Del penya-segat estant

Hi ha persones que van al psicòleg, altres anem a Londres. De 1990 ençà tinc el costum de peregrinar a Londres sovint. Hi ha qui creurà que es tracta d’una metàfora, però en ser una de les ciutats més contradictòries del mon l’aire et regenera, et posa motor i carrosseria a punt i tornes amb les piles carregades.

Londres és històrica, pintoresca, insòlita, acollidora, contradictòria – és la ciutat tant del fair play com dels hooligans - innovadora, clàssica, turística, silenciosa, sonora, feréstega, la llista d’adjectius seria tant llarga com la relació de llocs, coneguts o no, per visitar.

Resulta francament difícil no sentir-se lliure en una ciutat com aquesta on pots anar allà on la multitud et porti, qualsevol dissabte a la tarda tot al llarg d’Oxford Street, durant el Christmas Shopping o passejar sense pressa, contaminant-te del silenci que marquen els nombrosos parcs i els petits jardins urbans rodejats per retxes victorianes, sortosament desconeguts pels turistes ocasionals que es fotografien al Big Ben, entren als Pubs i en surten sense conèixer els rituals.

Tradició o renovació, conservadorisme o avantguarda són termes sobre els quals Londres ha anat oscil·lant al llarg del temps, doncs els edificis més innovadors conviuen en harmonia amb els antics i els londinencs, si n’hi ha, acullen aquestes noves propostes estètiques i les fan tant seves com el five o’clock tea. Probablement l’exemple més clar d’aquesta convivència és la roda, coneguda com London Eye, que construïda amb data de caducitat, ha prorrogat la seva existència i ha esdevingut fons d’alguna escena dels films de James Bond.

South Banck fou fins el traspàs de segle una zona de paisatge postindustrial, amb molls degradats i restes del que algun dia foren les industries victorianes. En pocs anys ha passat de ser la zona post industrial més decadent a convertir-se en el lloc de moda – trendy – en diuen els anglesos i en la versió més pijo-nostrada sembla que s'ha de dir que "marca tendència".

En tot cas és un barri on després d’assistir a la representació d’un Juli Cèsar o d’un Ricard III, al reconstruït teatre shakesperià The Globe, tornes al futur entrant a l’antiga central elèctrica de Bankside convertida l’any 2000 en Tate Modern, un molt bon museu d’art contemporani, tot i que probablement, no tant com els anglesos es pensen. 

En fi, Londres ha convertit una de les zones més canalles de la ciutat, plena de bordells i pubs poc recomanables, en una zona d'apartaments de luxe amb una arquitectura urbana força innovadora com el nou, City Hall - ­ajuntament - una esfera distorsionada de vidre construïda per Norman Foster davant per davant de la Torre de Londres i a pocs metres del Tower Bridge.

Una vegada més, ens trobem amb aquest cercle constant que conforma el Londres més tradicional i el d’avantguarda.

Recentment ha aparegut per casa un d’aquests plecs de coloraines d’això que anomenen correspondència co­mercial, on a la portada destaca­ven dues fotografies a tot color. A la primera hi havia tres persones femenines, verticalment discretes, volumètricament amplies i cronològicament diria que properes a meitat de segle, és a dir, candida­tes apropiades per inspirar al ma­teix temps Rubens i Fellini.

Costat per costat, a la segona fotografia, s’hi reproduïa la imatge de dues esculturals morenasses i una rosassa, amb tot allò que cal i res del que no cal, per ser can­didates indiscutibles a pòster cen­tral del Playboy. El peu de fotografia deia: “¿Qué tienen en común?”.

Òndia, quina pregunta! Després d’observar amb gran profunditat du­rant poc més de tres segons la pri­mera fotografia, vaig disseccionar d’una manera gairebé quirúrgica al llarg d’un parell d’hores la dels tres bombons del costat finalment, vaig arribar a alguna conclusió sobre la muta­bilitat humana.

Lamentablement, però, l’equip de publicistes que havia preparat aquesta campanya no volia portar­-me pels camins de la natura, la ten­dresa o la sensibilitat. Més aviat preferien fer-me adonar d’una re­alitat més fenomènica i plenament palpable.

La resposta correcta a la pregunta maliciosa era a les planes interiors del fulletó. La coincidència era el nom del director d’un centre de bodybuilding, el qual garantia, en­tre d’altres coses, que seguint els seus consells tindria l’esquena sana, l’abdomen llis i sense gairebé esforç perdria aquells centí­metres de més i qualsevol esbós de cel·lulitis. Déu n’hi do de la pro­posta!, però la traca final era ex­cepcional: en només cinc minuts al dia -no afegia durant quants anys- i sense passar per cap quiròfan podria convertir-me en una de les models de la fotografia de la dreta.

Deixant de costat si tots els lec­tors del fulletó tenim o no cel·lulitis i que puguin o no sobrar-nos uns decímetres, centímetres o mil·límetres de greix, es fa difícil entendre com amb uns apa­rells gimnàstics -que poc es dife­rencien dels que descriuen Caro Baroja, García Carcel o el mateix Kamen als seus treballs sobre la in­quisició- i una faixa d’efectes calòrics, qualsevol persona masculina amb qualsevol verticalitat i uns quilograms ex­cessius de massa corporal pot convertir-se en una Venus d’aquelles de la portada sense necessitat de bisturí.

Uns fulls després pre­guntaven: “¿ Cómo te sentirías si un equipo de masajistas relajara cada músculo de tu cuerpo?”. De cop i volta, sense pa­rar cap mena d’atenció en la redacció de la pregunta, el lector es podia imaginar,  més o menys, re­laxat al mig de les tres meravelles d’abans, però la fotografia d'un “mascle 10” amb musculatura de còmic futurista dient “Descubre todas las ven­tajas” podia induir a algun lector a la depressió més profunda.

Fins vaig pensar que era una llàstima deixar perdre aquell cos i pot­ser valia la pena fer arri­ bar la informació a algunes ami­gues per si podien treure al xicot algun rendiment erotico-festiu. Poc després, però, vindria una ve­gada més la crua realitat; es trac­tava de la publicitat, únicament i exclusivament d'un matalàs elèctric.

Comprenc que el problema plantejat en aquest article és de la única responsabilitat de l’autor i algunes conclusions poden ser precipitades a partir d’unes imatges i d’unes lletres més grans que les altres. Segurament el director de màrqueting de l’empresa corresponent és un geni i ser­vidor una mica totxo. Per tant, cons­cient de les meves limitacions, pro­curaré no comprar res gaire cridaner ni que hagi arribat al meu coneixement a partir d’aquest tipus de propaganda.

Venècia cal veure-la des del mar, com ho feu Marco Polo en tornar de la ruta de la seda o com Casanova en tornar dels seus galanteigs per Europa. Així ho feren durant segles els turcs que la volien conquerir i qualsevol viatger abans de la construcció del ferrocarril o de la carretera que et porta procedent de l’aeroport.

Els taxis nàutics et deixen on desguassa el Gran Canal. Els fanals i el balanceig de les gòndoles la fan única com les arcades entrelligades del palau Ducal, les línies rectes del Campanile o les cúpules bizantines de Sant Marc.

Venècia és una ciutat hereva del classicisme embellida per les aportacions de l’Orient Bizantí. De jove la República Serenissima dominava l’Adriàtic, enriquida pel comerç es tornà una gran senyora, i cap al set-cents esdevingué decadent tot transformant-se, el segle del romanticisme, en un regne ombrívol que actualment s'ha convertit en una vella, que afalaga, emociona i instrueix.

Com totes les potències, durant set segles exercí el monopoli amb Orient i el lema “siguem primer venencians i després cristians” li va permetre fonamentar les seves riqueses quan era possible en el comerç i quan no, en el robatori i el botí. Escandalitzà al mon cristià robant, a Constantinoble, els cavalls de bronze que llueix al sostre de la basílica i els coneguts Tetrarques, figures de pòrfir vermell representant a quatre cavallers abraçats en un dels escaires entre la basílica i el Palau Ducal.

Arribat el moment de fundar esglésies, va buscar relíquies de prestigi, a Sant Marc el portaren d'Alexandria i li construïren la catedral. De Jaffa portaren el cos de sant Nicolau, de Xios el de sant Isidor i per la resta d’esglésies anaren aprofitant peus, braços i altres membres tant dispersos com santificats d’altres procedències.

A Venècia cal passejar-hi de nit, els carrerons sense gairebé llum, silenciosos i deserts trenquen clixés i la ciutat es torna diferent. Carrers per caminar o canals per navegar, palaus i cases vora l’aigua et retornen a la malenconia dels il·lustres viatgers que l’han descrit. Venècia de nit és silenci, un silenci estampa de la Serenissima Ruffiana, un ídol que aquesta vegada té els peus a l’aigua.

Cap a finals de l’Imperi Romà es va produir un important augment de l’activitat dels demagogs. Entre ells un personatge, tant astut com amic dels àmbits més suburbials del poder, anomenat Clodius, va aconseguir un lloc de gran importància. En realitat aquest Clodius s’havia mogut sense massa èxit entre les petites engrunes del poder local a la perifèria del territori fins que al mig de la crisi de l’Imperi Romà occidental i en moments d’inestabilitat, va abandonar definitivament qualsevol resquitllada de dignitat i, tot dissimulant la seva situació personal, es posà al costat d’un candidat al Senat que deia defensar els interessos dels ciutadans romans. A partir d’aquí va aconseguir tenir accés a les cúpules de poder.

En termes de realitat quotidiana Clodius es dedicava a conspirar pels carrers de Roma, a fer córrer falsedats, a amenaçar ciutadans honrats, a pervertir, si era possible, certs processos electorals i a emprar totes les argúcies fossin legals o alegals (quan eren il·legals ho feia fer al seus sequaços) en contra dels seus adversaris polítics, o de qualsevol senador que intentés actuar amb una mínima honestedat. Per descomptat que amb tot això va aconseguir enormes beneficis tant econòmics com polítics per ell i la seva família més directa.

Malgrat la imatge de seriositat que l’Imperi pretenia donar a l’exterior, la manca de rigor en el control interior, la despesa en obra pública acompanyada de la manca de diner en efectiu i el funcionament del govern en camarilla era de tanta magnitud, que l’emperador es veia obligat a pagar els serveis dels seus fidels, no pas donant-los-hi terres per treballar, com havia estat el costum de premiar als lleials servidors al llarg de tot l’Imperi, sinó que donant privilegis personals i anomenant familiars directes d’aquest personatge com a funcionaris de l’Imperi. És el període històric que el professor Arthur Ferril en el seu llibre Imperio Romano anomena De la prepotent seguretat al caos del s. III.

Sortosament això només passava a la Roma decadent de fa molts centenars d’anys. Poc o res ens pot fer pensar que avui trobem deixebles d’aquest personatge en els àmbits de poder contemporani més propers. La societat actual sortosament ha canviat molt i es fa molt difícil trobar cap Clodius o algun deixeble seu que posi per davant els interessos personals als del conjunt de la ciutadania. Si ho fessin i els ciutadans no reaccionéssim seria com si permetéssim donar classes de moral al marques de Sade, o veure a Jack l’Esbudellador dirigint un seminari de dissecció anatòmica mentre a nosaltres ens semblés fantàstic i a més aplaudíssim.

Dins el mon de la política sembla que cada vegada és més difícil presentar visions, possibilitats i realitats que no s’ajustin al pensament oficial de torn. Durant els segles XIX i XX s’ha repetit de manera unívoca el mateix llenguatge i les mateixes idees bidireccionals entre Catalunya i España o a l’inrevés.

Probablement Espanya espera un altra llenguatge de Catalunya però també Catalunya necessita ser entesa d’una manera diferent a com ho ha estat els darrers segles. Joan Maragall escrivia fa molts anys Escolta Espanya, seguia preguntant-se On ets, Espanya? per acabar amb l’Adèu, Espanya. Anys després Salvador Espriu clamava: El Brau, en l’arena de Sepharad,  seguia amb l’Escolta Sepharad per acabar amb el fa uns anys molt conegut i actualment gairebé oblidat:

...escrivint

en aquesta pell estesa,

en un cor amagat i immortal,

a poc a poc el nom

de Sepharad.

Fet això, potser deduirem que no podem estar constantment mirant al Madrid oficial amb objectius estrambòtics. Cal que mirem nord enllà i que allí siguem vistos com el laboratori  d’Europa. Però, tenir el cap ple d’idees, per més intel·ligents que siguin, si els socis només pensen amb els seus interessos personals al més curt termini fa que, una vegada més, fracassi qualsevol intent de veure les coses des d’una altra perspectiva.

Quan hom es mou en el mon de les idees sempre serà descavalcat, per aquell qui prefereix el % de comissió corresponent, que en alguns casos pot ser econòmic però en altres simplement estètic.

Es va votar l’Estatut, algun dia sortirà alguna resolució del Tribunal Constitucional, vindran les vacances i les eleccions o a l'inrevés. Dissortadament però, de moment l’únic que podem constatar és que una vegada més volent posar ferms a Espanya ha estat España qui ens ha posat ferms a nosaltres. 

Algunes idees han tornat a fracassar i el seus impulsors van ser acomiadats. Ara ens trobem que una vegada més, el futur caldrà inventar-lo però de moment no es veuen discursos innovadors. Les persones de gairebé sempre, o les seves versions més semblants, segueixen mantenint l’argumentari de sempre, per tant, obtindrem les respostes de sempre, la qual cosa a alguns potser ja els va bé, però el problema de les dues realitats roman com en temps de Machado i la vertebració com en temps d'Ortega. 

El passat dijous dia 20 d’agost de 2009 la Danubia Orchestra Óbuda dirigida per Alexis Soriano va estrenar el Noveno dia de la Creación d’Eduardo Rincón dins el cicle de 29 Festival Internacional de Música de Pau Casals de El Vendrell i també es pot escoltar editada en CD.

Els qui no entenem de música només poden dir que ens va agradar. No sé si fou per la composició, els ritmes o per que Eduardo Rincón té idees i escoltar la seva música et fa pensar. Tampoc hem vist més que a través d’internet, el seu referent, les pintures murals de Jesús Mateo a l’església de Sant Joan Baptista d’Alarcon.

 En tot cas escoltant la interpretació d’aquest poema simfònic sentíem..., sentíem coses. Els qui malgrat certes corrents reaccionares actuals seguim creient en l’evolucionisme enfront del creacionisme i malgrat el títol del que escoltàvem, la música de Rincón ens fa sentir únics. Al cap i al fi no hi ha altra ser a la terra que controli i utilitzi el foc, cap altra ser escriu, cap altra ser pinta. No és una qüestió de matisos, és una qüestió completa, no hi ha animals que facin petits focs, escriguin frases curtes, pintin una miqueta o siguin capaços de tocar l’oboé però no la trompa.

Quan hom sent a l’hora la música de Rincón i observa la pintura de Mateo es pot traslladar dins l’església d’Alarcon i ja no veu únicament tres obres d’art que es manifesten en conjunt sinó que apareix una manifestació del comportament exclusivament humà. La música de Rincón i la pintura de Mateo són una manera de comunicar-se exclusivament humana a través de símbols, a través d’un llenguatge de colors i de sons.

“El noveno dia de la cración” és l’invent d’un món fantàstic i misteriós, és la producció d’un univers de ficció, tan real com la vida mateixa. Els llibres, la música, l’ordinador amb el que es pot escriure o composar sorgeixen d’una mateixa font: La ment creativa i el comportament simbòlic que en general poden ser els components bàsics d’aquest poema simfònic. No estic segur si també la causa de la soledat humana actual.

Escoltant aquesta  composició es fa difícil traduir al llenguatge, suposadament, normal de les elucubracions en el camp de la ment no sé si de l’home actual o de l’home prehistòric. La música de Rincón vinculada a l’obra de Mateo i a l’església d’Alarcon crea dubtes, com es pot explicar quelcom tant complex de manera simple i senzilla? Possiblement la resposta estigui al camp de la metàfora i en aquest camp l’hagi trobat Eduardo en el mite, doncs com escriví Mircea Eliadeja a les societats mítiques l’home escolta al mon perque aquest no és mut i per desxifrar-lo ha de recórrer al símbols.

El 2 de maig de 1807 les tropes franceses arriben a Madrid. Un aldarull fa caure un soldat francès del cavall i la turba gairebé el linxa. Murat ordena afusellar a tot aquell qui vagi armat -en una època on ningú sortia de casa sense almenys un ganivet-. Uns 400 ciutadans, artesans, pagesos, clergues i pobres de solemnitat que es troben al mercat són empresonats i executats el 3 de maig.

Goya, es manté al marge. No es sap que va veure i que no va veure però, com tots els pares de família, va haver de jurar fidelitat al nou rei José Bonaparte i seguirà guanyant-se la vida retratant la nova monarquia i la no tan nova alta societat que, cortesana, s’ha adaptat perfectament.

Goya reacciona amb la sèrie de 82 estampes, Los Desastres de la Guerra, a l’odi, l’assassinat, la tortura i la violació que produí la Guerra del Francès. Amb tot, no sembla que prengui partit. En alguns dels seus gravats no és fàcil veure en quin bàndol es mata i en quin és mor. Deu ser de les primeres vegades que una representació de guerra no és feta per encàrrec del vencedor, per tant, no ha d’honorar un bàndol.

Els desastres representen una guerra de guerrilles, una guerra especialment cruel, però al marge de cadàvers, de ferits i de morts de gana, Goya no va veure res, per tant, representava les seves pors més enllà de la realitat. A les estampes les dones són assaltades, lligades i assassinades però les mutilacions i les tortures de caire sexual són reservades als homes Esto es peor o Que hay que hacer más?.

El 1813 torna Fernando VII, el “no tan desitjat”. S’aboleix la Constitució de 1812, es torna a instaurar la Inquisició, l’absolutisme i s’exigeixen purgues. Uns 50.000 ciutadans han d’anar a l’exili i els intel·lectuals detinguts són empresonats amb la resta de delinqüents comuns.

Goya es queda a Madrid, declara amb testimonis que rechazó con decisión cualquier relación con los miembros del gobierno usurpador. Seguirà sent el pintor de cambra del rei, mantenint el sou i la protecció. La Inquisició el cità però no pels Desastres, ni tant sols per Que se rompe la cuerda sinó per la Maja Desnuda.

Goya escriu al rei dient-li que sentía el deseo ardiente de eternizar con el pinzel las escenas más honrosas de nuestro alzamiento contra el tirano i com a resultat, la corona li paga totes les despeses, a més dels honoraris com a pintor de dos quadres de grans format que lliurarà l’any 1814. Aquest quadres seran El 2 de Mayo i  Los fusilamientos del 3 de Mayo, als que afegirà, com obsequi de l’autor, 6 retrats del nou monarca.

És a dir, crea 2 quadres brillants a tots nivells, que semblen realitzats com a reacció immediata a un esdeveniment, foren pintats 6 anys després dels fets. Dos quadres on es canonitza la resistència del poble resulta que han tingut una gènesi molt menys heroica. Uns quadres de resistència contra l’opressió han estat emprats per guanyar-se la confiança del nou tirà absolutista, mantenir la pensió i quedar-se a Madrid, almenys de moment.

Sembla ser que l’oportunisme pràctic formà part de Goya, com ho fan avui els bons cortesans que, rebels per les cantonades, es posen al costat del poder tant bon punt els criden. Al cap i a la fi la sublimació de la raó no és compatible amb el poder remunerat.

(Aquest article, revisat, es va publicar al setmanari EL PATI el dia 3 d'abril de 2009)

Goya amb els diversos títols que li atorgà la cort - i com més alt era el títol més generosos eren els honoraris - pintava la família reial, els seus encàrrecs i encara tenia temps per retratar als qui marcaven les pautes del país i l’alta societat de la època que, al cap i a la fi, eren els qui li pagaven millor la feina i els capricis.

A partir de 1792, coincidint amb la seva malaltia, crea la sèrie els Caprichos on presenta unes imatges de la nit i del subconscient que no harmonitzen amb el progrés i la raó però tampoc ho fa amb bona part de l’acurat mon dels seus clients més oficials.

Aquesta sèrie serveix, segons els entesos, per alliberar visions personals i mal sons amenaçadors. Goya representa unes estampes on la noblesa són ases que miren àlbums familiars on hi ha més ases; en altres són burros suportats per les espatlles dels pagesos. Una dotzena llarga d’estampes ridiculitza monjos, frares i funcionaris de la Inquisició posant-se,segons sembla, al costat de la Il·lustració o dels il·lustrats que li poden pagar el preu que en demanava.

Resulta interessant fixar-se amb els ratpenats de “El somni de la raó produeix monstres”.Una visió terrible de quiròpters amb ulls de mussol, un mal son al que Goya posa un títol aparentment perillós en una època on la intel·lectualitat equipara raó amb il·lustració, il·lustració amb França i França és el país que ha trencat amb l’Antic Règim i on han executat al rei.

 Però si la raó produeix monstres, ens està dient Goya que la Il·lustració i el coneixement produeixen quimeres? És un títol accidental o premeditadament enganyós?. La mateixa sèrie, Caprichos, fa referència veritablement a fantasies personals i lúdiques que no han de ser presses seriosament o va més enllà?.

L’any 1799, anunciat al Diario de Madrid, posarà a la venda les sèries de 80 estampes en una botiga de perfums i licors al carrer Desengaño, fent pagar per cada sèrie 320 rals. En aquell temps un quilogram de pa en valia 6, per tant, cada sèrie equivalia a 53 quilograms de pa.

Poc temps després de ser posada a la venda ha de retirar-la, sense cap mena de dubte, per pressions dels grups atacats i, curiosament, ofereix planxes i estampes al rei Carles IV, un individu governant maldestre i calçasses a qui només interessa la caça però que les accepta, jugada mestra del pintor que d’aquesta manera es guanya la protecció del rei davant la Inquisició i una renda pel seu fill.

L’obra és àmplia i ara es pot veure al museu de Valls. Les preguntes són moltes i no sempre s’entreveu clarament si l’artista vol apartar d’ell, a través de la sàtira, errors, vicis, desencerts i extravagàncies o és un una víctima d’ells mateixos. No queda clar si Goya és un caçador o ha estat caçat?

(Aquest article, revisat, es va publicar al setmanari EL PATI el 6 de març de 2009)