Del penya-segat estant

Fa unes setmanes vaig entrar a l’exposició virtual Àfrica la bella que Montserrat Parés té a http://www.agregarte.com/salas/montse_pares_farre_1.php. No és, ni molt menys, la primera exposició d’aquesta autora tot i que és la  primera que veig en aquest format.

Hi ha qui defensa que la representació de la realitat només ha de reflectir allò que capta la retina. Montserrat Parés probablement ha captat amb el seu ull un moment però aquest moment no va sol, aquest moment porta implícites moltes de les sensacions que projecta a la tela a través d’unes taques que l’ajuden a donar la forma i el volum desitjat.

Vista l'obra de Montserrat Parés en el seu conjunt, es pot afirmar que a l’autora no li interessa excessivament el dibuix en ell mateix, doncs les seves obres només prenen la forma definitiva vistes en conjunt, és el resultat de la seva manera d’emprar les taques i els colors.

Fa  temps la mateixa autora em va explicar que treballa ajudant-se de les noves tecnologies. Abans de començar a pintar busca allò que vol aconseguir a través de la pantalla de l’ordinador per poder-ho plasmar posteriorment a la tela, per  tant, no ha d’estranyar que sàpiga treure tot el partit possible de la  sevaobra creativa en una exposició virtual com aquesta. Probablement això fa pensar  en una clara preocupació per la composició que va molt més enllà del que  pot  semblar a primer cop d’ull, doncs la utilització de l’ordinador vol dir assumir  un mètode i també una disciplina.

Un dels aspectes més interessants de les obres que presenta en aquesta exposició Àfrica  la  bella és el tractament que fa de la persona. Montserrat Parés presenta la realitat a través d’unes grans taques de color on resulta difícil, per no dir gairebé impossible, sostreure’s al volum i a partir d’aquest volum ens transmet el seu missatge.

El conjunt de treballs que presenta permet afirmar, altra vegada, que viu la pintura com una passió fruit de cada moment. Al meu entendre, aquesta vegada,el tractament que dóna a la figura humana és el més impressionant, les  seves taques abstractes presenten uns retrats on dóna vida al representat  i densifica allò que és concret.

Montserrat Parés no busca la similitud amb la fotografia, ni fa transformacions en poliperspectiva. En els seus retrats, en el tractament de la figura humana, la  varietat de taques i superfícies de color es van enriquint en la mateixa mesura  que el color canvia d’intensitat fent que la textura es complementi amb l’efecte cromàtic donant a les seves obres una enorme lluminositat.

Probablement, el tracte que fa de la llum li permet presentar l’espai i la intensitat del que reflexa com a testimoni d’aquesta Àfrica que es converteix en en l’element central del que pinta però que es converteix també en l’emblema de la seva estètica.

És evident, com he escrit unes línies més amunt, que en cap dels seus quadres hi busca la realitat fotogràfica, però no és menys cert que sense buscar-la  la transmet. La transmet no tant a través de la imatge com a través de les sensacions que evoquen aquesta imatge que encara és més important.

Sovint es creu que en el retrat sempre s’estableix una comparació entre el model i la  imatge, fins hi ha qui defensa que el retrat només pot reflectir la realitat a  través d’una ànsia narcisista per reproduir la imatge, però la representació figurativa en les obres de Montserrat Parés demostra que no és pas cert.  Ella ens presenta unes figures que retraten molt més, que traspassen el que seria el simple retrat individual per captar una identitat no ja de la persona, ni tant sols del grup, sinó que ofereix la visió d’un continent mercès  al seu  domini de les taques, el color i el contrast la qual cosa li permet crear una atmosfera gairebé perfecte, retrat d’aquest continent d’on tots hem sortit.