Del penya-segat estant

La preocupació de bona part de la societat comença a manifestar-se d'una manera molt clara i unívoca per la realitat que s'està vivint tant casa com al carrer i per que s'está perdent, sinó s'ha perdut, la confiança en aquells qui haurien de fer mans i mànigues per mirar de ressoldre-la. Les desigualtats socials que havia de resoldre el socialisme van fracassar i el capitalisme que, aparentment, havia desdibuixat les classes socials tampoc ha estat una solució.

Si grans evolucions com fou la transició del feudalisme al capitalisme portà uns canvis importants en tots els sentits, ara, sembla que la transformació del capitalisme industrial al capitalisme financer està provocant una regressió en els drets socials i civils aconseguits.

Aparentment el capitalisme havia ajudat a una certa distribució de la riquesa i a una reducció de la distancia entre les classes socials, però la realitat ha estat enganyosa, ha estat un miratge, fou un error entendre o creure que la millora social residia estrictament en l’accés al consum. 

Hauríem d'estar molt amoïnats pel procés d’individualització on s’ha caigut, la frivolitat de l’hedonisme s’ha apoderat de la societat on el que triomfa és l’èxit individual, la joventut, la bellesa tunejada o no, i tot sembla indicar que no es sàpiga ni es disposi d’elements per poder reaccionar de forma col·lectiva.

La crisi en ha agafat al zenit del triomf de l’individualisme i ara, malgrat les relaciones socials, tant aparentment fàcils de mantenir mercès a internet, resulta que com molt bé escriu Zygmunt Bauman s’han tornat profundament líquides, precàries, transitòries i volàtils.

La societat tenia uns valors sòlids i estables, la família, l’amistat, l’esforç, el treball, la solidaritat que varen funcionar moltes generacions, ara la societat ha canviat i les característiques dels valors també però s’ha perdut quelcom molt més important, la consciència.

Els valors que passaren dels besavis als avis, dels avis als pares i dels pares a nosaltres, ens han dut a la situació de la societat actual és obvi que hi ha alguna cosa que ha fallat, no podria ser que es parlés molt de valors i poc de consciència?

Bauman en parlar-nos de la societat líquida ho fa entenent-lo com un concepte positiu. La modernitat sòlida on les solucions i els problemes eren permanents i estables ha desaparegut. Avui estem immersos en el mon de la incertesa, la precarietat i la vulnerabilitat. Avui en dia tot s’ha transformat i estructures aparentment sòlides com els règims de producció industrial o les institucions democràtiques s’estan debilitant.

S’ha renunciat al pensament, a la planificació a llarg termini, sembla que l’oblit del compromís sigui una condició de l’èxit. Avui s’anomena flexible a qui està disposat a canviar de compromís i abandonar lleialtats  cada dia si no generen beneficis. Es parla d’equips ad hoc, de coalicions, d’estratègies, aquests conceptes transmeten una imatge de limitació, volatilitat i interinitat en ells mateixos, sembla com si tot s’hagi de muntar i desmuntar en un tres i no res fins i tot abans de caducar.

No ens adonem que la vida en comú i les relacions estables ens ha fet evolucionar d’una manera raonable durant milers d'anys. Ara establir relacions de llarga durada, tenir algun fonament moral és quelcom estrany, estem en una societat enormement líquida. L’esfera financera o comercial ho ha impregnat tot, les relacions es mesuren en termes de cost i benefici, curiosament en el mon financer la paraula que ho defineix tot és liquiditat.

Si els canvis es produeixen a tanta velocitat, si la societat és tan líquida que no hi ha massa temps per que els marcs de referència es solidifiquin i gairebé l’únic que roman és l’home, seria convenient que ens arromanguéssim i ens preocupéssim per començar a recuperar, una idea, que vist en la distància no resulta ser tant tronada, ni passada de moda com és la consciència dels valors de l’humanisme.

 

A la festa major no és el mateix el ball del divendres, que el del dissabte, ni té la mateixa funció el ball de tarda que el de nit. El divendres es comparava l’envelat amb el de l’any passat, si era més gran o més petit, si la decoració, si els llums, si l’escenari, el volum de gent, tot i que aquesta darrera valoració no esdevenia resolució fins el dissabte a la nit.

 

El ball de tarda, vist en la distància era un ball entendridor. Els tècnics i alguns músics assajaven el so, estona i estona per tenir-ho tot disposat i fos com fos, l’orquestra sempre començava a tocar gairebé tota sola o voltada de canalla doncs fins gairebé la mitja o la segona part no sembla que la gent s’animés, no ja a ballar sinó ni tant sols a apropar-se a l’envelat.

 

A la primera memòria era habitual anar al ball de tarda a jugar a fet i amagar per sota les llotges. Córrer i saltar per aquell laberint de fustes entrecreuades, on només hi entrava la llum que deixava passar els enfilalls de roba que els tapaven, era una novetat de la que només es gaudia aquests dies, i a tan pocs anys no preocupava gens allò que pogués passar a l’escenari o a la pista, mentre hi hagués música hi havia joc. Si apareixia alguna nena o una cosina impertinent, ens la trèiem del damunt com podíem, si se li esgarrinxava el vestit, al final el soroll era per nosaltres. Després cap a casa a sopar i dormir, la nit era pels grans.

(Fotografia Jaume Guillamat)

És obvi que el ball de tarda més endavant fou el ball d’aprendre a ballar en públic, en cercles primer i amb parelles diverses a l’hora dels lents, en tot cas, era rellevant que es ballava donant la cara, amb tietes, àvies, parents i altra gent mirant des de la llotja. Era un dels moments on la vida canviava d’argument, com canviaria novament quan s’anés al ball de nit.

A la segona meitat dels anys setanta es produïa també entre el personal un distribució certament característica, famílies o colles de matrimonis junt a parelles consolidades o a punt de passar per la vicaria a les llotges, – palcus en dèiem a les hores -, al voltant de la pista cadires de fusta i noies en primer o segon rengle que feien com si miressin de lluny o que no miressin esperant els nois que les traguessin a ballar i, els nois a distància discutint ves-hi tu, no tu; va, ane’m-hi els dos!.

A la nit, l’orquestra, que havia estat cobla i  banda simfònica, esdevenia de gala i darrera els faristols canviaven les americanes serioses per vestits llampants fent sonar la música: ara cinc violins a peu dret, després la suma del metall formava com una ma que arrossega la música, de tant en tant un solo de guitarra o de percussió i altra vegada tots fins que la bateria, d’un plegat, marcava el final i així anaven interpretant les canciones del verano junt als grans èxits internacionals de la temporada amb una coreografia ben estudiada pel rock, el vals o el cha-cha-cha.

Crec recordar que els músics canviaven el vestuari de la primera a la segona part, és de suposar que a la mitja part, repassaven les armilles per que amb les focus brillessin junt als corbatins i els botons de puny.  

La pista, en ple ball, esdevenia com una espiral on tota la gentada de gent es movia coordinadament en la mateixa direcció a marxa lenta, semi-lenta o ràpida segons el ritme que marcava l’orquestra, es parava, s’aplaudia més o menys discretament i de tant una veu: Atenció, Atenció: La Comissió de Festes recorda que el partit de futbol de demà serà a les 6, per tant, el ball de tarda no començarà fins les vuit.

A estones però no massa sovint a la pista es feia una mena de penombra quan el saxo atreia les mirades amb alguna peça de Louis Armstrong, Glenn Miller o Cole Porter, una penombra que no tornaria fins el moment del ball del fanalet, qui sap si preparant un moment màgic o dipositant algun desig que es podia materialitzar aquella mateixa nit o en el ball del dia seguent, en mig d'una fuga discreta a la mitja part o en finalitzar el ball que, en uns casos es podia perllongar en el temps però en altres, esdevenia el jurament juvenil d’un amor etern que acostumava a acabar al mateix temps que el final de les vacances o l’inici del curs.

La Festa Major de la Riba no té cap característica especial. No s’hi corren bous com als pobles del sud, no hi ha un ball tradicional com el de la Toia per les parelles que han d’intentar conviure properament, no ha estat indret de bandolers per tenir trabucaires, no s’hi celebra una processó ritual, ni una peregrinació a cap santuari on es venera una imatge trobada, ni es disposa d’un amplia exhibició folklòrica, per tant, a la Riba, la festa major era una festa com la de tants i tants altres pobles de Catalunya.

(Fotografia Jaume Guillamat)

Possiblement la seva particularitat  més característica vist amb el pas del temps, és el que va vinculat als records col·lectius: haver vist alguna fotografia, d’època indeterminada, qui sap si dels anys de la postguerra, quan el dia del Gos s’anava a la Font del Mas on es feia ball i possiblement es berenava, es pot recordar per l'any en que es va inaugurar algun nou servei com el consultori mèdic, l'actual Casa de la Vila o bé quan s'inscriu en els records més personals on les possibilitats esdevenen gairebé infinites.

La tradició situa la Festa Major d’estiu el juliol, “29, 30 i 31 per que no hi vagi ningú” frase que s’ha escoltat aplicada a nombrosos pobles del país, tot i que d'acord amb alguns programes abraçava del 29 de juliol fins el dia 1 d'agost. Posteriorment, es traslladà al cap de setmana més proper a la Festa de Sant Abdon i Sant Senén fins consolidar-se d'una manera aparentment definitiva (fins que es decideixi canviar) el primer cap de setmana d’Agost.

Organitzada durant molt anys per l’entitat cultural La Penya, l’arribada de la democràcia al carrers i a les vil·les feu que ben aviat aquesta fos responsabilitat del comú del poble, és a dir, de l’Ajuntament.

La festa, tenia tot allò que s’esperava dels 3 dies de Festa Major, sardanes, concert, missa, vermut, futbol, alguns anys tir al plat i especialment, i d'una manera gairebé imprescindible un envelat on s’hi feien els balls, el concert i l’espectacle.

Les sardanes eren el divendres a la plaça Major, en ple migdia i bat de sol. D'aquesta manera era normal que, l’aire, mig aire, els curts i llargs de rigor, fessin caure més d’una gota de suor. A la tarda el partit de futbol, un espectacle infantil a la placeta de cal Torres, alguna exposició inaugurada a mig mati ..., eren els dies que sortien els “nanos”, posteriorment Amics de la Riba, incorporaria una parella de gegantons; el dissabte hi havia la Missa Major a la sortida de la qual s’acostumava a fer la Festa dels Avis i el vermut.

(Fotografia Jaume Guillamat)

Tot això quedava embolcallat quan en algun indret, habitualment proper a l’envelat, s’hi instal·lava alguna parada de llaminadures, algun firaire amb petits divertiments i, durant bastants anys, el camió xurreria del senyor Rodrigo i la senyora Inés de Cap de Riba, que també trobàvem en altres places i passeigs en dies de festa major o fira als pobles de les rodalies.

La Festa Major no ha estat una festa amb expansió, ni ha estat un pol d’atracció de forasters esporàdics, més aviat ha estat regida per un criteri típic i tòpic que ha portat l’actuació d’orquestres i conjunts força coneguts. S’hi ha organitzat espectacles amb un Ricardo Ardévol que intentava donar a les diverses i disperses actuacions una certa unitat per poder transitar amb una mínima coherència del cantant melòdic, als humoristes, d’aquests a l’orquestra o conjunt, després qui sap si a un mag per acabar l’actuació amb la participació d’una vedette que no cantava com els àngels però sortia tant lleugera de roba com de renom i fama internacional.

Cap a la dècada de 1980 es canvià aquesta modalitat d’espectacle multicolor, reservat pel dissabte a la nit, per l’actuació més concreta de personatges o grups com Mary Santpere, Núria Feliu o la Trinca.

Bàsicament la festa major de la Riba ha estat una festa on es menja, es balla, es va a missa, es besa i s'abraça o senzillament es saluda a l’hora del retrobament o del comiat i també es podria definir com la de la tertúlia.

Solia ser quan venia la família que havia marxat, s’invitava amics o amigues i eren els dies que aquells qui passaven els mes de juliol a qualsevol poble o ciutat costanera tornaven per instal·lar-se novament a casa. Possiblement per aquest motiu, fos a l’envelat, a la plaça o al futbol, la imatge de grups de gent diversa i canviant fent-la petar era d’allò més habitual.

Si fins fa poc les referències bibliogràfiques per la història contemporània universal i la política internacional passaven per dos llibres que calia conèixer: Historia contemporanea de Palmer i Colton i Historia de las relaciones internacionales de Pierre Renouvin, ambdós llibres publicats per Akal ara cal afegir el darrer treball de Josep Fontana que, al meu entendre els supera: Por el bien del imperio: Una historia del mundo desde 1945.

Si tots els llibres, articles i publicacions del professor Fontana han estat importantíssims, aquest resulta imprescindible, demostra com l’historiador intel·ligent  fa entendre el  present i des del present ens permet comprendre el passat, en aquest cas, més immediat, quelcom força complicat.

Es tracta d’un llibre de 1223 pàgines, de les quals més de dues-centes són bibliografia, documentació i fonts diplomàtiques recentment desclassificades, aquest gruix et fa prendre el llibre amb respecte, però tant el llenguatge emprat com el discurs narratiu el fan d’una lectura agradable que et sorprèn i atrapa quan vas descobrint informació que havia estat amagada i t’adones de les nombroses manipulacions informatives a les que els ciutadans estem sotmesos.

En un mon desorientat com l’actual, Josep Fontana ens fa veure una vegada més com la història i d’una manera especial la del s. XX, no es pot explicar parcialment, exactament com passa a la crisi actual que, sent global només amb una visió general es pot analitzar i mirar de solucionar.

Por el bien del imperio explica què ha passat amb la il·lusió que generà el suposat nou ordre mundial, que després del desastre de la IIª Guerra Mundial havia de ser guiat per la democràcia i havia de portar el progrés col·lectiu. En aquest llibre ens explica els motius que portaren a aquesta frustració, que ens han introduït a l’actual desordre econòmic i financer i que pot provocar serioses dificultats per que la democràcia no s’extingeixi.

En un mon desorientat com el nostre cal reflexionar, i Josep Fontana ho fa de manera intel·ligent i amb una base intel·lectual enormement sòlida, sobre què ens ha portat on som i la manera d’argumentar amb cites com les de Krugman, Stiglitz o Soros, per citar-ne només algunes impressiona. Al mateix temps, permet adonar-nos d’una manera encara més cruel a la imaginada, de la realitat de la discrepància que existeix entre les raons amb les que els polítics justifiquen els seus actes i els motius reals que els provoquen.

L’any 1941, per exemple, es signà la Carta Atlàntica on un dels seus principis era:  consolidar las bases de una paz que proporcionase a todos los hombres de todos los países una existencia libre, sin miedo ni pobreza. Doncs bé, mentre es signava aquesta Carta els documents citats per Fontana procedents de la CIA, KGB, els departaments d’estat nord americà, el Foreing Office britànics, etc., ens permeten conèixer el rerefons del que passava i entendre les causes profundes del cataclisme actual.

El professor Fontana explica i permet comparar les versions dominants que ens han arribat i arriben, dels esdeveniments dels darrers 70 anys a través dels medis de comunicació habituals i l’argumentació avalada per les fonts documentals que responen a uns interessos econòmics, financers, polítics i sociològics ben clars.

De la lectura del llibre es pot despendre que la gran recessió actual s’explica a partir dels errors comesos durant la Guerra Freda (sempre i quan fossin errors), que animaren a crear pors com el bloc soviètic, allargaren la divisió d’Europa i tractaren d’imposar l’hegemonia del mon anglosaxó.

Aquests errors iniciats per Truman i el seu secretari d’estat Dean Acheson, seguiren amb de Gaulle, després amb Reagan i Thatcher, no pararen amb Clinton ni Blair, i els diversos eixos franco-alemanys han fet que s’implanti un futur d’allò més negre.

El cert és que encara avui, 70 anys després  de la IIª Guerra Mundial, ni la pau, ni la democràcia, ni la prosperitat han estat massa esteses arreu del mon, més aviat podríem dir que les desigualtats s’accentuen fins on eren menys desiguals. 

El professor Fontana ens diu  Buena parte de las concesiones sociales se lograron por el miedo de los grupos dominantes a que un descontento popular masivo provocara una amenaza revolucionaria que derribase el sistema. Vista la frase resulta d’una evidència transparent i s’ajusta estrictament a la realitat, doncs les classes dominants sempre han tingut por segons l’època, als jacobins, als carbonaris, als anarquistes, a la maçoneria, als comunistes i vist els plantejaments de la política internacional, resulta que aquestes amenaces, sense ser falses, no eren més que pantalles utilitzades necessàriament per exercir el domini en el repartiment de les àrees d’influència.

Ara que no hi ha un enemic, ara que els poders reals han perdut la por i s’està produint l’empobriment global amb una crisi desigual que fins ara afectava a les classes més pobres, ara ja afecta a les mitjanes i segueix l’enriquiment dels conglomerats dels grans grups econòmics i financers, sembla que, de moment, a Europa allò que no va aconseguir ni el feixisme, ni el comunisme, ni el terrorisme, que era frenar les concessions de l’estat del ben estar amb mesures d’assegurances socials i llibertats civils ho està aconseguint el capitalisme financer que explotada Europa ja mira cap al sud-est asiàtic.

En definitiva, Josep Fontana, ens ofereix mercès als seus enormes coneixements un treball profund on interpreta i reflexiona d’una manera sobradament documentada, sense especulació ni apriorismes, per ajudar-nos a entendre on som. 

Aquelles cadires de fusta anomenades de tisora, tan pròpies encara avui a les berbenes, als sopars populars, als cinema a la fresca i a les festes majors han estat i encara són uns elements fonamentals pels vespres d'estiu però històricament molt poc respectats.

Als envelats sempre n’hi havia dotzenes i dotzenes, ordenades a les llotges de sis en sis, algunes arrenglerades voltant tota la pista de ball, altres plegades i formant munts de cinc o sis que s’aguantaven dretes les unes amb les altres, o s’escampaven més o menys desordenadament pel mig de la pista, abans de formar les fileres que, amb un número al clatell, servien per encabir-hi als assistents al concert o a l’espectacle de la nit. A la Riba, hom les recorda perfectament a la plaça Major per la festa dels avis i a la de cal Torres si hi havia espectacle infantil.

Aquestes mateixes cadires eren a moltes places o pista més o menys asfaltades de molts pobles del país quan els vespres d’estiu s’organitzaven els cicles de cinema popular. Es tractava d’un cadiram sovint cansat i fatigat, intemporal, envellit d’estar a sol i serena per la seva utilitat multifuncional. A les cadires de festa major la gent els hi te molt poc respecte, es pleguen i despleguen a cops i trompades, s’hi puja dempeus per enganxar un fanal o s’arrosseguen i deixen tirades a qualsevol racó perdent la dignitat.

De tant en tant però, alguna es venja d’aquest tractament deixant una estella que s’enganxa al dit, un cargol mig acollat perfectament situat per estripar una faldilla, deixar la mitja amb una carrera olímpica o preparada per ajupir un dit.

Eren cadires que han fet tots els papers de l’auca aguantant el cansament dels envelats, les suors de les places i la xocolata de les festes infantils.

Definir el concepte de cultura dona per emplenar, articles, llibres, generar debats, organitzar congressos i segurament no s’arribaria a cap conclusió definitiva. Però en tot cas, es pot afirmar que, de l’aparició del gènere homo fins avui, posant en comú el coneixement i fent divulgació de la cultura hem anat evolucionant d’una manera progressiva cap a un pensament cada vegada més complex. Aquesta complexitat ens entrena per ser cada vegada més intel·ligents fins articular tot un seguit de llenguatges matemàtics, musicals, artístics..., fins el punt que no tot allò creat parteix d’un discurs aparentment racional ni racionalista però no deixa de tenir una lògica.

(Nens mirant l'obra FLUIDS d'Allan Kaprow) 

En aquest escenari cal revisar el nostre creixement cap a una intel·ligència cultural. Si l’adjectiu cultura l’entenem com un comportament on intervé l’intel·lecte, el raonament i el que els antropòlegs denominen intel·ligència operativa resulta complicat entendre com l’aproximació a certs àmbits de la cultura contemporània es fa ridiculitzant-la des d’una crítica gairebé obscena, en lloc d’analitzar-la que seria el més convenient.

El Manhattan Pennis Drawing de Ken Hicks, amb el World Trade Center pot semblar absurd avui en dia, fins i tot insultant per poca sensibilitat que es tingui, però l’any 1978 es vivia en un context molt diferent, què significaven aquestes dues torres? Com funcionava els lobbys a USA? Quina era la situació geopolítica en plena guerra freda?

(Ken Hicks. Mahattan Pennis drawing) 

Si Aristòtil probablement el pensador més lúcid i definitiu, ens qualificava d’animals racionals, per què hi ha qui ho entén tot d’una manera determinada: la seva, i no accepta cap mecanisme d’adquisició que li permeti un augment qualitatiu i quantitatiu de la complexitat cultural?

Si l’any 2012 segueix sent més fàcil ironitzar sobre certes creacions culturals probablement és per què es fa quelcom malament? S’ha descuidat l’educació en cultura contemporània i les conseqüències són nefastes. No es pot ser presoner del passat, no podem ser uns habitants de la terra anacrònics. És imprescindible saber d’on venim però l’art, la poesia o la música de la nostra època parla de nosaltres mateixos i curiosament la nostra època i el que es fa en ella és el que més ignorem i menys entenen, fins es podria dir que ho refusem.

Curiosament avui la Giocconda, un clàssic, és probablement l’obra universalment més coneguda però, s’hi veu el retrat creat per Leonardo? Com a mínim és discutible. Aquest quadre és molt més valorat per les llegendes creades al seu entorn, sigui per una novel·la de tant èxit com poca vàlua literària, per l’aspecte vampíric creat per Walter Pater, per esdevenir una icona pop en mans de Warhol, per les versions de Botero i Morimura o pel bigoti que li posà Duchamp.

 

(La Giconda vista per Botero)  

Resulta curiós observar com certs noms són relativament respectats però quan es veuen acudits que es repeteixen i demostren que l’opinió pública no entén alguns creadors com Lebobitx, Kandinsky o el mateix Joan Miró dient: “Això ho fa el meu nen de 4 anys”. Quan s'utilitzen creacions, com per exemple de Martin Creed,- algunes de les quals probablement puguin ser pedants i fins i tot insubstancials per ser objecte de burla  en alguns casos intel·ligent però en altres burda, estúpida i simple, però sigui com sigui, es posa tot en el mateix sac, es demostra que la l’opinió pública té una forta tradició populista i desconsideració cap a bona part de la cultura, especialment cap a l’art i la música contemporània.

(Joan Miró. Blau III)

 

Si entenem cultura com un procés d’increment de la complexitat, podrem entendre i analitzar des de la creació més simple a la més complexa, però tot això implica dues conclusions: per un costat ens falta visió crítica vers la cultura contemporània i per l’altra bona part del sector de creadors haurien de fer un esforç per fer-se entenedors, tota obra hauria de tenir una explicació per aquell qui la vulgui o la necessiti i això hauria de fer-ho l’autor per guanyar-se el respecte de bona part del públic i de la societat, al cap i a la fi la incomprensió és un camí bidireccional.

He sentit explicar que una vegada hi havia una persona amb força conixement i sentit comú que no sempre feia el que la majoria, però per la seva manera de fer i de pensar s'anava fent cada vegada més popular fins que al seu poble el tenien per un savi.

Aquesta persona anava cada dia a mercat i travessava amb la seva ase un estret. L’ase trotava sense defallir direcció al mercat perquè en arribar-hi, l’esperava un manat de pastanagues com a premi pel seu esforç. Curiosament el savi sempre anava assegut al revés, és a dir, mirant a la gropa de l’animal. 

Això va fer pensar que possiblement tant de coneixement l’havia tornat una mica beneit, però ningú li gosava a dir perquè el respectaven profundament.

Un dia el rei es va assabentar d’aquella manera curiosa de muntar d’un dels seus governats. Es va riure del fet i no li va donar més importància, però la fama es va anar estenent i un altra governant encara més poderós que ell i bona part dels seus consellers, li varen fer veure que darrera d’aquella manera de muntar hi havia una forta actitud de desafiament obert a la dignitat, als bons costums i a les maneres de fer del seu govern.

Tant li van insistir que d’acord amb els suggeriments rebuts, va promulgar una llei que prohibia a tots els habitants del seu país de muntar al revés.

El savi no va fer cas a la nova llei i continuà muntant com ell creia que era més necessari, malgrat contravenir la llei, fins que un dia va ser detingut per un dels sequaços del monarca i el va portar a palau per ser degudament interrogat.

El rei li va preguntar: .-Tu que ets un savi conegut i reputat, per què goses desobeir un mandat que és llei? No entenc la raó de la teva conducta. Explica’t, li va exigir.

El savi va contestar: .-Quan entro a l’Estret és hora de les meves oracions, mentre vaig muntat reso en direcció a l’església del meu poble, estic en un diàleg amb Déu i no importa com vaig muntat.

El rei, intel·ligent i sobradament preparat com la majoria dels governants, li va replicar: .- Així és el teu ase qui va al revés!.

.- No, li va contestar el savi, l’ase també va com més li convé. Va a la recerca de les seves pastanagues, que sap perfectament que són al mercat, és la retribució per fer la feina ben feta, per tant, l’ase també va en la direcció correcta. L'ase i jo tenim punts de vista diferents. Anem al revés, però en el mateix sentit, per tant, l’ase també és força sàvia.

El rei amb una habilitat intel·lectual pròpia dels governants, va agafar aire convençut que ja havia fet caure al vell savi en un atzucac.

.- Llavors aneu malament en el viatge de tornada, per què desfeu el camí de la mateixa manera.

El savi li va explicar: .- En tornar, l’ase té ganes d’arribar a l’estable i reposar de la feina feta durant el dia.

Però el rei li insistí: .- No obstant, tu segueixes muntant l’ase al revés.

.- Torno sempre mirant cap a la gropa de l’animal perquè vigilo la mercaderia que he comprat. D’ella depèn la subsistència de la meva família. Si fos un despreocupat, no pensés en els meus i viatgés mirant endavant, no podria veure si em cau algun farcell o un paquet i tampoc ho sentiria, perquè a l’estret l’eco del vent no em deixa sentir el so de les mercaderies en caure.

Per això majestat, us he de dir que no us he faltat, ni he intentat ofendre-us. Senzillament he defensat el meu punt de vista i el de la meva ase per seguir defensant la supervivència de la meva família.

Iniciar el camí a la Font del Mas fins el toll de la Dutxa, seguir cap al Clot d’en Goda i la Font del la Teula, parar al toll dels Enamorats i seguir fins el toll dels Paperers era fer un passeig on es fusionava l’èpica i la lírica. Era com participar del mon de la Riba resseguint-lo com un poema relatat on l’aigua, el verd, les pedres, el camí i el roquissar es complementaven un a l’altra. 

 (Les passeres de la font del Mas. Fotografia Jaume Guillamat)

Travessades les passeres de la font del Mas tot el camí anava per l’altra costat de riu fins el toll dels Paperers.  Fer-lo sencer era com llegir un relat que guanya en profunditat i ambició, anar estrictament a un dels indrets citats era més aviat com llegir poesia que et carrega d’agilitat i empenta. De totes maneres el camí donava sobradament per estones on el caminar es feia amb un ritme narratiu accelerat mentre alguns racons semblaven més apropiats per llegir-los amb veu càlida, propera i sincera de narrador.

La pujada fins el trencall de baixada cap al toll de la Dutxa podria requerir d’epigrames curts i constants de Gil de Biedma, Papasseit o Wilde, asseure’s al Clot d’Engoda, reposar en una roca vora el toll dels Enamorats o fer-ho als dels Paperers, requeriria d’un poema llarg probablement T. S. Eliot, Frost, Auden o Bartra. Clar que, fer un camí com aquests pot tenir les restriccions d’un poema líric però seria massa fàcil recórrer a un cert transfuguisme incorporant-hi la prosa.

 (El toll de la Dutxa. Fotografia d'Àngels Molina)

(Clot d'en Goda. Fotografia Àngels Molina)

 

Parar-se al clot d'en Goda, vora la doll d'aigua que surt per l'esquerda de les pedres, seguir la clariana entre roques enormes i alzines exhuberants fins la font de la Teula resseguint el rec, podria requerir segons les circumstàncies i el dia, de l'acompanyament d'un conte cruel d'Isle-Adams, intel·ligent com els de Calders, tendre com alguns de Rodoreda o la barreja de tot i molt com eren els de l'Ofelia Dracs els anys que passejava per aquest camí. Avui, aparells com els mp's i els i-pods permetrien acompanyar les passejades musicalment amb peces de Wagner, Mozart, Verdi o Britten. 

(Toll dels Paperers. Fotografia de Hans Nicolas)

Però on es nota més l’ambició i la finalitat d’un camí, com en un poema, és en el seu significat global que pot ser al·legòric o referencial. Quan s’ha arribat al final del camí és com fer-ho al  fons d’un text, quan ens adonem que l’objecte del relat no és altra que la poesia, l’art, la bellesa o l’amor, tan difícil d’assolir i complicat de mantenir.

Per la Festa Major de qualsevol poble sempre ha estat tradicional trobar-se, voltant pels carrers i les places, els gegants i els nans acompanyats del so de la gralla, però a la Riba no ha estat així. Hi sortien uns nans dissenyats uns amb una certa gràcia i altres sent caricatures de personatges populars, fos com fos, gairebé sempre voltats de canalla, mentre sota els caps de cartró hi havia uns joves que, seguint la tradició, marcaven els passos de la dansa apressa que en cap cas anaven acompanyats dels gegants.

Fou a partir de l’any 1989 quan aparegueren Guillem i Puculula, els gegantons d’Amics de la Riba, i per diversos motius, fa anys que els Nanos no passegen pel poble, falta gent per portar-los, diuen.

(Fotografia Amics de la Riba, 1989)  

Els dos gegantons de la Riba no personifiquen muntanyes, rius, verges prudents o majestats de llegenda, estan inspirats en els primers avantpassats dels quals no coneixem la fisonomia. En Guillem de Vilagrassa i la seva muller Puculula són una parella estètica que obeeixen a la sensibilitat i a un toc de dialèctica vinculada al pensament, al cap i a la fi representen els propietaris del primer molí paperer que es va construir al poble.

En aquests gegants hi ha l’imaginari col·lectiu representat en el treball d’en Guillem i la continuïtat en Puculula. A la Riba, els gegants no porten armes, els seus atributs són un pergamí que recorda la llei i unes flors que perfumen la vida. No els calen vestir els colors de la terra ni els del cel, ni el blau del dia ni el negre de la nit, no són prínceps de conte de fades que vesteixen de sol i lluna, ni recorden països llunyans o civilitzacions exòtiques.

(Fotografia Amics de la Riba)

Guillem i Puculula són uns gegants molt del país, d’un país acostumat a rutllar en paral·lel a l’administració. Són d’un país on la societat s’havia acostumat a anar per davant de gairebé tot, un país on quan fallava l’administració procurava encertar el poble. Així doncs no ha d’estranyar que el gegants siguin una obra coral, elaborats per David Ventura, els vestits i altres complements foren dissenyats i realitzats per tot un seguit de senyores del poble coordinades per Mercè Ribera (epd).

Amb aquests antecedents no és estrany doncs que siguin del poble, pel poble però propietat d’una de les associacions que perduren actives més antigues, Amics de La Riba, una de les entitats que, sorgides de la societat civil han fet poble anys i panys vorejant la legalitat quan el bròquil encara no es floria i així segueix fins avui, l’entitat, no pas el bròquil.

(Fotografia Amics de la Riba)

                                 (fotografia cedida per  M. Carme Ribé Mercader)

Avis i avies es trobaven a l’antic ajuntament  o a la plaça Major per traslladar-se amb el seu acompanyant i algunes autoritats cap a l’església. Aquest dia i en aquesta hora, fos a la plaça, a missa o a l’acte més institucional, les cares eren proporcionals a l’edat del participant, contents els homenatjats, riallers els acompanyants més joves i no pas lleganyosos però prou  adormits els qui havien aprofitat el ball de nit i alguna estona posterior.

                                       (fotografia cedida per Jaume Guillamat) 

La sortida d’ofici, a la plaça no feia massa de bon esperar, no és que la plaça Major sigui una plaça solemne, si exceptuem el nom, però ni els plataners rebaixaven massa la temperatura d’un migdia d’estiu i si ho feien, era al costat de l’ombra on hi havia una estesa de cadires plegables de fusta  reservades als protagonistes de la festa.

Mentre, dins l’església la missa anava fent via, com una nau que navega en un mar de música ofert per la coral, però amb tanta gent i la calor penetrant permetia fins el punt de poder escoltar suaument un cert ritme de ventalls entre la penombra eclesial.

Acabada la missa la xarxa de moviments pel carrer Major es convertia aviat en un teixit continu cap a la plaça, cap a l’envelat de cal Jamago on un anys any també s’hi feu l’homenatge i posteriorment cap al nou Casal, construït pausadament.

 

(fotografia cedida per M. Carme Ribé Mercader) 

A la plaça les cadires anaven emplenant-se d’avis i acompanyants, davant d’ells, a l’altra costat les autoritats, mentre la resta del poble es situava com podia al pedrís i pels voltants de la plaça. Al centre es perfilava un espai vuit que fet el silenci semblava com una terra de ningú on intervenien les autoritats d’acord amb el protocol.

Alguns anys, un dels invitats a intervenir, el senyor Nogués iniciava la seva intervenció amb el Galopa cavall, galopa, tocava la fibra amb El plat de fusta d’en Baró i Sureda, deixant caure alguna llàgrima de rigor, per acabar amb un fragment del Ferrer de Tall d’en Pitarra Esmola que esmola, / fes dagues, daguer;/ fes dagues que passin /les malles d'acer.

Tot seguit una de les autoritats foranies i l’alcalde, o a l’inrevés, s’eixugaven discretament la suor, es redreçaven la corbata, dirigien unes paraules als homenatjats, se’ls lliurava un record, durant forces anys foren un plats de ceràmica amb indrets locals i cap a casa a dinar o, en alguns casos, més aviat a recuperar la son perduda.