Del penya-segat estant

Si parlem de superposicions i d’adaptacions en el camp de la història, la ciutat d’Efes és un exemple perfecte. Dels seus orígens en parla Estrabó, Pausanies..., aquesta ciutat fou alliberada dels perses per Alexandre el Gran, aquí mateix es trobaren Cleopatra i Antoni i dels seu port sortí la flota a la batalla d’Actium (la del final del film de Elisabeth Taylor). Éfes fou una de les grans ciutats del món pagà i després ho seria del cristià. Si per fer-nos una idea més real establim comparacions, es podria dir que només era superada per Atenes en el món clàssic i per Jerusalem en el món cristià.

(Via Arcadiana, unía el port d'Èfes amb el Teatre, hi feu l'entrada triomfal Cleopatra a la ciutat) 

A la llista de les meravelles del Món Antic només hi ha un temple i és el dedicat a la deessa Artemisa, el conegut Artemision, aqui es veneraba i rendia culte d'una manera especial en aquesta ciutat, posteriorment substituiria el seu culte per un altra, el de la Verge Maria, on després de les prèdiques de Joan i de Pau hi establí la seva casa fins el moment de la dormició.

Però si la suposada casa de la Verge Maria ens ha arribat gairebé sencera del temple d’Artemisa en queda una columna i poca cosa més. El seu promotor fou el sobirà de Lídia, Creso, qui el pagà amb els seus fons privats abans de veure’s arruïnat quan el seu regne fou conquerit pel rei persa Cirus el Gran.

(L'Artemison, uns blocs de marbre que recorden on era. Darrera, restes de la mesquita sel·lúcida d'Ali Bey i al fons la ciutadella Bizantina Ayasuluk) 

L’Artemision d’Efes fou encarregat a l’arquitecte Quesifront l’any 550 aC., sembla que hi treballaren i esculpiren estàtues pel seu frontó Fidies, Policlet i Crèsil·las, però desgraciadament sabem tant poc d’ells com de les seves obres que, en el millor dels casos, ens han arribat a partir de còpies d’època romana.

El temple d’Artemisa, la Diana Romana, sembla que tenia 127 columnes jòniques de marbre i l’altar era adornat per escultures de Praxítel·les, així doncs, cal suposar que seria un indret tant interessant pels creients com pels amats de l’art. Filò de Bizanci, citat abastament en altres articles d’aquesta sèrie, era entusiasmat en parlar del temple.

Aquest temple fou destruït per primera vegada en un incendi provocat per un tal Erostratos qui, segons va confessar, ho feu per obtenir fama eterna, precisament per aquest motiu, es decretà a la ciutat la prohibició de citar elseu nom. Posteriorment el reconstruí l’arquitecte Dinocrates a instancies d’Alexandre El Gran. La seva fama fou prou important, com per desvetllar l’enveja de Neró qui feu saquejar el seu tresor. Els Gods l’arrasarien novament l’any 263 dC i fou reconstruït en més petit quedant ja en desús a partir del momenten que Teodosi prohibí les religions paganes.

                   (Maqueta de com podia haver estat l'Artemison d'Èfes)

Les diverses restauracions del temple fan pensar en l’arrelament que devia tenir el culte a la deessa Artemisa. Familiarment era filla de Zeus, germana d’Apol·lo, deessa de la caça i posteriorment ampliaria les seves responsabilitats esdevenint també deessa de la terra i la fecunditat, fins el punt que els artistes de l’Àsia Menor la representen amb un gran nombre de pits. Les festes que es celebraven en el seu honor a Efes, anomenades efesies, tenien caràcter orgiàstic com les de Cibeles. 

       (Reproducció de l'estàtua de la deesa Artemisa) 

Dissortadament però el temple d’Artemisa seria, amb el temps, emprat com a cantera per diverses construccions com la basílica de Sant Joan a la mateixa ciutat d’Efes o la catedral – mesquita - museu de Santa Sofia a l’Istambul d’avui.

                 (Basílica de Sant Joan a Èfes, al fons la ciutadella Bizantina)

Com totes les troballes importants l’Artemision també es troba envoltat del seu relat. John Turtle Wood era un enginyer britànic que treballava en la construcció del ferrocarril entre Ayadin i Esmirna, afeccionat a l’arqueologia aconseguí que el museu Britànic financés l’excavació i després de diversos intents localitzà el lloc de l’emplaçament de l’antic temple, recuperant alguns tambors de les columnes i fragments amb pigments de colors brillants que adornaven l’interior de l’edifici.

En tot cas, avui, una sola columna recorda la petjada d’un passat esplendorós.