www.iphes.cat Castellano |  Français |  English

25 Set, 2008

Conceptes per a la humanització

Des de la meva perspectiva, hi ha sis conceptes que tenen un valor operatiu, suficientment estructurador, per donar-nos la capacitat explicativa del procés de l’hominització i la humanització: la sociabilitat, l’emergència de la intel·ligència, la intel·ligència operativa, la consciència individual, la consciència crítica d’espècie i, finalment, la consciència operativa.

De manera implícita, per desenvolupar-se, la sociabilitat fa que sigui necessària la cooperació entre individus de la mateixa espècie per tal d’enfrontar-se al repte de viure i reproduir-se amb èxit. Fruit d’aquest tipus de relació, fortament interactiva, es desenvolupen estratègies més complexes que fan emergir la intel·ligència. No cal dir que, per portar a terme tasques comunes, es necessita un bon nivell de comunicació. Aquest augment de la necessitat de comunicació provoca l’augment d’interaccions; tot plegat representa l’acceleració i l’augment exponencial de les relacions socials. Aquesta dinàmica incuba la intel·ligència, i més tard la desenvolupa com a base estructural que permetrà l’alteració de les relacions i els seus contextos.

És possible que la intel·ligència es manifesti de manera efectiva en el terciari, sobretot en els mamífers. De manera més especial, la intel·ligència per a la manipulació d’objectes primer, i després la seva producció, dóna lloc a una forma alternativa d’adaptar-se; es tracta de la intel·ligència operativa. Aquesta inicia una escalada cap a la complexitat que no és seguida per cap altra forma d’activitat vital.

La socialització de la intel·ligència operativa desferma forces tan importants com la consciència individual en el si de la col·lectivitat, de manera que, per primera vegada, les accions tenen en compte el coneixement com a forma concreta d’organització. La consciència, com a forma col·lectiva d’identitat del nostre gènere, genera un món en què l’abstracció actua com a factor de cohesió, un món en el qual es comparteix la manera d’entendre i fer les coses. Aquesta consciència compartida, però, encara no ha generat la capacitat d’autoconeixement necessària. Les explicacions del que és natural són del tot idealistes. No es coneixen les lleis que mouen les estructures i sistemes que sustenten els processos que porten cap al comportament conscient. Aquí hi ha un gran treball que ha de dur a terme la ciència.

La consciència crítica d’espècie emergeix amb força quan la planetització és un fet irreversible —entenent planetització com un fenomen que està lligat a la consciència d’espècie. Aquest tipus de consciència va entrant a la societat de la mà del coneixement de l’entorn i de l’apropiació cultural del nostre desenvolupament. La consciència crítica d’espècie ha estat la manera més efectiva d’expressió de la intel·ligència operativa. La socialització de la consciència crítica obre l’esperança cap a un món diferent, més consistent i conscient de la seva humanitat abans de la deshumanització. El món que s’obre només pot ser possible amb el desplegament de la consciència operativa.

La humanització pot ser molt ràpida, jo diria trepidant, però segurament no ho serà fins després de la catarsi, ho serà quan haguem assimilat el nostre propi procés, com a procés que, per força, hem de desnaturalitzar per entendre de quina naturalesa estem fets tots el animals, i quins són els mecanismes de l’emergència i les lleis que ens han fet conscients dels processos que, ara per ara, desconeixem.

Aquests conceptes, com hem vist, ens poden servir per a l’autoanàlisi, però el que és més important: ens poden posar en la direcció que cal anar d’acord amb el que coneixem. Entendre i actuar ha de prevaler sobre els interessos i processos primats inferiors i, per tant, més etològics.

Tot canvia, tot es transforma, però el més important és adonar-se a temps del que està passant. Que jo sàpiga, aquest component conscient, ara mateix, només el té la nostra espècie; és per això que pot aprofitar la consciència operativa per fer realitat la seva singularitat adaptativa, sempre tenint molt clar que ha estat l’atzar, i ara la lògica del coneixement, el que ens fa singulars. No penso que hi hagi cap força sobrenatural; senzillament hi ha les forces que actuen sobre tot el que és viu i que, de forma natural, anomenem naturalesa terrestre o còsmica.

Buscar les diferències

Buscar les diferències amb altres gèneres i espècies és molt interessant si ho fem per reafirmar-nos com una espècie amb arrels compartides amb les altres. El que ens fa especials és la nostra forma d’adaptar-nos, i aquí sí que hi ha diferències, les que ens fan humans i no d’una altra manera. La nostra forma de socialitzar-nos i la tècnica, lligada a la comunicació a través del llenguatge, ens donen una especificitat animal que encara no compartim i difícilment compartirem.

Buscant les diferències ens identifiquem com a organismes vius que formem part de la biodiversitat del planeta. En cercar les diferències ho fem per afirmar que formem part de l’evolució, però també que evolucionem d’una altra manera, atès el nostre caràcter adaptatiu singular i la nostra velocitat d’adaptació. Això ens fa ser conscients que estem evolucionant. Aquesta consciència ens deixa modificar la forma evolutiva de manera que queda matisada per la nostra acció reflexiva.

Els conceptes que hem especificat són els que ens fan entendre les conseqüències evolutives del nostre gènere, comprendre que som iguals que els altres animals. No em sento tan orgullós de ser humà com sí que me’n sento de poder-me humanitzar. La crítica i el coneixement integrat ens tornen a donar l’oportunitat de la nostra realització com a primats humans.

Aquest text pertany al meu llibre La consciència que crema, editat per Ara Llibres

Comentaris

M'ha agradat molt la frase de que no es sent tan orgullós de ser humà com sí de poder-se humanitzar.

Aquestos temes en torn a la filosofia evolutiva sempre m'han interessat molt, malgrat que la meva formació és en altres camps.

No he tingut el plaer de llegir el seu llibre, però li asseguro que ho faré ben aviat. No se si en aquest llibre vosté dona resposta a el que li diré a continuació:

Suposo que per a totes les afirmacions que vosté fa sobre les diferències que hi trobem entre els humans i la resta d'animals hi podriem trobar repostes de caire biològic que afirmarien que no són més que comportaments propis dels animals que conviuen en manades.

Si el seu llibre dona aquestes respostes aniré demà mateix a comprarlo.

PD: Per cert, jo també sóc de Tarragona!!!

Publicat per Cristian Martin 23 Ago 2008, 01:09

No hem sento orgullosa de ser humana, ni de ser dona, ni de ser catalana ... la meva identitat no és producte de mèrits ni demèrits propis, l'atzar m'ha portat a ser el que sóc. Tinc capacitat analítica (alguna espurna me'n deu quedar) i puc evolucionar i adaptar-me. També puc revelar-me, algunes evolucions em fan por. Tinc la sensació que masses vegades les recerques de les diferències porten a un orgull identitari que no és altra cosa que el rebuig i el menyspreu cap a tot allò que és diferent. M'agrada trobar gent que se senti orgullós de poder-se humanitzar, m'agrada trobar gent que tot hi haver evolucionat, tot hi haver adquirit reconeixents (absolutament merescuts en el teu cas, sens dubte) mantenen intacta aquella ètica que, fa molts anys, ens feia sentir-nos orgullosos de ser diferents.

Publicat per magda segura 08 Set 2008, 17:57
Afegeix un comentari

Els comentaris d'aquest bloc estan moderats i son revisats pel seu propietari abans de ser publicats

 















Animal amb trompa: