Del penya-segat estant

Fa unes setmanes vaig entrar a l’exposició virtual Àfrica la bella que Montserrat Parés té a http://www.agregarte.com/salas/montse_pares_farre_1.php. No és, ni molt menys, la primera exposició d’aquesta autora tot i que és la  primera que veig en aquest format.

Hi ha qui defensa que la representació de la realitat només ha de reflectir allò que capta la retina. Montserrat Parés probablement ha captat amb el seu ull un moment però aquest moment no va sol, aquest moment porta implícites moltes de les sensacions que projecta a la tela a través d’unes taques que l’ajuden a donar la forma i el volum desitjat.

Vista l'obra de Montserrat Parés en el seu conjunt, es pot afirmar que a l’autora no li interessa excessivament el dibuix en ell mateix, doncs les seves obres només prenen la forma definitiva vistes en conjunt, és el resultat de la seva manera d’emprar les taques i els colors.

Fa  temps la mateixa autora em va explicar que treballa ajudant-se de les noves tecnologies. Abans de començar a pintar busca allò que vol aconseguir a través de la pantalla de l’ordinador per poder-ho plasmar posteriorment a la tela, per  tant, no ha d’estranyar que sàpiga treure tot el partit possible de la  sevaobra creativa en una exposició virtual com aquesta. Probablement això fa pensar  en una clara preocupació per la composició que va molt més enllà del que  pot  semblar a primer cop d’ull, doncs la utilització de l’ordinador vol dir assumir  un mètode i també una disciplina.

Un dels aspectes més interessants de les obres que presenta en aquesta exposició Àfrica  la  bella és el tractament que fa de la persona. Montserrat Parés presenta la realitat a través d’unes grans taques de color on resulta difícil, per no dir gairebé impossible, sostreure’s al volum i a partir d’aquest volum ens transmet el seu missatge.

El conjunt de treballs que presenta permet afirmar, altra vegada, que viu la pintura com una passió fruit de cada moment. Al meu entendre, aquesta vegada,el tractament que dóna a la figura humana és el més impressionant, les  seves taques abstractes presenten uns retrats on dóna vida al representat  i densifica allò que és concret.

Montserrat Parés no busca la similitud amb la fotografia, ni fa transformacions en poliperspectiva. En els seus retrats, en el tractament de la figura humana, la  varietat de taques i superfícies de color es van enriquint en la mateixa mesura  que el color canvia d’intensitat fent que la textura es complementi amb l’efecte cromàtic donant a les seves obres una enorme lluminositat.

Probablement, el tracte que fa de la llum li permet presentar l’espai i la intensitat del que reflexa com a testimoni d’aquesta Àfrica que es converteix en en l’element central del que pinta però que es converteix també en l’emblema de la seva estètica.

És evident, com he escrit unes línies més amunt, que en cap dels seus quadres hi busca la realitat fotogràfica, però no és menys cert que sense buscar-la  la transmet. La transmet no tant a través de la imatge com a través de les sensacions que evoquen aquesta imatge que encara és més important.

Sovint es creu que en el retrat sempre s’estableix una comparació entre el model i la  imatge, fins hi ha qui defensa que el retrat només pot reflectir la realitat a  través d’una ànsia narcisista per reproduir la imatge, però la representació figurativa en les obres de Montserrat Parés demostra que no és pas cert.  Ella ens presenta unes figures que retraten molt més, que traspassen el que seria el simple retrat individual per captar una identitat no ja de la persona, ni tant sols del grup, sinó que ofereix la visió d’un continent mercès  al seu  domini de les taques, el color i el contrast la qual cosa li permet crear una atmosfera gairebé perfecte, retrat d’aquest continent d’on tots hem sortit.

Segesta i el seu temple es troben a la siciliana provincia de Trapani. No estic segur que sigui el temple millor conservat, ni el més bonic, ni el més perfecte, però és el més impressionant, més que el Temple E a Selinute i més que el Temple de la Concòrdia a Agrigento. Hi arribes per carreteres secundàries i de sobte, darrera un tomb, apareix sobre un turó un edifici hieràtic, amb les columnes dòriques intactes que t'omple de perplexitat, Especialment si uns dies endarrere havies estat recorrent les  terres de l’Argòlida i l’Èlida sense haver aconseguit de veure res ni tan sols semblant. 

El temple de Segesta (V ac.)­ es presenta solemne, solitari. L'entorn dur del paisatge que el rodeja lliga perfectament amb la solidesa de les columnes llises, poc habituals en l’arquitectura grega i t’ajuda a prendre aquesta presència d’un espai que ha estat devorat per la natura, el temps i els homes però que al mateix temps permet entendre el concepte de la Magna Grècia.

Pujant pel camí que et porta al temple el silenci et posa en contacte amb el temps i apropant-te a les 36 columnes del peristil és fàcil creure que els deus van  viure algun dia per aquí, sense poder assegurar que hagin marxat. La mitologia  explica fets transcendentals, naturals i representen el mateix fonament d’una organització social, per tant, també per a Segesta hi ha un origen mitològic amb les seves variacions.

Lycofrone,  poeta del segle III ac., fa a Sagesta filla d’un deu transformat en gos (això  si, amb molt de pedigrí), altres autors la fan filla d’una nimfa i el riu  Crimís però en temps dels romans neix una nova exigència, la necessitat de  connectar el orígens de Segesta (com la mateixa ciutat de Roma) amb Troia, i Virgili al cant Vè de l’Eneida (vid.710 i ss enl’edició de la Bernat Metge) ho lligarà gairebé tot en explicar que  Eneas, fill d’Anquises i Afrodita, navegant per la Mediterrània a la recerca d’una nova pàtria, arriba a Sicilia i el rei d’Erice, Acestes, filld’una  troiana i del riu Crimís, per tant de llinatge diví, l’acull amb una gran  amistat i Eneas abans de partir cap al Laci funda la ciutat d’Acesta actualment  coneguda com Segesta.

...et his habeant terris sine  moenia fessi:

Urbem appellabunt permisso  nomine Acestam.

Però  al marge dels clàssics ja citats i de Cicerò, Tucídides i tants altres, més  recentment Goethe i després Maupasant, han escrit sobre ella. Goethe, al seu Viatge a Itàlia, explica que va ser-hi el dia 20 d’abril de 1787, quan va escriure “Sobre los cardos floridos revoloteaban incontables mariposas. Del hinojo silvestre aún quedaban del año pasado los tallos secos ... El viento soplaba entre las columnas como en un bosque y sobre el entablamiento planeaban graznando unas aves de rapinya”.

Aquesta imatge literària era massa trista, sortosament, el 13 de maig de 2009, el  sol i la xafagor eren massa fortes, fins i tot per qualsevol au, i el cel serè no deixava anar ni un bri d’aire. Allunyat del mar, que en aquest punt només  esveu lleugerament, et podies concentrar i escoltar el reso d’alguna rialla, d’un  cant o de l’esclat passional dels deus d’altres èpoques mentre assumia  com a l’arquitectura grega de la simplicitat sortia  sovint la genialitat. 

Cada 1 de gener fins que a la sala de la Musikverein no es fa el silenci i el televisor emet les primeres notes d’un vals d’Strauss, sembla que no tot hom assumeix que comença l’Any Nou al temps que es ratifica, una vegada més, l'aureola de la ciutat de Viena. 

Viena és una esplèndida ciutat on una màquina imaginària et transporta en pocs minuts de l’antiga Vindobona, on morí l’emperador Marc Aureli, fins les calaveres de la tomba de l’Arxiduc Carles. Del recarregat palau Hofburg, amb Francesc Josep I i Sisí, al museu Leopold, amb els poc convencionals retrats d’Egon Schiele. De la Cripta dels Caputxins a cafeteries com la de l’Hotel Sacher. De la música de Mozart a Mahler. Del clàssic museu d’Història Natural, on resideix, en una vitrina especial la petita figureta de la Venus de  Willendorf, a l’esplèndida “Casa de la Música” on el visitant es pot sentir per uns instants Riccardo Muti o Daniel Barenboim dirigint des d’un faristol interactiu la versió filmada d’un concert de cap d'any.

Així doncs, Viena es un exemple de convivència entre tradició iavantguarda. Del tradicional i fastuós cerimonial introduït a la cort imperial al poc convencional comportament a les tavernes de Grinzing.

Viena patí una febre arquitectònica una vegada allibera  dels turcs, però fou una febre constructora  al servei de la noblesa i els Habsburg. Era l’època del gran barroc, del rococó  on arquitectes italians i austríacs es dedicaren a construir palaus i esglésies convertint la ciutat en una capital estrictament cortesana, sense burgesia. El  comerç es deixà en mans dels bavaresos i dels italians i pels locals es constituí un artesanat de luxe que visqué de maneragairebé exclusiva satisfent les comandes de la família imperial i la noblesa que la seguia.

La tradició arquitectònica s’arrela a les façanes dels edificis del Ring, una lleugera transició la representa l’edifici de la Caixa Postal d’Otto Wagner fins  arribar a l’agosarat i aleshores trencador edifici Hundertwasser.

No obstant costa abandonar l’aura de Maria Teresa, la del contrarevolucionari Metternich, la de l’exaltat romanticisme de Mayerling o el record de les sales del palau Schönbrunn, on Mozart, nen, devia córrer pels passadissos en acabar un concert, els mateixos passadissos on va viure Maria Antonieta i on Sissi va passar la nit abans del seu casament amb Francesc Josep.

Canviar tot això per la renovació en el concepte de l’harmonia que feren Schomberg  i Alberg per la pintura d’avantguarda de Klimt i Kokoschka, o la revolució que  significà el psicoanàlisi de Freud i el positivisme de Wittgenstein, en obliga  a canviar necessàriament la idea de la Viena imperial i contra revolucionaria del segle XIX per la d'una ciutat de l’art i l’avantguarda actual, sense fer escarafalls.

La música és una realitat sonora que ha d’emocionar en interpretar-la per poder-se emocionar en escoltar-la. Escric això uns minuts després d’escoltar i sentir per enèsima vegada la veu d’Elena Gragera i el piano d’Antòn Cardó. Desconec quantes vegades s’ha interpretat el poema de Pere Serafí Lassa mesquina que faré o el Madrigal a Sitges, de Josep Carner, ni quines indicacions va deixar Robert Gerhard en la seva partitura però per més precís que fos, la música és una realitat excessivament fugissera com per poder indicar exactament tots els matisos que cal donar a la veu o al piano i que es senten interpretades per ells.

Dit d'una manera molt simple, fins i tot simplista, es pot afirmar que la partitura diu quina tecla del piano cal prémer o quina nota cal que emeti la veu. A la partitura també apareix les figures que haurien de donar la durada de la nota però el temps no és rígid i aquí és on comença a aparèixer la màgia de l’art i, en aquest cas, la interrelació entre la veu de Gragera i el piano de Cardó, com produeixen els sons, els uneixen o els accentuen.

Probablement s'ha interpretat el che faró senza Euridice, de Gluck, milions de vegades,  no diguem el Voi che sapete, che cosa è amor, de Mozart,  pot ser és menys popular el Thy hand Belinda! When I’m laid, del Didó i Aeneas de Purcell, però, escoltar-los interpretats per Anton i Elena, hi descobreixes una intensitat, un joc de relacions i unsentit expressiu que és el que en realitat configura l’essència de la música.

Una obra gairebé sempre s’identifica amb el compositor, però quan d’una obra es sap identificar qui l’interpreta vol dir que s’ha aconseguit donar-hi una empremta  pròpia on la música fugissera i incorpòria queda apressada per temps en la memòria de qui l’escolta.    

Algú va dir o va escriure en algun lloc que els anglesos inventaren Londres i els londinencs el trencaclosques, desconec exactament qui va inventar aquesta frase però resulta ben certa i molt fàcil d'entendre. Londres, es miri com es miri, és una ciutat sense centre. Ningú amb sentit comú pot atrevir-se a situar-lo. Qui pot dir que el centre de Londres es la City i no Westminster o Sant James. Tot i que ben mirat, també es pot situar a Whitechapel, Chelsea o Kensington, o també podria ser-ho Blomsbury..., entenen allò del puzle?.

Davant d’aquest embolic els suggereixo agafar el google  earth i triar un centre. A canvi, quan vagin a Londres pugin al London Eye o a la cúpula de Saint Paul i observaran aquesta anarquia perfectament organitzada que és la capital, sense centre, d’Anglaterra, però també veuran una ciutat amb uns parcs tant ben estructurats i repartits que permeten als seus habitants viure en una agitació serena.

Seria convenient si no s’ha viscut a Londres que portin a la butxaca, a la bossa o a qualsevol lloc, el conegut London from A to Z, és una de les poques possibilitats que tenen per poder distingir entre els nombrosos roads, mews, gardens, street, circus o places que amb el mateix nom poden trobar-se a quilòmetres de distància. Per tant, pensin que son en una ciutat immensa sense uns límits raonablement abastables i que això és precisament el que els permetrà ser en una ciutat on sempre et sents lliure.

Cada vegada que es viatja a Londres es descobreix que hi ha molts Londres per visitar: el dels jardins, el dels teatres, el dels actors de carrer, el dels museus - des de l’imprescindible British Museum  fins la impressionant National Gallery, sense oblidar la Tate Gallery creada per la mala consciència del senyor Tate, un comerciant d’esclaus i de sucre, el dels sucres Tate & Billey. Tampoc oblidin joies com la Wallace Collection o les Courtland Galleries, aquesta darrera amb una bona col·lecció de pintura impressionista.

I per poc que puguin no deixin passar una visita al Londres més inversemblant: el cementiri d’animals de Hyde Park, el Circus Spade, l’únic indret on pots  obtenir el títol universitari en les arts del circ i veure els espectacles que ofereixen els joves diplomats. Tampoc són molt coneguts els falsos "Banys Romans" probablement del segle XVIII, que normalment cal veure a través d’una finestra i no oblidin fotografiar la desconeguda comissaria de policia de Trafalgar square, la més petita del mon o visitar el dinosauris de ciment a Cristal Palace. 

Amb tot això quedaran ben convençuts que Londres es tan polièdrica que sempre li queda una cara per descobrir.

Recórrer el lander de Baviera és veure un espectacle constant de la natura mentre gaudeixes de la història, l’art i la cultura. Lluís II, un rei de gustos arquitectònics una mica extravagants, va poder fer realitat part de les seves fantasies artístiques inspirant la construcció o remodelació d’uns castells que han esdevingut posteriorment unes  de les rutes més atractives d’Europa.

En molts pocs kilòmetres de distància es pot visitar: el castell de Hohemschwangau, enfilat damunt el llac, el castell de Neuschwanstein, construït sobre un congost impressionant, i Linderhof una residència edificada sobre un antic pavelló de caça, tots tres girant entorn la  figura de Lluís II de Baviera. 

La personalitat sensible i l’apassionament pel romanticisme portà a Lluis II a llegir Schiller amb veneració, a escoltar Wagner fins el punt de protegir-lo molt més enllà dels límits del mecenatge. Però políticament poc preparat i un comportament aparentment homosexual, el  portaren a ser un rei poc estimat per la cort bavaresa plena d’intrigants i conspiradors.

Va néixer al palau Nymphenburg de Munic, el més barroc i més gran d’Alemanya. Als 16 anys, un 2 de febrer de 1861, assistí a la representació de l’opera Lohengrin on trobaria la realització de tots els seus somnis. Mantingué una gran relació amb la seva cosina Sisí i ambdós es veieren afectats per l’herència perniciosa de la família Wit­telsbach, propensos a malalties vinculades amb la depressió i la bogeria, com el seu germà, Otto I, qui acabà en un manicomi, creient-se un gos. Lluís II no arribaria a aquest extrem però el fet de refugiar-se en fantasies artístiques li proporcionaren aquest adjectiu i seria l’excusa que el  portà a la mort.

Lluís II es retirà de la cort després del seu trencament amb Wagner, un trencament forçat pels seus ministres que  l’obligaren a triar entre el compositor i el tro, a partir d'aquest moment, la seva apatia el portà a  tancar-se cada vegada mes en els seus coneguts castells. 

Hohenschwangau és el primer castell on Lluís passa la major part de la seva infantessa acompanyat dela seva mare i els criats, gent del mateix poble. Un castell d’estil neogòtic, sobri, amb una decoració interior plena de murals fantasiosos inspirats en  llegendes medievals que no devien deixar indiferent al jove Lluís que anà  creant la seva personalitat i prenent un sentit de la vida plenament romàntic.

Mentre passejava per aquests boscos i aquestes valls, la seva atracció per aquestes terres fou tant forta que no l’abandonarien fins la seva mort. Seria en alguna cavalcada d’esbarjo que es devia sentir atret pel lloc de Schwanstein, la Pedra del Cigne, on sobre les runes de dos antics castells hi manà construir el castell de Neuschwanstein,  el més opulent i el que gaudí menys temps. Fou aquí on el dia 10 de juny de 1886 va rebre la comissió amb l’ordre de recloure’l per incapacitat mental al castell de Berg, a poc més de 20 quilòmetres de Múnic i, per tant, molt proper de la cort i el govern del que ell es volia allunyar.

Aquest castell s’eleva sobre un penyal, rodejat d’estrets poc accessibles. Construït emprant treballadors i materials exclusivament bavaresos, les obres foren supervisades personalment pel rei  configurant-lo amb una barreja d’estils preferentment neogòtic i neoclàssic.

El següent lloc no era un castell, ni  tampoc exactament un palau. Linderhof, era un antic pavelló de caça on anava de petit amb el seu pare Maximilià II i que Lluís II transformà representant-hi una altra de les seves dèries. Si a Neuschwanstein hi manifesta la seva admiració pel romanticisme a Linderhof hi plasma la seva admiració pel rei Sol  i tot allò que representa.

Converteix l’antic pavelló de caça en un petit palau d’inspiració rococó, on posa la divisa de Lluís XIV de França  "nec pluribus impar" al sostre d'un vestíbul presidit per una estàtua del rei francès a cavall. L’escala principal és una reducció de la coneguda Escala de l’Ambaixador de Versalles, i el símbol del Sol és present en nombroses sales així com retrats de Madamme la Pompadour, Maria Antonieta i el mateix rei Lluís XIV.

Així mateix el palauet és rodejat de  magnífics jardins d’estil francès, amb fonts que ofereixen jocs d’aigua i una cova artificial que esdevingué el millor escenari, pel rei, a l’hora d’escoltar les operes de Wagner. Aquest petit palau fou l’únic dels que feu construir que pogué veure totalment acabat en vida i fou probablement el seu  preferit, doncs en ell hi va viure 8 anys. 

Aquí es podria acabar la ruta però si es retorna cap a Munic, encara es pot visitar el castell de Berg a la riba del  llac Starnberg. No fou construït ni reformat per Lluís però és el darrer lloc on va dormir. En aquest castell fou pràcticament empresonat procedent de Neuschwanstein quan els seus ministres el tancaren per incapacitat mental. Un dia durant la  seva reclusió va demanar permís per anar a passejar amb barca pel llac, l’acompanyà el seu psiquiatre i mai més tornaren al castell. El dia següent ambdós aparegueren ofegats. Va matar Lluís II al metge i després es va suïcidar o van  ser tots dos víctimes d’un complot? 

En tot cas on trobaren el cadàver del rei  s’hi ha construir una capella on cada 13 de juny hi ha bavaresos que encara  recorden a aquest rei.

Si bé les fotografies originals es poden veure a la sala d’exposicions de Sal Grossa, a Valls, aquest link:

 http://www.agregarte.com/salas/maria_pares_farre_1.php  

us permetrà fer un tast d’una exposició col·lectiva, resultat del viatge que un grup d’amics d’aquest col·lectiu va fer al Rajastan.

Una regió al nord-oest de l’Índia plena de romanticismes, maharajàs i arrels d’un misticisme atàvic. Plena d’èpica on els seus habitants són hereus dels rajput, senyors feudals, aristòcrates i guerrers que havent conquerit aquestes terres els segles IX–X, resistiren orgullosos les invasions musulmanes i mogoles. És també un terra plena de mites doncs, segons la llegenda els seus habitants són descendents del sol, la lluna i el foc.

Si bé aquesta terra és plena de llegendes i de fastuositat, és l’estat indi amb més  palaus, passadissos inacabables i patis secrets. Si bé aquesta terra és la dels santuaris jainistes de marbre blanc, el mateix que es faria servir posteriorment per construir el Taj Majal, en cap cas, els autors d’aquesta  exposició han pretès mostrar-nos res de tot això.

Aquesta  exposició com ells mateixos escriuen No pretén ensenyar grans fotos, sinó que intenta plasmar una visió més propera d’aquest país tant immens i tant diferent al nostre, com és l’Índia.

El conjunt de fotografies va mes pels camis de la lírica, són en certa manera una  introducció a la multiforme realitat del Rajastan on deixa de banda la monumentalitat de la pedra  per mostrar-nos unes dones que, urbanes o camperoles, vesteixen com princeses contrastant amb la monotonia veig del desert.

En el conjunt de fotografies hi apareix molt poca gent i moltes persones que ens omplen de colors i d’olors. Les  imatges arriben com un mirall que pren a l’espectador sense assetjar-lo i el mantenen amb molt poques ganes d’acabar el seu recorregut.

Aquesta exposició és, com gairebé tot, per mirar, veure i al cap d’una estona recordar que probablement Rajastan estigui ple de palaus, però sense cap mena de dubte, el més  important és el que el col·lectiu Sal Grossa ens ensenya. El més valuós d’aquesta terra, és la seva gent, que amb els retrats, el vestit i el color, semblen haver heretat la dignitat i la generositat dels seus avantpassats els  rajputs.

Si a Suècia gairebé mai saps si ets davant el mar o un llac, quelcom semblant li succeeix a Estocolm, una ciutat que es reparteix entre 14 illes del llac Mälaren i el mar Bàltic. En tot cas, si tenim present que el bitllet del transport públic és polivalent per autobusos, tramvies i transbordadors, resulta francament complex saber en  cada moment quines aigües mires.

Sigui travessant el mar, el llac o un barri es va veient les torres de la catedral, el Palau Reial i una mica més lluny la torre de l’ajuntament. És a dir, passa davant teu tot un seguit de places, museus i conjunts arquitectònics prou interessants.

Més que visitar el centre de la ciutat, a Estocolm es visita els seus orígens a Gamla Stan, la ciutat vella, on els víkings fa més de mil anys que hi fundaren un punt per poder controlar el trànsit de persones i mercaderies del mar Bàltic  cap als llacs de l’interior. De la primera fortalesa Biger Jarl, no en queda res i la torre del mateix nom fou feta construir per Gustav Vasa uns segles més tard.

Fou mercès a la lliga haseàtica que Gamla Stan esdevingué el que més es pot assemblar al centre de la ciutat on esglésies, palaus i monestirs es barregen amb les cases i els edificis de vivendes.

A Estocolm la monumnetalitat cal buscar-la al Palau Reial, contruït el segle XVIII, després que un incendi de l'any 1697 destruñis l'anterior, per tant, no es pot visitar les sales on la reina Cristina de Suècia - la de veritat no pas Greta Garbo - va fer morir de pulmonia al seu tutor Renè Descartes. 

A pocs metres hi ha la catedral on hi destaca una escultura baix medieval feta amb fusta de roure representant a Sant Jordi i el drac, d’una força expressiva exorbitant. Travessant el pont de Riddarholmen hi ha el monestir dels monjos franciscans, panteó dels reis suecs des de Gustav Adolf II.

Sent amables es pot afegir en l’entorn dels edificis monumentals i històrics l’ajuntament, inaugurat el 1923, on cada 10 de desembre s’hi fa el sopar de lliurament dels premis Nobel.

Però Estocolm té a l’illa Djurgärden un museu impressionant, el Vasa, un museu que rep el nom d’una nau de guerra, construïda al llarg de tres anys, que esdevingué la més cara, més equipada i més guarnida que mai havia tingut l’armada Sueca. Fou varada el diumenge dia 10 d’agost de 1628, segons les cròniques, un dia clar i de vent molt dèbil, on malgrat tot, havent navegat uns pocs centenars de metres, s’escorà i es va enfonsar gairebé al mateix port de la capital sueca.

Després  de nombrosos intents de reflotar-la, la seva recuperació i la seva memòria quedà en l’obliti restà soterrada en el fang d’unes aigües molt pobres en oxigen, per la qual  cosa es va salvar de l’erosió del pas del temps.

Redescobert per la memòria l’any 1958 es va aconseguir recuperar-la l’any 1961, construint-se  un museu expressament i únicament per la seva exhibició, junt a la gran quantitat d’objectes que s’hi localitzaren. D’aquesta manera el museu Vasa ha esdevingut quelcom més que un museu representatiu de l’art naval del seu segle. Les copes, les eines, els vestits, els objectes personals de la tripulació i tot allò que s’hi exposa ha fet que el Museu Vasa sigui un museu d’art, d’arqueologia, d’història, d’antropologia, de medicina..., és a dir, un museu atractiu i original que ajuda a entendre la forma de vida quotidiana de la marina de guerra escandinava de fa uns segles. 

Per recórrer el  centre de Copenhaguen només cal tenir ganes de passejar. El melic de la ciutat  és un cabdell de carrers i edificis en una illa, la més gran de Dinamarca, formada per canals. La ciutat, fundada el segle XII per un bisbe, combina espais d'harmonia arquitectònica amb edificis d'acer i vidre com la biblioteca, ampliada amb una mena de trapezi de cristall que anomenen Diamant Negre.

Un recorregut pot començar a Nyhavn, un canal on encara avui en dia hi amarren els velers que arriben a la ciutat. A més, a ambdós costats del canal hi ha uns edificis de colors vius que poc recorden el barri ple de mariners i prostitutes que era el segle XIX quan, en una d’aquestes cases, hi vivia l’escriptor de contes més conegut del país, Hans Christian Andersen.

A molt pocs metres hi ha la plaça Kogens Nytorv amb el teatre Reial, és el punt d’inici per recórrer l’Stroget, un conjunt de cinc carrers plens de botigues de disseny i cases modernistes on val la pena abandonar-se per algun dels seus laterals i trobar nombroses llibreries de vell, cases de brocanters i llocs d’antiguitats.

Tot seguit es pot anar cap a la plaça Radhus, presididia pel sobri edifici vermell de l’ajuntament o seguir cap al, més proper, Palau Christianborg, edifici de granit, seu del Parlament i de les recepcions oficials de la corona, que no residencia dels monarques. Travessant el palau per dins es fa cap al Museu Nacional i pràcticament seguint el mateix carrer s'arriba als jardins i parc d’atraccionsTivoli.  

El Museu Nacional es mereix una visita obligada, menys conegut del que caldria, organitzat d'una manera esplèndida i didàctica, revisa la història danesa de la prehistòria fins els nostres dies, amb una primera planta espectacular que abraça de la prehistòria fins el segle X.  

De tornada es fa cap novament a Nyhavn on a qualsevol de les terrasses dels cafès que la voregen i s’emplenen de gent així que  el sol hi apareix encara que sigui dos minuts, s’hi pot tastar un petit entrepà d’arangada fumada amb una Carlsberg, es clar, cervesa originaria d'aquesta  mateixa ciutat.

Finalment, com qualsevol visitant, turista o viatger s'agafa l’autobús fins els molls de Langelinie on es farà cua per la inevitable i ineludible fotografia amb el símbol de la ciutat, la Sireneta. Una escultura de discreta serenitat, com la ciutat, però que poc o res té a veure amb la del conte original, que amb una passió profunda anhela fugir del no res i no pas amb prínceps de colors.