www.iphes.cat Castellano |  Français |  English

11 Mai, 2007

“Identitat, llengua i conceptes estratègics” – quart lliurament del Manifest “Catalunya, poble i nació”

L’espècie és la unitat bàsica de consciència que hi ha al planeta, constitueix el futur operatiu de la humanitat; el respecte a la diversitat i a la varietat s’ha de centrar en el respecte a la identitat cultural com a base de la possible i desitjable integració de la diversitat social i cultural dels humans en el futur. La diversitat ens ha de fer convergir en comptes de divergir. Aquesta identificació del que és humà ha de permetre la consolidació i socialització de la consciència crítica d’espècie entesa com la capacitat de tota la humanitat, de l’Homo sapiens, per tirar endavant un projecte d’equilibri, ecològic, social i econòmic del planeta amb valors culturals sotmesos a la discussió permanent.

La identitat no és un projecte essencialista i falsament diferenciador. Cal cercar les diferències que ens uneixen amb la resta dels pobles del món perquè pretenem que la nostra identitat estigui basada en un procés pretèrit i present amb vocació de futur, construïda i compartida col·lectivament d’acord amb els nous reptes. Llengua, cultura, coneixement científic, social i polític han de ser els eixos estructurals de la realitat catalana.

Interdependència efectiva

La identitat inclusiva és una construcció en moviment per assegurar la continuïtat d’un poble com el català. Catalunya és una nació i hem de defensar amb fermesa aquesta realitat per aconseguir una interdependència efectiva amb els altres pobles i nacions. La catalanitat i la pràctica catalanista es basen en la inclusió conscient en comptes de l’exclusió; la nostra ha de ser una postura plenament competent i ofensiva no competitiva, defensiva i victimista.

Hem de donar coherència a la definició de nació. Aquest és un conjunt d’éssers humans que viuen en un territori, que tenen una mateixa història i costums semblants o idèntics, sovint amb la mateixa llengua i, sobretot, amb la consciència suficient per disposar d’un govern propi. Hem d’entendre el concepte nació com a un artefacte històric de tipus polític sustentat per un poble, amb identificació cultural i social col·lectiva i conscientment acceptada. Per tot això, Catalunya és una realitat nacional històrica; el poble català ha d’aconseguir tenir un reconeixement universal i l’ha de reclamar de manera persistent; cal lluitar per aconseguir-ho amb l’objectiu d’integrar-nos, sense nostàlgia regressiva, a les noves realitats i a les unitats de països i de nacions del món que estan en constant moviment. independentment que tinguin o no estat.

Pensar i actuar en català

Catalunya s’ha de transformar en un equip humà, en intel·lectual col·lectiu conscient. Els catalans hem de ser capaços de generar i regenerar el nostre comportament col·lectiu específic i, per tant, de dimensionar les nostres relacions amb altres espais i pobles; la interdependència és una via progressista i evolutiva en el camí de la planetització de la nostra espècie. Només es podrà avançar si realment ens fem conscients que el dret a l’existència com a poble i nació es guanya dia a dia. Conèixer, pensar i actuar en català s’ha de convertir en una pràctica quotidiana si volem, com a poble, redreçar la consciència nacional; només la generació de condicions objectives mitjançant la subjectivació social pot arribar a fer que això sigui possible.

Catalunya, com totes les nacions, és un territori d’interaccions que durant molt de temps ha compartit i segueix compartint un espai, una llengua i una cultura, és doncs una estructura social interrelacionada. Ara, al nostre territori hi ha altres llengües, algunes d’elles parlades massivament; la nostra, el català, cal que estigui normalitzada en tots els àmbits; ens veiem obligats a defensar-la a casa i, a més, a estendre el seu ús entre els nous catalans. La llengua és el vehicle d’identificació més important, del que ara es tracta és que ho continuï sent. El català s’ha de situar com una llengua de socialització bàsica independentment de la convivència i de l’aprenentatge d’altres llengües.

Coexistència lingüística

Hem de comprendre que la coexistència lingüística és possible sempre que es respecti i es normalitzi la llengua pròpia. Les altres, llengües amb històries i contextos diferenciats, no tenen ni han de tenir un pes i un valor històrics i espacials iguals, tot i que sí tenen dret a compartir la comunicació amb el català. Per la nostra banda, els catalans tenim l’obligació de defensar-les sempre que no posin en perill la llengua pròpia. No es tracta, doncs, d’anar en contra de cap d’elles sinó de defensar la que ens és pròpia i històrica. A més, als catalans ens convé dominar tres o més llengües per tal de facilitar el contacte i la integració de coneixement social, tècnic i científic d’un món on la tecnologia és el factor fonamental de socialització.

Un repàs històric ràpid ens il·lustra sobre la pressió a qual ha estat sotmesa la llengua catalana els darrers tres-cents anys. El català és una llengua d’un país petit. Es pot pensar que mai s’havia parlat i escrit tan com ara, però tot i això correm el perill de no socialitzar-la al ritme de l’avenç dels fluxos demogràfics del planeta, això seria la pèrdua de la influència decisiva que Catalunya ha de tenir per gaudir de projecció futura. Els catalans que fem servir habitualment la nostra llengua com a voluntat popular a mantenir la nostra cohesió no hem de defallir; a Catalunya, cal parlar sempre en català perquè és una mostra de normalitat. Això vol dir educar en català, pensar-hi i escriure-hi i, sempre que sigui possible, tirar endavant les lleis per a la seva defensa.

L’eix articulador

Qui es sent català i defensa conscientment la seva catalanitat ha de parlar, escriure i llegir en català amb tota naturalitat; qui no el conegui, però treballi i visqui aquí ha de fer un esforç per aprendre’l perquè així es cohesiona i contribueix a defensar el nostre poble i la construcció de la seva identitat present i futura. Cal fer créixer la consciència que la nostra llengua és important, és la que –entre altres coses– ens fa catalans, per tant, tenim el dret a defensar-la i a convertir-la cada vegada més en l’eix articulador. A Catalunya, pensem i parlem en català.

Hem de promoure la llengua en tots els àmbits de la vida social, és l’element fonamental per regenerar la catalanitat i assegurar el seu manteniment. Ja sigui parlat, escrit, escoltat, l’impacte de la llengua en els mitjans de comunicació social és essencial per a la nostra continuïtat. El català ha de ser la llengua de socialització a Catalunya.

Nogensmenys, repetim que si volem una catalanitat crítica, no hem d’excloure cap llengua ni cultura del territori. A més capacitat de coexistència, més potencial per arribar a formes d’integració. En el discurs d’esquerra i catalanista hi ha d’haver una dialèctica d’inclusió; als catalans no ens cal ser essencialistes però sí procesualistes i crítics, hem de fer una pràctica inclusiva i conscient defensant el que pensem i actuant fermament en conseqüència.

Cultura compartida

Entenc la cultura com un subsistema organitzador dels valors compartits conscientment per un grup social concret. En el nostre cas, la llengua i la cultura estan associades i marquen una especificitat del comportament social humà; la cultura compartida articula les col·lectivitats i la llengua genera un món que fa afins a les persones i les fa viure en una esfera semblant.

La nostra catalanitat, expressada en el catalanisme progressista, ha de ser una pràctica d’identitat renovada, en construcció constant, no essencialista i en moviment. La identitat del nostre poble és la suma de les coses substancials, a més de les que ara ens sembli que cal afegir. Per tant, és el poble en moviment defensant la nostra realitat, el poble viu que lluita per l’equilibri social i contra la marginació econòmica, interdependent, internacionalista i universalista.

El territori és l’espai diacrònic de construcció social, i el temps la dimensió de transformació de les interaccions que tenen lloc en l’espai el qual articula, gràcies a la seva territorialitat, les aspiracions nacionals d’un poble. La identitat nacional és un factor de cohesió social i de generació d’energia constructiva, una garantia de creixement social i històric humà: compartir la llengua i la cultura és fonamental.

Si voleu llegir les tres primeres parts part del manifest, publicades per primer cop a la revista Presència, del 6 al 12 d’abril, podeu fer-ho des de l’arxiu d’aquest mateix bloc, dins de categories.

Comentaris
Afegeix un comentari

Els comentaris d'aquest bloc estan moderats i son revisats pel seu propietari abans de ser publicats

 















Primer mes de l'any: