Del penya-segat estant

No he seguit més que esporàdicament el procés de beatificació de Joan Pau II però, aquests darrers dies no he deixat de veure les notícies, llegir la premsa i escoltar declaracions provinents de persones amb punts de vista diferents. No entraré en l'anècdota de la rapidessa emprada en la beatificació, ni sobre la conveniència o no de beatificar al darrer Papa però tinc la sensació que bona part dels nostres benvolguts i mai prou venerats patriarques i opinadors europeus en general i peninsulars en particular, fluixegen enormement de cultura general. Aquesta enorme i limitada capacitat cultural és un fracàs de la pràctica política.

El fet de la globalització i la immigració procedent de països de cultura islàmica ha portat novament el problema orient – occident a Europa desdibuixat en algunes ocasions per un pretés interès en ser equidistant o això tant modern de ser políticament correcte.

Independentment de les creences particulars de cada persona, els europeus som culturalment cristians i el cristianisme, agradi o no, ha configurat una Europa culta (cada vegada menys) i solidària que a molts ens agrada i desitgem. La cultura europea en qualsevol de les seves manifestacions literatura, filosofia, art..., no és aliena al cristianisme, ben al contrari, es fonamenta en ell.

Pretendre adoptar certes fórmules de neutralitat per evitar l’explicació de les seves arrels, sovint dona la impressió que més que defensar una suposada laïcitat el que fan és amagar la pròpia ignorància i deixadesa intel·lectual cada vegada més manifesta en bona part dels nostres patriarques i dels personatges que servils a certes idees a les que serveixen amb una fidelitat canina pretenen dir-nos allò que hem de pensar i allò que hem de creure, no fos cas que ens atrevissim a pensar per nosaltres mateixos i tal vegada ens equivoquessim en no pensar allò que  no considerin convenient.

Així mateix fent-ho en format d’Auca, fem una petita trampa, doncs intentem obrir la curiositat a tot hom però d’una manera especial als més joves. En aquest aspecte se li dona una clara visió de futur i el nostre futur, el futur de la nostra societat són els joves que hem vist fa una estona en els tallers organitzats per la diada i alguns dels quals són aquí amb nosaltres.                Però l’auca no és només una eina estrictament de diversió. Les referències a la vostra història us pot permetre, als més grans recordar i a altres ajudar a conèixer, doncs no es pot estimar de cap de les maneres allò que no es coneix i conèixer i estimar vol dir també sentir-t’ho i fer-t‘ho una mica teu, com amb el vostre permís, fent aquesta auca també m’he fet Creixell una miqueta meu.

Els dibuixos de Pilarín, et permeten decobrir-la de mica en mica, el seus detalls, la seva precisió dissimulada, permet trobar cada vegada que els revises noves curiositats. Les seves il·lustracions aplicades a qualsevol dels dissenys i formats en que ha treballat, son perfectament identificables, doncs ha sabut crear un estil propi.

Agafar un llibre il·lustrat per Pilarin Bayés i qualsevol altra de format i estil semblant vol ir saber identificar ja a la portada quin ha estat il·lustrat per ell i quin no.  És conegut abastament que un dels trets dels ninots de la seva obra gràfica són les galtes rosades de gairebé tots els seus personatges, o si més no, dels personatges que es fa seus però a mi em sembla que en el seu treball hi ha molta més profunditat i alguns trets que poden ser considerats anècdotes passen amb la persistència a ser considerats categoria. 

No els revisaré el seu curricula, entre altres motius per que entenc que demà alguns hem d’anar a buscar “la mona", però tenint present que la seva obra ha estat exposada en museus com el Pompiduo de París, tenint present que el seu treball ha obtingut premis a França i Itàlia, tenint present que li han atorgat el Serra d’Or o la Creu de sant Jordi, tenint present la seva enorme tasca divulgadora en tots els àmbits de la societat i sent una persona enormement compromesa amb la nostra societat, comptar amb ella ha estat un luxe. 

M’agradaria que aquesta auca hagués estat un ajut al coneixement i reivindicació de Creixell, tot desitjant que vostès en gaudeixin. Espero, crec que ho esperem tots que serveixi en definitiva per iniciar aquell cuquet, aquella curiositat, aquell retall o aquella fotografia que fa que poc a poc coneguis i estimis allò que és teu que és, ara també una miqueta nostre que és en definitiva el vostre poble. 

Embandereu finestres i torratxes
tot ventant forces campanades,

la idea de fer un auca que entre tots hem construït.

Pilar quan veié que la platja em deixava

reparà en aquell oblit sens deixar passar una nit.

Pilarín obrí les ales i amb capses de coloraines

dibuixà allò que només eren paraules

Josep observant vil·la, serrats i senderes

veié ben aviat com l’auca anava de veres.

Entre tots i amb destresa, ferem repàs i neteja

fins que l’alcalde ràpid d’esperit

feu que es publiqués l’escrit.

Finalment avui l’auca ens han portat 

i amb sons dels Picarols l’hem presentat

qui cantant amb tanta fe

gairebé ens han fet empassar l’alè.

Autoritats, senyores, senyors,

moltes gràcies per la seva atenció

i feliç Pasqua de Resurrecció.

              

                                      (Teatre romà d'Alexandria)

Dissortadament molts dels llocs que la història i la literatura ens han permès conèixer de la ciutat avui han desaparegut i el que en queden són poques restes o alguns vestigis com la columna de Pompeius, les restes del teatre romà i el Serapeos, on es pot baixar a alguns dels seus túnels i criptes.

                           (Columna de Pompeius al Serapeo)

Halicarnàs, l'actual Bodrum, era una ciutat costanera de l’Àsia Menor, actual Turquia, pertanyia a la lliga dels Doris, de la qual fou expulsada segons sembla per mor d'un conflicte religiós, s'explica que un esportista es va quedar amb el trofeu que havia guanyat en lloc de dedicar-lo al deu Apol·lo com era tradicional. Si bé aquesta llegenda tant tradicional pot ser interessant, la història ens explica que les raons foren estrictament polítiques, la ciutat començà a tenir masses afinitats amb la competència, és a dir amb els jònis.

Cornològicament la ciutat fou sotmesa al regne de Lídia, depengué del sàtrapa de Sardes primer i del tirà Lidgamis després, lluità al costat de Xerxes a la batalla de Salamina per passar a deprendre de Pèrsia, amb diversos nivells d’autonomia segons el moment. Amb tot, culturalment sempre va ser un territori clarament hel·lenístic per on passà Alexandre el Gran, els romans i posteriorment els bizantins, els turc seljúcides, els cavallers de les ordres militars, i finalment els Otomans abans d'esdevenir una ciutat turca. 

                 (Restes arqueològiques a l'esplanada del Mausoleu)

El seu sàtrapa més conegut fou Mausol, recordat popularment per que la seva muller Artemisa II, li va fer construir un monument funerari prou important com per ser considerat una de les 7 meravelles del mon antic. D'aquí bé que posteriorment i fins avui, les edificacions funeràries rebin el nom de mausoleus. Artemisa germana i esposa del sàtrapa li retia una gran veneració i es diu que barrejava les cendres del seu marit amb la beguda i mantingué el seu dol fins el moment de la seva mort.

                  (Restes a l'emplaçament del Mausoleu d'Halicarnàs) 

El Mausoleu va patir un terratrèmol però les seves restes es mantingueren a la vista fins que  l’any 1522 els cavallers de l’ordre de Sant Joan decidiren convertir el monument i les seves restes en una pedrera font de materials per la construcció de la fortalesa emmurallada coneguda amb el nom de Sant Pere, per defensar-se dels exèrcits turcs.

             (vista de l'actual Bodrum amb la fortalesa de Sant Pere)

                  (Gravat d'una suposada representació del Mausoleu) 

La tomba ocupava una esplanada de 33 metre d'amplada per 39 de fons i es creu que tenia una alçada de gairebé 50 metres. S'hi accedia pujant 5 esgraons que al mateix temps servien de reforç als murs de la base, per tant d'aquest gravat només s'aproxima a la realitat la part superior. Sobre la plataforma de la base hi havia pròpiament el sepulcre, en una sala voltada de columnes amb una coberta esgraonada coronada per una quàdriga gegant conduida per Mausolo i la seva muller. 

(Museu Britànic. Cavall procedent d'Halicarnàs) 

Actualment a Bodrum es conserven de l'antigua Halicarnàs les antigues muralles, unes miserables restes del Mausoleu i algunes fonts. De l'altra gran monument de la ciutat, el temple d'Afrodita, considerat un dels mes bonics de l’antiguitat, no en queda res. El Mausoleu era decorat amb nombrosos relleus i escultures, alguns d'ells de l'escultor Escopas, bona part dels quals s'han perdut però sortosament, algunes de les més de 400 que suposadament decoraven el mausoleu són avui dia molt ben guardades, conservades i exposades al Museu Britànic de Londres.

              (Museu Britànic. Lleó de marbre procedent d'Halicarnàs) 

Si parlem de superposicions i d’adaptacions en el camp de la història, la ciutat d’Efes és un exemple perfecte. Dels seus orígens en parla Estrabó, Pausanies..., aquesta ciutat fou alliberada dels perses per Alexandre el Gran, aquí mateix es trobaren Cleopatra i Antoni i dels seu port sortí la flota a la batalla d’Actium (la del final del film de Elisabeth Taylor). Éfes fou una de les grans ciutats del món pagà i després ho seria del cristià. Si per fer-nos una idea més real establim comparacions, es podria dir que només era superada per Atenes en el món clàssic i per Jerusalem en el món cristià.

(Via Arcadiana, unía el port d'Èfes amb el Teatre, hi feu l'entrada triomfal Cleopatra a la ciutat) 

A la llista de les meravelles del Món Antic només hi ha un temple i és el dedicat a la deessa Artemisa, el conegut Artemision, aqui es veneraba i rendia culte d'una manera especial en aquesta ciutat, posteriorment substituiria el seu culte per un altra, el de la Verge Maria, on després de les prèdiques de Joan i de Pau hi establí la seva casa fins el moment de la dormició.

Però si la suposada casa de la Verge Maria ens ha arribat gairebé sencera del temple d’Artemisa en queda una columna i poca cosa més. El seu promotor fou el sobirà de Lídia, Creso, qui el pagà amb els seus fons privats abans de veure’s arruïnat quan el seu regne fou conquerit pel rei persa Cirus el Gran.

(L'Artemison, uns blocs de marbre que recorden on era. Darrera, restes de la mesquita sel·lúcida d'Ali Bey i al fons la ciutadella Bizantina Ayasuluk) 

L’Artemision d’Efes fou encarregat a l’arquitecte Quesifront l’any 550 aC., sembla que hi treballaren i esculpiren estàtues pel seu frontó Fidies, Policlet i Crèsil·las, però desgraciadament sabem tant poc d’ells com de les seves obres que, en el millor dels casos, ens han arribat a partir de còpies d’època romana.

El temple d’Artemisa, la Diana Romana, sembla que tenia 127 columnes jòniques de marbre i l’altar era adornat per escultures de Praxítel·les, així doncs, cal suposar que seria un indret tant interessant pels creients com pels amats de l’art. Filò de Bizanci, citat abastament en altres articles d’aquesta sèrie, era entusiasmat en parlar del temple.

Aquest temple fou destruït per primera vegada en un incendi provocat per un tal Erostratos qui, segons va confessar, ho feu per obtenir fama eterna, precisament per aquest motiu, es decretà a la ciutat la prohibició de citar elseu nom. Posteriorment el reconstruí l’arquitecte Dinocrates a instancies d’Alexandre El Gran. La seva fama fou prou important, com per desvetllar l’enveja de Neró qui feu saquejar el seu tresor. Els Gods l’arrasarien novament l’any 263 dC i fou reconstruït en més petit quedant ja en desús a partir del momenten que Teodosi prohibí les religions paganes.

                   (Maqueta de com podia haver estat l'Artemison d'Èfes)

Les diverses restauracions del temple fan pensar en l’arrelament que devia tenir el culte a la deessa Artemisa. Familiarment era filla de Zeus, germana d’Apol·lo, deessa de la caça i posteriorment ampliaria les seves responsabilitats esdevenint també deessa de la terra i la fecunditat, fins el punt que els artistes de l’Àsia Menor la representen amb un gran nombre de pits. Les festes que es celebraven en el seu honor a Efes, anomenades efesies, tenien caràcter orgiàstic com les de Cibeles. 

       (Reproducció de l'estàtua de la deesa Artemisa) 

Dissortadament però el temple d’Artemisa seria, amb el temps, emprat com a cantera per diverses construccions com la basílica de Sant Joan a la mateixa ciutat d’Efes o la catedral – mesquita - museu de Santa Sofia a l’Istambul d’avui.

                 (Basílica de Sant Joan a Èfes, al fons la ciutadella Bizantina)

Com totes les troballes importants l’Artemision també es troba envoltat del seu relat. John Turtle Wood era un enginyer britànic que treballava en la construcció del ferrocarril entre Ayadin i Esmirna, afeccionat a l’arqueologia aconseguí que el museu Britànic financés l’excavació i després de diversos intents localitzà el lloc de l’emplaçament de l’antic temple, recuperant alguns tambors de les columnes i fragments amb pigments de colors brillants que adornaven l’interior de l’edifici.

En tot cas, avui, una sola columna recorda la petjada d’un passat esplendorós.

El mur de l’aspra Babilònia per on circulen els carros son les paraules que utilitza Antipatros de Sidó en el vers on es refereix a la meravella del món antic envoltada d’un alè més llegendari.  

(representació idealitzada dels jardins i el passeig de les Procesons de Babilònia) 

Amb tota seguretat els autors grecs i molta gent actualment segueix pensant que es tractava d’uns jardins literalment sospesos. Probablement el Tractat de les 7 Meravelles, atribuït a Filò de Bizanci parla del Jardí sospès, amb les seves plantes per damunt la terra que creixen sobre l’aire i explica que les arrels dels arbres formen una teulada sobre el terra. Així mateix segueix dient que sota la terra hi ha enormes columnes de pedra que suporten el jardí.

 Segurament que el jardí creat per Nabucodonosor II cap el segle VI aC., era disposat sobre terrasses, envoltades per la muralla, on el rei ordenà plantar-hi tota mena d’arbres fruiters regats per un sofisticat sistema d’aqüeductes.

                    (representació idealitzada dels jardins i les muralles de Babilònia) 

Aquests jardins porten afegit el problema de la seva localització. Segons les fonts gregues eren molt propers al riu Eufrates i formaven part del complex del palau de Babilònia i com hem escrit formats per terrasses esgraonades suportades per columnes, voltes i arcs sobre els que hi creixeria el jardí. Curiosament però les conegudes taules cuneïformes, emprades per nombrosos historiadors del mon babilònic, on es descrivien minuciosament les estances, les sales, els diversos edificis i les muralles, no citen en cap moment els tan suposadament famosos jardins i les excavacions arqueològiques no han pogut situar-los en el plànol al seu lloc. 

(fragment porta d'Ishtar al Pergamonmuseum de Berlin) 

Nabucodonor II, com tots els màxims responsables de les meravelles de que parlem han estat dirigents polèmics, és considerat el gran reconstructor de Babilònia, la Babel bíblica, ha estat considerat el dissenyador dels jardins, el restaurador d’un gran nombre de temples i tradicions però seria també l’implacable conqueridor dels territoris de Síria i Palestina, per la qual cosa l’Antic Testament i més concretament al Llibre de Daniel, no és un personatge de qui es faci gaires elogis.

En tot cas i seguint la tradició si bé Nabucodonosor II fou un militar sanginolent, feu construir els jardins per amor, per evitar que la seva esposa meda Amitis, no sentís enyorança dels paisatges enormement verds de la seva terra. Però com tot a la història, aquesta explicació té també altres versions, doncs Diodor de Sicilia escriu a la seva Biblioteca Històrica que,  l’anomenat jardí sostingut fou construït per un rei Siri posterior per una de les seves concubines en trobar a faltar el turons i els prats de casa seva. Una explicació amb la mateixa base però amb personatges diferents.

En definitiva, als espais on hi havia d’haver el jardins avui en dia hi ha el vuit, poques restes o reproduccions d’alguns originals. Poc podem saber i menys veure dels jardins. Si avui volem conèixer i emocionar-nos davant peces dels inicis de la nostra història cultural cal visitar les sales d’antiguitats orientals al British Museum, al Louvre o al meravellós Pergamon de Berlin.

(fragment de la façana de les Porcessons al Pergamonmuseum) 

I si d’aquí uns anys ens atrevim a viatjar fins Bagdad, cal ser conscients que el seu Museu arqueològic fou saquejat i amb el seu espoli no han robat simplement or, plata i pedres precioses. Robaren quelcom més que la Dama de Waka o la Màscara de Sargon,  molt més que les tauletes d’Ur o de Nínive, molt més que milers de segells babilonis. Ens robaren el valor de la nostra memòria escrita, els primers records de la humanitat, del paradís, del diluvi, dels primers deus, de les primeres oracions i probablement dels primers poemes d’amor. El saqueig del Museu Nacional de Bagdad va permetre que robessin els primers contractes i els primers traços escrits sobre tauletes de fang.

(altra fragment d'Ishtar al Pergamonmuseum de Berlin) 

A Bagdad, als territoris que hi ha entre el Tigris i l'Eufrates, tinguin ara el nom que tinguin, amb jardins o sense, cada fragmentde fang és un fragment d’història, però no pas de la seva història, és la història dels orígens de la nostra civilització.  

La cultura hel·lènica ha destacat per nombroses qualitats, entre elles i d’una manera especial pel detall i el refinament de les pròpies creacions. Així ens han explicat que una altra de les meravelles del mon antic és l’estàtua de Zeus instal·lada a la cel·la, el lloc més sagrat del temple  a Olimpia. Aquest temple dòric fou el més gran i perfecte de tot el Peloponès.

                        (Reconstrucció del temple de Zeus) 

Aquesta escultura crisoelefantina quedarà per sempre lligada a la destresa del seu constructor, l’atenenc Fídies, autor de l’Atenea Partenos, escultura també desapareguda custodiada al Partenon d’Atenes.

                        (Restes del Tempe de Zeus a Olimpia) 

De l’estàtua de Zeus no sabem gran cosa, desaparegué en un incendi al palau de Constantinoble, la brillant capital de l’Imperi Bizantí, on havia estat traslladada cap al segle V amb moltes altres obres de l’antiguitat i no n’ha quedat ni un fragment original.

           (Reconstrucció de l'estàtua de Zeus)  

Amb  tot, sabem que Fidies, discret en l’expressió dels seus afectes gravà en un dels dits del Deu la inscripció “Pancrates és bell”. Qui sap si l’escultor, ja madur, implorava amb aquesta frase al seu Deu poder sublimar la passió que sentia per aquest jove atleta olímpic. Qui sap si, d’aquesta manera,  implorava la comprensió de Zeus, al cap i a la fi, ell mateix sent el pare dels deus havia sentit una gran devoció per Ganimedes.

De l’estàtua no n’ha quedat més que algunes misèrrimes reproduccions, però les excavacions del santuari ens han ofert detalls sobre la seva construcció. Entre les runes del taller, situat a l’oest del temple, s’hi ha localitzat una petita gerra de la seva propietat on hi diu “sóc de Fidies”. Així mateix s’ha localitzat motllos per la decoració de la roba de l’escultura, espàtules, tenalles i altres instruments que semblen demostrar que fou al mateix complex olímpic on l’escultor creà l’escultura.

Fidies treballà l’estàtua cap a l’any 440 aC., a partir d’un bastiment de fusta sobre el que s’hi afegien les làmines d’or i les peces d’ivori. Segurament que l’escultor el·laborà les diverses peces de l'estàtua al taller i les uní a l’interior del temple.

Malgrat se considerada una de les meravelles de l’antiguitat, no deixà de ser criticadacom ho demostra aquest fragment traduit de l’historiador Estrabó:“aunque el templo en sí es muy grande, el escultor sería criticado por no haber tenido en consideración las debidas proporciones. Él nos muestra a un Zeus sentado, pero con la cabeza casi rozando el techo, así que tenemos la impresión de que si Zeus pudiera levantarse, rompería el techo del templo".

Estrabó tenia raó, les mides eren excessives però precisament això és probablement el que la feia meravellosa, la idea que el pare del deus fos capaç de destruir el sostre del seu temple si es posava dret, devia fascinar tant als poetes, com als historiadors. La base de l’estàtua feia 6’5 metres d’amplada i 1 metre de alt. L’estàtua amidava 13 metres, gairebé el que faria avui un edific de 4 plantes.

La descripció que fa de l’escultura és : “En su cabeza está esculpida una corona de hojas de olivo. Sobre su mano derecha sostiene una figura de la Victoria hecha de marfil y oro. En su mano izquierda agarra un cetro con incrustaciones de todas las clases de metal, con un águila posada sobre el mismo. Las sandalias están hechas de oro, los mismo que su toga. Sus ropajes están labrados con motivos de animales y lirios. El trono está adornado con oro, gemas preciosas, ébano y marfil”.

En tot cas, sigui com sigui, la visita a Olimpia és la visita a un paisatge que ens parla dels deus i els deus en parlen de l’home. El complex visitat a primera hora, quan el gruix d’autobusos de turistes encara no ha arribat, és un lloc que impressiona. El paisatge pacífic i silenciós, voltat de bosc i natura no te res a veure amb la costa no gaire llunyana i molt poc amb el moviment i les tensions que s’hi devien produir els dies de competició, quan els atletes vinguts d’arreu de l’Hel·lade es reunien al redós de l’altar de Zeus abans d’iniciar la competició i aconseguir la glòria.  

La popularitat de les 7 obres de la llista d’Antipatros de Sidó, marcà una sèrie d’indrets que serien recordats milers d’anys després, a l’hora que probablement sense saber-ho, inclouria noves accepcions a algunes paraules. Així doncs, gràcies a la popularitat de la llista, es defineix com a colossal, quelcom de dimensions gegantines, allò grandiós amb unes mesures desproporcionades.

Probablement les seves mesures impressionants i la seva suposada bellesa deurien captivar la mirada dels historiadors i segurament atraparen la imaginació dels seus lectors. Realment es tractava d’una representació del déu Helios, el sol, en commemoració de la victòria dels rodis sobre l’exèrcit de Demetri.

Es sap que l’estàtua del Colós de Rodes, era de bronze i fou obra de Cares de Lindos, un alumne destacat de Lísip, autor del conegut Apoxiomeneo, però a part d’aquestes dades, tot allò que envolta l’escultura és en el mon del misteri i s’ignoren la majoria dels detalls, l’aspecte físic i fins la seva situació real.

La imaginació popular representa el Colós d’uns 30 metres d’alçada amb un peu en cada una de les rescloses de les dues dàrsenes d’entrada al port, rebent els vaixells que hi entraven passant per entre les seves cames.

Sigui com sigui, aquest Colós ha estat una més de les meravelles que han acabat completament  arruïnades o desaparegudes. En aquest cas fou destruït l’any 227aC per un terratrèmol, tot just una cinquantena d’anys després d’haver estat aixecat. Les seves restes quedaren escampades per l’indret fins que l’any 654 dC., amb l’illa sota control musulmà, foren venudes a un mercader d’origen sirià qui desmuntà les peces de bronze que quedaven i se les emportà en una caravana de més de nou-cents camells, sense que mai més s’hagi tingut cap altra notícia de les restes d’aquesta escultura.

 Malgrat totes aquestes peripècies, el Colós roman a l’illa com un fantasma fins esdevenir el seu símbol més conegut. Avui, cap turista ni viatger pot evitar de fotografiar-se a l’entrada del port, a l’indret on es creu que era situat. Ho recorden dues columnes venecianes que sostenen una parella de cérvols de coure, mascle i femella, mirant al mar.

Aquesta construcció era impossible si es pren en consideració tant les mides que els clàssics proporcionen com les tècniques escultòriques de l’època. Aquesta imatge romàntica del Colós sorgí a darreries de l’edat medieval. Segons sembla ha quedat el testimoni d’un pelegrí italià que cap el 1394 afirmà que un dels peus del Colós, reposava on hi havia una petita església rodona anomenada Sant Joan del Colós.

Segons Plini no fou la única estàtua monumental de l’illa, doncs es creu que n’hi havia moltes altres, de les que tampoc en tenim cap exemplar sencer. En tot cas, avui es creu que l’estàtua del deu Elios, era situada a terra ferma, amb les cames juntes. No era una escultura massissa, sinó que les plaques de bronze cobrien el bastiment d'una estructura que en el seu exterior donà forma al Colós fins que el terratrèmol el destruí.