Del penya-segat estant

Fa uns dies vaig participar en un seminari amb un grup de joves i d’acord amb la tradició vaig demanar que es presentessin dient el nom i el lloc d’on eren. Tots van dir sense cap mena de recança el nom de la ciutat o poble on havien nascut o bé on vivien excepte una noia que no va pronunciar el nom de la capital de comarca on havia nascut i vivia optant pel de la ciutat on era estudiant. Com que la coneixia, en acabar la sessió, discretament, li vaig preguntar perquè havia canviat la ciutat d’origen per la  d’on estudiava i em va contestar que li feia vergonya que ho sabessin, tot afegint uns comentaris molt durs i aparentment raonables dirigits a la seva ciutat, als conciutadans i als seus dirigents. No m’atreveixo en cap cas a transcriure la versió original del seu comentari ni tant en sols el sentit implícit de les paraules.

Aquesta anècdota m’ha fet pensar en el conegut Esperant a Godot de Samuel Beckett, un llibre de l'any 1948. Al llarg de l’obra els personatges Vladimir i Estragó parlen esperant a un tal Godot. Godot és l’esperança, la felicitat que ha d’arribar però que mai arriba. Per Samuel Becket l’home no és l’ésser cartesià que pensa i ressol els problemes, és l’angoixat que simplement espera. La condició d’expectants fa oblidar als personatges de Beckett el seu passat, fins el seu present i esperen un futur que Godot resoldrà. 

“Sóc desafortunat” diu Estragó i Vladimir li contesta: “De veritat?, Des de quan?”, Estragó contesta “Me n’he oblidat” i Vladimir replica: “La memòria ens juga males passades”.

En aquesta obra l’angoixa pel futur distorsionava la memòria del passat, probablement quelcom semblant passava per aquí fa uns anys, que hi posi el lector el número que vulgui, però que una jove de 20-22 anys canviï el seu lloc d’origen l’any 2010 sembla preocupant. Aquesta anècdota ens hauria de fer pensar i reflexionar molt profundament, a alguns molt més que no pas a altres, si la nostra societat no està com els personatges de l’obra de Becket.

Alguns ciutadans estan des de fa molts anys esperant a Godot, esperant un canvi, esperant un Homo novus, tenen un anhel que cada vegada que sembla arribar al cap de 4 dies resulta que ha estat un nou miratge. Aquesta ansietat per trencar la situació esdevé angoixa i frustració, així doncs, de tant en tant, fa que hom es confongui i creï equívocs en la interpretació de la seva memòria.

Quin és el problema de la generació de nois i noies que, sense pertànyer als ni-ni amaguen el seu lloc d’origen? Potser estan cansats de veure al seus pares esperant inútilment aGodot. Pot ser és un error esperar veure al “Godot – solució” entre aquells que aspiren a poder decidir quin ha de ser el futur més desitjable i no creuen que, de moment, arribin puntes de llança mínimament honestes en aquesta atmosfera terriblement mediocre.

Sempre s’ha sentit dir que no hi ha cap plànol vertaderament complert de les grans ciutats i, probablement, deu ser cert, doncs una ciutat és en constant moviment però podem disposar de plànols i guies oficials força completes on s’hi inclouen carrers, avingudes, passeigs i carrerons prou gruixuts com per ser incòmodes d'emprar per gaudir d’un passeig de plaer però enormement útils per moure’s per les grans ciutats.

A la majoria de grans metròpolis, els carrers més significatius, els museus, les obres arquitectòniques més importants acostumen a ser força ben senyalitzades, fins el punt que qualsevol visitant pot arribar-hi sense masses problemes tot caminant, que es com vertaderament es coneix una ciutat.

Seguint carrerons, tot i que es disposi de poc temps, es pot deambular per qualsevol ciutat sense una direcció fixa i descobrir relaxadament la màgia d’un raig de sol que il·lumina d’esquitllevit una finestra mig oberta, uns carrerons que flueixen a una plaça on hi ha una esglesiola totalment desconeguda  o un xamfrà mig treballat.

A Venècia alguns carrerons reben el nom més normal i corrent com strada, però el més habitual es trobar la salizzada, un carrer principal pavimentat des de molt antic, la fondamenta, un passeig al llarg del canal, una rugga, carrer comercial relativament ample, - bé, el concepte ample a Venècia és més aviat estret – on hi ha botigues i tallers d’artesania.

També tenen el ramo. És un carrer lateral que n’uneix dos de més amples, tot i que si el que uneix són canals aquest ramo esdevé un carreró sense sortida i no sempre t’avisen. Els sottportego són també freqüents. Són carrerons que passen per sota d’edificis, mentre que un rioterra és un antic canal, actualment cegat per la terra.

Venècia és dividida en sis barris, sestieri, que deriva de sesto, la sisena, i d’aquí ha evolucionat cap a la traducció més exacte que seria districte. San Marco, al centre, Santa Croce i San Paolo al nord-est. El Cannaregio al nord, Dorsoduro a l’oest, Giudecca al sud, Castello a l’est i és rodejada d’altres illes com Murano, Burano o Torcello per citar-ne les més conegudes.

Tots els barris constitueixen una unitat en ells mateixos, per tant, Venècia és formada per un complex d’illes, algunes prou petites, de manera que els ponts i carrerons serveixen per moure’s sovint dins un mateix barri, però per les distàncies llargues o per traslladar-se a segons quins llocs el millor és prendre el vaportetto o el taxi aquàtic, tot i que en aquest darrer cas, cal no oblidar de preguntar el preu per evitar sorpreses. 

Eudald Carbonell porta anys dient-nos que encara no son humans, que cal un procés de socialització del coneixement i està convençut com escriu al seu llibre la consciència que crema que la pròxima revolució serà l'èxit de l'espècie gràcies al desplegament de la consciència crítica i operativa. No posaré en entredit aquesta teoria per culpa d'una anècdota però seria convenient que els especialistes estudiessin si no tenim algun cromosoma estrany que, de tant en tant, desperta un procés d'idiotització progressiu i permanent en alguns elements de la nostra espècie.

Fa uns dies vaig rebre un d’aquests powerpoints que corren per la xarxa amb unes fotografies on es palesa, efectivament, que la realitat supera la ficció i que la consciència acrítica de la moda ens torna imbècils o bé som idiotes per naturalesa.

Fins no fa massa temps les samarretes servien per anar més tapat a l’hivern o per eixugarla suor del cos a l’estiu. Crec que ara també, però s'hi afegeix un suposat valor estètic on lluint-la sota una camisa o un jersei de màniga curta et fa anar a la moda. Deixant al marge consideracions estètiques, en les que ni ho entro, entenc que, sigui a l’interior o a l’exterior, amb màniga curta o màniga llarga segueix tenint la mateixa funció bàsica i el valor d'agradar a qui el porta i al seu entorn, per tant, no tinc cap problema de principi amb la moda, però quan es veuen segons quines coses cal preguntar-se si patim algun procés regressiu dins el procés d’hominització i, de tant en tant, baixem algun esgraó.

Observin detingudament la fotografia que adjunto, no creuen que ens ha de deixar necessàriament una mica parats?

Aquest noi porta la gorra de beisbol posada al revés, això en si mateix no té cap mena d’importància, si la moda és portar la gorra amb la visera enrere i la vol seguir poc hi ha per dir. Però resulta certament curiós i fins extravagant que el xicot en qüestió porti unes ulleres de sol, clarament insuficients, per evitar la molèstia dels raigs solars, fins el punt que ha posar-se la ma al front com si fos una visera per poder seguir l’evolució de l’espectacle que, suposadament, està veient.

Normalment el que ens diferència dels primats menys evolucionats és que els humans hem creat unes eines més o menys complexes que ens faciliten la vida i una d’aquestes eines és, per exemple, portar una visera a la gorra per evitar que el sol ens molesti o enlluerni. Es pot entendre, fins i tot, que seria molt convincent portar la gorra amb la visera al clatell si el sol molestés per la banda de la popa i la nuca comencés a suar però si el que molesta és el sol als ulls, portar la gorra a l’inrevés és de ximplet.

Si la visera molesta o el que es vol és cridar l’atenció, cal preguntar-se per que no porta un altra tipus de capell: una boina, una gorra de llana, un casquet de visó, una gorra d’astracan, una gorra de canonet amb visera curta, un solideu cardenalici, una gorra de dormir amb boleta i tot, una barretina, un fez turc, un kippà jueu o un torbant sikh.

Cal preguntar-se si el problema no és un altra. Si aquest noi i tot el seu entorn porta la gorra d'aquesta manera, no s'haurà pas perdut la consciència que la visera és una peça que col·locada a la part anterior d’una gorra té una funció molt simple, clara i útil: resguardar la vista. 

Actituds com aquesta no em fa pensar necessàriament en la decadència de l'espècie però dona alguna pista entorn l’ensopiment de les masses acrítiques. 

El castell Nou de Nàpols rep el nom per diferenciar-lo dels ja existents, Castel dell'Ovo i Castel Capuano. Malgrat el nom oficial, popularment és conegut amb el nom de Maschio Angioino (Mascle Angeví), fent referència als orígens angevins de Carles d’Anjou però també a la convenció tant napolitana com típica de la majoria de països mediterranis, on qualsevol mostra de poder ha de ser necessàriament masculina.

Carles d’Anjou, nomenat rei de Nàpols i Sicília, traslladà la capital de Palerm a Nàpols, per tant tenia la necessitat de disposar d’un castell força impressionant tant per motius de defensa com per hostatjar-hi la cort. Tot i la ràpida construcció sota la direcció de Pierre de Chaule, només tardaren 3 anys en edificar-lo (en porten molts més actualment fent-hi obres de restauro), però la revolta de les Vespres Sicilianes endarrerí la seva utilització fins l’any 1285. 

En aquest castell hi va abdicar el papa Celestí V i es va elegir el seu successor, Bonifaci VIII. Embellit i saquejat en diverses ocasions s’hi hostatjaren al llarg del s. XIV, literats com Petrarca i Bocaccio va escriure entre les seves parets bona part del Decameron, i Giotto fou contractat per pintar-hi uns frescs avui perduts.

Lamentablement d’aquest període no en queda gaire bé res, doncs el rei de Alfons el Magnànim decidí instal·lar la cort al castell ordenant nombroses obres de reforma. Feu reforçar les muralles per defensar-se de la nova artilleria, feu obrir un accés directe del castell al mar, i encarregà l’arc de marbre commemoratiu de la seva entrada a la ciutat el 26 de febrer de 1443.

La posició estratègica dels territoris napolitans a la Mediterrània han estat històricament molt preuats per totes les potències que volien tenir el control de les rutes comercials, tant cap al Magrib com a l’Orient. Per tant, qualsevol crisi successòria a la corona de Nàpols encetava una vegada darrera l’altra un problema de pugnes pel seu domini obligant a l’exercici de la diplomàcia o als sovint inevitables enfrontaments oberts.

Els protagonistes d’aquesta situació sempre eren els mateixos: les corones d’Aragó i de França com actors principals. El Papat, florentis, venecians i milanesos com a secundaris de luxe i vertebradors dels eixos Nàpols – Milà d’un costat i Venècia – Florència de l’altra. Roma, reclamava individualment la seva sobirania sobre els territoris del regne de Nàpols i es mostrava independent partidaria d’un dels dos bàndols segons les necessitats del moment. Amb tot, tradicionalment, el papat era güelf, per tant partidari dels angevins francesos. Aquesta situació amb molt poques variants la trobem gairebé fotocopiada en temps de Pere “El Gran” el segle XIII, en temps d’Alfons el Magnànim el segle XV, en temps dels Reis Catòlics i així es pot anar seguint fins Carles III qui hi regna abans d’heretar la corona hispana de mans del seu pare, Felip V.

El castell té 5 torres com a punts d’unió del gruix de les muralles (Torre di Guardia, Torre di Mezzo, Torre di San Giorgio, Torre del Beverello i Torre dell'Oro). La sala central és la Sala dei Baroni on hi foren arrestats, l’any 1487, els barons que conspiraren contra Ferrante I de Nàpols, bastard del rei Magnànim.També fou aquí on Gonzalo Fernández de Córdova, “El Gran Capità” exercí de virrei fins ser desposseït del càrrec per Ferran “El Catòlic”  (sembla ser que per problemes de diners, un en devia tenir masses i el rei massa pocs).  

El punt artísticament més rellevant de tot el castell és l’arc triomfal de l’entrada, molt més sòlid que el que li feren de fusta el dia de la seva arribada a la ciutat. Òbviament l’entrada d’un conqueridor a qualsevol ciutat ha estat històricament molt celebrada, al marge de coincidir o no amb la voluntat de la població. En tot cas, sembla que aquesta vegada l’entusiasme general no era excessivament dirigit. Tenia certa espontaneïtat i s’hi afegiren els humanistes que redactaren escrits i inscripcions diverses  en honor de llur mecenes.

L’arc fou encarregat al taller del mallorquí Guillem Sagrera però la nòmina d’escultors és força més àmplia, Francesco Laurana, Domenico Gagini i Pietro di Martino da Milano, entre els més coneguts. La seva construcció s'inicià en temps d’Alfons el Magnànim i s'acabaria entre 1465-1466 durant el regnat del seu hereu, fill bastard, Ferrante.

Havent-hi treballat mans tan diverses el resultat final va ser una interessant barreja d’escultura renaixentista amb reminiscències gòtiques filtrades per gustos florentins, romans i lombards.

En aquest alt relleu hi apareix el rei Alfons entrant a la ciutat sobre un carruatge de 4 cavalls blancs. S'hi veu la flama, símbol de virtut,  i cobert per un pal·li, element simbòlic relacionat amb la volta celestial i associat al poder. Per acabar de lligar-ho tot, el rei és acompanyat d’una corrua de patges i guerres precedits per trompeters. No hi ha cap mena de dubte que es tracta de la representació de l'entrada triomfal legitimadora del poder del Príncep que assumeix una tradició que s’origina a l’antiga Roma i de la qual, l’arc de Constantí, podria haver estat la font inspiració.

L'arc de mig punt dona accès, a la porta franquejada per columnes adossades i dos magnífics relleus d'éssers mitològics amb mig cos d'aliga i mig de lleó que aguanten l'escut amb les "Quatre Barres". Sobre d'ells la inscripció "Alfonsus, rex Hispanus, Siculus, Italicus, pius, clemens, invictus" que ens podria fer plantejar el caràcter i les intencions polítiques del Magnànim, unes intencions molt poc romàntiques i excessivament imperialistes que en paraules de Ferran Soldevila, "arruïnarien Catalunya d'una part i Nàpols de l'altra, abocant-les a guerres civils en temps de Joan II i Ferrante respectivament".  

Al marge de l’habilitat de l’execució dels marbres, és la idea d’arc de triomf el que fa que sigui considerat una peça excepcional. És l’accés al castell entre dues torres que manifesten la voluntat del poder i al mateix temps desenvolupen un programa humanista que uneix arquitectura i escultura donant unitat al conjunt i convertint-lo en l’exaltació del rei que té unes virtuts comparables a les suposades als antics emperadors romans. Així doncs, en aquest sentit, aquest arc fou exemplar tant pel que fa a la seva concepció com per les dates inicials dins l’esperit de l’humanisme renaixentista.

Crida enormement l’atenció, en aquest context de recuperació dels valors artístics i el culte per l’antiguitat, l’enorme capacitat de revolució que significà el Renaixement i que en cap cas es pot considerar conservador. És igualment significatiu que fos a partir d’aquest moment quan es recupera la utilització de l’arc de triomf com element propagandístic, serà  del s. XV ençà i fins el segle passat que nombrosos el reis, monarques, emperadors i dictadors de manera estable o de tramoia han emprat l’arc de triomf com element ornamental per difondre el seu poder.

Alfons el Magnànim serà un emperador de la Mediterrània i de Nàpols, ja no tornarà a Catalunya. Abans d’anar a Itàlia tenia ja un esperit enormement refinat. L'inventari de la seva biblioteca, per exemple, era ple de texts clàssics, i a partir d’ara, la seva amistat amb Llorenç de Medici, net del gran Cosimo, explicaran perfectament l’afluència d’artistes florentins a la cort de Nàpols.

Així doncs, aquest rei es sentirà plenament identificat amb els corrents intel·lectuals del moment i ben a gust es convertirà en un príncep italià d’esperit, decidit a protegir les idees del Renaixement però sense adonar-se que el Principat de Catalunya, pal de paller de la Corona d’Aragó, ja no era el que havia estat i la seva política Mediterrània era avocada al fracàs.

General 

Hi ha qui l’anomena museu a l’aire lliure, però sense ser totalment mentida, probablement seria més encertat considerar-ho un parc amb un recull de peces procedents de l'antic Egipte més o menys ben posades a l’entorn de l’edifici on hi ha exposada i ben guardada, per la pols, una estàtua colossal i de somriure enigmàtic de Ramses II.

Entre els fragments de columnes, escultures i les peces més diverses, hi ha diversos sarcòfags de pedra i una taula de les que s’emprava per dur a terme el procés de momificació del cos d’aquells qui s’ho podien pagar i d'aquesta manera assegurar-se que tant el viatge com l'estada  al regne dels morts fos d'allò més complaent.

Si la mòmia de Ramses II va estar a punt de patir un procés de descomposició, la dècada dels 70 del segle XX, no va ser per que, Anubis, deu de la necròpolis, deixés de protegir el cos del faraó, si és que mai ho va fer. Tampoc va ser per manca de  professionalitat dels embalsamadors de l’any 1224 A.C., més aviat va ser per la manca de condicions del Museu Egipci de El Caire.

Els embalsamadors eren uns mestres i els gairebé 3000 anys que Ramses II passà a la seva tomba del desert no varen malmetre ni un bri el seu cos mortal. Foren unes dècades a la sala del Museu Egipci, on era exposat, les que feren que estigués a punt de desaparèixer.

Lleuger com una closca d’ou i dur com una estàtua, així és com havia de quedar un cos momificat als ulls dels especialistes embalsamadors. I així havia de ser el cos etern per durar milions d’anys. Avui aquests vestigis físics ens enfronten a la precarietat de l’existència i al desig de superar-la. Els egipcis creien en la supervivència de l’ànima després de la mort, per tant, calia un lloc on poder retornar i per aquest motiu es momificava als difunts.

Originàriament els egipcis embolcallaven els seus difunts en una estora o en la pell d’un animal i els enterraven a l’arena. El calor i el vent del desert assecaven els cadàvers abans de la seva descomposició. Els embalsamadors intentaren aconseguir aquest mateix efecte de conservació natural a partir de mètodes artificials i ho aconseguiren amb un tractament que durava 70 dies i es duia a terme en uns espais allunyats de les vivendes, a la riba occidental del Nil.

Inicialment es treballava en tallers ventilats prop de l’aigua, doncs en calia molta per rentar els cossos i posteriorment treballar en condicions a les sales conegudes com de la puresa. En aquest indret eren molt importants les taules d’embalsamar que, previstes de reguerons i canals permetien recollir totes les visceres per dipositar-les als canopis, que acompanyarien el cos del difunt. No s'ha d'oblidar que per assegurar-se un bon viatge calia conservar tots els òrgans del difunt encara que estiguessin separats.   

Els treballs eren supervisats per sacerdots que oferien rituals al deu Anubis. Durant la cerimònia i el procés de momificació, aquests professionals, duien probablement una màscara amb l’efígie del mateix deu. Era una identificació amb la divinitat protectora però, al mateix temps, una lleugera defensa a l'hora de protegir-se de l’olor que desprenien els cossos a embalsamar. 

No han arribat documents escrits del procés i les tècniques que empraven per embalsamar, però al llibre II de les Histories Herodot explica que, després haver plorat el cadàver, els embalsamadors mostraven una selecció d’efígies de cadàvers en fusta per que la família triés el model i el sistema per embalsamar al difunt, d’acord amb el preu que podia pagar. Fet el tracte prenien el cos que tornaven acabat tot el procés per iniciar la festa que constituïa el funeral i els preparatius pel viatge definitiu al més enllà.

Les ciutats sicilianes són ciutats enormement barroques, però quan surts de les capitals la Magna Grècia o la Roma Imperial apareixen a cada cantonada, Taormina, Segesta, Selinute, Agrigento o Siracusa.

Visitar la Neopolis de Siracusa és passejar per una ciutat tan potent que arribà a derrotar Atenes en temps de Dionís el Gran, és caminar pels mateixos indrets que va recórrer Plató quan condemnat a mort Sòcrates, fugí d'Atenes temorós de ser perseguit per la seva condició d’amic i deixeble del filòsof.

Plató arribà a Siracusa per primera vegada després de viatjar durant uns anys per diverses ciutats de la Magna Grècia l'any 388 aC. En aquesta ciutat admirà al Tirà Dionís I i acabà havent de fugir d’amagat en una nau espartana i serà venut com esclau a l'illa d'Egina. Sembla que poc escarmentat, tornà a Siracusa el 367 aC., per assessorar al nou tirà Dionís II a l'hora d'aplicar diverses reformes polítiques, òbviament les reformes no es feren i Platò fou desterrat. Per acabar-ho d'adobar l'any 361 aC., és novament invitat pel mateix tirà, accepta la invitació i com era de preveure novament és empresonat, alliberat per darrera vegada, donà suport al dictador que havia fet caure a Dionís II però fuig cap Atenes i ja no tornarà a Siracusa. És obvi que les relacions amb tirans i dictadors, encara que ho siguin en el concepte grec dels termes sempre acaben malament.

               (Bust de Plató. Glypothec, Berlin) 

Però reprenent el fil del viatge, visitar Siracusa és visitar unes terres on als anys de tiranies, seguiren règims aristocràtics, breus períodes democràtics i noves tiranies. Visitar Siracusa és també traslladar-se al temps d'Hierò II qui, pactant amb Roma o amb qualsevol altra ciutat al mateix temps o de manera alternativa, aconseguí un llarg període de prosperitat fins que a la seva mort, la puixança d’un partit filo-cartaginès provocà la preocupació romana acabant amb  50 anys d’èxits i expansió.

Roma sotmetria la ciutat a un llarg setge de 2 anys. Aquesta defensa tan perllongada de la ciutat s'aconseguí, en bona part, mercès a la maquinària de guerra ideada per Arquimedes, però Roma era molta Roma i la ciutat fou finalment saquejada i el filòsof, matemàtic i enginyer assassinat. Amb tot, Sircusa seguiria sent la capital de Sicília fins els anys de l’ocupació sarraïna.

El parc arqueològic de la Neàpolis és immens en tots els sentits i el seu recorregut es fa en ordre cronològic invers.

A l’entrada hi ha l'església de Sant Nicolau dels Cordillers (s.IX), clarament romànica és d'una sola nau i construïda sobre una piscina rectangular, d'uns 30 metres de llarg per 7 d'ampla que havia servit per abastir d’aigua l’amfiteatre. romà Aquesta piscina dividida en 3 naus separades per uns enormes pilons permeten encara avui, que la volta de canó del sostre, sostingui el pes de bona part de l'església.

                (piscina romana sota sant Nicolau) 

Tot seguit i després d’un breu passeig per entre pins i sarcòfags grecs es fa cap a l’amfiteatre romà, construït el s. I a.C., és el més gran de tota l’illa i tingué plena activitat fins el s. IV d.C.

            (Amfiteatre Romà de Siracusa) 

Una de les zones que al llarg del recorregut crida més l’atenció és l’Ara d’Hieró II. Un tirà que dedicà aquest enorme altar probablement a Zeus Eleutherios, Zeus "alliberador". Un ara d'aquestes dimensions (19,8 x 22,6 metres) només es justifica per motius de culte. Es creu que a Siracusa es podien sacrificar en honor de Zeus uns 450 braus cada any. Actualment es conserva l’ara i part de la decoració lateral d’una de les rampes, doncs bona part de les restes foren destruïdes per les tropes de l'Emperador Carles V, el s. XVI, amb la finalitat d'emprar els blocs de pedra per les fortificacions castellanes d’Ortigia. 

                            (ara d'Hieró) 

Tot seguit s’arriba al monument més conegut de Siracusa, el Teatre Grec, construït i remodelat en diverses ocasions, el seu projecte inicial fou dut a terme segons el disseny de l’arquitecte Demoskopos, el s. V a.C., tot i que les restes que avui son visibles es corresponen a modificacions de l’epoca del tirà Hieron II. 

Aquest teatre fou excavat, en la seva pràctica totalitat, sobre la roca i diversos dels seus punts de les grades mai van ser coberts per cap altra material. Segons sembla, fou en aquest teatre on es representà per primera vegada "Els Perses" d’Esquil. Única tragèdia grega, de les que es conserven, basada en fets contemporanis doncs l'autor l'ambientà a la batalla de Salamina.

                            (teatre grec) 

El teatre és tot un complex que ultrapassa la cavea, el fossat i els espais vinculats estrictament a l'espectacle. No oblidem que era envoltat d'una zona d’esbarjo amb tavernes on poder menjar o veure durant les representacions però també en molts altres moments. El teatre tenia dues funcions socials més. Era el lloc que millor podia encabir a totes aquelles persones que tenien el dret de ciutadania, per tant, s'hi celebraven les assemblees i tenia encara una darrera funció, la religiosa, doncs a la part més alta hi havia el Mouseion o santuari dedicat a les Muses.

        (Orella de Dionisos) 

A l’oest del teatre hi ha les latomies, dues grans canteres de pedra explotades en poques successives i emprades també com a presó. En una d'elles, a la del Paradís, pràcticament sota mateix de les grades del teatre, hi ha la coneguda Orella de Dionisos, una cova artificial producte de l’extracció de la pedra.

La forma de l’entrada recorda la d’una orella i suposadament suggerí a Caravaggio, qui residí a la ciutat a començaments del s. XVII la popularització d'aquesta denominació. Això i les seves qualitats acústiques han donat origen a la llegenda que el tirà Dionís, l'emprava de presó per a certs presoners, doncs des de l’exterior  es podia escoltar allò que comentaven  mentre hi eren tancats. 

Llegendes al marge, avui és considera que bona part de les qualitats sonores que es donen al teatre tenen força a veure amb el vuit provocat per aquesta pedrera.

                       (Presumpta tomba d'Arquimedes) 

Al nord del teatre hi ha la Necropolis o  Grotticelli, una zona on s'hi conserven tombes protohistòriques, gregues i bizantines. Algunes, d'època imperial són excavades directament a la roca i disposen de nínxols interns per dipositar-hi les urnes amb les cendres del difunt. Una d’aquestes tombes, la coronada per un frontó i un timpà, és falsament atribuïda a Arquimedes, fet impossible ja que en realitat es tracta d’un columbari romà del s. I a.C.

Probablement per tot això i forces altres raons Syracusa és una de les ciutats italianes que més porta incorporat en el seu conscient el concepte de la Magna Grècia. Filla de Corint i situada a la Sicília oriental no ha d’estranyar que sempre hagi mirat més a Grècia que no pas a Itàlia.

Syracusa té una dualitat geogràficament força marcada, tant per la història com pel terratrèmol de 1693. En visitar la ciutat, hom s'ha de plantejar al menys dos itineraris: el del barri antic, on èpoques i estils es barregen fins l'actualitat, i el de la zona arqueològica on els corintis primer i després els romans hi deixaren petjada. Si s’ajunta les dues àrees es pot estar visitant una zona d’una trentena de quilòmetres quadrats. Avui, al bloc, ens referirem a una part del  casc històric, a l’antiga Ortygia.

Siracusa es va iniciar a l’illa d’Ortygia, “illa deles perdius”,  però ben aviat un terraplè artificial i posteriorment un pont la van unir a terra ferma afavorint la seva consolidació i posterior expansió. El fet disposar d’una deu d’aiguadolça pràcticament arran del mar  garantint l’abastament continuat d’aigua pel consum de boca afavorí l’assentament per part dels nous ciutadans procedents de Corint.  

(Font d'Aretusa, deu d'aigua dolça amb plantes de papir) 

El lloc on brollà aquesta deu va rebre el nom d’una ninfa, font d’Aretusa. Segons la mitologia aquesta nimfa per evitar els desitjos d’Alfeus va fer que la deessa Artemisa la convertís en font, però - els deus o semi deus gairebé sempre tenen les de guanyar - Alfeus es convertí en riu i des del Peloponesi la va seguir en un recorregut soterrani a través del mar fins Ortygia i així aconseguí d'unir-se a ella definitivament. Si seguim la tradició cal dir que cada vegada que es sacrificava un animal al llarg del riu Alfeo a Olympia, l’aigua de la font a Ortygia es tenyia de vermell.

A l’àrea septentrional de la ciutat s’hi troben les restes del Temple d’Apol·lo, dòric, de proporcions monumentals i caracteritzat per ser el primer temple fet completament de pedra. El temps el convertiria en església bizantina primer, mesquita després, posteriorment església normanda i encara esdevindria caserna de les tropes castellanes durant la seva ocupació abans d’esdevenir altra vegada església fins ser enderrocada a meitat del s. XVIII per intentar recuperar allò que fos possible de l’antic temple grec.

             (antiga defensa grega d'Ortygia) 

A la mateixa ciutat han aparegut i van apareixent nombroses restes, com el fragment de muralla entre dues torres, segurament del s. V a.c., localitzat al bell mig del carrer amb motiu, com és habitual, d’unes obres comunes.

(Clar exemple de l'actual decadència d'alguns palaus baix medievals)

Syracusa és una d’aquestes ciutats mediterrànies on val la pena perdre’s pels seus carrers i descobrir-la poc a poc. S’hi poden trobar palaus decadents, esglésies que només obren una vegada a l'any com la de Santa Llúcia, el palau dels Borgia, racons curiosos, balconades barroques i, lamentablement, aberracions arquitectòniques com el santuari de Madonna delle Lacrime que es veu empitjorada per la proximitat de la deliciosa església i cripta de Sant Joan Evangelista i diverses excavacions d'època romana.

Sigui com sigui, es vagi on es vagi, es miri com es miri, cada viatge té una troballa inesperada, en aquest cas ha estat a la plaça del Duomo, la catedral, dedicada a la Nativitat de Maria. La façana barroca de dos ordres superposats, si crida l’atenció és per ser força equilibrada. Tres obertures porten al vestíbul i aquest a l’església de tres naus. Òbviament res del que he descrit fins aquest moment la fa curiosa o especial, però resulta que aquest lloc ha estat sagrat des de la primera construcció, doncs esdevingué catedral en edificar-se sobre l'antic temple d'Atenea, com tants i tants altres, és ben cert, però aquest té una particularitat: al seu interior s'hi ha mantingut part de l'antic temple grec.

El temple fou construït el segle V A.C., a la part més elevada de l'illa d'Ortygia i en el moment de la cristianització, cap al s. VI D.C., l'antic temple no fou pas destruït. Algú, molt intel·ligentment, preferí la reconversió a la destrucció i d'aquesta manera, creant arcs a la cella interior i cobrint els espais entre les columnes, es conservà l'estructura original. 

   (Nau lateral esquerra amb columnes i capitell)

Posteriorment, els sarrains la convertiren en mesquita, els normands la cristianitzarien novament, l’absis és bizantí, el sostre lignari del s. XIV, el paviment del XVI i cada període aniria fent les seves aportacions - algunes obligades pel terratrèmol de 1693 -  se li afegí diverses capelles laterals, un campanar, el presbiteri, la façana..., però les naus laterals mantenen les columnes de fust acanalat i els capitells dòrics que avui aguanten part de la construcció normada. Altres restes romanen encara a l'interior procedents de l’antic temple d’Atenea o de la seva època, la font baptismal és una antiga gerra i la taula de l’altar fou obtinguda del monòlit de la cornisa del temple.

Veient la catedral val la pena recordar l'antic temple d'Atenea i la seva època. Un temple que, ben mirat, qui sap si va visitar Plató enyorant l'Atenes de la que havia fugit o deixar-se portar per la imaginació, tot esperant ensopegar amb Arquimedes qui creuarà corrent la propera cantonada tot cridant Eureka!, però la Syrcusa més arqueològica, de tirans com Dionisos, filòsofs com Plató o matemàtics com Arquimedes n'escriurem més endavant.