Del penya-segat estant

El 2 de maig de 1807 les tropes franceses arriben a Madrid. Un aldarull fa caure un soldat francès del cavall i la turba gairebé el linxa. Murat ordena afusellar a tot aquell qui vagi armat -en una època on ningú sortia de casa sense almenys un ganivet-. Uns 400 ciutadans, artesans, pagesos, clergues i pobres de solemnitat que es troben al mercat són empresonats i executats el 3 de maig.

Goya, es manté al marge. No es sap que va veure i que no va veure però, com tots els pares de família, va haver de jurar fidelitat al nou rei José Bonaparte i seguirà guanyant-se la vida retratant la nova monarquia i la no tan nova alta societat que, cortesana, s’ha adaptat perfectament.

Goya reacciona amb la sèrie de 82 estampes, Los Desastres de la Guerra, a l’odi, l’assassinat, la tortura i la violació que produí la Guerra del Francès. Amb tot, no sembla que prengui partit. En alguns dels seus gravats no és fàcil veure en quin bàndol es mata i en quin és mor. Deu ser de les primeres vegades que una representació de guerra no és feta per encàrrec del vencedor, per tant, no ha d’honorar un bàndol.

Els desastres representen una guerra de guerrilles, una guerra especialment cruel, però al marge de cadàvers, de ferits i de morts de gana, Goya no va veure res, per tant, representava les seves pors més enllà de la realitat. A les estampes les dones són assaltades, lligades i assassinades però les mutilacions i les tortures de caire sexual són reservades als homes Esto es peor o Que hay que hacer más?.

El 1813 torna Fernando VII, el “no tan desitjat”. S’aboleix la Constitució de 1812, es torna a instaurar la Inquisició, l’absolutisme i s’exigeixen purgues. Uns 50.000 ciutadans han d’anar a l’exili i els intel·lectuals detinguts són empresonats amb la resta de delinqüents comuns.

Goya es queda a Madrid, declara amb testimonis que rechazó con decisión cualquier relación con los miembros del gobierno usurpador. Seguirà sent el pintor de cambra del rei, mantenint el sou i la protecció. La Inquisició el cità però no pels Desastres, ni tant sols per Que se rompe la cuerda sinó per la Maja Desnuda.

Goya escriu al rei dient-li que sentía el deseo ardiente de eternizar con el pinzel las escenas más honrosas de nuestro alzamiento contra el tirano i com a resultat, la corona li paga totes les despeses, a més dels honoraris com a pintor de dos quadres de grans format que lliurarà l’any 1814. Aquest quadres seran El 2 de Mayo i  Los fusilamientos del 3 de Mayo, als que afegirà, com obsequi de l’autor, 6 retrats del nou monarca.

És a dir, crea 2 quadres brillants a tots nivells, que semblen realitzats com a reacció immediata a un esdeveniment, foren pintats 6 anys després dels fets. Dos quadres on es canonitza la resistència del poble resulta que han tingut una gènesi molt menys heroica. Uns quadres de resistència contra l’opressió han estat emprats per guanyar-se la confiança del nou tirà absolutista, mantenir la pensió i quedar-se a Madrid, almenys de moment.

Sembla ser que l’oportunisme pràctic formà part de Goya, com ho fan avui els bons cortesans que, rebels per les cantonades, es posen al costat del poder tant bon punt els criden. Al cap i a la fi la sublimació de la raó no és compatible amb el poder remunerat.

(Aquest article, revisat, es va publicar al setmanari EL PATI el dia 3 d'abril de 2009)