Del penya-segat estant

Els llibres tenen moltes utilitats, emplenar una llibreria fent joc amb els cortinatges, falcar una taula, evitar el batec d’una porta sotmesa al corrent d’aire, portar-los sota el braç pretenent donar a entendre una certa capacitat intel·lectual o fins i tot, algunes vegades, hi ha qui en llegeix i s’adona que el poden divertir, fer pensar o ajudar a aprendre i, de tant en tant, algú s’atreveix amb els clàssics buscant una certa il·luminació en aquests temps d’obcecació malaltissa pel poder. 

Èdip Rei és un text que explica l'ambígua situació entre responsabilitat i culpa que avui recorre gairebé totes les capes del país. El text de Sòfocles es una obra d’interrogants on Èdip, rei de Tebas, governa una ciutat sotmesa a tot una sèrie de mals que no es resoldran fins que es sàpiga el nom de l’assassí de l’anterior rei de la ciutat.

Per tant, descobrir l'assassí i localitzar-lo serà la base del comportament de l’heroi. Èdip busca el culpable lluny però, així com va investigant s’adona que és molt a prop, tant, que és ell mateix qui sense saber-ho, va matar a Laios.

Coneguda la notícia ha d'assumir-ne la responsabilitat per ell mateix i davant els ciutadans. Desesperat per la realitat i en un rampell típic de la tragèdia s’arrenca els ulls en una escena commovedora. En aquest gest, Édip, expia la culpa i la desgracia que, sense ser-ne conscient, ha provocat en el seu poble.

El cinisme i el comportament d’un nombre massa elevat de dirigents contemporanis fa pensar que la política es dominada per personatges que no coneixen a Édip i el que és  pitjor, sent conscients del que fan i del que no fan, no tenen la valentia ni la capacitat necessària per assumir les seves responsabilitats. Avui sembla més fàcil  creure, com fa Èdip en començar la tragèdia, que l’origen de totes les plagues són crims llunyans i no acceptar de cap manera que el mal sigui a l’interior deTebas.

Salvant les distàncies és fàcil veure en el caminar erràtic de bona part dels dirigents actuals com mostren aquesta ignorància de la pròpia responsabilitat davant les compulsions que ens rodegen. Cada vegada s'evidencia més que els nostres dirigents no han llegit Èdip ni tampoc Antígona.

Antígona, filla d’Èdip s’enfrontà al seu oncle, regent de Tebas, quan després de la Guerra Civil entre els seus dos germans, Eteocles i Polinices, protesta contra el poderós Creont en negar-se a que Polinices rebi sepultura. Aquesta defensa pietosa de la memòria del seu germà, identifica Antígona en la representació dramàtica de la desobediència civil, en l’encarnació de la resistència contra les lleis que, tot i ser de l’estat, son il·legítimes per anar contra la moral. L’obra de Sòfocles és un judici dialèctic entre dos contraris: l’estat i la persona individual, per un costat, i la llei circumstancial i la rectitud moral, per l'altra.

Antígona sap que perdrà, però dona una lliçó a Creont que, després d’executar-la es veu obligat a reconèixer la injustícia de la seva actitud. Antígona pot semblar una veu antiquada respecte del que veiem cada dia, però la seva veu no s’apaga, el seu gest exemplar i cívic remou les consciències.

Aquell qui aixeca la veu contra la mediocritat, fa d’Antígona i acaba morint, malgrat tenir tota la raó però, avui en dia, l’important és assegurar-se el poder no pas la raó.