aquest poema originàriament també citava la Porta d’Ishtar però en algun moment, es va substituir pel Far d’Alexandria.

La llista respon óbviament a una concepció del mon totalment hel·lènica, al cap i a la fi de les 7 meravelles, només en son alienes els Jardins de Babilònia i el complex de Gizeh. l com que les terres entre el Tigris i l'Eufrates, ja eren representades pels Jardins es canvià la Porta d'Ishtar pel Far de la ciutat d'Alexandre, un macedoni que feu realitat l'únic imperi panhel·lenic.  

         (Fragment porta d'Ishtar al Museu Pergamon. Berlín)                 

És prou conegut que anteriorment ja s’havien fet altres llistes, tot i que només es disposa de referències escrites, com la del meu admirat Herodot, la de l’enginyer Filò de Bizanci o la de Calímac, bibliotecari d’Alexandria. Segles després anirien apareixent altres aportacions com la del poeta Marcial, qui afegiria a la llista el Coloseo de Roma, a Filò de Bizanci (s. V) se li atribueix el llibre De septem mundi miracolis, i encara amb dates posteriors Gregori de Tours (s. VI) o Beda el Venerable (s VIII) publicaren escrits discutint les excel·lències de cada monument. Durant el Renaixement, aquests mites serien inspiració pels artistes més diversos i es podria seguir citant autors i llistes diverses fins arribar als nostres dies.

Sembla bastant clar que realitzar llistes d’aquesta mena no és altra cosa que mantenir un mite que transcendeix el temps. Triar 7 elements d’una sèrie ha estat una constant a la història, set foren els savis de Grècia, set els turons de Roma, set els pecats capitals, etc., i seguim valorant una llista de meravelles de les quals només les Piràmides, malgrat el pas del temps, romanen al seu lloc, la resta han desaparegut, desconeixem la seva localització exacte, desconeixem els detalls tècnics de com es construïren i ni tan sols sabem com eren en realitat.

Probablement per aquest motiu amants de l’art, la història, viatgers i també turistes busquem, de tant en tant, indrets on sense la necessitat de veure gairebé res, seguint noms i paraules intentem alliberar dels sentits per poder arribar a imaginar quelcom del que pot haver-hi concentrat en les poques pedres d'questes indrets. Així doncs, com férem amb els grans monestirs de Catalunya, iniciem una sèrie d’articles sobre les presumptes meravelles del mon antic o el que queda d'elles. 

Hi ha qui l’anomena museu a l’aire lliure, però sense ser totalment mentida, probablement seria més encertat considerar-ho un parc amb un recull de peces procedents de l'antic Egipte més o menys ben posades a l’entorn de l’edifici on hi ha exposada i ben guardada, per la pols, una estàtua colossal i de somriure enigmàtic de Ramses II.

Entre els fragments de columnes, escultures i les peces més diverses, hi ha diversos sarcòfags de pedra i una taula de les que s’emprava per dur a terme el procés de momificació del cos d’aquells qui s’ho podien pagar i d'aquesta manera assegurar-se que tant el viatge com l'estada  al regne dels morts fos d'allò més complaent.

Si la mòmia de Ramses II va estar a punt de patir un procés de descomposició, la dècada dels 70 del segle XX, no va ser per que, Anubis, deu de la necròpolis, deixés de protegir el cos del faraó, si és que mai ho va fer. Tampoc va ser per manca de  professionalitat dels embalsamadors de l’any 1224 A.C., més aviat va ser per la manca de condicions del Museu Egipci de El Caire.

Els embalsamadors eren uns mestres i els gairebé 3000 anys que Ramses II passà a la seva tomba del desert no varen malmetre ni un bri el seu cos mortal. Foren unes dècades a la sala del Museu Egipci, on era exposat, les que feren que estigués a punt de desaparèixer.

Lleuger com una closca d’ou i dur com una estàtua, així és com havia de quedar un cos momificat als ulls dels especialistes embalsamadors. I així havia de ser el cos etern per durar milions d’anys. Avui aquests vestigis físics ens enfronten a la precarietat de l’existència i al desig de superar-la. Els egipcis creien en la supervivència de l’ànima després de la mort, per tant, calia un lloc on poder retornar i per aquest motiu es momificava als difunts.

Originàriament els egipcis embolcallaven els seus difunts en una estora o en la pell d’un animal i els enterraven a l’arena. El calor i el vent del desert assecaven els cadàvers abans de la seva descomposició. Els embalsamadors intentaren aconseguir aquest mateix efecte de conservació natural a partir de mètodes artificials i ho aconseguiren amb un tractament que durava 70 dies i es duia a terme en uns espais allunyats de les vivendes, a la riba occidental del Nil.

Inicialment es treballava en tallers ventilats prop de l’aigua, doncs en calia molta per rentar els cossos i posteriorment treballar en condicions a les sales conegudes com de la puresa. En aquest indret eren molt importants les taules d’embalsamar que, previstes de reguerons i canals permetien recollir totes les visceres per dipositar-les als canopis, que acompanyarien el cos del difunt. No s'ha d'oblidar que per assegurar-se un bon viatge calia conservar tots els òrgans del difunt encara que estiguessin separats.   

Els treballs eren supervisats per sacerdots que oferien rituals al deu Anubis. Durant la cerimònia i el procés de momificació, aquests professionals, duien probablement una màscara amb l’efígie del mateix deu. Era una identificació amb la divinitat protectora però, al mateix temps, una lleugera defensa a l'hora de protegir-se de l’olor que desprenien els cossos a embalsamar. 

No han arribat documents escrits del procés i les tècniques que empraven per embalsamar, però al llibre II de les Histories Herodot explica que, després haver plorat el cadàver, els embalsamadors mostraven una selecció d’efígies de cadàvers en fusta per que la família triés el model i el sistema per embalsamar al difunt, d’acord amb el preu que podia pagar. Fet el tracte prenien el cos que tornaven acabat tot el procés per iniciar la festa que constituïa el funeral i els preparatius pel viatge definitiu al més enllà.

La fascinació exercida pels faraons encara roman avui en dia gairebé intacta, mercès als artistes i artesans que elaboraren fórmules pictòriques pròpies de la reialesa fins crear una autèntica estètica del poder on al marge de les insígnies, vestuari i altres atributs hi havia la colossalitat. 

A Egipte les estàtues colossals no son altra cosa que una metàfora del conjunt de la civilització. Una civilització les restes de la qual es va erosionant abans de tenir prou temps com per entendre-la i a El Caire, el Museu Egipci o conjunts com els de Gizeh, Saqqara o Menfis serveixen de resum per la història del país del Níl.

Al sud del Delta hi ha el poblat de Mit Rahina, a la zona de Menfis, antiga capital i centre econòmic del Baix Egipte. Encara que avui costi de creure, qui dominava Menfis dominava l’alt i el baix Egipte. En aquest indret s’hi conserva una figura colossal de Ramses II, un faraó que mort a la inusual edat de 80 anys, va tenir temps d’emplenar de propaganda tot el país deixant nombrosos testimonis de la seva persona, fos en qualitat de rei o de deu a partir de texts redactats per ell mateix o composats per la seva glòria; estàtues enormes, palaus en ruïnes i temples com el d’Abu Simbel.

Destre en l’art de la propaganda i la publicitat, es va saber fer representar sempre en els millors moments i si en algun cas, com a la batalla enfront dels hitites a Quadesh, es produïa una derrota o com a molt un empat, no tenia cap escrúpol per reconvertir-lo en una heroïcitat.

El colós que de Ramses II es pot contemplar a Menfis té un problema d’interpretació: fa una ganyota cínica o riu dolçament?

Si la imatge que tenim d'aquest faraó és que fou certament superb i despietat, és més probablement més per culpa de la literatura que no pas de la història. Aquesta imatge més tradicional ha perdurat mercès al sonet de Shelley, Osimandies, composat  quan es traslladà al Museu Britànic un magnífic bust del faraó que hi roman exposat. Tot i que alguns autors defensen que simplement era un egòlatra que al regnar en temps d’abundor es va poder dedicar a deixar rastres de la seva vanitat personal pertot el país.

Però no és només la figura colossal del faraó el que es pot visitar, si la temperatura ho permet, un museu a l’aire lliure envolta a Ramses II.

Una de les peces que potser crida més l’atenció és la interessant Esfinx d’alabastre, potser del temps de Hatshepsut. Aquesta Esfinx no impressiona com la de Gizeh però és perfectament abastable, dóna una idea de força apaivagada, reposada, en actitud majestàtica gairebé divina i dominada més per la intel·ligència humana que no pas per la força animal destructora d’enemics.

La resta de l’espai és ocupat per bases de columnes inabastables, escultures com les de Lameses II, sarcòfags, un llit on es duien a terme els processos de momificació, i altres restes que et porten a la observació i la reflexió sobretots aquests exemples de la producció humana.

La primera imatge de l’Antic Egipte és sempre Gizeh i les 3 piràmides, però no pas  massa lluny hi ha la primera piràmide que es va construir, la de Saqqara dins un complex que és una gran necròpolis plena d’edificacions subsidiàries, mastabes, temples, criptes, patis i una columnata on la piràmide graonada de Zoser sembla sortir de la terra.

Aquesta imatge lliga perfectament amb un dels mites egipcis sobre la creació del mon. Un d’ells explica que a l’inici dels temps no hi havia cel, ni terra, ni deus,  només hi havia aigua. D’aquest oceà inicial sorgí el fang que va configurar un turó i d’aquest turó va néixer la vida.

Òbviament l’espectacle de la terra emergent de l’aigua era quelcom molt familiar pels egipcis. Al cap i a la fi la seva supervivència depenia de l’enaiguament anual  de les terres provocat pel riu Nil i el seu posterior assecament. Per tant, les  piràmides els podia perfectament recordar la primera vegada que la terra s’aixecà sobre les aigües emergent del  caos primitiu però, metàfores al marge, quan els súbdits de Zoser van veure per primera vegada aquesta piràmide fa uns 4600 anys es devien espantar.

Probablement es va fer construir per imposar respecte a l’hora que impressionar amb la força divina representada pel faraó. De totes maneres, fos com fos, el cert és que era el primer monument d’aquest tipus que  es veia a Egipte.

Aquesta piràmide en realitat és una escala - no pas la seva representació - que  s’eleva uns 60 metres per damunt les arenes del desert egipci. La seva forma compacta proclamava  clarament una veritat divina que fins el més petit dels mortals havia de  conèixer: l’ànima del faraó pujaria per aquesta escala fins el cel per unir-se  als deus i esdevenint-ne un d’ells. A la terra hi deixava, en una cambra segellada a la piràmide, una escultura en  representació des d’on podria contemplar eternament els estels a través de dos forats que travessaven la paret de la cambra.

Les piràmides, des d’un punt de vista purament terrenal i pràctic, eren fortaleses destinades, sense èxit, a protegir del pillatge les restes embalsamades del deu - faraó i les ofrenes que l’havien d’ajudar en la seva vida del més enllà.

La construcció d’aquesta piràmide i les posteriors implicava la necessitat de dominar l’art i l’arquitectura però també obligava a tenir un gran domini de l’organització social. Al voltant de Saqqara hi havia tot un organigrama perfectament lligat format pel cos de funcionaris responsables de la sanitat, els arxius, els canals, el pa, la cervesa, l’oli i els pous de gra. Uns pous i  altres evidències de la vida de les persones que prengueren part en la seva construcció, que, més o menys debatut per historiadors i arqueòlegs, la  tradició i l’Antic Testament identifiquen amb els que feu construir l’estricte  administrador Josep, el dotzè dels fills de Jacob, per afrontar els 7 anys de  fam que havien de castigar Egipte.

Egipte, amb les piràmides, desenvoluparia una tradició funerària tant globalitzada i forta que religió, art i pensament acabaren sent quelcom únic al redós del culte als faraons fossin vius o morts.

Lamentablement però, els àrabs que governaren Egipte amb posterioritat a l’any 640 D.C., no sentiren cap respecte ni pel culte funerari, ni pels seus avantpassats, iniciant el comerç de mòmies, les dues primeres de les quals viatjaren de Saqqara a Roma  l’any 1615 i el posterior desinterès  d’algun que altre governador turc va contribuir enormement a que el s. XIX  museus com els de Londres, París, Berlín o Torí fundessin o ampliessin les seves col·leccions a l'hora que contribuïren enormement a la salvació i conservació de nombroses peces arqueològiques.

Seria també un europeu, Auguste Mariette, qui vetllà per que les peces més importants romanguessin a Egipte i no ho devia fer malament doncs l’any 1858 fou nomenat director d’antiguitats del museu de Bulaq, gènesi, origen i fonament del que avui és el  Museu Egipci de El Caire. Però reflexionar sobre la necessitat de retornar o no certes peces als seus llocs d’origen, és qüestió d’un altra article.

Molts son els temes i els llocs que ens fascinen a qui ens agrada viatjar i probablement pel misteri, per la grandiositat, per les imatges cinematogràfiques, per les fotografies i els reportatges, l’Egipte dels faraons és un d’aquells llocs on més aviat o més tard s’acaba fent un salt en el temps per veure, entre altres coses, com s’inclina el sol davant la planura de Gizeh, la darrera de les meravelles de l’antiguitat.

Intentar definir la ciutat de El Caire és pretendre definir la complexitat que representen 7000 anys d’història. És casar la civilització faraònica amb una capital contemporània, és definir un garbuix on al llarg dels darrers dos mil anys  coptes, jueus, musulmans, otomans, francesos, anglesos i egipcis moderns han  creat una ciutat complexa de molts milions d’habitants.

A les afores de El Caire es produeix la inevitable visita a les piràmides, unes piràmides admirades per Herodot, Alexandre el Gran, Napoleó i l’espia-viatger Domènec Badia, més conegut com Ali Bey.

Resulta curiós i sorprenent de camí cap a Gizeh observar com les tres grans piràmides han estat gairebé engolides per la capital. La piràmide de Keops, la del seu germà Kefren i la del fill d’aquest, Mikerinos, són probablement, encara avui, bona part de l’ànima d’Egipte, un Egipte que contrasta entre dunes i edificacions contemporànies, uns espais que han configurat els paisatges dels llibres d’escriptors com Pierre Loti, escenaris de novel·la d’Àgatha Christie o films com Terra de Faraons, de Howard Hawks.

Si es disposa de prou temps, val la pena evitar les excursions amb camell, allunyar-se de la carretera asfaltada i buscar la perspectiva de les 3 grans piràmides que situen Keops, Kefren i Mikerinos com unes peces de trencaclosques que, segons a quin costat et situes, tenen de fons el desert o la ciutat de El Caire. Sigui com sigui, aquest conjunt, tingui o no la pedra calcària amb la que es cobrien les piràmides, segueixen impressionant.

L'Imperi Antic, com gairebé tots els temps, fou un període d’austeritat i ascetisme per alguns mentre unes selectes minories es dedicaven de ple als plaers i altres excessos. Una llegenda recollida el s.V A.C. per Herodot al segon llibre de les seves Històries, es refereix als excessos d’aquest imperi. Segons sembla, un oracle va predir al  faraó Mikerinos, net de Keops i constructor de la tercera piràmide, que només li quedaven sis anys de vida. Segons Herodot, a partir d’aquell dia el faraó feu construir un gran nombre de llànties arreu, i en enfosquir es posava sota d’elles per continuar amb tot tipus de diversions, sense parar ni un sol moment. El propòsit era convertir la nit en dia fins allargar de 6 a 12 anys la vida que li quedava i d’aquesta manera condemnar a l’oracle per mentider.

Malgrat tot aquest hedonisme la vida per la majoria d’egipcis era dura i avorrida. La societat s'havia construït sota una única preocupació: la immortalitat dels faraons. Aparentment costa entendre què portava als ciutadans d’aquell regne a adorar tan fidelment al seu sobirà considerat de natura divina. Probablement, la raó era que a través del rei s’expressava la natura divina de tota la societat i per aquest motiu els egipcis es creien verdaderament la importància de construir una piràmide. Al cap i a la fi és exactament el mateix que succeïa durant l’edat medieval quan en un petit poble d'Europa es construïa una catedral, es servia o s'emprava l’estímul de la fe.

A la planura hi ha el camí que et porta a l’enigmàtica Esfinx de Gizeh, guardiana i protectora de les piràmides. Una figura enterrada i desenterrada de les arenes del desert diverses vegades al llarg de la seva existència. Una figura desproporcionada, esculpidaa la roca, amb cap de faraó i cos de lleó que perdé el nas a l’edat medieval i  té la barba, ben guardada, al British  Museum.

Aquesta esfinx egípcia ha estat model per civilitzacions posteriors, com la grega que afegint-li unes ales i uns pits es dedicà a plantejar enigmes als viatgers i devorar als qui no els resolien. Així doncs passà de guardiana a saltejadora i de protectora a enemiga recurrent. 

Després d'haver reviscut, encara que només fos per unes hores, algunes realitats de fa 5000 anys, després de viatjar per aquest mon antic, tornar a la carretera i entrar novament a El Caire fou com fer novament un salt de gegant en el temps  sense tornar completament a l’actualitat.