Fa uns dies escrivia de l’estada a la capital de la Lombardia, Milan, i feia referència a l’agradable sorpresa que suposà la visita a la pinacoteca de Brera i l’enorme interès que desperten bona part dels seus originals.

Són diversos els autors que reivindiquen molt encertadament a Giotto (1266-1337) com un dels grans. Sthendal mateix, a la seva Història de la Pintura en Italia, escriu que al marge de ser el mestre de tota la resta de pintors italians fou el primer que despertà el geni de la pintura. Probablement, amb aquestes paraules, Sthendal també ens diu que fou el primer pintor que captà el volum, abandonant el gòtic per inaugurar el renaixement. De la mateixa manera Mantegna inaugura una nova manera de presentar a Crist jacent.

Crec que és també Sthendal qui escrigué que considerem genis de la literatura universal a Bocaccio i Petrarca per dues obres, el Decameron i el Cançoner, però explica que cap d’ells les consideraven el millor de la seva producció, és a dir, el primer no estava precisament content dels contes que hi explica i el segon no apreciava gaire els versos continguts al Cançoner.

Mantegna va morir l’any 1506, als 75 anys, sent un pintor de prestigi al mateix temps que un gran humanista. Al seu taller es va trobar arraconat un quadre que no havia estat fruit de cap encàrrec ni sembla que anés destinat a cap comprador. Aquesta tela fou batejada com Cristo in scurto. Avui la coneixem popularment com Crist mort o, segons el catàleg de la pinacoteca, com Cristo morto nel sepolcro e tre dolenti.

Malgrat tot és un quadre molt especial, ho és reproduït en qualsevol format, però al seu davant, en la distancia curta, sembla molt més misteriós. El cos de Crist és pesat com una estàtua i fred com la mateixa làpida sobre la que reposa. Els estigmes de la Creu semblen dirigir-se d’una manera sorprenent als ulls de l’espectador, el cos és tractat amb cura i els plecs del llençol s’emmotllen acuradament al relleu de les cames i l’entrecuix amb un realisme sorprenent, generant la sensació de poder arribar a Crist a través del quadre.

El rostre de Crist, tranquil, alleugerit de qualsevol turment i relaxat contrasta amb les fisonomies adolorides del a Verge Maria, Sant Joan i la Magdalena que ploren la mort. Mantenga no pinta una escena, pinta una perspectiva, és plenament conscient que després del Divendres de Passió bé el Diumenge de Gloria.Probablement mai sabrem si es tracta realment d’una obra oblidada i que anà treballant a estones o bé és d’una mena de testament magistral que servís per excitar la imaginació de pintors posteriors com Giotto ajudà a despertar els genis del renaixement.

Bona part d'antropòlegs, etnòlegs i folkloristes del país estàn d’acord que els mites neixen del poble, hi viuen i en són part essencial. Així doncs la immensa majoria de pobles del país tenen les seves festes amb diversos elements mitològics com a peça clau del elements festius.

Els gegants en són uns dels bàsics i fonamentals. Els seus inicis cal buscar-los en la mitologia grega quan Gea, la Terra, en veure vençuts els Titans va incitar als Gegants a lluitar contra Zeus. A partir d’aquí lligats a l’imaginari col·lectiu de cada cultura i de cada poble han anat bastint sovint un entramat social força dens.

A bona part de les societats aquestes criatures tenen aparença humana, mida sobrenatural i una força extrema que els permet dur a terme fets prodigiosos, exemplars o memorables sigui per inspirar terror o simpatia tot i que, probablement, els fets que se’ls hi atribueixen siguin poc objectius, exagerats i amb poques possibilitats d’esdevenir certs.

Amb tot, aquests actes, serveixen per donar resposta a preguntes essencialistes o a conflictes vinculats normalment a fets polítics o religiosos quan no a les dues coses al mateix temps. Els mites sempre fan referència a quelcom que és més enllà de la realitat objectivable, empírica i demostrable però, malgrat tot, el seu comportament permet al conjunt de la societat donar respostes, trobar explicacions i mantenir un esperit que, transmès generació a generació, forma part de la tradició.

Passejant per la Piazza del Duomo de Messina trobem dues de les mostres més importants de les seves festes i tradicions. L’esdeveniment més significatiu és du a terme el dia de la Mare de Déu d’Agost quan celebren la festa de la Vara de Maria Santissima Assunta. La Vara és una peça d'juns quinze metres d’alt, plena d’elements que es mouen al mateix temps recordant el viatge que feu l’anima de la Verge Maria pels 7 Cels abans de trobar-se novament amb seu fill.

En un principi aquesta representació era formada per una piràmide de 150 persones entre adults, joves i nens, els quals sobre una plataforma mòbil sortien, any darrera any, en la processó votiva. Nombrosos accidents ocorreguts al llarg de la processó pels carrers de Messina feren substituir la presència humana per estàtues i altres elements representatius. Actualment la Vara és arrastrada per una munió de fidels que, descalços, recorren els carrers de la ciutat acompanyats de cors, oracions i nombrosos aplaudiments del públic fins tornar a la plaça de la Catedral.

Davant la Vara hi ha instal·lats Mata i Grifó, dos gegants que l'acompanyen però també recorren la ciutat durant els 3 dies anteriors a la Festa Gran. Les llegendes sobre els seu origen són diverses, per alguns són els fundadors de Messina, per altres Mata era una jove de Messina qui va enamorar un guerrer sarraí aconseguint que abandonés la seva vida cruel i ferotge vinculada a una creença perversa i abracés el cristianisme.

Una vegada més es mostra com totes les societats necessiten consolidar i reforçar els seus vincles de pertinença a partir de fets i creences, que és assumir com la història i la religió són els puntals de la nostra civilització. Els cicles que giren entorn del naixement i mort del Senyor, son la base d’un sistema en el qual, més enllà de qualsevol apunt simplement mitològic, el nostre marc social ha anat agafant cos. És el cristianisme qui precisament fa evolucionar la figura del gegant procedent de les cultures grecoromanes i l’immortalitza en les processons de Corpus Christi.

El Renaixement va manifestar tota la seva força expressant-se d’una manera global en tots els terrenys on l’home en sentia necessitat. El mon de l’escultura i la pintura va recuperar la mitologia clàssica i, a partir d’aquell moment, aquesta ja romandria sempre present d’una manera més o menys directa al llarg de tots els temps.

       (El naixement de Venus, 1484. Botticelli. Galleria Uffici, Florencia)

Danae, Leda, Bacus, Aracné, han estat representats per Klimt, Dalí, Goya, Velázquez i tants altres però segurament la figura de Venus és una de les que ha estat més present al llarg de totes les èpoques i en qualsevol dels episodis de la seva pròpia mitologia. 

   (Venus del mirall, 1648 c. Velázquez. National Gallery, Londres)    

Probablement, el Naixement de Venus de Botticelli, la Venus d’Urbino de Tiziano, La Venus, Vulcà i Mart de Tintoretto, la Venus del mirall de Velázquez, la Venus Anadiomena d’Ingres, són referents que hom té en el seu imaginari i han estat representades combinant mestratge, color i els estils més diversos.

    (Venus frígida, 1614. Rubens. Koninklijk Museum, Amberes)

 (Venus de Willendorf 24-20.000 A.C) 

Probablement, resulta complicat poder veure en cap de les dues la imatge clàssica de la bellesa representada per nombroses fèmines de ventres rodons, pits regulars, mirada altiva i tantes altres característiques que respecten l’ordre, la raó, la proporció i l’equilibri.

    (El naixement de Venus, 1740. Boucher, col. privada)  

Segurament que Venus com les de Cranach, Boucher, Reynolds, Fragonard, Renoir o Modigliani han inquietat i seduït molt més a l’observador que no pas aquesta de Rubens, captada en un moment de fredor i melancòlica d’una eterna durada.

Per Rubens no sembla pas que la primavera sigui propera, ni que la figura del sàtir amb la fruita cridi a escenes d’amor. En definitiva, no sembla que Venus estigui disposada a fer de Venus. En aquesta obra de Rubens el concepte transcendent de la deessa ha canviat, allunya el mite i incorpora imatges que transporten a llocs freds i prou oposats al discutible concepte de la realitat que ens tenen acostumats altres versions.

Venus, pot jugar meravellosament amb els equívocs, té múltiples lectures i els artistes deixen en les seves diverses representacions camins de dubte respecte a la realitat. Tiziano. amb la Venus d’Urbino. i Velázquez amb la del Mirall fan malabars, aprofiten la recreació d’un espai mitològic per incorporar la realitat - mostrant a Eleonor de Gonzaga i qui sap si a la Calderona - en una plena, relaxada i eròtica nuesa íntima.

         (Venus d'Urbino, 1538 Tiziano. Galeria dels Uffici, Florència)

Sovint tenim una imatge de Milan excessivament vinculada a la moda i el comerç, identificant la capital de la Lombardia més a centre de negocis que no pas a una destinació de turisme cultural. No es pot comparar a Roma, Florència o Nàpols però disposa de prous atractius com per fer-hi una estada de 4 o 5 dies.

A Milan hi ha una important coexistència d’estils i èpoques que val la pena observar. Des de les vies d’aigua  que queden dels antics canals que travessaven la ciutat, fins els arcs de la Loggia dei Mercanti, passant esglésies com la de Sant’Ambrogio o il Duomo.

Tampoc es pot oblidar la ciutat renaixentista que explota la memòria de Leonardo al Cenacolo del convent de Santa Maria delle Gracie, ni l’imponent castell dels Sforza, avui convertit en un centre polivalent seu d’acadèmies i diversos museus on imploren el nom de Miquel Àngel a partir de la Pieta Rondanini.

Entre les descobertes milaneses, per aquell que no hi tingui cap reticència, cal visitar el Cementiri. El cementiri de Milan no te res a veure amb els cementiris-jardins centre europeus o nòrdics als que m’he referit en algun altra article. El cementiri de Milan és un enorme conjunt, complex i heterogeni, de panteons, nínxols i altres elements funeraris on cada racó és una lliçó d’història, de filosofia, de mentalitat, de comportament humà i de l’evolució de la tradició italiana, tant a nivell global com personal de les famílies que hi tenen sebollits els seus familiars.

Hi ha també un Milan modern, cosmopolita, amb tot un seguit de fires que abraça els sectors més diversos i carrers com Sant' Andrea, Montenapoleone o Spiga patrimoni de les firmes que han fet de la ciutat un dels primers centres de la moda europea. Però el cor de la ciutat és la plaça del Duomo, la imatge de les agulles de la catedral pujant al cel és força gratificant, tot i que el sol d’agost fa que l’esplendor del marbre de la façana es confongui amb un cel més blanc que blau.

Al costat de la plaça del Duomo hi ha els corredors de les Galeries Vittorio Emanuele, unes galeries del s. XIX, exactament iguals a les de Roma o Nàpols. Amb paviments polidíssims i voltes de ferro i vidre sempre plens de gent que ofereixen un primer contacte amb el comerç, els cafès i els restaurants de la ciutat. Les botigues son majoritàriament joieries, llibreries i objectes diversos, tant de factura clàssica com contemporània, amb uns preus només assumibles per turistes russos o targes de crèdit prou farcides.

Creuant la galeria es fa cap a una petita plaça presidida per una estàtua de Leonardo i la façana d’un teatre fundat el S. XVIII, que des d’aquell mateix moment ha estat lloc de referència per la lírica, és el Teatre de la Scala.

Darrera mateix hi ha la zona de Brera, un barri interessant on hi tenen la seu el Corriere della Sera, l’església de San Marco, el Teatro Piccolo i l’Academia de Belles Arts, amb la pinacoteca de Brera i obres tant representatives com les Noces de la Verge de Rafael, el Petó de Francesco Hayez o el conegut escorzo de Mantegna anomenat Cristo morto nel sepolcro e tre dolenti.

No gaire lluny, a la via Manzoni hi ha el museu de l’aristòcrata Poldi-Pezzoli, al palau que fou de la seva propietat dins la col·lecció hi destaca notablement el Ritratto di Dama del pin­tor renaixentista Antonio di Po­llaiolo (1431-1498).

Una mica més enllà i vora el corso Montenapoleo­neo es pot passejar gaudint d’uns aparadors amb propostes en alguns casos arriscades, en altres seductores però en tot cas veient sempre obres de genis aparentment molt més terrenals que signen Armani, Gucci, Moschino o Dolce & Gabanna.

La literatura i la taula milaneses fan un bon maridatge a la trattoria Bagutta, un indret on per iniciativa de l’escriptor Ricardo Bacche­lli es convoca des de 1927 el principal premi literari italià, amb guardonats tant brillants com Indro Monta­nelli o Italo Calvino. Desconec com s’hi menja però, en tot cas, fa gràcia prendre quelcom en el mateix lloc on es reunien autors como Luigi Pirandello o Giova­ni Papini.

En definitiva, Milan és una ciutat que ha canviat les armes del Sforza per les màquines de la seva industria i els llenç o les fustes pintades per Mantegna i Bronzino pels volums tèxtils de Gucci o Moschino. 

Mentre en alguns indrets sembla saber greu recordar que hi ha hagut guerres, desaparicions, vencedors, vençuts i milers de persones amb una experiència marcada per la persecució, la tortura i la repressió en totes les seves formes, hi ha altres indrets on es palesa que recuperar la memòria històrica implica recuperar part de la biografia individual de les persones que reberen aquestes conseqüències a l’hora que deixa clar el reconeixement del caràcter únic dels crims comesos i la responsabilitat històrica de qui els comet amb l’objectiu que sigui present a la societat d’una manera constant.

Segurament que el monument commemoratiu més important de tota la República Federal Alemanya és el dedicat a l’Holocaust, dissenyat per l’arquitecte Peter Eisenman. Es tracta d’un laberint de dues hectàrees, sense centre, format per un immens conjunt de blocs de formigó i tots del mateix gruix i amplada però que oscil·len entre el mig i els més de quatre metres d’alçada en una zona enormement transitada entre la porta de Brandemburg i la Postdamer platz.

Aquest laberint deixa el camí lliure al visitant, doncs és una quadrícula completament accessible on qualsevol persona crea el seu punt d’entrada, de sortida i el pot recórrer en qualsevol direcció. Aquesta plaça - monument és just sobre el refugi on s’amagà Goebbels, molt proper on es va cremar el cadàver de Hitler i acabada la guerra, en aquest punt, el mur també dividí la ciutat. Tinc dubtes enormement seriosos que cap altra nació hagués posat a disposició d’aquest projecte un espai tan significatiu al centre de la seva capital. En una sala soterrània, al sud est del monument hi ha un centre d’informació on es recorda a les víctimes amb el seu nom i breus relats de la seva vida. És aquí on es pot percebre la dimensió històrica del que es recorda a la superfície.

Una altra indret que reivindica la necessitat de mantenir la memòria viva és el que es coneix com la Topografia del Terror, situat on entre 1933 i 1945 hi havia la central de la Gestapo (policia secreta de l’estat), la “presó central” de la Gestapo i, a partir de 1939, l’Oficina Central de Seguretat del Reich i la seu dels anomenats Caps Suprems de la SS y el Servei de Seguretat d’aquests presumptes caps suprems. Tot això era sobre el terreny del que avui és el centre de documentació “Topografia del Terror”. Una exposició a l’aire lliure que documenta la historia d’aquest indret com a centre de control del programa nacionalsocialista d'extermini i persecució.

           

També aquí i en indrets força semblants, és per on passava el mur que es començà a construir la nit del 12 al 13 d’agost 1961. Un mur que havia de protegir els ciutadans de l’estat obrer i camperol de la RDA de l’onada imperialista occidental. Un mur que per assegurar la seva funcionalitat fou reforçat amb zones vetades al pas, torres de vigilància, filferros amb espinells i punxes diverses. Es tractava d’un mur que dividí porteries i balconades, famílies i veïns i on masses persones hi deixaren la vida amb el propòsit desesperat de recuperar la llibertat.

Avui queden pocs rastres, tant del seu perímetre històric com de la l’anomenada franja de la mort. La voluntat popular el destrossà a cops de martell i el mur apareix fragmentat i convertit en obres d’art a peu de carrer. Per fer-se una idea real de com era cal anar a la Bernauer Strasse on es manté una secció original de mur i la seva corresponent franja de la mort. 

En caure el mur de Berlín, el mon va descobrir altra vegada aquesta ciutat que havia estat meca del cinema a l’Europa dels anys 30 del segle XX i el lloc que trià, cap a 1660, com a residència de caça Frederik Guillem I, Gran elector de Brandemburg. Aquest territori esdevindria el nucli del futur regne de Prusia, on els reis hi aixecarien els seus palaus i els kaisers hi residirien.

No és que abans no existís (els seus orígens són del s. VII i la carta de població de 1345) però el seu impuls s’inicia després de la Guerra dels 30 Anys i esdevenint residència dels reis que edifiquen palaus com el Sanssouci, que vol dir “sense preocupacions”, reflex fidel del rococó més exuberant i gairebé explicació lògica de la necessitat de generar, de tant en tant, alguna revolució i d'altres residències, com l’Orangerie o el Schloss Charlottenhof.

A Postdam hi ha, però, un altra indret que val la pena visitar, mig hotel, mig palau. És el darrer edifici construït per la família Hohenzollern, es tracta del Schloss Cecilienhof. En aquest cas no són només les raons estètiques o la curiositat per poder veure la realització de capricis com el de la princesa Cecília, que enamorada de l’aigua i la navegació, es feu dissenyar el gabinet en forma de camarot.

Construit el Mur, la ciutat quedà en territori del Berlín Oriental, per tant, aillada i multiplicant-se per dos el temps en recòrrer la distància fins Berlín Occidental. El pont Glienicke, sobre el riu Havel, fou escenari d'intercanvi d'espies durant la Guerra Freda i així es mantigué sola i trista fins l'any 1990 quan, amb la reunificació d'Alemanya, esdevingué la capital de l'estat de Brandemburg.

A qualsevol indret del mon, per petit que sigui, les places imprimeixen caràcter. La plaça del mercat, de l’església, de l’estació o la plaça major serveixen a les ciutats i al poder com nus de comunicacions, punt de trobada per establir relacions socials, com a zones d’instrucció i propaganda o per crear nous espais urbans.

          (Antic Berlín est des la finestra de l'hotel a Alexanderplatz)

És obvi que algunes places, pensades i planificades en despatxos, han acabat sent quelcom diferent pel que havien estat destinades però a Berlín hi ha dues places que sent dibuixades en un estudi han esdevingut singulars i proven que els espais oberts no formen només part dels edificis que els envolten sinó que sorgeixen al seu redós.

L’Alexander Platz és la plaça més gran de Berlín, relativament coneguda per la novel·la d’Alfred Doblin Berlín Alexanderplatz, adoptada pel cinema l’any 1931 i on el 4 de novembre de 1989 una munió de manifestants declararen la fi de la RDA.

Encara avui, bona part dels seus edificis recorden l’urbanisme sobri del dirigisme soviètic. Només dos edificis, el Berolinahaus i l’Alexaderhaus, són de 1932, la resta foren projectats per buròcrates diversos que l’anaren transformant fins els darrers anys 60. Probablement és la zona que més recorda el passat més immediat de la postguerra mundial. Aquesta plaça és un punt de referència amb nombroses tangents viàries a tots nivells: suburbana, a ras de terra i elevat, fins algunes travessen edificis com el pas pel Centrum Warenhous. El Haus des Lehers mostra una pintura mural de Walter Womaka titulada La vida real del socialisme.

En aquesta mateixa plaça hi ha el rellotge universal i la font de l’Amistat dels Pobles, un títol molt propagandístic però ben poc apropiat per la realitat de tants anys. Resulta complicat entendre si el petit Manhattan planificat per aquesta plaça és una realitat o bé a quedat paralitzat pels esdeveniments. En tot cas hi ha l’hotel més alt de la ciutat, avui d’una cadena internacional prou coneguda.

Ben diferent és la Postdamerplatz. Probablement no és ni tant sols una plaça, és més aviat una indret completament diferent a la resta de Berlín. Aquest espai que formava part de la franja de la mort del Mur s’ha convertit en una ciutat dins la ciutat amb grans hotels, sales musicals, el museu del cinema, restaurants, dos complexes com el Sony, totalment de vidre i acer, el Daimler-Chrysler Area i tot envoltat d’edificis totalment eclèctics signats per Richard Rogers, Arata Isozaki, Hans Kollhoff o Rafael Moneo.

És, en definitiva, un espai que ha passat de ser on anaven els turistes a fotografiar el no res per esdevenir un indret on es fotografia tot. Aquí s’organitzà l’any 1997, amb l’excusa del cobriment d’aigües dels dos primers edificis, un “happening” on Daniel Baremboim posà en moviment 19 gegants d’acer, Ballett der Kräne (ballet de les grues)  al ritme de la música de la novena simfonia de Beethoven.

Normalment quan hom viatja sap que París és la vella Lutetia, Londres arrenca de l’antiga Londinium, Vienna fou capital de la Pannonia romana i posteriorment residència oficials dels Habsburg.  En aquesta línia es podria anar citant ciutats que amb més o menys sort claven les seves arrels en un passat esplendorós. 

Berlín és diferent, aquesta ciutat et porta a l’imaginari conceptes majoritàriament de la primera meitat del s. XX com cabaret, kaiser, mur, sirenes, bombardeigs, crema de llibres i guerra, sigui amb uniforme prusià o nacional socialista. En l’apartat de noms si venen a la memòria Einstein, Brech, Gropius, Mendelsohn, Humbold o Siemens, també ho fan Hitler, Himmler, Goebbels o Speer.

             (El sr. Humboldt i jo. Ell és el gran)

Resulta curiós veure com en poc més de dos-cents anys, un petit territori medieval, totalment secundari vora el riu Spree, propietat del gran elector, el Margrabe de Brandemburg i gairebé indiferent (tant per les nissagues Wittelsbach com pels Louxemburg, com finalment pels Hohenzoller), ha esdevingut una ciutat dinàmica, desenfadada i encantadora, havent superat el trauma de ser l’epicentre de dues guerres mundials amb tot el que això comporta.En realitat és a partir del segle XVII quan Berlín esdevé capital, primer del regne i després imperi de Prusia. És ben cert que en temps de Frederic el Gran començà a prendre relleu, però ni ell ni cap dels membres de la família Hohenzollern optaren per instal·lar-hi la seva residència, preferiren fer-ho a Postdam. 

Berlín es començà a fortificar per evitar una repetició desastrosa del que havia passat durant la Guerra dels Trenta Anys. Travessaren el riu, urbanitzaren amb palaus i jardins el que seria el futur Tiergarten i a la zona de l’actual Friederichstrassen s’hi instal·laren els gremis. A partir del s. XVIII, amb la il·lustració, s'uneixen els diversos territoris en un topònim principal configurant el que seria pròpiament la ciutat de Berlín. S'inaugura l'opera, la biblioteca real, es creen les acadèmies de ciències i lletres, s'obre la porta de Brandemburg i s'uneix Berlín i Portdam a través de la primera carretera amb llambordes de tota Prusia. Es posa en servei la màquina de vapor i tot just iniciat el segle XIX l’antiga plaça del Mercat pren el nom d’Alexanderplatz, commemorant la visita del tsar Alexandre I a la ciutat.   

És aquest segle quan apareixen els primers tramvies sobre riells amb tracció animal, quan Guillem I esdevé Kaiser de l’Alemanya i Otto von Bismark canceller, Berlín es preparada per esdevenir la capital de Prusia augmentant la seva població i avançant en tots els sentits. Es construeix el Reichstag, es fa la primera projecció de cinema i tot just començat el segle XX, l’any 1902, s’inaugura el primer metro que junt al ferrocarril i els tramvies fa que disposi d'un dels sistemes de transport amb major capacitat de tot el mon.

La obertura del canal Teltow connectarà la ciutat amb les rutes fluvials i esdevindrà el major port interior d’Europa. És d’aquesta època quan els grans magatzem KaDeWe sedueixen amb nous productes i la societat Kaiser Guillem pel foment de les ciències uneix tots els instituts d’investigació fent de la ciutat una referència internacional que perdura amb el nom actual de Societat Max Plank.

              

La dues guerres mundials provocaran una aturada i uns anys molt durs. Són els anys coneguts com la República de Weimar, es produeix la hiperinflació, es crema el Reichstag, Hitler accedeix al poder, Goebbels convoca la guerra total des del palau d’esports i com a conseqüència dels bombardeigs la ciutat és gairebé enrunada en la seva totalitat. Serà esquarterada en 4 zones en acabar la guerra per ser finalment dividida per un mur tant físic com psíquic que no desapareix fins 1989.

Amb la reunificació es van superant tots els llasts econòmics i socials, es torna a urbanitzar i reconstruir la zona est, convertint l’àrea de la Postdamer Platz i Leipziger Platz en un indret on treballen els arquitectes més coneguts. Es reforma el Reichstag, es torna a obrir l’Alte Nationalgalerie, el Museu Bode i tot el conjunt de l’illa dels Museus, amb emblemes com el cap de Nerfertiti i el meravellós Pergamon QUE esdevenen Patrimoni de la Humanitat, amb un projecte global que s’ha de completar definitivament l’any 2015.

Vist en la distància, malgrat les desgràcies històriques a que estat sotmesa, tant la ciutat de Berlín com probablement tota la República Federal en conjunt, no s’ha deixat portar per la desesperació ni el cofoisme. Ha rebut ajuts molt importants però la seva estructura mental i organitzativa li ha permès seguir sent una ciutat capdavantera i junt a Múnic esdevenir motor de la federació i en bona mesura d’Europa.

Segons sembla el temple de Debod formava part d’una ruta de santuaris dedicats a la deessa Isis, tot i que en aquest temple a qui s’adorava era al deu Amon, doncs és aquest deu qui apareix als relleus amb escenes rituals i  les referències epigràfiques, interpretades ja per Champollion.

El concepte de Temple a l’antic Egipte era diferent al que es té actualment. Un temple egipci no era un lloc estrictament de peregrinació i adoració pública. El faraó l’erigia, en primer lloc,  com un altar dedicat a la divinitat i en segon terme com un monument a ell mateix. El poble no podia accedir a certes partes de l’edifici reservades als sacerdots per guardar-lo de qualsevol impuresa exterior que pogués atenuar el caire diví o incitar la divinitat a allunyar-se del lloc.

 

El santuari era una expressió simbòlica del Cosmos i reproduïa el moment del primer dia de la creació a partir de la celebració de diversos rituals de permanència i la renovació de la creació original de la vida tant dels deus, com dels homes i de tot allò existent al cel i la terra. Així doncs el temple era el lloc de residència de la divinitat.

La UNESCO feu l’any 1959 una crida per la salvaguarda dels monuments de la Baixa Nubia que havien de quedar negats per la construcció del llac artificial d’Assuan. Quatre temples serien regalats als països que col·laboraren en la salvaguarda de la riquesa arqueològica d’aquesta manera el Temple de Debod arribà a l’estat espanyol.

L’estudi d’aquest temple però, fou dut terme pels mateixos egipcis i una missió arqueològica procedent de Polònia. Seria desmuntat precipitadament, pedra a pedra quedant les restes davant la ciutat d’Asuan l’any 1961 i no seria fins abril de 1970 que s’embalaren les restes i arribarien a Madrid el mes de juny del mateix any.

Lamentablement amb les restes només s’adjuntà uns croquis, una col·lecció de fotografies i una numeració dels blocs, bona part incorrecta. això feu  molt complexa les tasques de reconstrucció. Finalment a la muntanya del Príncipe Pio, diverses vegades pintada per Goya, és on, al final, els deus egipcis han estat instal·lats per mirar la ciutat i a ells els miren de reull l’Almudena i  San Francisco El Grande, tot proper al Mazanares i ben allunyat de Nil en tots els sentits.