Del penya-segat estant

Quan els deus pujaven, baixaven, entraven i sortien de l’Olimp quan i com volien, que per alguna cosa era casa seva, una nimfa anomenada Borvo va perdre el cap per un rierol de la Gal·lia i deixant-se portar per la passió va néixer una font d’aigües termals que amb el temps anomenarien Bourbon en record de la nimfa llegendària.

Els romans aprofitaren la font per fer-ne un balneari, passaren els anys s’hi construí una fortalesa i aparegué el poble Bourbon l’Archambault. El segle XIII el príncep Robert, comte de Clermont, un dels sis fills d’un rei de França qui posteriorment seria conegut com Sant Lluís, es va casar amb Beatriu de Bourbon. La descendència d’aquesta parella va assumir el nom de la mare i per diversos afers històrics un descendent d’ells, Enric de Bourbon, esdevindria rei de França l’any 1589 i un rebesnet d’ell, conegut com Felip V va exportar la dinastia a la península castellanitzant el Bourbon originari per Borbón.

 

(Castell de Bourbon l'Achambauld) 

Aquesta nissaga esdevindria inestable des del mateix moment en que varen instal·lar-se en terres de Castella. En primer lloc Felip va haver de lluitar contra el seu rival Carles d’Austria en el que s’ha conegut com Guerra de la Successió. Aquesta guerra va portar la pèrdua dels territoris de Nàpols, Sicília, Sardenya, Milà, les terres que quedaven als Països Baixos, Gibraltar i Menorca, si bé aquesta illa es recuperaria posteriorment.

 

(La família de Felip V per L. M. van Loo) 

L’any 1808 aquesta dinastia va tenir problemes d’estabilitat quan Ferran VII, alies el Deseado, va derrocar al seu pare Carles IV i pujà al tron d'on en seria, diplomàticament, expulsat dos mesos després en cedir els drets a l’emperador francés. Napoleon, cediria posteriorment la corona al seu germà Josep Bonaparte. L'any 1813, en finir la Guerra del Francés, aquesta corona seria restituïda novament a Ferran VII, qui malgrat haver jurat la constitució de 1812 l’anul·laria per establir un nou periode d’absolutisme monàrquic.

(La família de Carlos IV, Goya) 

Dues dècades després pujaria al tron la seva filla Isabel II, no pas sense problemes, doncs es disputava la corona amb el seu oncle Carlos Maria Isidro de Borbón. Aquest litigi va suposar l’inici de les Guerres Carlines i la pèrdua de milers de vides, en nom de la legitimitat o il·legitimitat, òbviament el guanyador sempre és legítim.

(Isabel II, obra de Madrazo) 

L’any 1869, Joan Prim, entre altres, organitza La Gloriosa i expulsa la reina, portant un nou rei, Amadeu de Saboia, elegit democràticament per les corts espanyoles en obtenir 191 vots, contra 60 que obtingué l’opció de proclamar la República i molts menys les altres dues opcions monàrquiques.

L’assassinat de Prim feu que Amadeu renunciés al tron i es proclamés l’efímera 1ª República, derrocada per un cop d’estat. Seria el mateix exèrcit colpista qui posaria novament en aquest tron inestable al rei a Alfons XII. El succeiria seu fill, Alfons XIII qui després d'haver donat suport a les dictadures de Primo de Rivera i de Ramon Berenguer hauria d’abandonar l’estat, l’any 1931, en proclamar-se la 2ª República, acabant d'aquesta manera la línia dinàstica directa, de la nissaga Borbón.

(Alfons XII i Mª Cristina d'Austria, 2ª muller)  

Derrotada la 2ª República per un cop d’estat, apareix un dictador militar de nom Francisco Franco qui l’any 1947 anuncià que Espanya esdevenia un regne dirigit per ell mateix i es reservava el dret de nomenar al seu successor a títol de rei. Així doncs l’hereu d’aquesta monarquia sense rei fou l'actual jerarca Juan Carlos I, un dels nets d’Alfons XIII, sent coronat abans que el seu pare Joan de Borbón hagués renunciat a la corona.

S’ha fet un breu repàs cronològic, a partir de fets constatables, a la història d'una dinastia que ha estat expulsada 4 vegades del tron i d’una monarquia que s’ha anat alternant amb dues repúbliques, nombrosos pronunciamientos, forces regències i un parell de dictadures el s. XX. Així doncs, es podria parlar d’una nissaga amb una certa mancança d’estabilitat i relativament predisposada a canviar de casa. 

 

Una de les primeres accions que fem de petits i gairebé la darrera a la que volem renunciar és caminar. Fou en baixar de l’arbre i posar-se a caminar quan els descendents de l’australopitecus esdevingueren humans i caminant la nostra espècie sortí de l’Àfrica i s’expandí per les diverses regions del planeta.

Moure’s pels camins no respon avui a l’expressió d’una necessitat econòmica ni d’una mobilitat obligada. Caminar és un oci de baix cost, consumeix pocs recursos naturals, és eficient i tant natural com respirar. Caminar és un clàssic que s’ha tornat a posar de moda i caminant sorgí en aquest país el muntanyisme i l’excursionisme científic del segle XIX que reivindicà la nació els anys de la 2ª República i mantingué aquest esperit els anys del bròquil florit. 

 

Actualment l’acció de caminar ha arribat a obtenir un toc de modernitat si li diem hiking, trekking, walking i tants altres ings com vulgueu degudament importats o inventats però al cap i a la fi, seguim fent el mateix que feren els nostres avantpassats, anar d’un lloc a l’altra salvant els diversos obstacles naturals que ens posa el camí.

En aquest context caminem i exercim un dret fonamental, universal caminar ens pot fer lliures i fins avui, encara es pot fer d’una manera majoritàriament gratuïta. El camí uneix punts, pobles i persones, pel camí la gent es socialitzava i comerciava.

 

 

Així davant aquest marc d’explosió de la mobilitat lenta que sovint es tensiona amb el  terreny ens trobem que cal reivindicar-lo no pas com una apologia del temps passat,  més aviat com un exercici de responsabilitat sobre allò que hem heretat. Els camins són saviesa popular, història, tradició i patrimoni.

 

Per aquest motiu els camins són un patrimoni més del qual la Riba n’és plena. Els camins que ens porten a mas de Ferrer o de Paüller, el de la Coma Fonda, el de la Font de Pascual, el del Pinetell, el del Riu, el de la Torre del Petrol, els que ens duen cap a Cabrera i Mont-ral, tots aquests camins no són avui unes vies que ens porten a la recerca de noves oportunitats però ens serveixen de guia, per dur a terme un acte de coneixement i percepció de la vida que només es pot copsar caminant d’una manera lenta i senzilla.

A la Riba, com gairebé arreu hem tingut camins amb una petjada històrica especial, com l’antiga Via Ilerda, pràcticament desapareguda definitivament amb el pas del tren d’alta velocitat, però en manté molts altres, veïnals, rurals, camins de carro, pistes forestals, de bast o ferradura, corriols, senders, camins de sèquia, pas de marge fluvial camins públics, privats, alguns de lliure accés i altres amb servituds de pas.

 

La Riba, com gairebé tots els pobles i ciutats del mon, també té el seu camí de sagraments, en tot cas en diríem més aviat camí del Cementiri. Històricament s’afirmava que el pas d’un difunt creava camí públic, desconec la jurisdicció actual però en tot cas, una certa tradició, manté encara avui en dia que portar un difunt dona dret de pas. Aquesta creença, actualment deformada, es refereix a una institució catalana singular: el camí de sagraments o camí de vius i de morts també conegut amb altres noms com camí de creu o camí de combregar.

Aquests topònims que trobem en una munió de pobles servien per definir, almenys fins l’any 1901 la condició de camí públic, implicant qualsevol camí que acabés en una església, ermita, cementiri o lloc sagrat. No oblidem que en aquest país fa set-cents anys quan es redactaren els Usatges, dit en altres paraules, la primera Carta Magna de Catalunya i base del nostre dret, un d’ells el titularen “camins i estrades” i proclamava que els camins públics havien de ser llocs de pau i treva tant de dia com de nit.

 

Així doncs esperem que els camins de la Riba i de tants altres pobles del Camp, emprats durant un temps per viatjar d’un lloc a l’altra transportant mercaderies o anant a la recerca de noves oportunitats, serveixin cada vegada més d’esperó per tornar-hi o tenint present la dita “camí llarg passa curta” confiem que passejar pels camins sigui una vegada més un mode de coneixement i percepció de la vida. 

La pervivència de la religiositat popular als països mediterranis no és difícil de comprovar, la bibliografia és nombrosa i abraça els angles i les perspectives més diverses. Fa unes setmanes en aquest mateix bloc, ens referíem a la festa de la Vara de Maria Santissima Assunta i la seva vinculació amb els gegants Mata i Grifó de la ciutat de Messina. 

A tota Itàlia i d'una manera més intensa al sud continental i a l’illa de Sicília el fenomen social de la religiositat és difícil de definir i complicat de limitar, doncs al marge de la creença religiosa s’hi entrelliguen els aspectes més diversos, històrics, sociològics i antropològics fent que l’intent de buscar una explicació d’aquest fervor sigui cada vegada més complexa.

A Messina, durant la processó de Corpus es celebra la tradició del Vascelluzo. L’any 1603 es travessava per un període de carestia alarmant, males collites que portaven vinculades necessitats de tot tipus i les malures més diverses. A les hores, un vaixell provinent de Grècia es dirigia a Nàpols carregat de blat però en passar per l’estret unes corrents l’obligaren a modificar la ruta i dirigir-se al port de Messina. L’arribada inesperada d’aquest vaixell amb el carregament de blat va tornar les esperances a un poble gairebé sense forces. 

 

Per recordar aquest fet els ciutadans de Messina construïren un vaixell amb la fusta de tres arbres, el folraren amb plata treballada pels argenters de la ciutat i cada any s’engalana amb espigues de blat per participar en la solemne processó del Corpus Chrisiti.

El dia 3 de juny es festeja a Verge de la Carta, patrona de la ciutat i devoció mariana per excel·lència. A la processó hi participen totes les confraries i els gremis de la ciutat vestits de manera tradicional acompanyant una imatge de la Verge que du a les mans la representació de la carta que va trametre als ciutadans de Messina l’any 42 d.c., quan decidiren convertir-se al cristianisme.

 

(Península de San Ranieri, Sicilia, al fons Calabria, l'Italia continental) 

Segons la tradició aquesta carta fou lliurada per Sant Pau a una delegació de la ciutat que es dirigí a Palestina on la Mare de Déu assabentada de la seva conversió els beneïa a ells i a la ciutat. La carta original sembla que s’ha perdut però es recorda que hi figurava entre altres el text següent: Vos et ipsam civitatem benedicimus. Aquest text hom el pot llegir a la base de la columna votiva, revestida amb pedra de Trapani i coronada per una estàtua de broze daurat de la Verge que s’aixeca a la punta de la península de san Ranieri per rebre als visitants de la ciutat que arriben al port procedents de Calàbria.

Vista aquesta i altres tradicions, la imatge d’una religió més o menys precisa, d'una religió nominalment catòlica, borrosa, inculta, espontània i poc elaborada racionalment que s’estén per àmplies capes de població sobretot en medis rurals i entre les classes pobres oposada a una religió d’elit, teològicament refinada, perfectament encaixada amb els cànons litúrgics i que es practica majoritàriament a ciutat, no funciona de cap de les maneres.

Així doncs al marge d’allò que s’anomena, d’una manera discutible i manipulable, religiositat popular, sembla que es produeix molt més encertadament el que es podria anomenar experiències religioses, on la gent professa notablement un canvi d’actitud fora de tòpics.

Hi ha activitats que s’han perdut pel pas del temps i si es mantenen en la memòria és pel fet de quedar-ne, restes gairebé arqueològiques per fer-ne algun estudi etnogràfic o antropològic.

Des del punt de vista de la història però, els rentadors no es valoren tant pels seus elements arquitectònics sinó pel fet que Anar al rentador públic esdevingué un avenç important per la dona  que deixà d’anar a rentar al riu, al torrent, a la bassa o al rec, a l’hora que esdevingué un dels pocs llocs de socialització laica on la llibertat d’expressió femenina adquiria enormes quotes de notabilitat.

Els rentadors, encara que pugui semblar estrany, durant anys i panys van ser un indret on la dona es sentia lliure fora de la pressió social. Era l’indret on parlava en llibertat i manifestava la seva realitat, al mateix temps que esdevenia un punt d’informació bàsic i fonamental on es feia bugada, en el sentit més ampli de la paraula.

L’home no anava a rentar i si mai ho feia era en privat. Els rentadors i safareigs públics eren municipals, per tant, la seva utilització es regulava en tots els aspectes. Als homes els era prohibit no tant sols rentar sinó fins i tot parar-se a mirar les dones que eren al rentador, com ho proven per exemple, les ordenances de Caravaca de l’any 1548, contravenir aquesta ordinació era castigat amb una multa de 3 rals i 3 dies de presó, (desconec si aquesta ordenança ha estat degudament derogada).  

(safareig vora el pont del Cisquet) 

 

Per entendre la utilitat i el desenvo­lupament dels rentadors públics cal que ens centrem en el seu element constituent: L’aigua. Les dones Als pobles i ciutats arribava aigua que es distribuïa arreu. Així doncs, l’aigua era l’element bàsic dels safareigs fossin d'ús particular, familiar o veïnal fins esdevenir públics. Recordem que tenir aigua corrent a casa no ha estat un fet real i ha portat un grau de comoditat fins ben entrats en el s. XX.

Rentadors i safareigs ens parlen de la higiene al llarg de diverses èpoques, de la capacitat de treball de la dona que normalment portava la seva roba, la de la família extensa i sovint n’hi havia que també ho feien d’aquelles persones que els pagaven, entrant d’aquesta manera en el mercat laboral o l’economia del sobresou.

 

(Safareig a la Ràpita) 

Un safareig és un receptacle fet de parets d'obra i pedra, de forma rectangular amb una peça de pedra, és a dir, un pedrís elevat i inclinat per poder deixar i rentar la roba. La tipologia del rentador és similar però de grans dimensions.

 

(Placeta de la Font. Cap de Riba) 

 

Els safareigs públics, bastits a l'aire lliure, amb un senzill cobert de ciment sostingut per uns pilarets de ferro colat o protegits per parets i sostre fets de totxo, són una mostra d’una certa arquitectura popular. A la darrera tipologia pertanyen els ja citats vora el riu, que tancat l’accés directe al seu interior, sense aigua i lògicament gens utilitzats, sobreviuen qui sap si per la seva localització allunyada d’una possible especulació.

Fumerals i xemeneies han pres diverses direccions a l'hora de la seva construcció esdevenint una part més de l'engranatge productiu o de l'habitabilitat de les cases. Algunes d'aquestes xemeneies han quedat absorbides per l'expansió industrial o senzillament han desaparegut sense deixar pràcticament rastre. Iglésies cita a la seva toponímia de la Riba, la Bòbila situada immediatament a la Ràpita 

En tot cas, ens queda un fumeral, relativament discret i mig engolit per les necessitats a les instal·lacions d'una empresa de capital europeu, més coneguda encara avui popularment per cal Jamago. Amb una arquitectura pròpia, aixecada maó a maó i posats en filades, explota les diferents possibilitats que ofereix el totxo, enllaçant la funcionalitat i l’estètica de les industries antigues.

   

El totxo massís garantia la durabilitat i la consistència gràcies a la seva capacitat de resistència a les altes temperatures, lamentablement però, la força del vent va modificar-li la verticalitat i obligà a reduir, fa anys, la seva alçada per motius de seguretat. És un exemple d'aquestes fumeres que han aconseguit crear unes superfícies homogènies de color, textura i agradables als ulls contemporanis.

 

Queden però encara unes altres fumeres, cada vegada menys, molt més humanes, probablement menys actives però indicadores de l’habitabilitat i el caliu de la llar. Són les que, de tant en tant, treuen el fum procedent de les flames d’una llenya que indueix a pensar en la fugacitat del temps mentre la continua vaporositat del fum, la música espetegant de la brasa i el caliu que genera, hipnotitza agradablement les fosques tardes d’hivern.

Si varem començar parlant de l’arquitectura del treball a partir del molins hidràulics que donaren vida al poble des dels segles medievals i li mantingueren en un format més o menys semblant fins la primera meitat de vuit-cents, és obvi que el procés d’industrialització li ha permès fer un salt qualitatiu en l’evolució econòmica, demogràfica i urbanística.

 

L’aflorament industrial ha portat un nou plantejament urbanístic a bona part de les ciutats i pobles del Camp però la Riba, encaixada entre els dos rius i el barranc de les Escometes s’ha vist obligada a créixer bàsicament en estrats horitzontals a partir de la Costa que recorre el poble configurant la seva espinada o bé seguint la Carretera des de La Ràpita fins les naus situades a Cap de Riba.

 

La indústria doncs no ha estat l’element que s’ha afegit al procés d’estructuració que els pobles han sofert amb el pas del temps, la indústria és la que ha marcat el ser del poble fins arribar a les actuals fàbriques de paper.

La Riba ha passat dels molins, caracteritzats per una línia ferma de ventanes en el pis superior que els permetia assecar el paper, a un conjunt de naus diversament alineades  amb els seus cossos de teulades aprofitades en alguns casos per la lògica expansió o en altres, producte de nova construcció que han anat hostatjant màquines propulsades pels salts d’aigua, el vapor o l’electricitat obtenint actualment productes certificats a partir de processos respectuosos amb el medi ambient.

Centrant-nos però en l’arquitectura industrial a l’interior del poble i tenint present que segueixen sent hereus dels molins set i vuitcentistes apareix a la vista l’evolució i la modernitat. Començant per la part més elevada del poble, apareixen tocant a Cap de Riba dues naus industrials força característiques del complex del que fou la fàbrica de Josep Gomà Llobera.

Una mica més avall, a Cal Bessó, central de l’actual fàbrica Gomà-Camps, forma un conjunt força característic d’entramat industrial que uneix el que foren diversos molins com el del Groc, del Bessó, de cal Garreta, de cal Gomà, que s’ha anat expandint en diverses direccions així com la necessitat i les possibilitats del terreny ho han anat permetent.

No tot però han estat fàbriques de paper la Fàbrica o Fàbrica del Roig, tot i ser-ho originàriament, com mana la tradició, esdevingué fàbrica de teixits i filatures d’Ignasi Iglesies, s’hi pintaren papers i teixits per tornar als seus orígens paperers.

En aquest apartat s’hauria d’encabir també el molí de la Pedra que esdevingué taller de paperines. Els molins de cal Figuerola, que han estat de manera successiva fàbrica de farines, d’un substitut del cafè que, segons sembla, es feia amb civada de malta i el Molinet dedicat a moldre de minerals.

Fora del terme municipal, a la sortida de l’estret de la Riba, direcció Vilavert hi ha l’antic molí de l’Estret, molt més conegut pel Sulfuro es dedicà a l’extracció d’oli del pinyol de l’oliva i fou també una fàbrica de lleixiu que s’obtenia per medis hidroelèctrics.

Dins el terme municipal de la Riba però en temps, parroquial de Picamoixons i riu Francolí avall, a les Roixeles hi havia dos antics molins que contingueren amb el temps una fàbrica de filats, dues de paper, una de lleixiu i actualment torna a dedicar-se al paper. En els processos d’unificació s’hi construí un edifici d’habitatges que es conserva molt rònec i salvant les distàncies podria recordar la vella tradició decimonònica de les colònies industrials.

 

(Molí de la Font Gran o de les Truites)

Sovint és la força de la natura la que ha format i donat sentit a l’orografia fent que uns indrets siguin més notoris que no pas altres, la Riba s’ha convertit en un indret on el medi natural ha permès el poblament fent que d’aquesta manera, en un medi natural aparentment incòmode, home i natura es trobin en equilibri i constitueixen un teixit dens, comparable en interès a l’estructura urbana d’altres llocs on es pot parlar d’arquitectura de defensa, de culte, eclèctica o historicista.

A la Riba no podem estar-nos d’escriure de la paradigmàtica arquitectura del treball i aturar-nos en la indústria que uneix passat i futur, donant per fet el present. El conjunt de molins paperers, actualitzats en fabriques, reconvertits en habitatges o romanent simplement com vestigis d’un passat, cal assenyalar-los i destacar-los com fem amb qualsevol font, avenc, bosc o sèquia.

Els orígens medievals de la Riba van estrictament lligats als molins hidràulics, si bé fou amb el sorgiment de la indústria contemporània quan s’esdevingué el canvi econòmic, demogràfic i urbanístic més important de la població. El terme, les valls del Francolí però encara més la del Brugent són riques en aquests bastiments que han format durant molts segles part de la vida quotidiana i econòmica.

(al fons Molí de Figuerola, en primer terme el Molí del Jan) 

Els molins, contràriament al que pot semblar al visitant, no foren pas emprats específicament per moldre blat. Foren molins que trinxaven els draps per fer pasta de paper, situats la majoria en indrets de fàcil subministrament de la força motriu l’aigua. 

A la Riba la indústria no ha configurat l’urbanisme, més aviat caldria dir que ha estat a l’inrevés, la indústria ha sabut aprofitar l’orografia per treure’n profit. El poble i les fàbriques s’han bastit al llarg de la Costa per aprofitar els recursos naturals que no eren altres que activar l’ús de l’energia dels salts d’aigua per moure directament les indústries.

(El Molí de Més Amunt o de Cap de Riba) 

Així doncs, a la Riba al llarg de la costa ha bastit les fàbriques hereves d’aquells vells casalots que no eren altra cosa que els vells molins paperers les restes dels quals encara es poden veure pels seus carrers i a les ribes tant del riu Brugent com del riu Francolí.

(Molí dels Tresos) 

D’aquell vell molí bataner citat per Iglesies i posteriorment estudiat per Altisent i Cortiella, situat al coll de Cots, documentat el segle XIII fins l’estructura industrial que es desenvolupà el segle XX, hi hagué un punt d’inflexió durant el segle XVIII amb la instal·lació de nous molins de paper. Aquest segle fou el gran segle de la revolució industrial a la Riba. Aquests molins, aquestes cases s’anaren adaptant en la seva funció i treball d’acord amb les formes de vida i de producció de cada moment històric.

(Molí del Roig) 

Els vestigis que ens resten conservats de les antigues i actuals industries ens descobreixen una manera peculiar d’entendre el patrimoni però fora, el mon de la investigació, ha creat una disciplina científica, l’arqueologia industrial, que ens permet tenir aquestes imatges del passat com a quelcom permanent en el nostre tarannà.

Entre les muntanyes de Prades i la serra de Miramar, entre la vall del Brugent i l’antic Troc d’Embut, entre el barranc de les Escometes i el riu Francolí, s’aixeca muntanya amunt el poble de la Riba.

Punt de trobada de dos rius, confluència de dues valls i pas natural entre les terres de la Conca i el Camp, fou un indret cobdiciat pels nostres avantpassats que deixaren restes d'activitat humana a la cova de Cartanyà, les Roques Caigudes o al jaciment epipaleolític del sud de l'estret de la Riba. La transcendència d’aquests pas natural ha estat evident al llarg de tota la història esdevenint la ruta natural de camins, ferrocarril, i carreteres.

Una ràpida mirada a les vessants de les muntanyes, en qualsevol de les valls, mostra com la muntanya ha estat domesticada per la ma de l’home amb grades perfectament graonades. Bona part dels marges que encara perduren mostren l’habilitat pacient amb que els bastiren, triant pedra a pedra, fins aconseguir l’encaix més perfecte per assegurar uns bancals de terra productius per plantar-hi, majoritàriament, secà o bé horta quan el riu, una font o algun del recs els hi eren propers.

Totes aquestes partides, aquestes margades, que convertiren en terra plana la geografia més accidentada, avui han deixat d’estar conreades però encara les reconeixem acompanyades del seu topònim, com la dels Masos, centrada pel corral de l’Agnet i de secà, la Roca Fressa, a continuació de les Hortasses i de regadiu, o zones mixtes com les Cometes que, mirant a la Ràpita, baixa per la banda del poble direcció al Francolí.

La duresa del treball de la terra s’observa amb un altra exemple d’aprofitament, tant de l’espai com de qualsevol recurs natural. Sovint, en remoure la terra, afloraven pedres que sense l’ajut de cap altra material servien tant per la construcció de margades com per edificar nombroses barraques de pedra seca. Ha estat, doncs, la ma de l’home qui ha modelat les vessants de muntanyes i turons per donar-los-hi una forma que encara es manté.

La barraca del Bresca, a les Lloranques; la barraca del Marquet o del Bessó, a Cap de Riba;  la barraca de la Paradota i tantes altres (fins una trentena en cita Iglésies a la seva toponímia) en tot cas, més o menys ben conservades, són un exemple de complexitat senzilla i austera que permet respirar aire fresc al mig de la canícula o aixoplugar-se del mal temps, guardar les eines o fer-hi la migdiada.

 

       (Barraca del Bresca. fotografia d'Angels Molina)

A bona part de les barraques una capa de pedruscall i terra permetia plantar lliris de Sant Josep per relligar el sostre exterior, aïllar el seu interior i donar una elegant nota de color al tros.

La Riba ha estat un poble de sort i condició relativament constant, s’ha bastit de la industria mercès a la força de l’aigua primer i de l’electricitat després, de manera que aquells molins bataners dels segles medievals anaren evolucionant  fins el punt que el poble era preparat per un salt qualitatiu important quan despertà, de manera indiscutible, a les transformacions industrials del vuit-cents. La mateixa paremiologia popular ens ho recorda quan diu:

 

a Montblanc són budellers,

a Vilaverd toquen l’arpa

i a la Riba paperers.

Els antics molins, fossin a qualsevol dels dos rius o al mateix poble, s’han convertit en les fàbriques actuals, s'han transformat o s'han perdut. Entre els desapareguts hi ha el primer molí dels Capellans, que s’endugué l’aiguat de Santa Tecla. Les runes més o menys destacades del dels Tressos, de la Font Gran, el de Figuerola, el de l'Hombra, es presten al record i als romanticisme.

         (Molí de la Font Gran. Fotografia d'Angels Molina) 

Dels reconvertits trobem El molí de les Roixeles, al Francolí, un complex que amb el temps es dedicà a la fabricació de filats, paper, cotó, llegiu i tornà, avui unificat, al paper. Dins el poble el molí del Roig esdevingué el segle passat habitatge, fàbrica de teixits per tornar fa uns anys al paper; o el molí del Quatribal que unificat amb el molí de la Pedra fou també destinat a pisos i hostatjà durant molts anys l’associació coneguda com “La Penya”.    

Així doncs, la Riba, voltada de rius, guals, tolls, molins, fàbriques, eres, carrers, places, camins, fonts, roquers, boscos, cingleres i altres llocs singulars, s'ha anat omplint de persones que Costa amunt l'han anat aixecant i mantenint plena de vida.

 

El riu Brugent llisca de la font de la Llúdriga a Capafonts fins desguassar al riu Francolí als peus de l’Estret de la Riba. El seu brogit  transcorre per un vall estreta i muntanyosa, envoltat de bosc amb extenses pinedes, alzinars, pollancres, castanyers i xops, en alguns sectors és aprofitat per regar parades d’avellaner i hortes que vist des d’algun punt elevat dona una vista esplèndida de tonalitats del verd més divers fins el marró més terrós, mentre alguns masos i finques creen taques de color des de gairebé la riba del riu fins les parts més altes.

 

(El riu Brugent, fotografia cedida per Àngels Molina)

 

L’erosió i el pas del temps ha creat al llarg del riu Brugent, com en tants altres, un congost amb els seus propis cingles calcaris verticals d’una bellesa singular com la Pena Roja, escola d’escalada d’una munió de generacions, alguns dels quals, amb el pas dels anys, han portat i posat els símbols del país als cims més alts del mon, Everest inclòs. Altres, destacant en alçada com Castell Dalmau, permeten apreciar l’obra duta pel riu durant milers i milers d’anys al llarg de la vall.

Tanmateix l’aigua que porta habitualment el riu no permet pensar en una enorme tasca erosiva però en indrets com el toll de l’Olla, el toll de l’Esquetx, la Peixera o fa anys el toll de la Dutxa, es podia distingir perfectament con l’aigua s’obria pas tot enfonsant-se enmig de les roques formant una mena de crestalls durs i potents per saltar, amb el brogit que li dona el nom, fins la següent llesca de terra uns metres més avall.

 

 

(El riu Brugent, toll de l'Olla, fotografia cedida per Àngels Molina)

 

De totes maneres si es té present el cúmul de riuades que periòdicament han fet sentir la força dormida de l’aigua, s’estén com el curs del riu s’ha anat modificant de manera sobtada. Amb tot el riu Brugent és orogràficament constant, no deixa enrere les muntanyes per endinsar-se a la plana del Camp emmarcant valls de diverses configuracions o formats diferents.

La presència d’un curs d’aigua continuat durant tot l’any fa que la flora i la fauna relacionades amb els rius hi trobin un indret ple de privilegis, com el clot d’en Goda una clariana d’alzines entre grans roques i vegetació exuberant que ha creat un petit hàbitat on s’hi poden veure margallons atípics d’aquestes contrades.

 

 

(El clot d'en Goda, fotografia cedida per Àngels Molina)

El Brugent ha estat un riu ple de vida: truites, barbs crancs cada vegada més difícils de veure i l'ha donada a un bon nombre de molins paperers cada vegada més enrunats tot i que un dia permeteren viure o sobreviure a diversos milers de persones, uns milers que avui nomes apareixen per Setmana Santa, sinó, proveu de trobar el Dilluns de Pasqua un forat per dinar.

 

 

(El molí de Figuerola, fotografia cedida per Àngels Molina)

Potser per que no ho coneixem d’altra manera o per costum, sovint ens hem acostumat a la bellesa de les obres inacabades o en tot cas acabades parcialment que no és el mateix que considerar-les incompletes.

           

(Adoració dels Mags. Leonardo da Vinci. Galleria dell'Uffizzi. Florència) 

La Simfonia nº8 de Franz Schubert és coneguda com la Inconclusa té un Allegro i un Andante meravellosos i no ha necessitat cap altra moviment per ser considerada obra mestra. Mozart va morir abans d’acabar El Rèquiem, el mateix succeí amb Puccini i la seva Turandot però no em referiré específicament a aquelles obres que no es pogueren acabar per la mort del seu autor, estic pensant en les obres que quedaren d’aquesta manera per voluntat del seu autor.

 

(El cavall Sforza. Leonardo da Vinci. Royal Library Windsor) 

Ortega y Gasset recriminava a Velázquez, tres-cents anys després de la seva mort, el fet de deixar obres inacabades. Una obra inacabada en cap cas vol dir imperfecte. No val la pena observar amb tot el temps del mon els Prigioni a l’acadèmia de Florència, un passadís on els quatre esclaus només esbossats de Miquel Àngel et fan percebre la bellesa d’una manera tan forta i sobtada que gairebé supera els sentits?

Es pot discutir si els Uffizzi han de tenir penjada o no l’Adoració dels Mags de Leonardo, el geni més gran i brillant d’allò que és inacabat? No ratlla la perfecció el Gran Cavall Sforza també inacabat del mateix autor? 

           

(Miquel Àngel. Atlant. Galleria dell'Academia. Florència) 

Convindria preguntar-nos si verdaderament totes aquestes obres són inacabades o bé estan acabades en diversos graus, degut a la rapidesa o la pressa per registrar aquella imatge o aquella idea que pot ser volàtil. En tot cas una obra inacabada és una obra en efervescència on cada vegada que l’observem hi podem endevinar matisos o conceptes que, hi siguin o no, ens ajuden a pensar.

          

(Miquel Àngel. Sant Mateu. Galleria dell'Academia. Florència)