13 Mai, 2012

Els tecnòcrates que han contribuït a la desfeta de les estructures financeres internacionals ara són els gestors del desgavell. Hem posat les guilles a dins del corral, perquè, de manera dòcil, abans de la crisi ens hem abandonant al capital financer, i ara als tecnòcrates, els quals han tingut una gran responsabilitat sobre el que està passant, doncs ells són precisament els qui treballaven en els llocs que han provocat la fallida.

Responsabilitat política, oportunitat social. Lògicament, la caiguda del comunisme anunciava la del capitalisme. Els comunistes no estem contents de com ens han anat les coses. Ho hem fet força malament: masses dogmes, massa culte a la personalitat, masses desigualtats, massa burocràcia, poca capacitat de mantenir l’esperit de la revolució, etc. Ara bé, almenys la lluita per la solidaritat i la igualtat d'oportunitats ens manté crítics.

El capitalisme

Aparentment, per a una minoria informada i per a una majoria desinformada, el capitalisme constituïa i constitueix una formació social imperialista, que feia pròspera la humanitat. Ara, malgrat el que  està passant, alguns continuen pensant el mateix, no canvien ni veient la realitat que ens colpeja. El seu Déu continua sent el mercat. La seva litúrgia, el progrés desigual. La seva màxima, la propietat privada i l’apropiació particular dels mitjans de producció. Mentre el capitalisme ha pogut rapinyar a tots els països del tercer món i als paries del món desenvolupat, tot ha anat força bé per a les classes dominats, fins i tot per a la classe mitjana, però quan la rapinya es fa cada vegada més difícil, tot el sistema comença a grinyolar.

Ara resulta que els tecnòcrates ens han de treure de l’atzucac. Us asseguro que podem tremolar. Tota aquesta colla d'incompetents que ens han abocat a la situació actual i que ens recomanaven gastar i gastar, són els qui ara ens diuen que s'ha d'arreglar el desgavell. Estem ben fotuts. Fins i tot, es passen pel folre governs com els d'Itàlia i de Grècia, forçats per la seva incapacitat com estructura, i això que han estat elegits pel poble i elevats pel Parlament. Estem tots equivocats o es que tothom vol viure dins l'ignorància? Qui treu benefici del que està passant? Qui aprofita per tallar drets socials aconseguits amb la lluita constant de generacions de treballadors i treballadores, alguns dels quals s´hi van deixar la pell?

Transformacions socials

Diuen que no hi ha esquerres ni dretes, que no hi ha ideologia. Quina curiositat que encara hi hagin pobres i rics! Qui ho diu? Allò que és més greu és que això que passa ha estat possible perquè els partits tradicionals d'esquerres han estat en la dinàmica dels partits de la dreta, més interessats en mantenir la seva estructura que en portar a terme les transformacions socials igualitàries, allunyats de la realitat que deien servir i alienats del procés pel que varen estar generats.

Quin sentit tenen estructures organitzades que només gestionen i malament la realitat? Que esperem per actuar amb més contundència els qui pensem que les coses han de canviar? L'alternativa és una nova consciència, sense valors passats, una nova concepció de la realitat, una nova forma d'organització que s'ha de construir entre tots. Cal una revolució que asseguri una millor humanitat i no homes i dones tecnòcrates en estructures podrides.

Article publicat per primer cop al març a la secció Prisma del diari El Mundo del siglo XXI

20 Abr, 2012

Dissabte dia 21 d'abril m’han convidat a presentar el número 26 de la revista URTX. Revista d’humanitats de l’Urgell, acte que tindrà lloc a les Sales Nobles del Museu Comarcal de l'Urgell de Tàrrega a les 7 de la tarda.

Es tracta d’una publicació coeditada per aquesta entitat i l'Arxiu Comarcal de l'Urgell amb 24 anys de trajectòria i 26 números publicats. La revista és una miscel•l`nia d'estudis humanístics que centra el seu àmbit d'actuació principalment a Tàrrega, l'Urgell i comarques veïnes.

Portada

En aquesta ocasió consta d'un dossier d'arqueologia urbana a Tàrrega amb 8 articles sobre intervencions fetes entre els anys 2005 i 2008. A banda, hi ha 9 articles més de temàtica diversa dins del camp de les humanitats.

Entre 1989 i el 2011,  URTX. Revista d’humanitats de l’Urgell ha publicat un total de 440 articles i hi ha escrit 248 autors. Les temàtiques més exposades són: història (amb 132 articles), art i història de l'art (79 articles), prehistòria i arqueologia (amb 53 articles), arquitectura, urbanisme i medi ambient (54 articles), antropologia i etnologia (37 articles), biografies (53 articles), llengua i literatura (31 articles), museologia (26 articles) arxivística (21) i economia (19).

technorati tags: biografies , humanitats , publicacions , antropologia , història , medi ambient , economia

20 Mar, 2012

Sempre, quan les coses no van bé, perquè no s’han fet bé,  llavors parlem del futur. L’expressió que escolto contínuament en aquests temps té a veure amb “què els deixarem als nostres fills” o en el fet que mai es viurà tant bé com estàvem acostumats fins fa poc.

És veritat que la revolució cientificotècnica ha impactat de manera brutal sobre els sistemes de vida i la socialització dels objectes, instruments i màquines millorant les condicions de vida; això és obvi. Al nostre país, qui és que no té telèfon mòbil? Qui és que no te televisió? Qui és que no té rentadora?, i un llarg etcètera. Podríem posar un munt d’exemples. Només una minoria no disposa d’aquestes comoditats, cosa que era impensable als inicis de la revolució industrial, quan  només un número reduït de la burgesia disposava d’aquestes avantatges tecnològiques. Aquest fet és innegable i, per això, la ciutadania no para d’afirmar que mai es no es tornarà a viurà tant bé com abans.

La qüestió important és que aquestes asseveracions s’estan convertint en una realitat.  Després de la festa, els especuladors volen fer més cales i la societat, avesada al benestar, voldria que la disbauxa continues. Em fa l’efecte que ni una cosa ni l’altra. El món està canviant i la gresca comença en altres territoris i és per a altres classes mitjanes. Aquí ja s’ha acabat.

Marxar del país

Sovint,  en converses quotidianes, es torna a escoltar qui manifesta la possibilitat de marxar del país per gaudir d’una vida millor. Les persones adultes adverteixen a les seves cries que el futur en aquest terra és magre i que el més adient és obrir-se pas en un altre indret. Això costa de creure, ja que no fa ni tant sols quatre anys succeïa a l’inrevés. Però el món canvia, i molt ràpid.

S’explica a la població que la societat del benestar havia vingut per quedar-se, o que el creixement era sostenible. Ens menteixen una i altra vegada fins a desconcertar-nos a tots. La por real és que es pari la màquina, cosa  que impossibilita la crítica per a molts. Ara que els especuladors del capitalisme salvatge observen com s’obren els nous grans mercats a Àsia, i allí es trasllada la llei de  l’oferta i la demanda, decideixen invertir en aquell continent. Una classe mitjana emergent de 800 milions de persones sobre una població futura de 4.000 milions no es pot perdre; és un botí molt important.

Als especuladors se’ls està passant la por, però el que no saben és que evolutivament anem al col·lapse d’espècie i quan més calers facin més aviat s’acabarà tot aquest despropòsit, caduc econòmicament, socialment i políticament anomenat capitalisme. Es fa difícil explicar tot aquest procés en un món que està perdent el contacte amb la realitat d’espècie.

Evolucionar de manera responsable

Si volem evolucionar de manera responsable, i ser conscients de que som els amos dels nostres processos, com sempre, la crítica ha d’estar en la base del sistema,. Arrossegats com xais cap a l’escorxador hem de ser valents, plantar cara i prendre decisions. Qualsevol forma d’acció és bona, si ets responsable del que fas i si ho fas per construir.

Donar màniga ampla als especuladors, con fan els governs, és assegurar que la cobdícia substitueixi a la solidaritat. El procés d’humanització ha de continuar i fer-nos cada vegada més conscients del que està passant i pensar què cal fer per corregir el desgavell.

Aquest article va ser publicat per primer cop al diari El Mundo del siglo XXI al febrer de 2012

technorati tags: atur , economia , human evolution , crisi , revolució industrial , solidaritat , especuladors , humanització , espècie

28 Feb, 2012

web, bloc, twitter i Facebook per estar al dia de la sèrie - Implicació de l'IPHES a la sèrie

Estem en plena emissió de la segona temporada del programa “Sota terra” que emet TV3 els diumenges a la nit, coproduït amb Batabat. En aquesta ocasió, són tretze capítols consecutius el primer dels quals es va emetre ja la segona quinzena de gener d’enguany. H explico per a les persones que no ho veuen. Està copresentat per l’actor Fermí Fernández i per mi mateix, que he estat alhora assessor científic d’aquesta sèrie.

“Sota terra” es troba dins el meu projecte de vida com arqueòleg. Considero que hi ha tres eixos que m`han portat a exercir aquesta professió: la recerca científica,  això vol dir buscar els orígens i l’evolució del gènere Homo; l’acadèmia, o la voluntat d’ensenyar, i la tercera, que es la socialització de la ciència.

 

Parlant amb Fermí Fernández, presentador de la sèrie - Cedida TV3

Precisament, el programa “Sota terra” es troba dins del darrer eix. La socialització del coneixement és una eina fonamental a l’hora de contribuir  a formar la nostra societat. Tots tenim coses interessats que transmetre i exercir-ho públicament a través dels mitjans de comunicació i de les xarxes socials és molt positiu.

“Sota terra” és un programa d’entreteniment amb el qual buscàvem la manera de fer participar al nostre país en una aventura arqueològica per conèixer la historia de Catalunya. Va ser d’aquesta manera que varem triar aquesta formula que a Anglaterra s’utilitza des de fa molt de temps. Aplicant el mètode científic, plantegem una hipòtesi i intentem confirmar-la amb una excavació que normalment duraria molts dies, però, que pel format del programa, es limita a tres dies d’intens treball.

Aprendre la història és quelcom fonamental per tal de poder saber com ha funcionat el territori que ocupem i com s’organitzaven socialment els nostres avantpassats. Des de l’institut que dirigeixo, l’Institut Català de Paleoecologia Humana i Evolució Social  (IPHES), i des de  la Universitat Rovira i Virgili, (URV), ambdós a la ciutat de Tarragona, preteníem contribuir específicament a la construcció del saber i de pensament  a través d’una eina tan potent com és la televisió.

Cada capítol es roda durant tres dies d'intens treball de camp - Cedida TV3

“Sota terra” no es un documental ni una pel·lícula de ficció, sinó que, com hem remarcat moltes vegades, es tracta d’un programa d’entreteniment que intenta donar saber divertint i motivant l’audiència amb una excavació arqueològica per satisfer a les persones de totes les edats i procedències que tenen interès en conèixer com es construeix la historia a través del registre arqueològic i dels documents escrits que han arribat fins als nostres dies.

Amb aquest plantejament hem recorreguts molts indrets de Catalunya i hem buscat documentació. A més s’enregistra sempre comptant amb l’inestimable ajuda de la direcció dels jaciments que visitem i dels seus equips. Els membres de “Sota terra” estem contents de la tasca que duem a terme, la qual cosa no vol dir que no pogués ser millorable. Ara bé, l` objectiu l’hem assolit. Tenim una audiència acceptable, critiques bones i no tan bones; això vol dir que interessa i, per tant, es construeix cultura. Segurament les televisions estan mancades de programes que tenen la intenció de fer aprendre. Aquesta seria la televisió que tots voldríem: a la vegada que t’ho passes bé descobreixes com és el teu país a partir de l’arqueologia.

Aquest article es va publicar per primer cop al diari El Mundo del siglo XXI el 28 de febrer de 2012

technorati tags: programes , televisió , socialització , sèries televisió , arqueologia , evolució humana

26 Gen, 2012

Suposo que tot és una qüestió del pas del temps, però el cert és que els amics van deixant-nos de manera inexorable. És per això, que amb el canvi d’any vull parlar dels qui he perdut en els últims mesos i amb els quals havia compartit projectes i il·lusions.

Em referiré primer al Francesc Morera, que va ser un amic de joventut, un amic de l’ànima, com els altres. Era fotògraf i una persona entranyable; vàrem estudiar junts de petits a Rialp, a la Vall de Ribes. Érem ungla i carn, i parlàvem sovint de projectes de futur. Mentre jo realitzava un viatge de Burgos a Cervià, dels que faig de forma molt habitual per feina, una telefonada d’una amiga comuna i de la família Carbonell, la Rosa Maria, em va comunicar la trista notícia referent a que el Francesc estava mol malament. Quan em disposava a anar a veure’l, ell ja no hi era, i amb la seva desaparició s’endugué els seus somnis a un altre món.

Xavier Puig, el primer per l'esquerra, amb Eudald Carbonell - Arxiu personal Eudald Carbonell

Això no és tot. Poc després, un altre amic, un camarada, el Damià  Escudé, també ens deixava. Aquest va ser una persona que sempre havia considerat Catalunya, el nostre país, com una pàtria sincera i va estar tancat  a la presó amb els comunistes on va poder desenvolupar l’excel·lència de l’amistat i de la camaraderia. Tampoc vaig poder estar amb ell durant els últims dies de la seva vida, ni amb la Maria, la seva companya; sens dubte, moltes vegades les coses passen massa ràpid i no reaccionem a temps.

El darrer en traspassar ha estat el Xavier Puig. Rememoro que tot de sobte m’alerten de que no es troba bé. En aquell moment estic acabant la campanya d’excavacions de l’estiu i mentre considero que el millor es acostar-me a Flaçà a visitar-lo, m’assabento de que ja no està amb nosaltres; penso llavors amb la Dolors, la seva parella. Amb ell vàrem dedicar-nos de joves a socialitzar l’evolució humana. Al nostre entendre, aquesta era la millor forma de contribuir a construir el país i per aquest motiu les nostres accions anàvem més enllà de la pedagogia. Tampoc vaig poder acomiadar-me d’ell i ja no està aquí.

Malalties

En el nostre entorn quotidià succeeixen moltes coses i massa ràpid. El meu germà es mostra convençut de que no és normal que mori tanta gent en un termini tan curt, però jo sé que la vida transcorre davant de nosaltres de manera inexorable. Ara mateix tinc molts amics que pateixen alguna seriosa malaltia, alguns d’ells no sé si se’n sortiran i em costa entendre que molts no han arribat ni tan sols als seixanta anys d’edat.

L’amistat és quelcom que no gaudim prou. La llàstima és que ens adonem  d’això quan esdevé un fet irreversible com ho és la mort. Possiblement, no concedim prou importància als qui ens rodegen ni als qui han tingut en la nostra vida un forta influència, ni que sigui en una etapa determinada. Segurament és l’acceleració del temps experimentada des de la revolució industrial, i ara encara més agreujada amb la revolució cientificotècnica, qui ens condueix a aquesta realitat, però ara que em faig gran, començo a plantejar-me moltes coses que abans era incapaç.

Tinc claríssim que hem de continuar la nostra vida fins que nosaltres formem part del procés, però ho hem de dur a terme de manera conscient, alhora que gaudim a fons de l’amistat. Tot té un principi i un final, nogensmenys els amics i amigues sempre estan,  i estaran, en el record.

Aquest article va ser publicat per primer cop el 30 de desembre de 2011 a la secció Prisma del diari El Mundo del siglo XXI

technorati tags: amistat , relacions humanes , malalties , projectes de vida , camarades , socialització , ciència , revolució cientificotècnica

18 Gen, 2012

L’estrena de la segona temporada de la sèrie Sota terra a TV3, el pròxim diumenge 22 de gener a les 22 h ha propiciat que encari els darrers dies de la setmana amb algunes entrevistes a diferents mitjans de comunicació.

Aquí teniu les previsions per si són del vostre interès:

Dijous 19, a les 18.30 h, a “La tribu”, a Catalunya Ràdio

Divendres 20, a les 17 h al programa “Divendres” de TV3

technorati tags: programes , televisió , socialització , sèries televisió , arqueologia , evolució humana

24 Nov, 2011

També al bloc de l’IPHES

Mentre estic immers en el rodatge de nous capítols de la sèrie Sota terra, de TV3, m’assabento d’una trista notícia, la mort de la biòloga Lynn Margulis. Per mi va ser una bona científica i, a més, una amiga.

Les seves aportacions per conèixer les primeres etapes de l’evolució de la vida han estat claus, així com la seva contribució a la teoria de Gaia.

La seva perseverança i entusiasme envers la ciència ens encoratja alhora a continuar investigant amb fermesa sobre la nostra espècie, l’Homo sapiens i el nostre futur.

16 Oct, 2011

Després del llarg hivern franquista els partits polítics varen sortir a la llum l’any 1976. La lluita per aconseguir les llibertats va ser llarga i complexa; per alguns militants progressistes, fins i tot, cruel. Tots els partits aspiraven a gaudir d’un règim democràtic per poder dur a terme els seus programes. La transició va ser dura i plena de claudicacions per part dels partits amb més compromís, i a Catalunya, especialment pel Partit Socialista Unificat de Catalunya, el PSUC, que va perdre bous i esquelles.

D’una transició política sense ruptura se’n varen beneficiar específicament els partits de centre, com la UCD i el PSOE, quan aquest últim encara era marxista. La resta va ser dinamitada, especialment el PSUC. Ara sembla que li toca al partit socialista refundar-se, després d’haver-ho fet tots. Darrerament ha dut a terme aquest procés ERC, amb un canvi que sembla més una metamorfosi que un  relleu de direcció; el PSUC es va transformar en Iniciativa per Catalunya i en Esquerra Unida Alternativa, desprès d’un procés de fragmentació exponencial, un cop realitzat el cinquè congrés.

El missatge del socialisme marxista va desaparèixer per fer el discurs de la socialdemocràcia i després convertir-se en un partit de centre que vota totes les iniciatives importants amb el PP, també refundat per Fraga després de la primera transició. PSOE i PSC són una federació a la deriva, després d’haver tingut quasi tot el poder i perdre’l, sembla ser de forma definitiva, almenys per uns quants anys. Toca refundació  o defunció.

Els partits a base de perdre els seus fonaments ideològics acaben essent una ombra del que eren i el poble acaba no donant-los-hi el vot. Ni carn ni peix. Sembla que les coses han anat tant al centre que han perdut les perifèries, i també la centralitat, mala peça al teler.

El nou partit dels socialistes, -no se si es dirà d’aquesta manera després del daltabaix electoral-  haurà, sinó de buscar-se un  nou nom en el que s’expliqui que no són socialistes ni socialdemòcrates i, per tant, hauran de definir-se de nou. La tasca no és fàcil.

Els partits comencen a ser caducs, no així la política, un art de governar-nos que encara no ha estat substituït socialment. Per esperar que arribi una nova forma d’organització cal refundar-se. Desitjo als socialistes tota la sort del món; els farà falta perquè tot ha canviat molt amb l’entrada a aquesta crisi sistèmica. Tot el que havia passat abans són figues d’un altre paner.

Aquest article va ser publicat per primer cop al diari El Mundo del siglo XXI el 12 d'octubre de 2011

technorati tags: partits polítics , crisi sistèmica , democracia , trasición , militancia progresista , Catalunya

17 Set, 2011

La revolució científicotècnica ha transformat, i transformarà de manera radical, les relacions socials humanes. Igual que la burgesia catalana va ser capaç de socialitzar Catalunya quan la revolució industrial a principis del segle XX, fent participar a través del procés de recatalanització a la majoria de la població, ara és possible que hagi arribat el moment de tornar a actuar per una nova estructura social de la nostra nació. L’interrogant és com des de Catalunya el catalanisme pot socialitzar la darrera i més important revolució que hi ha hagut en l’evolució humana, perquè segons com apliquem el catalanisme com a ideologia cohesionadora, trobarem el camí de repensar la nostra identitat nacional.

Atenent una entrevistade RAC 1 amb motiu de la presentació del llibre El catalanisme evolutiu - Neus Chordà / Ara Llibres

El catalanisme del s. XXI a través de la seva refundació, ha de demostrar -tal com explico al meu llibre El catalanisme evolutiu escrit juntament amb la periodista Cinta S. Bellmunt- que pot contribuir en les noves idees que han de caracteritzar la nostra espècie, com són el progrés conscient i l’evolució responsable.

Hem d’assolir el tecnocatalanisme, que no és altre que la nostra particular consciència crítica d’espècie en el nostre territori, Catalunya. Amb vocació internacional i amb perspectiva universal, defensem el catalanisme de la interdependència, de la tolerància, de la inclusió, de la integració, de la diversitat, del coneixement científic i del pensament crític; en conclusió, el catalanisme conceptual. Un catalanisme on l’esquerra, el comunisme, el socialisme i l’anarquisme en siguin les bases socials que ajudin a les classes populars a l’emancipació. Una construcció de l’esquerra social i del catalanisme a partir d’una consciència universal rigorosa, crítica i solidària.

L’ordre del catalanisme (interdependentisme, solidarisme, federalisme i autonomisme)  és un arbre que té molt bones arrels. La convergència social ens ha d’assegurar que el nostre poble pugui decidir amb llibertat allò que vol ser. El principi de l’autodeterminació és un principi democràtic que no pot ser negat. Tard o d’hora haurem de decidir. Per això només falta voluntat,  perseverança, consistència i una actitud ferma. Es la població qui ho ha de determinar.

Aquest escrit el va ser publicat per primer cop al diari El Punt Avui l’11 de setembre de 2011

technorati tags: país , human evolution , socialització , interdependència , Homo sapiens , el dret a decidir , autodeterminació , polítics

6 Set, 2011

Pàgina personatge públic, perfil personal i grup El pensament d’Eudald Carbonell al Facebook  i els meus twits a @eudaldcarbonell

“Hem de confrontar-nos amb la història. En els nostres dies, el catalanisme no necessita romanticisme i misticisme, sinó intel•ligència, recerca científica, treball i una mica de mala llet”, així de contundent m’expresso al llibre El catalanisme evolutiu, que presento en un acte públic dimarts 13 de setembre a les 19 h, a la Llibreria Proa Espais, Rosselló, 212, a Barcelona. Serà també una ocasió per poder-vos saludar personalment als qui aneu seguint la meva activitat a través d’Internet.

Portada

En El catalanisme evolutiu reflexiono sobre els condicionants sociològics, culturals i polítics que històricament han conformat el poble català, i aporto la meva personal mirada a la situació actual de Catalunya.

En els pròxims dies, després de la presentació, m’agradarà mantenir un debat amb vosaltres aprofitant aquest mateix bloc o les xarxes socials de les quals hi formo part, com Facebook o Twitter.

technorati tags: política , interdependència , espècie , Homo sapiens , Catalunya , Onze de Setembre , consultes independència

5 Ago, 2011

Possiblement la nostra espècie no hagi sortit mai del paradís antropocentrista,  perquè no pot fer-ho sense trencar amb el que és substancial de la nostra evolució: l’emergència de la consciència.

Parlem d’evolució com estratègia per entendre la nostra posició filogenètica i la construcció social y cultural de la nostra espècie, Homo sapiens. Entendre el  nostre substrat evolutiu és necessari per poder justificar qui som i el que fem. Per aconseguir-ho cal la fusió freda entre coneixement i pensament. La nostra posició filogenètica, que en el món del hominins és clara, i la genètica, ens han acabant aportant les dades que la paleontologia no havia estat capaç d’obtenir.

Per tant,  partim de la posició en el nostre ordre primat per posar ordre al que som. Partim, doncs, del reconeixement èxplicit que som primats humans en evolució biològica i cultural. Així, sobre una fonamentació orgànica, amb un comportament social que va augmentant la seva complexitat, es va construint un organisme singular que comença a fer introspecció i prospecció. Aquesta podria ser la definició de l’evolució cultural del nostre gènere, l’Homo.

La necessitat de definir-nos com humans està en correlació a la nostra capacitat de ser capaços de saber què som, en la perspectiva evolutiva com una entitat viva. A mesura que el coneixement s’incrementa de manera exponencial, i la ciència ens dona mitjans analítics i sistèmics de coneixement, el pensament de la humanitat entra en progressió exponencial i pensem que tot el coneixement es pot convertir en pensament.

 

És probable que tot no sigui possible i que la transferència de coneixement en pensament no ens ajudi a entendre el nostre caràcter social i tecnològic específic, però també és plausible que sense fer aquest pas, la frustració de no saber qui som i què volem ens allunyi de la nostre identitat en construcció.

L’augment de complexitat es creixent en la mesura que la capacitat d’adaptació es realitza a través de la desadaptació. D’aquesta manera la construcció del món humà és molt  humanitzat i a la vegada deshumanitzat, en una contradicció que cristal·litza en les pròpies apostes de futur de l’espècie.

A prop dels deus, lluny dels mateixos. És un plantejament universal que marca els nostres desitjos i ambicions, però que també ens condemna a l’infern idealista que abans hem anunciat. Pot ser ens cal com espècie en evolució fer un salt dialèctic cap al que és absurd per poder redreçar el que ara per ara no podem esbrinar ni sabem.

Aquest article va ser publicat per primer cop al diari El Mundo del siglo XXI, el 13 de juliol de 2011

technorati tags: human evolution , Homo sapiens , pensament , coneixement , comportament social , biologia , cultura , filogenètica , genètica

13 Jul, 2011

Textos anteriors: D’on venim - Qui som - Per què som on som - On anem

Desenvolupar la consciència operativa és la manera com els humans podem augmentar la nostra consciència d’espècie i socialitzar-la. Aquesta pot ser la font bàsica del canvi i la transformació humana que pot produir-se després del col•lapse. Us preguntareu què vol dir consciència operativa:

a. Convertir coneixement en pensament

Els humans portem acumulant coneixement des que el nostre gènere va començar a fabricar eines. Des de llavors, fa uns 2,5 milions d’anys, el sistema Homo no ha parat de transmetre, generació darrere generació, informació de la natura, de l’espai i del temps. La prova és que al segle XX van arribar a conviure més de 2.000 cultures humanes producte de l’adaptació espacial de l’Homo sapiens.

La pèrdua de diversitat biològica fa uns 20.000 anys, al final del Plistocè superior, va ser compensada per la diversitat cultural a l’Holocè, fa 10.000 anys. Si no volem perdre tota aquesta memòria del nostre llinatge, s`han de prendre mesures ara que la ciència i la tècnica ho permeten. Hem de passar de la societat del coneixement a la societat del pensament.

b.  Integrar la diversitat.

La revolució cientificotècnica ha posat a les nostres mans informació suficient per monotoritzar el planeta i conèixer l’estat ecològic i la situació de les nostres cultures. Som capaços de prendre decisions que salven milions i milions de vides, però també ho som per fer-ne perdre milions i milions; ens movem a l’interior d’aquest dicotomia.

 

Cal ser conseqüents amb el que diem i proposar la planetització com a estratègia, i no la globalització, que ens aboca a l’homogeneïtzació. Hem de treballar amb la perspectiva, no d’un pensament únic, sinó en un únic pensament: la humanització.

c. La socialització de la ciència i la tecnologia

La revolució del coneixement que es produeix des de fa quatre segles amb l’emergència de la ciència i, des de fa 100 anys amb la socialització del pensament científic, amb la revolució cientificotècnica, han canviat les formes i maneres de relacionar-nos, deixant cada vegada més de banda els idealismes que no articulen econòmicament, i en el futur tampoc socialment. Tot això ha de donar pas a la contrastació empírica com a mecanisme de relacions socials i econòmiques. La ciència i el seu braç social i econòmic, la tecnologia, s’ha de socialitzar de manera sistemàtica i posar-se al servei de l’evolució responsable.

d. Evolució responsable

 A través de totes les adquisicions que el nostre llinatge ha acumulat, hem arribat en un punt en què com a espècie intel·ligent i conscient, amb un alt grau de coneixement de les lleis de la física, la química i la biologia, podem intervenir en els processos evolutius; fins i tot en la nostra autotrasnformació. Per tant, des de la nostra capacitat d’incidir en els processos, hem de ser responsables de les decisions que prenem per poder preveure’n les conseqüències.

e. Progrés conscient

El progrés ha marcat un abans i un després respecte a l’evolució del nostre gènere. És una conseqüència d’una resocialització constant de les diferents espècies de primats humans, i ha generat un irreversible de gran valor heurístic i hermenèutic. La consciència que això és així és la que ha de guiar la consolidació d’aquesta propietat humana a la qual no podem renunciar, ja que forma part del nostre bagatge humanitzador.

Corol·lari

D’on venim, qui som, on anem... Possiblement, la socialització de la revolució cientificotècnica ens donarà el marc de recerca necessari que ens conduirà a la informació clau. Com i per què s’ha produït aquest procés continuarà essent un enigma. Possiblement, la integració del coneixement científic i una antropologia crítica ens poden ajudar a acostar-nos a la quimera que hem plantejat.

Probablement, després del col•lapse, o el coll d’ampolla evolutiu que viurà l’Homo sapiens en aquest segle, com a conseqüència de la incapacitat d’integrar els exponencials convergents, en podrem plantejar objectius d’espècie que estiguin per sobre dels interessos primats.

És possible que aquesta gran sotragada que ens arribarà ens ajudi a generar la consciència d’espècie qualitativa, que faci de la nostra capacitat i eficiència biològica, ecològica i econòmica la constant futura de la nostra evolució conscient i responsable, per primera vegada en la història de l’evolució dels organismes vius al planeta.

Després del coll d’ampolla, producte de la metabolització de la revolució cientificotècnica, per primer cop la nostra humanitat pot ser capaç de governar el procés d’adaptació i trencar amb el “contínuum evolutiu”. Fins que això no sigui factible, són les lleis de la natura les que governen els sistemes vius i no ens deixen cap possibilitat de substituir l’atzar per la lògica de la consciència d’espècie.

technorati tags: espècie , gènere , prospectiva , human evolution , natura , revolució , ciència , tècnica , especimens , consciència

22 Jun, 2011

Recordo que quan varen començar les revolucions del Nord d’Àfrica les definirem com  pròpies de la classe mitjana. Estàvem entranyats que els moviments de rebel·lia s’iniciessin en països on l’estratègia que estava avançant era una altra de ben diferent. Ara hem de veure com acaben i, estar segurs que no hagin fet el treball brut al fonamentalisme. Pot ser  que sense  saber-ho, aquest pobles que havien perdut la dignitat hagin obert la porta a una situació pitjor.

Començo d’aquesta manera, perquè a Espanya s’està produint un moviment social, amb el que estic d’acord amb el que  promouen:  més democràcia, una democràcia real. Però que la única democràcia real és la econòmica. Hem de pensar que  aquesta fórmula política va néixer a Grècia i que només els ciutadans grecs podien votar, els esclaus per descomptat no.

Els intel.lectuals

No fa gaire, vaig llegir un article on es reclama la participació dels intel·lectuals, no els veiem en lloc deien. Vaig pensar millor que no hi siguin, perquè podria passar que manipulessin el moviment. Aquest es el pitjor problema que pot tenir el 15-M. Bé, aquest i que hi hagi líders. Evitar-los en la protesta ha de ser una mesura profilàctica, ja que són representacions arcaiques de l’evolució biològica i etològica, defensen la jerarquia, amb la qual cosa no hi hauria moviment de nou tipus. Tampoc han de donar confiança als partits politics, que estan burocratitzats i només responen als interessos corporatius. Perquè la plataforma 15-M funcioni ha de ser social i col·lectivista, antisistema i sistemàtica, sense líders, però amb organització i  econòmicament independent.

Pot ser, és hora de construir una nova consciencia social sota la direcció de la societat civil. Però, sobretot perquè aquest moviment sigui un rebel·lió, estructural, transversal i revolucionari, ha d’incorporar a les persones que no tenen estudis, als immigrats, als qui no tenen treball, els qui tenen formació superior i són crítics.

Una revolució és un qüestió  molt seria. És una esperança per a l’espècie, no només una enfadada per la situació econòmica i social. Hauria de continuar sent pacifica, un element de prestigi, però hem pregunto fins quans els poders econòmics i el polític estan disposats a permeteu-ho.  Cal tenir-ho present i cal que els que heu impulsat aquest  moviment sigueu capaços de construir estratègia. La tàctica ha estat bona. Estem amb vosaltres. Endavant els somnis.

Aquest article va ser publicat per primer cop a la secció Prisma del diari El Mundo del siglo XXI el 15 de juny de 2011

technorati tags: capitalisme , antisistema , economia , organització social , reivindicacions , immigració , estructura

6 Jun, 2011

“Votar un cop cada quatre anys ja no es una forma avançada de representació. Cal trobar la manera de trencar aquest cercle viciós”

La dreta avança a una gran velocitat, perquè la gent té por a que els qui són els seus representants i amics de classe no els defensin, ja que l’anomenada esquerra socialista, en comptes d’aplicar les politiques que li són pròpies, quan arriben les eleccions creen alarma amb l’arribada de la dreta.

Des de la meva perspectiva,  és molt millor perdre les eleccions per haver fet una política encaminada a una estructuració d’una postura social avançada, que no guanyar per exercir un programa que la dreta, sens dubte,  realitzarà millor des de la seva posició ideològica tradicional.

Ara la cisi econòmica s’està mostrant amb tota la cruesa i els joves, els immigrants i l’atur, junt a la depauperació de la classe mitjana, són el paradigma de la situació que estem vivint. Els resultats de les eleccions municipals que hi ha hagut a Catalunya i a l’Estat espanyol han estat diàfanes.

Molts no hem votat, altres no pensen que els polítics puguin dur a terme la tasca que tenen encarregada. El vot en blanc, els vots nuls, la plataforma 15 M... Tot sembla expressar una manca de confiança amb el que esta passant a nivell de decisions politiques i econòmiques. El fet que enquestes fetes a la població col·loquin als politics com el tercer problema més important darrera la situació econòmica i l’ atur ens hauria de preocupar i molt.

La democràcia ha de ser social i econòmica, però els governs sortits de les urnes deixen de tenir una funció social i crítica quan es posen al servei d’aquests interessos i no demostren capacitat de reacció i confrontació en les qüestions socials.

El pensament crític organitzat

El bipartidisme, les majories absolutes, l’entrada de parits xenòfobs, etc, ens indiquen  el que està passant socialment. Votar un cop cada quatre anys ja no es una forma avançada de representació. Cal trobar la manera de trencar aquest cercle viciós i els partits tradicionals no ho faran; calen alternatives.

S’acosten les generals i més o menys passarà el mateix. Esperem que els corruptes no siguin premiats i que sorgeixi finalment una situació on el pensament crític organitzat pugui transformar aquesta realitat que ens comença a posar neguitosos.

Quan molts del qui varem lluitar per poder votar veiem que ara el vot no serveix de molt, s’encenen llums vermelles: cal mobilitzar-se per anar a construir una nova realitat, no pot ser que els qui ens representen siguin el problema i no la solució. Ha guanyat la por i la desconfiança. Ha perdut la capacitat de transformació. L’alternativa es el déjà vu.

Aquest article va ser publicat pe rprimer cop l'1 de juny a la secció Prisma del diari El Mundo del siglo XXI

technorati tags: eleccions , política , estructura , la dreta , democracia , el dret a votar , polítics , atur , joves , decesís , l'esquerra , ideologia

23 Mai, 2011

En el segle XXI tot intercanvi significatiu d’energia realitzada per humans, és a dir, per la nostra espècie, l‘Homo sapiens, està lligada  a un moviment de mercaderies i diners  dins del sistema econòmic. Aquesta és  la manera de fer les coses per tal de poder conservar i incrementar l’energia a nivell d’espècimen, de grup i de població organitzada, en estats, països, comunitats,  etc.

La producció, la distribució i el consum són els tres pilars de l’economia i, per tant, caracteritzen la nostra formació social. Independentment de la manera de fer-ho, tot sistema econòmic ha de passar per aquesta estructura formal. Els canvis més importants que s’han produït en el capitalisme és que la fórmula que Marx anomenava mercaderia-diner-mercaderia, ha anat esdevenint diner-mercaderia-diner; és el capitalisme financer.

Els bancs i les entitats que tenen els diners són els qui els inverteixen d’acord amb interessos cada vegada menys socials i només econòmics i de classe. La socialització del diner i la seva abundància provoca que aquest s’hagi de fer circulat cada vegada més ràpid, ja que el consum ha estat qui ha guanyant la partida.

Els humans hem passat de ser unitats de producció a unitats de consum. Així és important que jubilats, que joves sense feina, etc tinguin pensions i subvencions, no per millorar social i culturalment, sinó per poder consumir.

Actualment, l’explotació, i l’augment  de les desigualtats humanes és produeixen a nivell del consum. L’Estat no pot deixar de protegir, però ho aplica en un sentit negatiu, transformant la ciutadania en gregària i dependent.

Ara,  al final del capitalisme, s’imposa la seqüència diner-diner-diner arribant a l’absurd social. L’economia i el seu funcionament s’allunya del benestar social, per transformar-se en una eina al servei del capital. Aquesta entelèquia que havia funcionat exponencialment en el període de domini lliberal de l’economia ja ha petat i les conseqüències tots les coneixem: més fam, més atur , menys beneficis socials i més desigualats.

Tot és un absurd i més si es té en compte les lleis de la bioeconomia. L’ abús de recursos naturals, la producció  exponencial d’aliments, un consum irresponsable, la contribució humana al canvi climàtic etc. són factors que ens expliquen que si bé la lògica econòmica seria producció-distribució-consum,  la del diner-diner-diner és anacrònica. Aquest funcionament ens anuncia un desastre de proporcions desconegudes.

Aquest article va ser publicat per primer cop a la secció Prisma del diari El MUndo del siglo XXI

technorati tags: producció , distribució , consum , diner , capitalisme financer , canvi climàtic