Del penya-segat estant

La música és una realitat sonora que ha d’emocionar en interpretar-la per poder-se emocionar en escoltar-la. Escric això uns minuts després d’escoltar i sentir per enèsima vegada la veu d’Elena Gragera i el piano d’Antòn Cardó. Desconec quantes vegades s’ha interpretat el poema de Pere Serafí Lassa mesquina que faré o el Madrigal a Sitges, de Josep Carner, ni quines indicacions va deixar Robert Gerhard en la seva partitura però per més precís que fos, la música és una realitat excessivament fugissera com per poder indicar exactament tots els matisos que cal donar a la veu o al piano i que es senten interpretades per ells.

Dit d'una manera molt simple, fins i tot simplista, es pot afirmar que la partitura diu quina tecla del piano cal prémer o quina nota cal que emeti la veu. A la partitura també apareix les figures que haurien de donar la durada de la nota però el temps no és rígid i aquí és on comença a aparèixer la màgia de l’art i, en aquest cas, la interrelació entre la veu de Gragera i el piano de Cardó, com produeixen els sons, els uneixen o els accentuen.

Probablement s'ha interpretat el che faró senza Euridice, de Gluck, milions de vegades,  no diguem el Voi che sapete, che cosa è amor, de Mozart,  pot ser és menys popular el Thy hand Belinda! When I’m laid, del Didó i Aeneas de Purcell, però, escoltar-los interpretats per Anton i Elena, hi descobreixes una intensitat, un joc de relacions i unsentit expressiu que és el que en realitat configura l’essència de la música.

Una obra gairebé sempre s’identifica amb el compositor, però quan d’una obra es sap identificar qui l’interpreta vol dir que s’ha aconseguit donar-hi una empremta  pròpia on la música fugissera i incorpòria queda apressada per temps en la memòria de qui l’escolta.