És habitual llegir a la premsa llistes on es qualifica de millor a pitjor, o a l’inrevés, tot allò que pot ser qualificable amb qualsevol objectiu sigui o no lloable. Doncs bé, aquesta carrera, segurament sense saber-ho la va inaugurar Antipatros de Sidó l’any 125 A.C., quan, en tot just vuit línies d’un poema, cità el que considerava les meravelles del mon que coneixia: Els Murs i Jardins de Babilònia, l’estàtua de Zeus a Olimpia, el Colós de Rodes, les Piràmides de Gizeh, el Mausoleu d’Halicarnàs, i el temple d’Artemisa a Efes. Aquest poema originàriament també citava la Porta d’Ishtar però en algun moment, es va substituir pel Far d’Alexandria.

La llista respon óbviament a una concepció del mon totalment hel·lènica, al cap i a la fi de les 7 meravelles, només en son alienes els Jardins de Babilònia i el complex de Gizeh. l com que les terres entre el Tigris i l'Eufrates, ja eren representades pels Jardins es canvià la Porta d'Ishtar pel Far de la ciutat d'Alexandre, un macedoni que feu realitat l'únic imperi panhel·lenic.  

         (Fragment porta d'Ishtar al Museu Pergamon. Berlín)                 

És prou conegut que anteriorment ja s’havien fet altres llistes, tot i que només es disposa de referències escrites, com la del meu admirat Herodot, la de l’enginyer Filò de Bizanci o la de Calímac, bibliotecari d’Alexandria. Segles després anirien apareixent altres aportacions com la del poeta Marcial, qui afegiria a la llista el Coloseo de Roma, a Filò de Bizanci (s. V) se li atribueix el llibre De septem mundi miracolis, i encara amb dates posteriors Gregori de Tours (s. VI) o Beda el Venerable (s VIII) publicaren escrits discutint les excel·lències de cada monument. Durant el Renaixement, aquests mites serien inspiració pels artistes més diversos i es podria seguir citant autors i llistes diverses fins arribar als nostres dies.

Sembla bastant clar que realitzar llistes d’aquesta mena no és altra cosa que mantenir un mite que transcendeix el temps. Triar 7 elements d’una sèrie ha estat una constant a la història, set foren els savis de Grècia, set els turons de Roma, set els pecats capitals, etc., i seguim valorant una llista de meravelles de les quals només les Piràmides, malgrat el pas del temps, romanen al seu lloc, la resta han desaparegut, desconeixem la seva localització exacte, desconeixem els detalls tècnics de com es construïren i ni tan sols sabem com eren en realitat.

Probablement per aquest motiu amants de l’art, la història, viatgers i també turistes busquem, de tant en tant, indrets on sense la necessitat de veure gairebé res, seguint noms i paraules intentem alliberar dels sentits per poder arribar a imaginar quelcom del que pot haver-hi concentrat en les poques pedres d'questes indrets. Així doncs, com férem amb els grans monestirs de Catalunya, iniciem una sèrie d’articles sobre les presumptes meravelles del mon antic o el que queda d'elles. 

Ja han passat les eleccions al Parlament d'aquest país, s'apropen les eleccions municipals i l'any vinent n'hi haurà al Parlament espanyol. Tenim President, govern però encara s'estan duent a terme alguns nomenaments del nou organigrama de la Generalitat de Catalunya i en falten d'actors secundaris.

S'ha vist algunes reaccions a premsa tant del govern com de l'oposició, però de moment tot sembla molt tacticista. S'ha començat a veure algunes actituds individuals diferents acompanyades d'altres que no es diferencien el més mínim del comportament de sempre. Esperem que ben aviat també poguem comprovar si els líders existeixen tant al govern com a l'oposició.

Els líders són aquells qui des de les responsabilitats de govern saben explicar on anem i aquells qui des de l’oposició hagin sabut assumir la derrota electoral, actuant ara com oposició criticant des de l’argumentació i no pas des de la frustració i la demagògia.

Si els líders apareixen, exerceixen i fan la seva funció ens allunyaran de la fractura i del precipici, la societat espera que actuin i cal esperar i desitjar que ho facin buscant la societat que els hauria de sentir propers cada dia i no pas només el dia de les eleccions.

La Campania i els terrenys a la vora del Vesubi són coneguts per ser una terra amb bons vins. El vesuvium, era molt ben considerat d’antic i el poeta Marcial li va dedicar algun epigrama. El Vesubi no havia entrat en erupció des d’abans de la fundació de la mateixa ciutat de Roma, per tant, pels habitants de la zona no era altra cosa que una muntanya més. 

El coneixement d’aquests fenòmens geològics, sense ser totalment desconegut, es reduïa a nuclis de naturalistes i intel·lectuals, pel poble el seu coneixement devia ser ínfim. La mateixa paraula volcà, no té un equivalent llatí. A nosaltres ens ha arribat procedent del nom del deu del foc que segons la mitologia tenia la seva forja a l’Etna. L’únic volcà que en aquells moments s’havia vist en erupció i que probablement es devia considerar una curiositat excepcional.

Per tant, eren les vinyes dels costers del Vesubi el que distingia aquella muntanya de qualsevol altra. Però el 24 d’agost de l’any 79 es produiria una tragèdia que marcaria la memòria molts segles després. L’erupció del volcà va provocar la primera destrucció de Pompeia i altres pobles del voltant com Erculà, Stabia i Oplonti amb les explotacions agrícoles corresponents. La segona desfeta, la provocaren els bombarders durant la IIª Guerra Mundial.

Del que va succeir a Pompeia ja vaig escriure un post fa unes setmanes Pompeia 24 d'agost. Un militar i naturalista anomenant Plini va morir intentant saber més d’aquell fenomen i un nebot seu, Plini el Jove ho mirava tot de lluny per escriure després unes epístoles descrivint com un silenci de pedra va cobrir, cases,veus, terres i gairebé la memòria.

Fou molts segles després quan un Borbó relativament il·lustrat, (l’excepció sempre confirma la regla) es va fer un palau a Portici i va pensar en excavar el volcà. El nobles napolitants, desitjosos de ser prop del manaies suprem, van crear entre el volcà i la mar tot un seguit de mansions que esdevindrien segurament un dels primers “triangles d’or” amb la corresponent bombolla immobiliària de l’època.

En tot cas la pluja de cendra, gasos verinosos, rius de lava i els moviments sísmics que acompanyaren el desastre crearen el caos. Quedaren soterrats sota tones de lava i molts segles després ha permès retrobar una ciutat que havia estat oblidada i els cossos de persones i animals reduïts al no res, a una bombolla d’aire al mig de la lava freda que ha permès mercès a la injecció de guix veure el calc d’un realisme gairebé obscé davant els comentaris d’alguns visitants però útil per historiadors i arqueòlegs.

Pompeya fins el segle XVII no era res més que alguna cita erudita en els escrits de les elits més preparades o els esperits més il·lustrats o inquiets fins que es començà a seguir el seu estel. Fou Goethe qui va escriure referint-se a Pompeia: “Mu­chas desventuras han acaecido en el mundo, pe­ro pocas han procurado tanta ventura para la pos­teridad”. Probablement pensava en el tresor d’escultures, retrats, mosaics i altres estris que tenia davant però també al fet de poder passejar per una ciutat aturada al mig de la seva quotidianitat. Això és el que hauríem de saber veure els visitants.

Les guies, els manuals indiquen el més rellevant, el forum, cor de la ciutat, els temples, el macellum o mercat, els hórrea omagatzems. Els indrets d’oci on hi havia per triar i remenar: el Gran Teatre, l’Odeón, l’amfiteatre on s’hi desenvolupaven els espectacles de masses: gladiadors, feres, les competicions esportives on alguns enfrontaments generaven batalles campals, a l’estil de les que veiem sovint als telenotícies i les pintades i enfrontaments que es produiren entre els hooligans locals i els del Nocera, l’any 59, que va provocar que el Senat clausurés el recinte per un període de 10 anys.

Aquelles persones passaven també el seu temps a les termes o als banys públics, al costat  de les Terme Stabiane o en un dels vint i cinc bordells de la ciutat, atesos per dones de classe baixa o immigrants, les de luxe no rebien aquest nom i eren lligades amb les elits – certes coses no han canviat gaire -.

Pompeia és una caixa de sorpreses, si tenen l’oportunitat no es perdin les Termes del Plaer, un establiment fora muralles, amb pintures dels serveis molt especials que s’hi oferien, unes escenes que deixen el bordell interior a l’alçada d’un internat de noies semidecents en plena adolescència.

Fora muralles també hi ha la Villa dei Misteri, amb uns murals de significat encara desconegut però amb unes imatges de color fauvista i tant abstractes que podríen haver estat copiades per alguna de les avantguardes del segle XX.

Però el més important no és el que es veu tot passejant pels carrers, el que cal destacar són les emocions d’aquest passeig per una ciutat que podria ser qualsevol altra un dia d’estiu a l’hora de la migdiada.

A Pompeia només trobes a faltar un parell de carros encaixats a les roderes i algun vianant a les passeres creuant el carrer. En entrar a les cases hauria d’aparèixer un sentiment de culpa per enterbolir la intimitat sense permís. En alguna entrada encara es pot veure com si fos una estora un hola, benvingut o vigileu amb el gos i més a l’interior, on hi ha l’ellarium, altar dedicat als avantpassat, m'agrada pensar en travessar algun pati solitari, cosa cada vegada més difícil, que em sortirà algun habitant per fer-me fora de la casa. 

Però a Pompeia ja no hi ha ningú que respiri, ningú que vagi al metge, ningú que voti als candidats, el nom d'algun dels quals encara es llegeixen en alguns murs. Els únics que respirem som nosaltres, segurament ben astorats en veure com aquelles vides s’assemblaven tant a les nostres.

La Iconografia fa que identifiquem Florència amb l’espectacular cúpula de Brunelleschi però per altres, la icona florentina per excel·lència és la plaça de La Signoria. En aquesta plaça és on s’ha desenvolupat segle darrera segle la vida quotidiana d’una ciutat activa i emprenedora, per tant, ha estat el centre de la vida del comú, en front el centre religiós que gira òbviament entorn la catedral.

Aquesta plaça és la mostra de l’alternança del poder, entre els governs de la República, el de la Signoria i el Gran Ducat. Els seus palaus i les seves obres d’art, fan que puguis passar-hi dies i dies descobrint constantment detalls de la història.

Ha estat escenari de l’execució de Girolamo Savonarola, qui fou penjat i cremat després d’haver sotmès a la ciutat a la una república teocràtica el 23 de maig de 1498. Una llosa commemorativa ho recorda però en aquesta mateixa plaça el s-XVI era també un lloc d’espectacles, reunions i torneigs i amb els anys els gonfaloniers de la república, ducs i altres senyors, han enriquit aquest espai amb meravelloses obres d’art convertint-lo en un excepcional museu a l’airelliure.

L’edifici principal és el Palazzo Vecchio o de la Signoria, un edifici d’arquitectura austera, seu del govern i caracteritzat per la seva torre plena de merlets, superada en alçada només per la cúpula de la catedral.

Lamentablement en el seu interior mai hi veurem el que hauria pogut ser el més important acarament entre els dos grans, no tant sols del renaixement sinó de la mateixa història de l’art. Leonardo i Miquel Àngel varen rebre l’encàrrec per part del primer gonfalonier nomenat després de l’expulsió dels Medicci, Piero Sioderini, de pintar a la Sala dels Cinc-cents dos episodis fonamentals per la història de la ciutat, la batalla d’Anghiari el primer i la batalla de Cascina el segon.

Miquel Àngel posaria, davant l'entrada del Palau el seu David, l’any 1504, al seu costat Donatello hi posaria el grupes cultòric de Judit i Olofernes i una mica més enllà l’Hèrcules i Caco de Bandinelli, és evident que avui al seu lloc hi ha reproduccions. 

Amb la caiguda de la República i el retorn dels Medicci, Cosimo encarregà a Vasari una gran remodelació del palau i a l’habitació verda, la que fou cambra d’Elionor de Toledo, al segon pis, s’hi feu un pont que lligà el palau amb els Uffizi.

És en aquest mateix moment quan converteix la galeria privada dels Lanzi, en un espai a l’aire lliure on hi feu construir al segon pis un jardí i a la part inferior s’hi hostatjaven els seus mercenaris, al mateix espai on avui s’hi potveure el Perseo de Cellini i dues obres mestres del manierisme, el Segrest de les Sabines i Hèrcules lluitant amb el centaure Neso, ambdues de Gianbologna.

S’explica que el Perseo va aixecar tanta expectació que durant diversos dies els ciutadans dipositaven als seus peu papers amb frases d’admiració. És d’aquesta remodelació quan s’hi posa la font d’Annati i una mica després l’estàtua eqüestre de Cosimo I, de Gianbologna.

Amb tot l’obra arquitectònica més important a nivell urbanístic és el que es va dura terme a l’espai que quedava entre la plaça i el riu, Vasari fou l’encarregatde construir-hi les oficines dels principals magistrats de la ciutat el que ha esdevingut els Uffizi. Al poc temps acabades les obres,  Cosimo encara encarregaria a Vasari un darrer treball, fer un passadís entre el palau Pitti i el palau de la Signoria, el corredor Vasari, la qual cosa asseguraria als membres de la família Medicci anar de casa al despatx sense haver de sortir al carrer, no pas per por de la pluja.

Fou el fill de Cosimo, Francesco I qui encarregà a Buontalenti de crear als Uffizi la Tribuna, un espai que seria el primer lloc on s’hi exposarien obres d’art i l’origen del que ha esdevingut una de les pinacoteques més importants del mon. 

Al prepirineu d’Osca, a uns 10 quilòmetres d’Ayerbe hi ha el poble de Riglos, situat en una comarca físcament plana, d’on, de sobre, emergeix l’enorme rocall que configura els Mallos. Unes roques altives,vermelloses, dominants gairebé semblen tallades a pic i pala tot i que l'escultor ha estat l’erosió de l’aigua i el vent al llarg de milions d’anys.

Aquest acomarca avui a la província d’Osca pertany a l’antic regne de los Mallos. Territori, que oferí el rei d’Aragó Pedro I a la seva segona muller Berta, quan es casaren a la recent consagrada catedral d’Osca l’agost de 1097.  La dot incloïa aquest territori del prepirineu amb els llocs d’Agüero, Murillo, Riglos, Marcuello, Ayerbe i alguns bens a la coneguda Hoya de Huesca com Sangarrén i Callén.

Aquest antic petit regne s’establia amb el règim de tinences i mort de Pedro I sense descendència, el seu germà Alfonso “el Batallador” el mantingué per la seva cunyada, la reina vídua fins l’any 1111.

És als peus del Mallos, atrapat entre el riu, els diversos camps d’oliveres i la dimensió de les roques que les cases del poble i la mateixa església, semblen un escenari de maqueta més que no pas un indret real. És en aquest punt d’on surt el camí per les nombroses excursions que es poden dur a terme per la zona.

Un senderó de poc més de cinc minuts et porta del poble al peu del massís,a partir d’allí es quan els escaladors desafien la gravetat per les seves parets verticals i els excursionistes hi pugen per un sender circular molt més assequible que recorre la base del roquerol endinsant-s’hi per gorgues excavades a la roca. Un altra opció és seguir la ruta que puja fins el punt més alt de les crestes del Puro i del Fire.

Riglos disposa de diversos punts de mirador que ajuden a comprendre la grandiositat del seu conjunt. És a primera hora del matí i de la tarda quan els raigs del sol donen força al vermell de les roques i és també aquesta hora quan es pot veure, més fàcilment, volar en cercles enormes voltors, àguiles reals i altres aus mentre al fons el riu Gàllego va fent camí fins l’Ebre.

Els més afortunats expliquen que és també cap aquesta hora quan, de tant en tant surt la Geganta de Riglos. Una senyora que viu amagada a Escalete, darrera mateix dels Mallos. Aquesta geganta és una filadora que en sortir de l’amagatall, acostuma a posar un peu a Peñarrueba de Murillo i l’altra a Riglos per poder-se inclinar a remullar el lli que treballa al riu Gállego. Altres expliquen que l’han vist filant assentada sobre la cúpula del Pisón i quan ha de mullar el lli o el cànem, no ho fa amb saliva sinó que s’ajup tot posant els dits al riu.

Com totes les llegendes segurament és veritat doncs hi ha una roca que per la seva semblança hi qui l’anomena Puro però altres l’anomenen Huso com l'estri per treballar el lli.

És el títol del CD solidari que Xavi Martín i Josep Mateu amb el suport de l’Ajuntament de Reus han editat recentment. Desconec l’origen del projecte però és evident que ha  sorgit d’un conjunt d’inquietuds recollides en idees coincidents a les que s’han sumat com granets de sorra Jordi Vendrell, Xavi de la Salud, Aleix Bové i la veu de Núria Besora.

Resulta complicat encertar si es tracta d’un sol anhel o una passió en mig del cel que romandrà al camí per recordar..., en tot cas és un treball on la feinada de triar els ingredients, arranjar-los apropiadament i posar-ne la quantitat adequada per casar-ho amb les lletres abans de treure’l del forn s’hi veu reflectit des del primer moment.

Tampoc sé si en aquest disc s’hi ha treballat molt o poc temps, ni si ha estat un procés lent i costós, però tot fa pensar que hi ha més qualitat que no pas velocitat i si s’han adonat que l’àngel de la guarda ja no els salva de tots els perills, és evident que hom ha de saber buscar-se el camí on ser feliç. Aquest disc no s’ha fet esgarrapant segons als minuts, ni minuts a les hores doncs tot fa pensar que els autors han fet allò que calia per que música i lletra sonés com cal.

La tendresa musical amb que presenten la cançó més dura del conjunt La nena soldat, no és una composició enganyosa mes aviat fa adonar-te, una vegada més, que per dir certes coses no cal cridar. És un tema dedicat a les grans oblidades dels processos de reintegració, si és que mai es pot arribar a tenir, això que alguns anomenen, vida normal després d’haver estat forçat a participar en el drama de la guerra. Un drama on s’augmenta la situació de summa vulnerabilitat a les fèmines en països musulmans.

La duresa del tema es veu compensada en el text i la música següent: on cal tenir la mirada d’ocell fonedís, els ulls oberts plens d’encís per poder veure tot un mon ple de colors, contes i cançons, per recordar-nos que si no ens fem com els infants no entrarem en el regne dels grans, lamentablement però, les portes no sempre s’obren encara que piquis fort.

Diuen que les certeses són eines de doble caient, en aquest disc, esdevenen armes unidireccionals doncs les reiteracions de la realitat no treuen màgia ni certesa a les afirmacions, li donen seguretat i permeten caure en el vertigen de les emocions.

Aquest disc no es pas per sentir amb l'oida, és més aviat per escoltar-lo amb el cor. És un disc per recordar tots aquells nens i nenes que haurien de tenir unes mans delicades per la caricia, el joc i aprendre les primeres lletres i no pas per agafar un fusell, per recordar aquells infants que moren en silenci per no acusar, que moren en silenci per no recordar, que callen petits i dèbils amb uns llavis inventats per somriure.

Tallinn és per molta gent una desconeguda i es converteix, sovint, en la gran descoberta. Amb la caiguda del règim dels soviets, es va facilitar la descoberta de ciutats fascinants com Praga, Dubrovnik o en menor mesura Sant Petersburg però, la capital d’Estònia era un secret. Un país petit al que gairebé s’hi havia d’anar expressament.

Actualment però tant el país com la seva capital s’afegeix a la llista de capitals europees que cal visitar. Tallinn és una ciutat, per arquitectura, per mentalitat, per vocació i òbviament per relacions passades, presentes i futures, amb una evident vocació centreeuropea més que no pas russa i la petjada soviètica queda força dissimulada per la seva gent.

Mentre Ramon Berenguer IV anava conquerint les terres de la Catalunya Nova l’any 1154, la ciutat de Tallinn apareix citada esporàdicament a la documentació, però la seva nova fundació per part dels danesos l’any 1219 la posà d’una manera definitiva en el context polític baix medieval. El seu nom ho palesa de manera unívoca, doncs en estonià Tallinn significa “ciutat danesa”.

Els escandinaus hi romangueren dos segles fins acabar venent-la als alemanys, les guies diuen que fa olor de germanisme, Alemanya la va posseir durant quatre-cents anys. En tot cas, el centre històric, recorda molt més Innsbruck, Salzburgo o la meravellosa Praga que no pas les alemanyes Berlín o Munic i posats a buscar-li un indret alemany podríem trobar-li un aire a la ciutat eminentment d’estiueig que ha esdevingut Warnemunde, posteriorment, els suecs hi estigueren cent anys i dos-cents els Tsars fins que els estonians aconseguiren la independència, després Hitler, els soviets i fins ara. Una història força complexa i complicada.

Avui es relacionen amb tots els seus veïns dels Països Bàltics i mantenen una esplèndida relació amb els finesos amb qui els uneix una llengua, almenys fonèticament semblant i tot just 80 quilòmetres de mar que els ferry de tres companyies diferents salven cinc vegades al dia.

La ciutat vella és reparteix per tres turons i mira a dues badies. La seva arquitectura  és majoritàriament dels segles XIV i XV. Al centre anomenat Toompea, hi ha destaquen entre altres, la plaça Raekoja, amb un ajuntament gòtic, que segons diuen és l’únic que ha sobreviscut d’aquesta època a l’Europa del Nord. Aquesta plaça ha estat el nucli de la ciutat des del s. XII i el gran centre comercial del Bàltic impulsat pels alemanys del Nord.

S’explica que és en aquest lloc l’any 1441 és on plantà el primer arbre de Nadal, abans d’esdevenir una tradició exportable i exportada arreu del mon cristià.

La plaça és un quadrilàter envoltat de cases i palaus de colors pintats amb els colors de l’arc de Sant Martí ple de terrasses on tastar vodka i unes botifarres negres de sang que et serveixen amb un xarop, tant estrany com enigmàtic, que una vegada tastat es pot abandonar per seguir paladejant el vodka glaçat.

El centre històric de Tallinn es prou petit com per poder passejar sense necessitat d’anar a cap lloc concret i descobrir-lo poc a poc, tots els racons tenen el seu atractiu i la ciutat nova és prou allunyada com per no fer nosa. Estònia i la seva capital són d’unes mesures fetes a escala humana.

La Tallinn històrica està assentada en dos nivells. El superior amb la ciutat tant religiosa com nobiliària i la ciutat baixa de mercaders i artesans ambdues envoltada de torres i muralles.

Arribant-hi per mar dibuixa un perfil on hi destaquen les torres gòtiques de l’ajuntament, la catedral, i el campanar de les esglésies de Sant Nicolau i Sant Olav, considerat l’edifici més alt del mon fins el segle XVII. Tallinn és en definitva una ciutat on es pot descansar, passejar i com a Praga, escoltar a qualsevol racó dels carrers i a les seves esglésies música que pot anar del folck al gregorià i de la música de cambra a la simfònica.

Fa uns anys, professionalment parlant, es va exiliar a Antoni Bassas al EE.UU, com que era un bon periodista, ha sabut fer-se un forat important i sovint esperem les seves cròniques, nord americanes, clares i entenedores. Fa uns anys es deia que calia jubilar el personal per permetre la incorporació del jovent al mon del treball. Ara sembla que amb l’excusa de la crisi econòmica, els nostres benvolguts i mai prou ben elogiats dirigents, no tenen cap mena de capacitat per reaccionar i mentre avui negocien com jubilar-nos a partir dels 67 anys, ahir vèiem com es torna a posar en marxa això de les prejubilacions que si en alguns casos poden ser  útils en altres fa que desapareguin referents.

Al mon del periodisme això de jubilar el personal abans d’hora ja ho va posar en pràctica televisió espanyola fa un anys, recorden la desaparició de la pantalla, entre altres, de Rosa Maria Calaf. Ara li toca el torn a Martí Anglada, desconec si estava content o no amb la feina a TV3 però les seves cròniques eren impressionants. Sembla que ara la moda és que les empreses animin als seus treballadors, a partir d’una certa edat, a deixar la feina independentment que siguin uns bons professionals i estiguin o no en el seu millor moment.

És aquesta la lògica del capitalisme en crisi?. En una època on cada vegada l’esforç i una certa preparació cultural està més desprestigiada tots en sortim perdent. Perquè periodistes que acumulen prou experiència com per fer unes anàlisis de gran valor i tenen prou capacitat de síntesis com per fer les cròniques televisives que, necessàriament, ha de ser curtes i atractives són substituïts per altres que, amb tota seguretat, encara no tenen ni l’experiència, ni la preparació intel·lectual (en cap cas discuteixo l’acadèmica, almenys a priori).?

Martí Anglada ara, Rosa Maria Calaf, en el seu moment, i tants altres son periodistes que saben explicar les coses de manera convincent, amena, amb un to adient, didàctic i rigorós, sense quedar-se en la teoria ni en els conceptes abstractes.

Periodistes que et poden fer una crònica on et queda molt clar per que als països centre europeus, els museus, en cap de setmana, son plens de canalla acompanyats dels pares, t’expliquen i raonen el motiu pel qual no hi ha controls a l’entrada del metro ni al tramvia i l’endemà et fan una crònica sobre el backestage de la reunió entre el ministre d’afers exteriors del Regne Unit i el d’Alemanya o de qualsevol altra afer de política internacional que, tot i ser un tema enrevessat, aconsegueix que l’entenguessis, no en sobren de cap manera en aquest país.

Aquesta habilitat per ser clar, concís, amè, convincent, didàctic i no caure en l’anècdota intranscendent, la tenen molt pocs periodistes però segurament que això és valorat per una part mínima del públic general, més preocupat per l’enllitament de tot un seguit de personatges que al marge de cridar com histèrics o histèriques, destrossar el seu idioma i gemegar públicament si això els augmenta la caixa, no aporten gaire més. 

La seriositat i el rigor, en el mon del periodisme audiovisual sembla cada vegada menys necessari, probablement pel fet de no tenir una connexió directe amb l'audiència ni amb els valors empresarials. Si s’ha aconseguit que els avions low cost no caiguin i siguin emprats pel gran públic, perquè s’ha de valorar que un periodista sàpiga explicar-se en una televisió on els telenotícies i els informatius, no son precisament els programes de més audiència més enllà dels presentats per algú que s'hagi incorporat a l’star system intern?

El nostre univers es va empobrint cada vegada més, estem en temps de crisi, però no de crisi estrictament econòmica, estem canviant d’era com es passà d’una època històrica a l’altra. Estem en un període on les darreres batzegades dels qui tenen el poder i la força arrasen amb tot per sobreviure ell mateixos, però també aquests desaparegueren en el trànsit de a l’edat medieval, a la moderna i de la moderna a la contemporània.

Estem substituint l’experiència contrastada per la il·lusió a bon preu, en el millor dels casos o pel servilisme menys intel·ligent en el pitjor. Mal negoci, tot i ser malauradament el més habitual en temps de crisi.

Organitzant els cd's m'he aturat una estona en un que vaig localitzar a París fa 4 anys, en una petita botiga de música amb una desorganització perfectament organitzada, és l’opera Tiefland, composada per d’Eugen d’Albert, interpretada per Eva Marton, René Kollo, Kurt Moll, Bernd Weikl i amb Marek Janowski dirigint la Müncher Rundfunkorchester. El libretto es basa en l'obra Terra Baixa d’Àngel Guimerà. Lamentablement no he pogut veure l'opera tot i que fa un parell d'any es va representar al Liceu de Barcelona. 

Guimerà va escriure aquesta obra quan la Renaixença i el Romanticisme ja havien deixat pas tant al realisme com al naturalisme però ha esdevingut un dels grans clàssics del teatre català. Al marge de Tiefland existeix també una versió titulada La Catalane amb música de Ferdinand le Borne i llibret de Tiercebin i Ferrier que desconec totalment. Més recentment, es feu una nova composició de la mateixa obra amb música de Salvador Pueyo i llibret de Guillem-Jordi Graells, crec que, encara avui, sense estrenar i a darreries dels anys 90 es composà la versió per ballet amb música d’Albert Guinovart.

El cinema també s'ha ocupat de Terra Baixa en diverses versions i nacionalitats, gairebé totes la primera meitat del segle passat, espanyola (1907), argentina (1913), Estats Units (1914) dirigida per J. Searle Dawley que portà per títol Martha of the Lowlands, mexicana (1950), alemanya dues versions 1940 i 1950 i el darrer terç del segle, cap els anys 80, es feu també una versió dirigida per Mercè Vilaret.

Suposo que si Catalunya fos un país normal tindríem un teatre on poder assistir a representacions dels nostres clàssics, Sagarra, Pitarra, Iglésies, Puig i Ferraté, Guimerà, Rosiñol, Adrià Gual, Espriu..., amb regularitat i no haver d'esperar la programació del Teatre Nacional on apareix aproximadament un clàssic per temporada. No m’imagino anar a Anglaterra i tenir dificultats per assistir a una representació de Sakespeare.

Fet i fet he aprofitat per rellegir l’obra de teatre, publicada l’any 1897 i amb la que Àngel Guimerà, nat a Santa Cruz de Tenerife, no ho oblidem, aconseguí projecció internacional escrivint en català. Entre les anotacions de Guimerà indica que l’escena és du a la terra baixa de Catalunya dels dies en que l’escrigué. 

D’aquesta manera apareix en Xeixa garbellant en una casa de pagès, on es desenvolupa l’obra. Guimerà presenta una terra alta i una terra baixa amb uns valors clarament antagònics, però més que no pas el missatge de l’obra aquesta vegada l’interès s’ha dirigit cap al paisatge i sembla que per descobrir-lo cal traslladar-se fins a Queralbs, al pla de Coma de Vaca on a un parell de quilòmetres de La Farga direcció a Ribes, s'hi troba la central elèctrica on es pot trepitjar la terra on hi havia un antic molí fariner que Guimerà convertí en la casa de pagès on es desenvolupa el drama.

Al marge de la terra baixa Manelic fa referència a l’allà dalt, amb frases com la que dirigeix a Marta: Si jo no et puc matar, no, perquè t’estimo, Marta! I t’estimava des d’allà dalt, al pujar tu, que jo era un grapat de neu que es va fondre mirant-te.

Aquest allà dalt, sembla que cal buscar-lo sota el Puig del Balandrau on hi havia un antic refugi de muntanya enderrocat i reconstruït per la Federació Excursionista de Catalunya conegut com el refugi d’en Manelic, el pastor innocent i enamorat de Terra Baixa.

A veure si ara que estem immersos en moments de canvis, apareix un Manelic, que s’atreveixi a fer alguna cosa i tots podem cridar a l’escena final: Hem mort el llop de la mala consciència!

En principi sembla bastant normal que totes les persones parlem almenys una llengua, i en alguns casos, sigui per gust personal, per necessitat o qualsevol altra motiu n'hi ha persones que en parlem més. En qualsevol dels casos dominar una, dues, tres o més llengües no és de cap de les maneres un fet folklòric és una eina de coneixement que porta implícites moltes altres coses.

Parlar castellà no es pot equiparar a ballar el xotis, parlar francès no és un valor afegit de la mateixa categoria que saber fer una bona boullaveise o parlar alemany és molt més que saber-ho tot sobre Frau Holle.  Dominar una llengua és un enriquiment personal, per tant, resulta complex entendre com persones aparentment cultes reaccionen de manera visceral i sense cap raonament consistent quan es parla de la importància de conèixer i aprendre segons quina llengua que no és la seva.

Defensar el coneixement d’un idioma, de la llengua de qualsevol país hauria de ser per deducció lògica un tema que despertés més unanimitats que no pas divergències. Tant pel fet d’augmentar el coneixement i la sociabilitat com pel fet que conèixer una llengua no és simplement canviar una paraula per una altra sinó saber canviar conceptes, és a dir, comporta saber raonar i desplaçar el pensament respecte de tot el que es parla, fins i tot, és saber estar en el mon d’una manera molt més plural que no pas dominant-ne una de sola.

Parlar llengües és poder-se comunicar a escales diferents. Remei Margarit ens va fer adonar de la importància de tot això amb un exemple molt interessant. La paraula castellana adiestrar té un equivalent català ensinistrar, en castellà l’arrel té a veure amb la dreta diestro mentre que l’arrel de la mateixa paraula en català té a veure amb l’esquerra sinistra. Casualment per dir el mateix s’ofereixen dues perspectives ben diferents.

Una llengua és quelcom viu, és la forma en que els qui la parlen comuniquen allò que fan i allò que senten, potser per això a Europa s'han respectat moltes llengues, unes més que altres, però sovint han estat vistes com un patrimoni de tots. Lamentablement, hi ha estat europeus on les llengues es jerarquitzen i, enlloc de veure-les com un patrimoni enriquidor les veuen com un atac possiblement per culpa de la manca de coneixements o de la prepotència vingui del costat que vingui.

Desgraciadament a Europa hi ha algun estat on masses persones no es creuen ni tan sols en l'obligació d'haver de complir amb les seves lleis. Dissimulen enormement quan s'ha de fer qualsevol pas per tornar la normalitat a unes llengües i per tant a unes cultures que per no ser estrictament castellanes, la intolerància, la ignorància i la rancúnia han marginat. Ara en el millor dels casos ho argumenten per raons econòmiques i en el pitjor pretenen que la llibertat i el dret a emprar una llengua que no sigui la seva ha de ser un fet gairebé per criminalitzar.