30 Set, 2010
El futur de l'espècie humana (1): D'on venim
Enllaç permanent |
Comentaris (3) |
Retroenllaços (0) |
Conferències M’agrada anar del que és general al que és particular. Estic convençut que cal saltar del passat al present per entendre el futur, i que cal decidir el nostre futur per buscar suport en la memòria del sistema, que ha emergit en el passat, i d’aquesta manera actuar més racionalment.
El temps ha organitzat l’atzar i aquest ens ha donat capacitat de conèixer i pensar. És per això que ara hem d’actuar amb lògica, per tal que l’evolució no ens sorprengui i, com a conseqüència, no siguem capaços de reaccionar a la nostra pròpia acceleració com a humans.
Pierre Comunica
Després de pensar-hi molt, ens hem adonat que no hi ha coevolució biològica i cultural, sinó evolució integrada, i ara ens hem de capacitar per trobar les lleis que ho expliquin. Només d’aquesta manera podrem esdevenir humans, tal com suposo que volem tots. Ens queda molta recerca per endavant.
L’evolució biològica és una de les més importants singularitats de l’espai-temps. És un procés d’emergències, estasis, canvis i extincions. Queda clar que aquest sistema, com qualsevol dinàmica còsmica, no s’atura. Nosaltres, els primats humans, com també els altres organismes vius del planeta, som producte d’aquesta singularitat. Les lleis de la termodinàmica i la selecció natural han actuat de manera que els espècimens vius que avui som aquí siguem la conseqüència del patrimoni genètic que els nostres avantpassats ens van poder deixar, per contribuir de manera específica a generar nova vida.
Pierre Comunica
Pensar i viure en una societat en què tot sembla aparentment aturat és pensar en un univers fred i idealista, que no té res a veure amb el propi procés evolutiu. L’evolució genera múltiples formes de vida; és la responsable de la biodiversitat del planeta, i aquesta és sotmesa a mutacions i canvis, ja que els organismes se seleccionen segons la seva aptitud per sobreviure i reproduir-se. Si bé aquest és el procés basal, hem d’afegir que les catàstrofes provocades per l’entrada a la biosfera de cossos exoterrestres tenen una gran influència en la desaparició i emergència de nous organismes al planeta.
La vida, doncs, està condicionada, i a vegades determinada, per l’atzar.
Emulant la visió de Voltaire sobre el macromegues, formem part del planeta Terra i del sistema solar, però també de l’univers. Alhora, estem constituïts per una estructura pluricel·lular: molècules i bases nitrogenades estructuren el nostre ADN, el micromegues com diria l’il·lustrat.
Situar-nos evolutivament com a espècie ens pot ajudar a entendre què som i d’on venim. Però, sobretot, el que ens pot ajudar més és saber que volem esdevenir humans. És important conèixer què desitgem construir en el futur i com volem continuar humanitzant-nos; això ens pot permetre prendre les decisions que ens poden fer més humans.
En el començament d’aquest tercer mil·lenni, la nostra espècie haurà de prendre decisions de gran transcendència. La situació en què es troba l’Homo sapiens és preocupant. La incapacitat que tenim de generar equilibri econòmic i territorial, com a conseqüència de l’augment de les diferències entre pobres i rics, de l’increment demogràfic exponencial, del consum també exponencial de primeres matèries i d’energia, i de l’acceleració de la tendència al canvi climàtic a causa de l’efecte dels gasos hivernacle per la crema de combustibles fòssils, condueix la població humana cap a un cul-de-sac si, com he plantejat, no prenem decisions d’espècie.
Fragment extret de la lliçó inaugural del curs acadèmic 2010-2011 de la Universitat Rovira i Virgili de Tarragona, que vaig pronunciar el passat 28 de setembre.
23 Set, 2010
Responsabilitat
Enllaç permanent |
Comentaris (2) |
Retroenllaços (0) |
Articles Mundo Demanem als joves que es portin de manera responsable i carreguem sobre les seves espatlles molta de la nostra mala consciència. Davant la incertitud del que està passant ens refugiem en el nostre temps passat igual com l’estruç amaga el cap sota l’ala.
La crisi que vivim, que es de tipus econòmic, social, cultural i psicològic, en definitiva, de conducta, és deguda a la pròpia evolució de la nostra espècie, Homo sapiens. La responsabilitat és, per tant, intergeneracional, però en primer terme, dels qui estem a l’estructura de comandament dirigint i governant a tots els nivells.
Si acceptem aquesta responsabilitat com un acte conscient, i no com una forma de culpabilitat, serem capaços d’integrar-ho com espècie i corregir la manca d’autocrítica de totes les generacions que han assenyalat com a responsables del seus fets als qui els han precedit, o bé, als qui han engendrat.
Responsabilitat no és només una paraula, és un concepte, però, a més és una forma de viure i fer-se conscient del que és la nostra conducta com humans al llarg de l’evolució. És per això que ens cal desenvolupar més el coneixement de nosaltres mateixos com a individualitat, però també en la nostra pràctica col·lectiva.
Només una praxis humana basada en la responsabilitat heretada com humans, entesa d’una forma crítica, ens pot fer corregir el que des d’una perspectiva social ha estat mal articulat. Això és una necessitat de l’Homo sapiens en la seva estratègia de millorar la seva pròpia evolució.
No serveix de res acceptar-nos com som, si no som capaços de transformar les relacions de manera sincronitzada a com evolucionem. Hem de ser capaços de comprendre el nostre cicle evolutiu tenint en compte críticament com el passat ens construeix en el present i com aquest pot construir el futur formant part de la dialèctica de la humanització. Ens cal, doncs, una nova cultura de la consciència que ens faci responsables del que som i del que realitzem.
Més que denunciar el que no som capaços de fer, hem de construir el que volem fer. La construcció d’una societat pensant i més articulada no és cap quimera ni tampoc una utopia, és perfectament factible si ens conscienciem del que som capaços de dur a terme.
Podem decidir, i cal fer-ho, perquè és el moment de la responsabilitat col·lectiva i de la praxis humana crítica, si volem que el sistema no ens impel·leixi a la destrucció de les nostres estructures socials. No es pot continuar jugant amb una fal·laç ignorància ni practicar la hipocresia conscient.
Aquest article va ser publicat per primer cop a la secció Prisma del diari El Mundo del siglo XXI al juliol de 2010
