Del penya-segat estant

Periòdicament les nostres comarques s’han vist obligades a estar pendents dels medis de comunicació per problemes d’incendis, escassetat d’aigua o inundacions, més de tant en tant per nevades exces­sives i, no entrarem avui en el comportament de certs serveis elèctrics sempre que passa quelcom poc o molt extraordinari. Alguns desastres dels darrers anys encara porten cua i sovint són font d’informació.

Conèixer és la millor eina per afrontar qualsevol contratemps, ens permet saber els orígens, les cau­ses i fins i tot les motivacions de qualsevol realitat. Conèixer ens per­met practicar el sempre  sa exerci­ci de triar en llibertat, tot i no vo­ler dir necessariament triar millor, però el més difícil és fer una bona elecció des de la ignorància o  impulsat per la necessitat i la urgència.

De l’escassetat d’aigua i l’assecament dels camps es va als incendis forestals, com aquell qui res, i dels boscos arrasats a les torrentades s’hi arriba en un tres i no res. Molt poques vegades ens de­diquem a buscar-ne els orígens i quan es fa i s’hi arriba, si algunes de les causes que l'han provocat no agraden sembla que s’amaguen. Massa sovint en comptes d’aportar solucions fruit del coneixement ens emboliquem en la part final del pro­cés: la desgracia.

Aquests desastres tenen força part de lliçó  moral, (les judicials són responsabilitats dels jutges) no estracta d’escarments tètrics, ni d’establir paral·lelismes esotèrics amb les pla­gues d'Egipte. Més aviat cal tenir present que, sovint, durant anys i panys, s’ha menystingut  la natura. Segons sembla falten embasaments, alguns s’han construït malament o en indrets poc adequats. Els boscos han estat generalment obli­dats, exceptuant els diumenges o quan s’han urbanitzat rouredes amb permisos poc estudiats, al·legals sinó il·legals i finalment, les aixetes, enlloc d’elements reguladors de la despesa, han estat fonts de malbaratament.

Amb tot aquest embolic no resulta incoherent que les protestes siguin habituals quan es parla de transvasaments, sobretot per que sinó s’aprèn a racionalitzar, reparar i repartir quan n’hi ha, com es pot fer quan en falta?. Avui sembla que els arguments d’aquells elements tant presumptament aïllats com eixelebrats que es deien ecologistes són assumits, almenys de paraula, fins pels sectors més conservadors. Avui es comença a ser conscient que quan s’ha saquejat la natura durant  decennis la recuperació no pot arribar en un parell d’anys de bonança aparent. Ens cal una cultura de la natura i una cultura de la no demagògia. Poques coses semblen en aquest moment tant importants com aquesta, aquí i ara calen estudis fets per professionals seriosos i professionals que sàpiguen in­formar-nos i fer-nos  entendre tot allò que calgui, per que necessitem conèixer fins les causes més ínti­mes per poder prendre decisions i preparar-nos pel futur.

Cal, en definitiva, ser conscients de perque, com, quan i fins a on pot continuar aguantant el nostre entorn i fins on podem aguantar­-lo nosaltres quan per culpa nostra s’extralimita i en un moment de crisi com l'actual potser seria una bona inversió fer arreglar les canonades que segueixen perdent milers i milers de metres cúbics d'aigua, netejar boscos i obrir nous trenca focs. Fer això seria una clara inversió en la creació d'un nombre determinat de llocs de treball i seria una inversió tant de present com de futur per tot el país, però ves a saber si ens aquest futur, en recollir els fruits d'aquesta inversió, els qui s'han decidit per aplicar aquest criteri ja no hi són i es beneficiarien dels resultats uns altres i, això si que no es pot permetre.

La meva Èfes, com la de tanta altra gent, no és pas a Turquia, és a l'Àsia Menor i la voldríem amb les restes jònies del mil·lenni abans de Crist i no pas només romana, però sigui com sigui, es tracta d’una ciutat força ben conservada dins el mon clàssic tot i haver estat abandonada el s. VI després d’un terratrèmol que sedimentà el seu port i emplenà el riu de restes al·luvials.

Aquest riu era el Caistre, probablement el riu d’Heràclit, filòsof peripatètic sense  escola, que ens feu anar de corcoll a COU amb la cèlebre cita “un home no es pot banyar dos cops en el mateix riu”. Enemic a parts iguals de la democràcia i de la tirania defensava el ser infinit, considerava que la llei de la identitat no tenia vigència, establia la irracionalitat del real i tenia passió per la dialèctica. Davant d'aquests plantejaments és evident que no tingué pas entre els seus  defensors a Plató, molt més partidari de la immutabilitat. Heràclit buscà un equilibri entre l’ànima humana i un cosmos que nega el caos, acceptà que l’Univers era fruit de la lluita de contraris i que en darrer terme hi havia un  principi d’unitat, una harmonia una síntesi d’aquests contraris que seria Déu.

La vella ciutat es troba a la vall d’un turó anomenat Koressos on et pots fàcilment fer una bona idea de com era l’urbanisme a l’Àsia Menor. No recordo exactament per on vagi entrar a la ciutat antiga però el primer que vaig veure o en tot cas em va cridar l'atenció, fou l’Odeon, més petit que un teatre, dedicat a la música, sovint cobert per un sostre de fusta per ajudar a retenir el so i on sovint era l'indret on es reunia el consell consultiu de la ciutat, un dels dos consells que la dirigien.

La font de Trajà, és un d’aquells edificis, que sovint t’obliga a consultar la guia per entendre les seves reconstruccions, el temple d’Adrià, en canvi, no requeria tan d’esforç. Baixant per la via dels Curets, la més cèntrica de la ciutat, camí sagrat que travessa tota la ciutat i et porta fins la biblioteca de Cels on diuen que s’hi guardaven un 14.000 pergamins. Al llarg del carrer s’hi troba la porta d’Heracles, les termes i algunes de les vil·les dels personatges més notables.

Segurament fou la ciutat més important de l’Imperi Romà a l’Àsia durant el període d’August, per aquest motiu, hi havia un teatre amb capacitat per unes 24.000 persones i la seva deessa protectora era Artemisa, una deessa amb els pits plens d’ous símbol de la fertilitat, que coneixem, desaparegut l'original, a través d’una còpia. El  seu temple era considerat una de les grans i variables meravelles de l’antiguitat de la que avui en quedat tot just una columna.

Segons la llegenda fou també en aquesta ciutat on passà els darrers anys de la seva vida la Verge Maria,en una casa que esdevingué posteriorment una petita esglesiola, probablement una de les primeres esglésies cristianes d’aquelles contrades, on suposadament sant Joan hi redactà el seu Evangeli i on s’hi celebrà el tercer concili ecumènic de la cristiandat.

El País de Gal·les és una terra on els principals referents són Cardiff al Sud i les terres d’Snowdonia prou ben retratades en els paisatges del Senyor dels Anells. Un país amb una llengua, el gal·lès, amb una sonoritat tant especial i misteriosa que inspirà Tolkien a l’hora de recrear el llenguatge dels elfs del bosc.

No massa lluny d’Snowdonia, al nord est del país, allunyat de les grans ciutats, hi ha una zona plena de petits pobles rodejats de boscos, rius i castells tant cuidats com aparentment salvatges. Un d'aquests pobles és Llangollen, capital d’una vall que sobreviu a la riba del riu Dee, sota un turó coronat per les ruïnes vigilants del Dinas Brân Castle.

Es pot dir que he estat una setmana en un poble envoltat de natura, en un camp on els ramats d’ovelles passegen per les pastures enormement verdes i fresques, on les nuvolades i la pluja són abundants i on la repetició relativament constant de més de cinc ullades de sol que superin els tres minuts justifiquen escoltar als nadius afirmant que el bon temps ha arribat.

Aquest temps meteorològic és, tant de canvi com d’inseguretats, igual com la primavera que, a la vall del riu Dee, aquests dies no s’ha permès d’exhibir cap mena d’esplendor persistent. A Llangollen l’únic que roman és el canvi cíclic natural, els corbs han fet els seus nius, volen cercant el moviment de petites peces menors amb les que alimentar-se i els ramats de xais campen a la seva amb una relativa llibertat, limitada per les tanques on passegen els ramats veïns. 

Gal·les ha estat doncs, un país de sols esporàdics, pluges lleugeres, vents intermitents i un fred relatiu. En definitiva té un temps d’abril tant canviant i insegur que es passa de la bellesa del sol a una nuvolada en qüestió de segons, de la mateixa manera que en uns minuts surts de la inseguretat per entrar a l’esplendor de la natura que es prepara per explotar amb la primavera. 

Aquesta inseguretat d’abril ha estat just a les acavalles de la Setmana Santa i l’Easter Monday m’ha permès veure un Llangollen amb aquella mena de turisme que busca poc soroll i excursions tranquil·les. 

Arribar al castell de Dinas Brân, és un passeig, costerut però còmode, en poc més de mitja hora el camí et porta a un dels nombrosos indrets vinculats a la llegenda del rei Artur i el Sant Graal. Una llegenda que, real o no, fonamentada o no, podria ben bé haver estat, tant per la seva situació com per les seves restes, una ubicació molt encertada pels passejos de Merlí i situar-hi alguns dels escenaris de Camelot.

El poble és també lloc de pas pels amants del turisme fluvial que a bord de les barcasses van recorrent el país travessant i enllaçant diversos canals. Aquest és un dels atractius de la zona, recórrer el canal imitant les barcasses que fins l’aparició del  ferrocarril  eren el medi de transport, de subsistència i residència de moltes famílies del país. Aquestes embarcacions comercials avui desaparegudes, s’han mantingut com a patrimoni i dotades d'algunes comoditats han esdevingut un atractiu turístic més. 

Llangollen no és només punt de pas, és també punt d’inici i final de petites excursions en unes barcasses arrastrades per un cavall, les que es dirigeixen al nord oest i a motor les que et porten fins l’aqüeducte de Pontcysylite un magnífic exemple de l’enginyeria sorgida de la revolució industrial que s’eleva uns 35 metres d’impressió sobre  el riu.

Molts son els temes i els llocs que ens fascinen a qui ens agrada viatjar i probablement pel misteri, per la grandiositat, per les imatges cinematogràfiques, per les fotografies i els reportatges, l’Egipte dels faraons és un d’aquells llocs on més aviat o més tard s’acaba fent un salt en el temps per veure, entre altres coses, com s’inclina el sol davant la planura de Gizeh, la darrera de les meravelles de l’antiguitat.

Intentar definir la ciutat de El Caire és pretendre definir la complexitat que representen 7000 anys d’història. És casar la civilització faraònica amb una capital contemporània, és definir un garbuix on al llarg dels darrers dos mil anys  coptes, jueus, musulmans, otomans, francesos, anglesos i egipcis moderns han  creat una ciutat complexa de molts milions d’habitants.

A les afores de El Caire es produeix la inevitable visita a les piràmides, unes piràmides admirades per Herodot, Alexandre el Gran, Napoleó i l’espia-viatger Domènec Badia, més conegut com Ali Bey.

Resulta curiós i sorprenent de camí cap a Gizeh observar com les tres grans piràmides han estat gairebé engolides per la capital. La piràmide de Keops, la del seu germà Kefren i la del fill d’aquest, Mikerinos, són probablement, encara avui, bona part de l’ànima d’Egipte, un Egipte que contrasta entre dunes i edificacions contemporànies, uns espais que han configurat els paisatges dels llibres d’escriptors com Pierre Loti, escenaris de novel·la d’Àgatha Christie o films com Terra de Faraons, de Howard Hawks.

Si es disposa de prou temps, val la pena evitar les excursions amb camell, allunyar-se de la carretera asfaltada i buscar la perspectiva de les 3 grans piràmides que situen Keops, Kefren i Mikerinos com unes peces de trencaclosques que, segons a quin costat et situes, tenen de fons el desert o la ciutat de El Caire. Sigui com sigui, aquest conjunt, tingui o no la pedra calcària amb la que es cobrien les piràmides, segueixen impressionant.

L'Imperi Antic, com gairebé tots els temps, fou un període d’austeritat i ascetisme per alguns mentre unes selectes minories es dedicaven de ple als plaers i altres excessos. Una llegenda recollida el s.V A.C. per Herodot al segon llibre de les seves Històries, es refereix als excessos d’aquest imperi. Segons sembla, un oracle va predir al  faraó Mikerinos, net de Keops i constructor de la tercera piràmide, que només li quedaven sis anys de vida. Segons Herodot, a partir d’aquell dia el faraó feu construir un gran nombre de llànties arreu, i en enfosquir es posava sota d’elles per continuar amb tot tipus de diversions, sense parar ni un sol moment. El propòsit era convertir la nit en dia fins allargar de 6 a 12 anys la vida que li quedava i d’aquesta manera condemnar a l’oracle per mentider.

Malgrat tot aquest hedonisme la vida per la majoria d’egipcis era dura i avorrida. La societat s'havia construït sota una única preocupació: la immortalitat dels faraons. Aparentment costa entendre què portava als ciutadans d’aquell regne a adorar tan fidelment al seu sobirà considerat de natura divina. Probablement, la raó era que a través del rei s’expressava la natura divina de tota la societat i per aquest motiu els egipcis es creien verdaderament la importància de construir una piràmide. Al cap i a la fi és exactament el mateix que succeïa durant l’edat medieval quan en un petit poble d'Europa es construïa una catedral, es servia o s'emprava l’estímul de la fe.

A la planura hi ha el camí que et porta a l’enigmàtica Esfinx de Gizeh, guardiana i protectora de les piràmides. Una figura enterrada i desenterrada de les arenes del desert diverses vegades al llarg de la seva existència. Una figura desproporcionada, esculpidaa la roca, amb cap de faraó i cos de lleó que perdé el nas a l’edat medieval i  té la barba, ben guardada, al British  Museum.

Aquesta esfinx egípcia ha estat model per civilitzacions posteriors, com la grega que afegint-li unes ales i uns pits es dedicà a plantejar enigmes als viatgers i devorar als qui no els resolien. Així doncs passà de guardiana a saltejadora i de protectora a enemiga recurrent. 

Després d'haver reviscut, encara que només fos per unes hores, algunes realitats de fa 5000 anys, després de viatjar per aquest mon antic, tornar a la carretera i entrar novament a El Caire fou com fer novament un salt de gegant en el temps  sense tornar completament a l’actualitat. 

Com cada any quan s'acosta Sant Jordi el mon editorial fa sentir la seva veu trametent un bon nombre d'invitacions a presentacions de llibres, augmenten notablement les entrevistes a escriptors professionals o esporàdics i, d’un parell o tres d’anys  ençà, van apareixent articles de divulgació o d’opinió sobre el mon dels  e-books.

Alguns detractors d’aquesta tecnologia prediquen la desaparició del llibre en paper prenent com a referent l’e-mail que, ha deixat gairebé en la marginalitat la correspondència tradicional, però es tracta de dues situacions poc comparables. El correu electrònic i els fitxers adjunts donen una immediatesa que no oferien ni el pony-express  del segle XIX ni les actuals empreses de tramesa de correu, siguin públiques o  privades, i per altra banda és poc creïble que qui no ha escrit a mà ho faci  ara electrònicament, per tant, la carta està morint de mort natural.

L’e-book és simplement un esgraó més, un canvi, una nova evolució, dins el mon dels  diversos suports que ha tingut l’escriptura al llarg de la història i com  tots  els suports serà útil o no depenent de les necessitats de cada moment. El  suport en que la lletra s’ha presentat a la societat ha evolucionant amb més o  menys sort i amb més o menys rapidesa al llarg dels anys.

De  les taules de fang mesopotàmiques fins els medis actuals s’ha produït un salt  tecnològic important que ha passat pel papir, el palimsest, el còdex i la  impremta. Dit d’una altra manera, hem de ser conscients que tot s’encadena i  sobre un substrat emergeix, un procés que articula noves necessitats i posa constantment  a prova la nostra capacitat d’evolucionar.

L’e-book és en realitat un simple pas mésde  l’evolució dels diversos suports amb que l’escriptura es presenta a la  societat. Com tots els suports poden ser útils en uns moments i no ser-ho  en altres. Fa anys van començar a aparèixer els diccionaris i les enciclopèdies en  format de disc compacte, i van tenir força èxit fins que, ben aviat, la  relativa socialització d’internet donà accés directe via web a les bases de  dades més importants i serioses del mon actualitzant-se d'una manera gairebé constant.

Quelcom  semblant va succeir amb els atles, dels grans i gruixuts volums que requerien  gairebé de tota la taula del menjador, es va passar al discs compactes i actualment les pàgines web i diversos programes informàtics ofereixen uns sistemes  d’informació geogràfica totalment fiables i tan exactes que han deixat el mon  de la venda d’atles gairebé només pels interessats en la cartografia històrica.

Tot  això ha comportat un canvi, és evident, s’ha deixat de comprar voluminosos diccionaris i àmplies enciclopèdies de les que ocupaven molt d’espai a la prestatgeria (a no ser que esdevinguin un element necessari per fer joc amb les cortines), però difícilment un lector habitual deixarà de comprar un llibre interessant per que l’hagi baixat abans en format pdf a partir de qualsevol cercador. 

Sí que hi ha, en canvi, molta gent que disposa de diverses edicions de llibres  determinats, especialment clàssics, que les gaudeix quan te ganes de llegir, és  a dir, de passar-ho bé amb un llibre a les mans però que a l’hora de treballar opta pel suport informàtic, simplement per la facilitat a l'hora de localitzar certes referències o en altres circumstàncies opta pel llibre electrònic que li facilita la lectura augmentat la mida de la font.

És el mateix que passa amb la música. La gent vertaderament interessada i afeccionada a aquest mon en majúscules, per tant, estic pensant tant en Monteverdi i Wagner com en Pink Floyd o Bruce Springsteen, tenen probablement diverses gravacions procedents de l’origen més divers dels seus grups preferits al mp3, la Pda o l’Ipod de butxaca, però quan volen escoltar - no pas sentir -la música ho fan al seu aparell domèstic, a partir d’una bona gravació i segueixen anant als concerts en directe, com es va al teatre malgrat disposar del text a casa.

Així doncs, potser val més la pena oblidar les pors a les novetats, a les innovacions, als canvis i preocupar-nos més per la qualitat de les  publicacions, preocupar-nos més per fer agafar el gust per la lectura i preocupar-nos més per que les publicacions tinguin un preu raonable d’acord amb la qualitat del seu contingut i no pas en el format que es presenta. Si es fa això, el llibre, sigui en edició de butxaca, amb tapa dura o en e-book seguirà sent tant fonamental com necessari per aprendre, divertir, informar, fer pensar  o simplement gaudir. 

Rodes és una ciutat on han deixat petjada pagans, cristians, musulmans, ortodoxes i jueus. Així doncs, passejant pel barri vell apareixen campanars catòlics,  minarets islàmics, cúpules ortodoxes i una petita sinagoga jueva, convivint, almenys fins ara, sense cap enfrontament fanàtic, Rodes no fa a olor a Bíblia,ni a Alcorà, ni a Torà, Rodes fa olor a turista i cavallers de Sant Joan.

Rodes fou una important potència naval en temps clàssics, aliada dels perses durant les Guerres Mèdiques. El seu període hel·lenístic fou esplèndid, posteriorment seria llargament assetjada pel fill d’un dels generals d’Alexandre el Gran i per celebrar el final del setge i la seva resistència contractaren a Cares de Lindos per aixecar un Colòs de bronze d’uns 30 metres d’alçada a l'entrada del port.

El  més impressionant és que aquest Colòs malgrat haver estat destruït per un  terratrèmol el 227 ac.,  roman a l’illa com un fantasma esdevenint el seu símbol més conegut,  fins el punt, on cap turista ni viatger evita fotografiar-se en un indret a l’entrada del port, on es creu que era situat. Ho recorden dues columnes venecianes que sostenen una parella de cérvols de coure, mascle i femella, mirant al mar.

Però si tornem a la seva història cal recordar que a les torres de les muralles hi penjaren el colors de Venècia, de Gènova, dels Cavallers de l'Ordre de Sant Joan i a partir del segle XVI la dels turcs, posteriorment formaria part de l'Imperi de Mussolini i no seria fins després de la IIª Guerra Mundial que s'incorporaria a la Grècia actual.

La petjada principal és però la de l’ordre dels cavallers de Sant Joan, que en nom de Déu fundaren a Jerusalem, un imperi original, una mena de Iª Internacional Aristocràtica que si ja tenia el favor del Vaticà i de les monarquies feudals europees encara es veuria reforçada amb la desfeta i incorporació de les propietats i diners de la competència: l’ordre del Temple.

Foragitats de Bizanci i de Jerusalem s’establiren a Rodes on, mig monjos mig cavallers, servien  a la fe cristiana i ajudaven als pobres, mentre mostraven un gran amor a la  riquesa fent de pirates, guerrers, banquers, comerciants d’esclaus i purgant les seves desviacions terrenals enviant nombrosos presents al Papa, a l’Emperador  i als principals reis Europeus.

Val a dir que si aquests cavallers oblidaren sovint les seves promeses de caire religiós mantingueren sempre l’estructura i formació militar, la qual cosa els  permetria resistir contra l’amenaça turca fins ben entrat el s. XVI.

El  carrer dels Cavallers marca bona part de la fisonomia de Rodes i passejant-hi s’arriba al Palau del Gran Mestre però abans es passa per l’antic hospital, actual museu  arqueològic, i per les diverses cases lingüístiques que eren més aviat palaus. Els membres de l’ordre, tot i que s’entenien majoritàriament en llatí, s’organitzaven  en grups nacionals que anomenaven llengües. Entre les 7 llengües oficials que  es repartien el pastís econòmic, cada una amb la seva casa, hi havia el català que es parlava a la casa del Regne d’Aragó, el castellà no entrà oficialment a l’ordre fins l’any 1461 quan es creà la casa del regne de Castella.

Rodes, malgrat les muralles és més oberta que tancada i a la part més vella tot invita a passejar i recórrer els carrers. Val la pena  entrar a les esglésies ortodoxes, centrar la vista a la flama de les desenes de  petites espelmes grogues i després mirar les seves icones, enormement treballades.

Rodes és una ciutat amb una història colossal, pagana durant l’antiguitat i ocupada  per onades de turistes gairebé tot l’any, restaurada acuradament pels  arquitectes i enginyers del feixisme, amb tota seguretat, la única cosa decent que feu fer el dictador Musolini, és una illa que, en el fons, pertany a  aquells pirates sense pàtria que aixecaren els murs i cavaren els fossars per defensar-la.

L’illa de Rodes és en definitiva com una barca de pedra, insensible a les mossegades del temps.

Setmana Santa es repeteix variablement cada any però la celebrem invariablement la  setmana del primer diumenge després de la lluna plena que segueix a l’equinocci de primavera, per tant, coincideix sovint amb la bonança climatològica i això, potser, ajuda a exterioritzar sentiments.

Pel calendari litúrgic recorda la passió i mort de Jesucrist però especialment la  seva resurrecció, el retorn a la vida. Exactament com el cicle natural que es reviu a partir de la primavera. Pot ser per aquest motiu, durant la Setmana Santa és produeixen les manifestacions religioses que es mantenen més vives pel que fa a la participació popular. 

A Reus, tot i que el nombre de processons ha anat variant al llarg dels anys, són la del Silenci, el Dijous i la del Sant Enterrament, el Divendres Sant, les més espectaculars. Sigui per la participació de les diverses confraries, amb les vestes de seda o vellut dels colors més diversos, o pels conjunt de misteris, bona part d’ells joies escultòriques com l’Oracióa l’Hort de la confraria de La Salle del segle XVII, o el Davallament de la Creu de la confraria de Sant Isidre i Santa Llúcia, més coneguda com els dels “pagesos” (datat de començaments del segle XVIII) o altres de més contemporanis, com el Crist de la Sang de Modest Gené, l’Ecce Homo de Joan Rebull o El  petó de Judes de Ramon Ferran.

Amb tot, la processó més emotiva és sense cap mena de dubte la de les Tres Gràcies, quan el Crist de la Sang retorna de la Prioral de Sant Pere a la seva parròquia, després de la Funció de l’Agonia travessant els carrers tant  estrets com històrics del Barri Vell. En aquesta processó, el Crist és precedit per  l’escolania i acompanyat, a dreta i esquerra, pel Bon i el Mal Lladre, vestits amb armadures del segle XVI.

La plaça de la Sang es sempre plena a vessar de gent amb el soroll propi d’una aglomeració que habitualment no s’interromp fins que el Crist, procedent del carrer de l’Hospital, entra a  la plaça, moment en que les notes del toc de Silenci fa que els armats aturin el repic de les llances i l’escolania canta el Vexil·la Regis,  exaltació del misteri de la Creu.

En arribar a la porta de la Sangel Capità Manaies ha trucat amb la seva llança i aquesta s’ha obert perdonar pas al Crist que, portat pel Clavari de la Sang, abans d’entrar a l'església, es gira solemnement cap  alpoble produint-se el moment de les Tres Gràcies que segons la tradició són concedides a aquell qui les implora amb fe. 

El silenci es manté fins que un espontani  crida Visca Crist Rei!, contestat per  la plaça amb un Visca seguit d'un fort aplaudiment que, d’uns anys ençà, és interromput  pel cant del Credo que, lamentablement a l’entendre de molts reusencs devots d’aquesta tradició, trenca la màgia del moment abans d’entrar el Crist definitivament a l’església i poder passar, aquell qui ho desitja i té prou paciència, a adorar la venerada imatge del Sant Crist de la Sang. 

A Sicília hi varen néixer o hi varen deixar la seva petjada a l’antiguitat, escriptors i filòsofs tant brillants com Arquimedes, Píndar, Esquil, Plató o Tucídides.  Durant el renaixement ho feu el pintor Antonello da Mesina i més endavant hi  neixen figures com Vicenzo Bellini autor d’operes com Norma o I Puritani, i més  recentment dos dels tres premis Nobel italians, Luigi Pirandello sense el qual no hauríem pogut gaudir de meravelles teatrals com Sis personatges a la recerca d’autor, És així si us ho sembla o l’Imbècil, entre altres, traduïts al català pel reusenc Bonaventura Vallespinosa o el molt menys conegut poeta Salvatore Quasimodo.

De totes maneres les imatges i els referents sicilians acostumen a venir a partir de  l’organització secreta coneguda com La Cosa Nostra, una terrible realitat que durant tants anys  negaren els seus socis del parlament, el govern, la judicatura i l’església italiana que es convertiria en una barreja de gran holding i trust internacional perfectament reflectit en  films com Il Padrino. Desgraciadament però, avui en dia si analitzem qualsevol altra país, arribem a la mateixa conclusió:  urbi et orbis, corruptio habemus.

Però l’imaginari sicilià també ens prové d’una de les millors novel·les del segle XX  Il Gatopardo de Lampedusa, portada al cinema per Luchino Visconti. Una novel·la calidoscòpica que ens parla de la protomafia rural, ens crida l’atenció sobre el fraudulent perill que imposen els nacionalismes rampants i amorrallats que ignoren tot el perifèric i ens  parla també d’una percepció del poder amb les diverses formes que adopta per  romandre-hi el màxim de temps possible que lliga perfectament amb l’obra d’un  altra italià, aquesta vegada continental com fou Maquiavel.

Palermo és una ciutat d’origen fenici, del segle III abans del pescador, situada avui entre  una badia celestial i un tràfic demoníac on la constant rivalitat entre la manya dels conductors i l’habilitat dels vianants semblen donar-hi vida.

A Parlemo hi ha barris nets i barris bruts, és a dir, com a la resta de ciutats de la Mediterrània, és una  ciutat on hi ha un museu arqueològic més propi de Grècia que no pas d’Itàlia, al costat de monuments d’extraordinària bellesa com la Capella Palatina, al palau  dels Normands, síntesi de l’art àrab-bizantí-normand o la façana de la catedral, fruitd’una excepcional barreja d’estils, que s’inicia com a tants altres llocs sent  una basílica paleocristiana, per esdevenir mesquita abans que els normands hi  deixessin la seva petjada, per després afegir-hi el porxo d’estil clarament gòtic català, record dels anys d’expansió catalana per la mediterrània, fins arribar, com no, a la poc atractiva cúpula barroca del temps de la contrareforma.

Resulta força interessant la plaça Vigliena coneguda per tot hom com de I Quattro  Canti on a cada xamfrà una façana barroca presenta un primer nivell amb una font, un segon amb les estàtues de Carles V i els Felips II, III i IV i un  tercer nivell, per sobre d’ells, amb les 4 santes protectores de la ciutat  Àgeda, Cristina, Ninfa i Oliva. No gaire lluny hi ha l’antiga i suggerent  plaça Pretoria on hi coincideixen la façana de l’església de santa Caterina, la  sobrietat de l’ajuntament i la majestuosa font que li dona un aspecte teatral.

Sembla  estrany que una ciutat tant sorollosa tingui espais de silenci i no tant sols  al redós de les esglésies d’arquitectura normanda o barroca sinó certes raconades urbanes que permeten escoltar la remor del mar mentre recordes el sorollós i divertit mercat de La Vuccira.

Potser si que és cert que viatjar a Sicília és fer un viatge força complert per la història i la memòria d’Europa, restes, gregues, romanes, bizantines, normandes, gòtiques, renaixentistes, però sobre tot, quan s’abandona Sicília per Palermo, veus el contrast entre l’illa amb restes majoritàriament gregues i medievals, mentre que la imatge de la ciutat que roman a la memòria és clarament barroca.

De moment he tingut l’ocasió d’escoltar l’Octeto Ibèrico de Violonchelos 3 vegades, al Wigmore Hall de Londres (novembre 2006), al Teatre Principal de Valls (març 2007) i  fa unes setmanes (febrer 2010) a l’Auditorio Nacional de Madrid, sempre dirigit per Elías Arizcuren i amb la mezzosoprano Elena Gragera. Aquesta darrera vegada amb un programa força diferent al que havia escoltat anteriorment.

Normalment la música no es pot expressar només amb paraules, però  després del concert del dia 13 de febrer, potser cal tenir en compte alguna nova  perspectiva.

Un concert acostuma a ser una seqüència de sons emesos per un instrument natural  com és la veu o un d’artificial, en el cas actual, el violoncel o bé una combinació d’ambdós, sigui com sigui, aquesta vegada al marge de les composicions d’Arvo Pärt, Marlos Nobre, Silvestre Revueltas o Astor Piazzola, entre altres, i  dels texts de Lorca o de Borges hi havia una peça d’Ana Lara amb text de la poeta mexicana Maria Baranda titulat Dylan y la ballenas  - homenatge al també poeta escocès Dylan Thomas, qui compartí, per cert, l’any 1953 el premi Etna -Taormina  de poesia amb el qui sis anys després seria Nobel de literatura, el sicilià,  Salvatore Quasimodo – aquí és on cal acostumar-se a anar als concerts pensant en una altra perspectiva. La vinculació entre la música i la paraula és encara més evident, al cap i a la fi els sons foren primer i les paraules vingueren després.

A la segona part del concert interpretaren Dylan y las ballenas on es palesa un evident apropament a l’art dramàtic. Si  assistim a diverses representacions d’una obra de teatre, assistim a diverses  percepcions i diverses interpretacions segons, l’actor, el director i moltes altres variables malgrat que l’obra roman inalterable. En el cas del teatre hi estem tan acostumats i ho tenim tant assumit que ni ens ho plantegem.

Així doncs aquesta vegada l’Octeto Ibèrico ens va fer arribar un conjunt de sensacions on les notes del violoncel i el text dramàtic arribà a les nostres orelles a través, no tant d’una declamació, com de l’expressió d’un text que és el que feu Elena Gragera. Al cap i a la fi,  l’art aquesta vegada amb la dualitat de música i text recitat arribà a l’orella dels espectadors i a l’ànim de qui l’escoltà filtrat per la sensibilitat de l’intèrpret. 

El fenomen de la interpretació és tant inherent a la música com a la literatura  dramàtica, per que l’obra és una realitat virtual i necessita constantment ser recreada. L’art, especialment el temporal, té quelcom immaterial, hi ha una rasa entre l’obra representada i l’obra escrita. La paraula i encara més un poema porta implícit una musicalitat, les notes musicals no porten necessàriament implícit un text.

Aquesta dicotomia és complexa, la partitura per la música no és suficient ni insuficient, doncs la partitura no és la còpia de la música, la partitura és una altra realitat que garanteix la conservació de l’obra musical permetent que la seva recreació sigui una constant, de la mateixa manera que un text escrit no sempre es llegeix ni s’entén igual.

En definitiva, després d’haver assistit, escoltat i sentit com sonaven els  violoncels de l’Octeto Ibèrico i la veu d’Elena Gragera dirigits per Elías Arizcuren la conclusió és força clara, en aquest concert hi havia un conjunt d’intèrprets que constantment casaven la música i la veu i no pas un conjunt  d’executants que cada vegada més, mal programats, ens veiem obligats a sentir, que no pas a escoltar.