Del penya-segat estant

Cada 1 de gener fins que a la sala de la Musikverein no es fa el silenci i el televisor emet les primeres notes d’un vals d’Strauss, sembla que no tot hom assumeix que comença l’Any Nou al temps que es ratifica, una vegada més, l'aureola de la ciutat de Viena. 

Viena és una esplèndida ciutat on una màquina imaginària et transporta en pocs minuts de l’antiga Vindobona, on morí l’emperador Marc Aureli, fins les calaveres de la tomba de l’Arxiduc Carles. Del recarregat palau Hofburg, amb Francesc Josep I i Sisí, al museu Leopold, amb els poc convencionals retrats d’Egon Schiele. De la Cripta dels Caputxins a cafeteries com la de l’Hotel Sacher. De la música de Mozart a Mahler. Del clàssic museu d’Història Natural, on resideix, en una vitrina especial la petita figureta de la Venus de  Willendorf, a l’esplèndida “Casa de la Música” on el visitant es pot sentir per uns instants Riccardo Muti o Daniel Barenboim dirigint des d’un faristol interactiu la versió filmada d’un concert de cap d'any.

Així doncs, Viena es un exemple de convivència entre tradició iavantguarda. Del tradicional i fastuós cerimonial introduït a la cort imperial al poc convencional comportament a les tavernes de Grinzing.

Viena patí una febre arquitectònica una vegada allibera  dels turcs, però fou una febre constructora  al servei de la noblesa i els Habsburg. Era l’època del gran barroc, del rococó  on arquitectes italians i austríacs es dedicaren a construir palaus i esglésies convertint la ciutat en una capital estrictament cortesana, sense burgesia. El  comerç es deixà en mans dels bavaresos i dels italians i pels locals es constituí un artesanat de luxe que visqué de maneragairebé exclusiva satisfent les comandes de la família imperial i la noblesa que la seguia.

La tradició arquitectònica s’arrela a les façanes dels edificis del Ring, una lleugera transició la representa l’edifici de la Caixa Postal d’Otto Wagner fins  arribar a l’agosarat i aleshores trencador edifici Hundertwasser.

No obstant costa abandonar l’aura de Maria Teresa, la del contrarevolucionari Metternich, la de l’exaltat romanticisme de Mayerling o el record de les sales del palau Schönbrunn, on Mozart, nen, devia córrer pels passadissos en acabar un concert, els mateixos passadissos on va viure Maria Antonieta i on Sissi va passar la nit abans del seu casament amb Francesc Josep.

Canviar tot això per la renovació en el concepte de l’harmonia que feren Schomberg  i Alberg per la pintura d’avantguarda de Klimt i Kokoschka, o la revolució que  significà el psicoanàlisi de Freud i el positivisme de Wittgenstein, en obliga  a canviar necessàriament la idea de la Viena imperial i contra revolucionaria del segle XIX per la d'una ciutat de l’art i l’avantguarda actual, sense fer escarafalls.