No he seguit més que esporàdicament el procés de beatificació de Joan Pau II però, aquests darrers dies no he deixat de veure les notícies, llegir la premsa i escoltar declaracions provinents de persones amb punts de vista diferents. No entraré en l'anècdota de la rapidessa emprada en la beatificació, ni sobre la conveniència o no de beatificar al darrer Papa però tinc la sensació que bona part dels nostres benvolguts i mai prou venerats patriarques i opinadors europeus en general i peninsulars en particular, fluixegen enormement de cultura general. Aquesta enorme i limitada capacitat cultural és un fracàs de la pràctica política.
El fet de la globalització i la immigració procedent de països de cultura islàmica ha portat novament el problema orient – occident a Europa desdibuixat en algunes ocasions per un pretés interès en ser equidistant o això tant modern de ser políticament correcte.
Independentment de les creences particulars de cada persona, els europeus som culturalment cristians i el cristianisme, agradi o no, ha configurat una Europa culta (cada vegada menys) i solidària que a molts ens agrada i desitgem. La cultura europea en qualsevol de les seves manifestacions literatura, filosofia, art..., no és aliena al cristianisme, ben al contrari, es fonamenta en ell.
Europa, la d’ahir i la d’avui està inspirada en les herències culturals, religioses i humanistes influïdes pels cristianisme. Els nostres patriarques i opinadors abans d'opinar i de decidir segons quines normes de comportament s’ha de dictar haurien de pensar primer, després deliberar i finalment decidir. Sembla que reconèixer que història, cultura, filosofia i política van estretament lligades no hauria de requerir una gran esforç intel·lectual. Valdria la pena preguntar-se si es pot desestimar l’enorme quantitat de personatges de primera fila que, des de l’antiguitat fins avui mateix han pensat sobre l’home, sobre la seva funció vital, sobre les seves possibilitats, les seves limitacions i les seves contradiccions.
Es pot la cultura europea permetre el luxe de deixar de banda els plantejaments de desenes de pensadors que han contribuït a donar consistència a l’Europa global i que ens han permès prosperar de manera individual? Si produeix alguna recança parlar de Sant Agustí, es pot resoldre fàcilment, citant al filòsof Agustí d’Hipona qui, en qualsevol de les dues versions nominals, dedicà els seu potencial a qüestions com el sentit de l’existència, l’enigma de la consciència, el sentiment de culpa o la instrucció popular i això són preguntes i respostes que haurien d’interessar a tota la humanitat.
No incideix Ramon Llull de manera formidable en el pensament europeu, quan planteja, per raons necessàries, canviar la forma i manera d’estructurar el contingut de la fe sense recórrer a arguments d’autoritat? No és aquest un problema vigent i actual que ultrapassa fins i tot els límits d’Europa per esdevenir una qüestió global? Blas Pascal no fou un científic i pensador d’una profunditat excepcional els plantejaments del qual han deixat una forta petjada? No fou Darwin una persona amb uns principis profundament cristians i aquests no li varen impedir de cap de les maneres, plantejar la teoria de l’evolució de les espècies. Aquesta arrel cristiana europea no ha impedit penetrar en els misteris de l’home ni de la condició humana feta amb una enorme barreja de grandeses i misèries.
Pensadors molt més recents com Teilhard de Chardin, Gabriel Marcel o Karl Barth, No han influït en el desenvolupament de noves corrents de pensament i nous objectius?. Totes aquestes figures que han estat capaces de modular el pensament i despertar certes actituds no diuen res als nostres polítics i opinadors tan patriarcals? No valdria la pena tenir-los en compte com inspiradors, almenys, d’alguns valors? És ben cert que Europa és un conjunt de cultures i de religions, però totes les cultures i religions, fins i tot amb els seus errors, han inspirat generació darrera generació a les persones que han passat per la vida posant en pràctica aquestes actituds humanes que donen sentit a la vida.
El laïcisme que defuig la constatació de la influència de la religió i la combat, resulta que en molts aspectes dels seus ideals aspira a fer realitat utopies com la justícia social, la solidaritat, etc., casualment aquests plantejaments eren i són als evangelis. Sovint la insatisfacció pel funcionament de la vida humana fa que es compensi cercant horitzons idealitzats en les utopies, per tant, n’hi prou per argumentar el seu rebuig o la seva acceptació en el fet de fonamentar-les en teòrics que venen del mon laic o del mon cristià?
Pretendre adoptar certes fórmules de neutralitat per evitar l’explicació de les seves arrels, sovint dona la impressió que més que defensar una suposada laïcitat el que fan és amagar la pròpia ignorància i deixadesa intel·lectual cada vegada més manifesta en bona part dels nostres patriarques i dels personatges que servils a certes idees a les que serveixen amb una fidelitat canina pretenen dir-nos allò que hem de pensar i allò que hem de creure, no fos cas que ens atrevissim a pensar per nosaltres mateixos i tal vegada ens equivoquessim en no pensar allò que no considerin convenient.
