www.iphes.cat Castellano |  Français |  English

27 Jun, 2014

Catalunya: qüestió d’Estat

Avui voldria compartir amb vosaltres un text que m’ha publicat recentment el Punt Avui.

Les estructures socials es formen en el marc de la selecció natural, cultural i tècnica. Aquests són els vertaders i únics factors limitants de qualsevol planificació estratègica dels humans. En aquest context, la diversitat és un mecanisme establert per la pròpia naturalesa que regeix la riquesa del procés evolutiu, tant a nivell biològic com cultural. La llengua amb la que ens comuniquem i estructurem les poblacions humanes representen la memòria d’un sistema en evolució, ja que no només serveix per passar informació, sinó que intervé de manera molt adequada  a la  formació dels conceptes socials i culturals d’una comunitat humana.

 

Tots els espècimens d’Homo sapiens tenim en comú l’estructura genètica i uns universals de comportament que estan adaptats als territoris, al clima, però també a les necessitats específiques que permeten la generació de cohesió per poder mantenir els sistemes i convertir-los temporalment en estructures.

Transformació exponencial

Ara els humans ens trobem en un moment de transformació exponencial pel que respecte a la generació de les condicions adaptatives al planeta. La tendència cap a la uniformització és una estratègia humana, equivocada, perquè si fracassa no tenim més elements ni vies alternatives de canvi.  Ens juguem el futur a una sola carta. És per això, que mantenir la diversitat ens ajuda a poder testar de moltes maneres diferents les realitats del planeta, independentment de sistemes socials culturals o polítics i la seva posterior evolució.

En aquest context, trobem la Catalunya com a poble i, en el catalanisme, una resposta estructurada en la revolució industrial, regularitzada ja en les Bases de Manresa i refundada a l’actualitat amb la revolució científicotècnica

La refundació

La refundació social del catalanisme en el segle XXI es fa sobre un substrat polític, però és el resultat de la defensa de la diversitat ibèrica europea i planetària. Un poble té dret a no perdre drets i mantenir la seva identitat mentre això no vagi en perjudici de l’espècie ni generi violència innecessària i mort, mentre que la identitat no es fixi per homologar una forma superior d’organització de la diversitat.

Aquests són els conceptes que poden estructurar el marc d’una nova realitat social propiciada pel catalanisme integrador: acostar al poble a la consciència crítica d’espècie i dotar  de consistència a la consciència de classe, deixant clar que aquesta ha d’estar subordinada a l’interès general. 

Un canvi de model

Naturalment, la integració de la diversitat és un llarg procés d’abast universal que encara està per fer, però com a sistema no ha de basar-se en la desigualtat. És en aquest sentit que l’esquerra catalanista reivindiquem un procés rupturista, pel que respecte a les oligarquies que controlen el sistema econòmic, en el sentit que cal promoure activament un canvi de model.

El catalanisme actual parteix de raons ben estructurades que s’han fet possibles gràcies a l’evolució del sistema econòmic que ara mateix constitueix la comunitat europea. El marc rupturista del catalanisme és de base racional i lògica, i no moral o religiosa, tal i com va ser en el passat la revolució industrial on els idealismes i les creences eren hegemòniques en les estructures de país.

Les expectatives de futur d’un poble no signifiquen realitats consolidades ni les majories no asseguren que serà més bo el que es construeix, sinó que hi ha més participació i, precisament, per aquest gran canvi i metamorfosi que es proposa, de poble a poble-nació i nació amb Estat propi, ens interessa que aquesta aposta ciutadana sigui majoritària.

Un procés irreversible

Arribats aquí, hem de comprendre  i ser conscients que el procés que ens porta cap a noves estructures, si no volem que fracassi, s’ha de plantejar com irreversible. Només podem assegurar el futur, si som capaços d’arriscar-nos en el present.

Aquest  és el punt on ens trobem a Catalunya a dia d’avui. El procés constituent, si té èxit, ha de finalitzar en una nova estructura diferent a l’actual, però també distinta en la seva concepció respecte a altres que ja tenen definit els seus models. Només ens queda la singularitat evolutiva com a garantia de futur innovador.

L’ambició  constructiva del nostre poble ha de ser l’emergència, en termes de canvis de fase social i política, en la perspectiva d’una democràcia social i participativa, basada en la combinació de formes d’organització que ja coneixem amb d’altres d’estructuració noves i més de l’àmbit de democràcia directe de la ciutadania. Formes àgils de prendre decisions i estructures habilitades perquè aquestes es puguin prendre. Només la plasticitat del procés i la capacitat de conduir-lo poden fer possible aquesta perspectiva engrescadora que ara mateix tenim en el cap una majoria a Catalunya.

El potencial humà que assegura la subjectivitat del procés i l’aposta ciutadana amb un estintolament social, com mai havia passat històricament a la nostra nació, ens garanteix, la força del procés. Davant del poder de les oligarquies, ha nascut la necessitat de tenir poder popular per decidir.

No podem tenir por d’enfrontar-nos al que és desconegut, ben al contrari, és en la construcció del futur que hem de fer convergir una majoria social de catalans que a poc a poc ja anem construint el projecte que s’ha de convertir en una realitat social. És precisament en aquest direcció que l’empatia pot arribar a afinitzar els que ara pensen que això no és possible o que el que pensen altres catalans, que no té sentit. És en el desafiament que ens fem més potents i conscients i podem generar les condicions que facin possible les nostres aspiracions.

Quin tipus de règim i Estat volem

Aquesta dialèctica de la humanitat està lligada també a la forma de ser i de pertànyer. Ni Estats ni governs poden decidir quina ha de ser la forma d’organització dels pobles. Han de ser els humans, que de manera voluntària i organitzada decideixen la manera de ser-ho i de fer-ho.

La possibilitat que s’obre a Catalunya, no es només la de tenir un Estat, sinó la capacitat per posar-nos des d’ara a decidir quin tipus de règim i Estat volem. Aquí hi ha una feia ingent per anar fent possible la lletra petita, però bàsica que ens ha d’ajudar a explicar no tan sols cap on anem sinó què estem construint.

Tot això passa en un món planetitzat, però, amb una sèrie de deficiències importants. La globalització no és per a tota l’espècie, perquè no reporta els mateixos beneficis socials. Això a Catalunya no hauria de succeir. Tenim la possibilitat de fer-ho des de altres prismes, sense idealisme, però amb voluntat de construir quelcom nou.

La igualtat d’oportunitats, el tipus de sistema social, hauria de tenir en compte que el benefici de l’autoorganització catalana no tant sols serveix per generar igualtat i equilibri territorial a la pròpia Catalunya, sinó també per propiciar solidaritat i missatge progressista a la resta de països del món, ambicions pròpies d’un poble que incrementa la seva consciencia crítica d’espècie.

La municipalització de la ciència

La construcció d’un Estat català s’hauria d’articular en el marc de la revolució cientificotècnica. La seva població hauria de ser socialitzada en la ciència i la tècnica, de manera que això passés a ser una forma de comportament natural de la gent d’aquest Estat. En aquest marc, un procés de municipalització de la ciència, fent accions a nivell local, hauria d’estar en la base objectiva de la generació de xarxes de coneixement que permetessin a les poblacions incrementar la seva cultura cientificotècnica. Això ens podria permetre una simetria territorial, sense esquerdes per construir la Catalunya ciutat sense centre ni perifèria. Les infraestructures actuals amb reformes no molt importants i amb un contingut social ja permeten el concepte d’una Catalunya sistèmica. Amb una preparació des de la perspectiva de la planetització i de la localització de la nostra cultura en aquest procés, la interdependència seria una conseqüència de la generació de noves formes de comportament d’una ciutadania catalana educant-se pel futur.

Una revolució social de país

La mateixa socialització de les xarxes socials i de la comunicació i la pròpia estructuració tecnològica de la producció ens pot permetre una revolució social de país. La competència d’una comunitat humana que pot establir la manera d’organització de manera nova, ens dóna una oportunitat de començar a construir una formació social que no sigui anacrònica com ho és l’actual.

Aquesta perspectiva ens dóna la possibilitat de la construcció de la societat del pensament i ens obre l’oportunitat d’estructurar la producció, a la vegada que ens permet consolidar el coneixement com una estratègia d’organització sistèmica de l’estructura que volem construir.

Alhora, la catalanitat ha d’estar lligada a la voluntat de la Catalunya internacionalista i  amb la transformació humana, no en els valors que han estructurat el nostre substrat, sinó en una nova consciència, cimentada en el coneixement i el pensament crític.

Els mitjans s’han de construir d’acord amb els objectius, de manera que el que són plantejaments generals siguin concebuts amb estratègies concretes i estructurades en el marc de les noves necessitats de país. Aquesta visió holística de Catalunya, si volem que tingui èxit, ha de tenir, per construir-se, una visió sistèmica recolzada analíticament pel treball interdisciplinari i intergeneracional.

Al mateix temps, la construcció d’un Estat propi es troba referenciada a l’evolució del món actual, i per tant, a Europa, perquè som europeus.

L’evolució responsable i el progrés conscient

Volem que l’evolució responsable i el progrés conscient, que desitgem en un planeta en plena transformació, siguin els eixos bàsics que governin la nostra praxis com a ciutadans. Això vol dir que els conceptes d’espècie ja tenen que ser presos com a vectors de la creativitat constituent, ja que tota la població del planeta som de la mateixa espècie, Homo sapiens, i les nostres voluntats han de tenir aquesta perspectiva.

El progrés conscient probablement sigui el factor més important, per tal de dur a terme un programa d’acció econòmica que serveixi per estructurar les pràctiques d’una economia social que tingui sempre en compte les necessitats de la població i, per tant, sigui capaç de generar valor per poder distribuir-lo, equilibrant d’aquesta manera el que rep la ciutadania com a membres d’una comunitat. Aquella ha de saber què gràcies a l’aposta que hem fet d’una nova organització aquesta s’expressa en resultats concrets.

A més, el progrés conscient es troba en la base de la justícia econòmica i social i dóna cohesió a un anhel que probablement és compartit per gran part de la ciutadania, independentment de la seva ideologia o de la seva adscripció política, com cal que sigui en el procés d’humanització que sense adonar-nos està afrontant l’espècie humana.

Probablement, si fem les coses bé, la integració de la diversitat serà alguna de les moltes accions amb resultats més espectaculars en el futur de Catalunya. La construcció de l’Estat ens ajuda a entendre la Catalunya del segle XXI com una realitat participativa i explosiva a nivell de reivindicacions que ens han de conduir cap la sobirania i la interdependència.

Passar de les idees als conceptes i integrar la cultura i el coneixement al desenvolupament de la realitat no és una tasca fàcil. Les propostes han de sorgir del poble i han de ser recollides com a moviment social pels qui pertoqui.

Pensar, organitzar i estructurar

Mantenir-se en mobilització social i democràtica és la manera d’aconseguir els objectius. La forma és l’acció, ja que la mateixa llibertat de moviment ens permet avançar. És l’eina que tenim que continuar pel camí en el que ja estem avançant. Pensar, organitzar i estructurar és la única via que pot fer possible un autèntic autogovern al nostre país.

No són moments de doctrines ni de models retòrics. Són moments en els que només la rigorositat del pensament i de l’acció concertada des de la il•lusió poden forjar el que moltes persones ja hem demostrat que podem fer. Ho hem dit de nou, cal anar endavant amb la convicció que aquesta és una aposta de país i volem que el nostre país esdevingui un nou Estat d’Europa.

Només amb la convicció i el treball de construcció podem transformar el que fa poc era una quimera, la utopia en una realitat.

technorati tags: , , , , , ,

24 Mai, 2014

Presentació d’una novel•la sobre la prehistòria, al Centre Cultural la Blanquerna, a Madrid

Publicat per eudaldc 18:52 | Permalink Enllaç permanent | Comments Comentaris (1) | Trackback Retroenllaços (0) | Llibres

Dilluns 26 de maig, a les 19 h - en castellà

De tornada de Mèxic, on aquests dies hem seguit rodant el nou documental Buscando el futuro, faré una parada a Madrid, dilluns 26 de maig, per presentar a les 19.30 h, al Centre Cultural la Blanquerna, el llibre El primer héroe (també en català amb el títol El primer heroi), del periodista Martí Gironell.

En el meu cas, com a arqueòleg i director de l’IPHES (Institut Català de Paleoecologia Humana i Evolució Social), he estat assessor científic d’aquest projecte literari. Es tracta d’una epopeia molt documentada que connecta el lector amb les seves arrels més autèntiques i primitives a través d'una terra i un temps verge i salvatge. Mentre la llegeixes, tens la sensació de ser un més de la tribu, us ho asseguro.

Martí Gironell és llicenciat en periodisme i literatura anglesa. Actualment treballa als serveis informatius de TV3 i col·labora amb el Punt Avui.

technorati tags: , , , ,

8 Mai, 2014

Ara, els catalans hem de decidir

Apreciats conciutadans,

hi ha qui afirma que a Catalunya existeix un pensament únic. Això no és així. Sí que es veritat que hem de treballar per un únic pensament, cosa que és radicalment diferent. El pensament únic s’estructura des de dalt, per interessos de les classes dominants, i l’únic pensament ho fa des de la societat; aquesta és una diferència molt important.

L’únic pensament ha d’integrar a les majories democràtiques a la pràctica més senzilla: el dret que té tot poble a decidir. Sabem que a Catalunya hi ha unes classes dominants econòmiques que no hi estan d’acord. Aquestes no estan protegint els drets de majories socials, sinó les seves necessitats i les seves estratègies.

Les classes dominants volen controlar socialment des de la minoria, la qual cosa era possible en una societat desinformada i sense capacitat de reacció, però les coses han canviat, molts de nosaltres hem canviat. Com a comunista he estat federalista i continuaria essent-t’ho, si no fos perquè aquesta pràctica a Espanya és impossible.

Des del poder central, des de la dreta espanyola i des de l’esquerra oficial ens diuen que el procés que ha iniciat el nostre poble és una quimera i que Catalunya sempre que ha impulsat una acció d’aquest tipus li ha anat malament. No tenen en compte que mai s’havia produït en les condicions actuals. 

El nou context

De la mateixa manera que el catalanisme de les Bases de Manresa es va articular en la socialització de la revolució industrial, ara ho fa en el marc de la revolució cientificotècnica i en el context de la comunitat europea. Si els analistes i tertulians d’aquí i allà no ho veuen, és que estan cecs.

Aquesta és una revolta de les classes mitjanes, fartes de la crisi econòmica i de que no hi haguí un projecte de futur per a Espanya ni per a Catalunya, doncs les oligarquies de Madrid i les barcelonines han passat sempre de puntetes sobre els problemes de la identitat catalana.

Els catalans hem viscut un passat i un present dur com altres pobles d’Espanya; sobre això no hi ha res que dir. Però estic segur que els catalans tindríem un gran respecte per qualsevol nacionalitat del context espanyol que vulgui tenir identitat pròpia dins d’una interdependència.

Interdependència i solidaritat

Els qui no som nacionalistes, però, pensem que Catalunya és una nació. Sabem que l’autodeterminació és un dret dels humans independentment de creences i ideologies. És un sistema d’autoregulació que s’ha d’efectuar en el context de la interdependència i no en el del rebuig i de la insolidaritat.

Les classes mitjanes no volen ser classes subalternes i combinen la lluita identitària i la de classes. Podem i tindríem que ser subjecte revolucionari, de manera que la construcció de l’Estat Català no fos només un problema d’identitat, sinó una transformació social solidària.

Subjectes de la nostra pròpia història

Els qui som d’esquerres i catalanistes estem en el procés que ens ha de portar a l’adquisició d’una posició en què la ciutadania de Catalunya al decidir siguem subjectes de la nostra pròpia història. Fer-ho de forma democràtica, respectuosa i solidària és el que hem de ser capaços de realitzar. No queda altre camí que un únic pensament, treballar coordinadament per poder decidir. Som molts els qui ja sabem què volem i així ho expressarem en un referèndum o a les urnes. Us animo a tirar endavant, perquè és un fet irreversible.

Aquest article va ser publicat per primer cop al diari El Mundo del siglo XXI al gener de 2014 

technorati tags: , , , ,

22 Abr, 2014

Xerrada sobre el meu darrer llibre, L’arqueòleg i el futur, i signatures de llibres, a Palma de Mallorca

Aquest any la Diada de Sant Jordi la passarà a Palma de Mallroca, on m’han convidat a impartir una xerrada sobre L’arqueòleg i el futur, que és el llibre que he publicat recentment, dedicat al meu fill Olopte i sobre el qual podeu tenir més informació en aquest mateix blog. És un acte organitzat pel Club Diario de Mallorca i que presentarà el periodista Lluís Amengual.

Abans estaré signants llibres a la llibreria Embat.

 Horaris i lloc

-          Signatures, a les 17 h, a la llibreria Embat, Pge. Papa Joan XXIII, 5 E (C.C. Los Geranios)

-          Conferència, a les  19 h, Club Diario de Mallorca, carrer de Puerto Rico, 15

technorati tags: , , , , , , ,

21 Mar, 2014

Entrevistes a Canal 33 i a Ràdio 4

Publicat per eudaldc 14:23 | Permalink Enllaç permanent | Comments Comentaris (0) | Trackback Retroenllaços (0) | Llibres

En el marc de les activitats de promoció del meu darrer llibre, L’arqueòleg i el futur (Ara Llibres), aquest diumenge 23 de març s’emeten dues entrevistes que he fet recentment. Són:

- de 16 a 17 h, al programa "Confidències" de Ràdio 4

- i a partir de les 21.45 h, al programa Via Llibre de Canal 33, on llegiré alguns fragments.

Espero que siguin del vostre interès i que després feu els vostres comentaris als meus canals a Twitter i Facebook

technorati tags: , , , , , ,

13 Gen, 2014

L’arqueòleg i el futur, un llibre perquè gent com el meu fill puguin tenir un record de què pensem abans d’ensorrar-nos com a espècie

Publicat per eudaldc 21:48 | Permalink Enllaç permanent | Comments Comentaris (0) | Trackback Retroenllaços (0) | Llibres

Quan això passi, hi ha una alta probabilitat, si tenim la memòria del sistema, podrem incorporar elements que ja hem raonat i en sortir-nos millor

És un text aristotèlic, però que també està escrit amb el cor, perquè aquest també pensa

También en castellano

Soc un pare primerenc i tardà. En realitat, soc un pare avi. Jo no havia volgut tenir mai fills. Després quan et fas gran veus les vegades que t’has equivocat a la vida. A la meva generació pensàvem que hi havia molta gent al planeta, que hi havia moltes necessitats i que no feia falta aquest sentiment de la reproducció per continuar vivint. Però en un moment determinat vaig conèixer una noia, em vaig enamorar, ens vam separar amb la meva dona, una gran amiga, que ho és encara, i aquesta nova persona em va plantejar el tema de que es volia reproduir perquè era jove. Això em va fer pensar molt sobre quin sentit tenia la reproducció per a les societats, i de fet em va costar molt prendre la decisió. Ara, però, després de l’experiència, si m’hi hagués negat, m’hagués penedit.

Així va ser com va sorgir l’Olopte. Li vam posar el nom d’un poble de la Cerdanya, perquè jo volia que el meu fill tingués un nom molt especial. De fet és l’únic Olopte que hi ha al món, que jo sàpiga, el poble i ell.

De la lògica al sentiment

Ara publico el llibre L’arqueòleg i el futur (Ara Llibres) adreçat a la seva generació. En el fons, probablement aquest volum sigui una excusa per apropar-nos a la vida de les persones que ens hem dedicat direccionalment només a fer una cosa i que hem construït un esquema mental de les situacions molt racional i lògic, però que quan tens un fill canvia i entra un altre tipus de pensar lligat a com transmetre la teva experiència, els sentiments, etc. És un llibre aristotèlic, però que també està escrit amb el cor, perquè el cor també pensa.

 L'arqueòleg i el futur

Portada del llibre. Amb el meu fill Olopte, a la Cueva El Mirador, a Atapuerca (Burgos) - Fotografia: Jordi Mestre/IPHES

En tot cas, vivim en una gran complexitat. La nostra espècie camina per un precipici, en qualsevol moment caurem, hi ha una probabilitat alta, i almenys quan això passi, els qui quedin vius que puguin tenir un record del que pensem abans d’ensorrar-nos, perquè una vegada has caigut, si tens la memòria del sistema, pots incorporar elements que ja has raonat, però si has de començar a pensar quan has caigut, malament, perquè la trompada t’impedeix cavil·lar.

Així faig una sèrie de reflexions amb l’objectiu de que l’Olopte entengui que el seu pare té consciència crítica. No són consells, si no que li explico conceptes i idees que a mi m’han motivat, i li comento el perquè en ocasions he pres determinades decisions, o les meves vivències i punts de vista personals sobre diferents conceptes. En aquesta línia li parlo del perquè soc comunista, quin sentit té la família i la seva diversitat (no la tradicional), la ciència, l’amistat, el sexe, li exposo per què estic molt de temps fora de casa i li insto a que converteixi la lluita contra la pobresa en un objectiu de la seva vida. També em refereixo a la consciència operativa, la integració de la diversitat, el progrés conscient, l’evolució responsable...

Són conceptes d’una nova forma d’entendre el món, en un moment en què la revolució cientificotècnica ha incrementat la sociabilitat com no havia passat mai. Ara, quan estem hipercomunicats, hiperinformats... ens falta aplicar el sentit crític perquè tota aquesta massa de coneixement es transformi en pensament i generacions com la de l’Olopte avancin en la consciència crítica d’espècie.

19 Nov, 2013

A l’amic i al Mestre Josep Canal

Publicat per eudaldc 14:40 | Permalink Enllaç permanent | Comments Comentaris (1) | Trackback Retroenllaços (0) | General

Va ser pioner en l’estudi del Paleolític inferior a Catalunya i ha mort dimarts 19 de novembre

Acabo de tornar de Turquia i estava preparant el meu pròxim viatge, a Eritrea, quan rebo una trucada d’una amiga entranyable, l’Elena, filla del meu Mestre i amic Josep Canal. No m'anunciava res de bo: em diu que el seu pare ha mort aquesta nit. Ha començat un viatge que tots fem en un moment o altre. Ens quedarà, però, el record de qui era i del que ha fet.

Quan has de rememorar vols fer-ho de forma objectiva, però, es cert que en aquest moments d’intens dolor, no ho puc fer. Han estat més de quaranta anys de coneixença i d'amistat que ara em passen pel meu cap a una velocitat vertiginosa, i no puc retenir-ne cap moment com d’especial per la gran quantitat que n’hi ha.

D'esquerra a dreta, jo mateix, l'amic Josep Canal i Henry de Lumley, en una reunió a l'Associació Arqueològica de Girona el 2006 - Jordi Mestre/IPHES

Deu ser que m’he fet gran, perquè intento no emocionar-me, però en resulta enormement difícil aconseguir-ho. Escric perquè hem surt de dins i no puc evitar-ho. Publico aquestes ratlles perquè probablement he perdut al millor dels mestres i amic, ivull escriure per recordar-me que sense ell tot serà més difícil.

No hi pot haver-hi oblit quan el que hem construït junts o separats ha significat la nostra vida com éssers humans. És per això que aconseguim entendre qui som i com evolucionem. Els nostres orígens són preciosos, tal i com els veiem els qui estudiem l’evolució humana. Els orígens d’una amistat en plenitud són incommensurables. Aquesta és la paraula, el concepte que vull utilitzar per definir la meva relació amb el senyor Canal, tal i com, sempre l’havia tractat per respecte.

Les prospeccions arqueològiques continuen, segueixo recorrent les valls, els rius i llacs, els deserts i les sabanes on es troben els fòssils que ens permeten saber d'on venim. Això, a partir  d’ara, ho faré amb el record del mestre i l’amic entranyable. Ara marxaré amb una immensa tristor al Danakil, a Eritrea. Haig de trobar la manera de compensar aquesta pèrdua i dedicar-te, amic, les troballes que obtindrem.

Al Turó de la Bateria, el 2007, en una foto històrica perquè reuneix a tres generacions d'arqueòlegs que han treballat en aquest jaciment. D'esquerra a dreta, Bruno Gómez, jo mateix, Josep Canal, Gerard Campeny i Rafel Rosillo. El pioner va ser J. Canal, després E. Carbonell i ara, els altres tres. IPHES

Un somni: el que ara és l'IPHES

Els records no fossilitzen. Les idees es passen de generació en generació i els comportaments humans singulars ens ajuden a ser millors.  Amic, el que sempre havíem somniat: un institut de quaternari, és una realitat quaranta anys després. Es tracta de l’Institut Català de Paleoecologia Humana i Evolució Social (IPHES) i ho ha fet un membre de l’escola de Girona.

Quan vagi a Girona passejaré pel Puig d’en Roca, agafaré sediments de les terrasses del Ter amb les mans i ho llençaré a l’aire. Estic convençut que estaràs allà. Després continuaré treballant per conèixer la nostra historia perquè sé que això és el que volies, i faré memòria de les vetllades a l’Associació Arqueològica de Girona, dels àpats de germanor que fèiem els dissabtes després de la prospeccions arqueològiques. Recordaré també a tots aquells que ens han deixat, començant per la teva muller, l’amic Guardiola, l’amic Jiménez, l’amic Reixach, l’amic Verdaguer, l'amic Vert, etc.. i que varem ser els meus primers lligams amb la prehistòria.

Ara em sento més sol que abans. Ara soc cosncient de que hi ha coses que no tornaran. És per això que em quedo pensant en el que no hem fet i en el que podíem haver fet. Però no hi ha retrets darrera d’una llarga amistat.

technorati tags: , , , , ,

13 Nov, 2013

Salut camarada Võ Nguyên Giáp!

Un poble que lluita per la seva dignitat és una comunitat que no ha perdut l’esperança de ser lliure. Segurament aquesta frase podia definir a les figures que van dirigir el Vietnam cap a la llibertat, amb idees clares, i amb la batalla contra l’explotació i l’ocupació indiscriminada d’un país.

Probablement,  per a la nostra generació,  els nascuts als inicis dels anys 50 del segle passat, no hi ha hagut un guerra d’alliberament antiimperialista que ens hagi marcat més que la del Vietnam.

General Giáp

El general Giáp - Viquipèdia

Personalment, com a comunista social, vaig estar, i ho estic encara, fascinat per dues persones singulars, ara ja desaparegudes. Són dos camarades que sempre m’han impressionat: Ho Chi Minh i Võ Nguyên Giáp, el polític i el militar, que van alliberar el seu país.

“He estat general i militar per necessitat

De Ho Chi Minh recordo la primera vegada que vaig llegir els poemes que enviava a la seva descendència des de la presó. De Giap em va impressionar quan el saluden un militars americans, quadrats davant seu, i s’adonen de que és el general que els va derrotar. Ell, traient importància a la salutació,  els hi assegura: “He estat general i militar per necessitat”.

Ara parlem de Giap, no de la seva biografia interessant i que recomano llegir, sinó de qui considero que ha estat un vida exemplar. El primer que em passa  pel cap es que va combatre a l’imperialisme japonès, al francès i a l’americà. Un currículum que només pots entendre per la seva llarga vida, ja que es tracta d’un ésser humà que ha viscut 103 anys i el temps l’ha transformat en una llegenda viva.

Els francesos, imperialistes subtils a l’Àsia, es troben que els 14.000 paracaigudistes que envien a Dien Bien Phu, l’any 1954, no els serveix de res i són derrotats per l’exèrcit del poble. En una emboscada de les que fan època, i que només un estratega com Giap és capaç de preparar. Amb eficiència, perseverança i intel·ligència, els rodeja amb l’exèrcit del poble i els fa capitular.  Quina és la clau? Arròs, trinxera, armes, estratègia, consciència i ganes de guanyar la llibertat: unes armes poderosíssimes en mans d’un exercit popular que no volia claudicar.

Un comunista cabdal i radical

Però si hi ha quelcom de sorprenent de les estratagemes de Giap és l’ofensiva del Tet,  l’any 1968. Els americans, quan són atacats per totes bandes al camp i a la ciutat per un exercit convençut de guanyar al imperialisme, no s’ho acabaven de creure. Després d’aquest esdeveniment, els americans sabien, com així va ser, que la guerra la tenien perduda: els comunistes varen guanyar i Vietnam va ser alliberat.

Ni el napalm, ni les bombes de fragmentació, ni els helicòpters artillats, ni els centenars de milers de combatents ben recolzats logísticament varen servir per res. La convicció, l’organització i la lluita per la terra és va demostrar més poderosa que una tecnologia mal utilitzada al servei del capitalisme.

Per tot el que estem dient, pel seu magnífic llibre sobre la guerra, Giap passarà a l’historia com un comunista cabdal i radical. Encara de molt gran la joventut el tenia com un pa de paller ideològic per les seves crítiques a un partit comunista escleroptitzat i corrupte. Geni i figura, doncs, d’un home com pocs.

Fins aviat general! Et respectem i considerem un exemple per a tots els comunistes del món que encara pensem que un planeta igualitari ens pot ajudar-nos a fer-nos millor.

Aquest article va ser publicat per primer cop el 12 de novembre a la secció Bulevard del diari El Mundo del siglo XXI

technorati tags: , , , , , , , , ,

7 Nov, 2013

Trobada twittera des de Turquia

Ja podeu fer preguntes a @eudaldcarbonell amb l'etiqueta #BuscandoElFuturo

Serà diumenge 10 de novembre des de les vuit del vespre i fins les 10 de la nit

Els tuits cal enviar-los a @luis_quevedo incloent-t'hi el hashtag esmentat

Luis Quevedo i Eudald Carbonell a Namibia

Luis Quevedo (esquerra) amb Eudald Carbonell fa unes setmanes de rodatge a Namibia - Cedida

Noticia en castellano

Des de fa alguns mesos estic realitzant diferents viatges amb el periodista Luis Quevedo amb motiu del rodatge d'un nou documental, Buscando el futuro, que és la segona part d'un altre que ha tingut molt d'èxit i que porta per títol El primer europeo.

Diumenge 10 de novembre serem a Turquia i aprofitarem el nostre primer dia en aquest país per celebrar una trobada twittera. Començarem a les vuit del vespre i la durada aproximada serà d'un parell d'hores.

Entre els participants sortejarem un ganivet de pedra elaborat per mi mateix

Yo también estoy buscando el futuro

A més, us animo a que us feu una foto amb aquest cartell i les podeu penjar a la meva pàgina al Facebook o al meu twitter. Moltes persones ja ho han fet. I tu? T'engresques?

Busquem el futur entre tots!

technorati tags: , , , , , , ,

13 Oct, 2013

Un país para comérselo arriba a Atapuerca dilluns 14 d’octubre a les 23.45 h per La 1

Avançament VÍDEO

Aquest estiu, coincidint amb la campanya d’excavació a Atapuerca vaig participar en la filmació d’un capítol de sèrie de TVE Un país para coméselo, en el marc d’un capítol que dediquen a Burgos. El programa, que s'emet dilluns 14 d'octubre a les 23.45 h per La 1, arranca als esmentats jaciments.

D'esquerra a dreta, Juan Luis Arsuaga, Ana Duato, jo mateix i José Mari Bermúdez de Castro, durant el rodatge

En aquesta ocasió, Ana Duato arriba a Burgos seguint les petjades dels nostres avantpassats. En el seu quadern de viatge anota les sensacions que li produeix Atapuerca. En aquest lloc extraordinari, els tres codirectors del projecte Atapuerca, José Mari Bermúdez de Castro, Juan Luis Arsuga i jo mateix cuinarem un plat molt típic de la zona.

Espero que us agradi!

technorati tags: , , , , , ,

1 Oct, 2013

Què vol dir esdevenir i ser humans

Els humans pensem que pel sol fet d’anomenar-nos Homo Sapiens, ja ho som. Pretesa vanitat que només serveix per a l’autoafirmació! És una excusa per fer-nos, i sentir-nos, diferents a d’altres mamífers.

En realitat, esdevenir humà és un procés en el qual intervenen una gran quantitat de situacions, factors i circumstàncies. En primer lloc, i el més important, és el pas del temps. Aquest, com a singularitat evolutiva que som els membres de la nostra espècie, és el  que ens ha permès transformar-nos en éssers tecnològics i espirituals. En aquest context, l'evolució biològica ha estat fonamental per desenvolupar-nos culturalment, ja que juntament amb l'evolució etològica i cultural ha estat el trident màgic que ens ha configurat com som.

I com som?

Probablement aquesta sigui la pregunta més complexa que ens podem formular. Per això penso que és la qüestió clau que la humanitat en procés d’humanització ha de contestar. Possiblement sigui l’augment de la complexitat del coneixement i del pensament qui ens doni la resposta. La ciència, la manera  de dur-la a terme, la forma d’entendre-la i com la socialitzem ens ajudarà a contestar aquest interrogant seminal.

De què estem fets?

Si com som vol dir de què estem fets, ja ho sabem. Som una combinació de matèria, d'energia, d'unes reaccions fisicoquímiques que donen sentit a una animació fisiològica i, com a  conseqüència, a reaccions psicològiques i socials. Si ens pregunten perquè som així, segurament ens podríem perdre en un roll metafísic de difícil resolució. Probablement quan siguem humans hi podrem donar una explicació. Ara mateix només la podem formular, perquè no tenim tots els elements de contrastació per raonar-la.

Humans

Som una combinació de matèria, d'energia, d'unes reaccions fisicoquímiques que donen sentit a una animació fisiològica

La consciència operativa

Una de les coses que ens falta per poder assolir aquesta fita és la consciència operativa, que és la capacitat de convertir coneixement en pensament. Els humans portem acumulant coneixement des que el nostre gènere va començar a fabricar eines. Des de llavors, fa uns 2,5 milions d’anys, el sistema Homo no ha parat de transmetre, generació darrere generació, informació de la natura, de l’espai i del temps. La prova és que al segle XX van arribar a conviure més de 2.000 cultures humanes producte de l’adaptació espacial de l’Homo sapiens. La pèrdua de diversitat biològica fa uns 20.000 anys, al final del Plistocè superior, va ser compensada per la diversitat cultural a l’Holocè, fa 10.000 anys. Si no volem perdre tota aquesta memòria del nostre llinatge, s`han de prendre mesures ara que la ciència i la tècnica ho permeten. Hem de passar de la societat del coneixement a la societat del pensament.

Integrar la diversitat

Un altre aspecte important és integrar la diversitat. La revolució cientificotècnica ha posat a les nostres mans informació suficient per monotoritzar el planeta i conèixer l’estat ecològic i la situació de les nostres cultures. Som capaços de prendre decisions que salven milions i milions de vides, però també ho som per fer-ne perdre milions i milions.

També és molt important la socialització de la ciència i la tecnologia, l’evolució responsable i el progrés conscient.

Cal ser conseqüents amb el que diem i proposar la planetització com a estratègia, i no la globalització, que ens aboca a l’homogeneïtzació. Hem de treballar amb la perspectiva, no d’un pensament únic, sinó en un únic pensament: la humanització.

Aquest article va ser publicat per primer cop al diari El Mundo del siglo XXI al setembre de 2013

technorati tags: , , , , , , , , , ,

7 Set, 2013

Com he viscut l'estiu 2013

Publicat per eudaldc 21:09 | Permalink Enllaç permanent | Comments Comentaris (1) | Trackback Retroenllaços (0) | General

Quan arriba l’estiu, que ara ja s’acaba, els professionals de l’arqueologia iniciem la nostra particular temporada alta d’excavacions. En el meu cas, passo molt de temps fent treball de camp a Atapuerca (Burgos) i a l’Abric Romaní (Capellades, Barcelona), però també sovint deixo aquestes excavacions per uns dies per anar a altres indrets a oferir conferències o veure com van els projectes de recerca de l’IPHES (Institut Català de Paleoecologia Humana i Evolució Social) que no porto jo directament. Els mitjans de comunicació o els enregistraments amb diferents productores per a documentals o reportatges especials també m’ocupen molt de temps. Res d’això seria possible sense la corresponsabilitat amb els membres del meu equip.

Avui voldria compartir amb vosaltres un resum fotogràfic del que ha estat el meu particular estiu 2013.

Espero que us agradi!

Roda de premsa balanç de la campanya a Atapuerca - Jordi Mestre/IPHES

Treballan dur a l'Abric Romaní - NEAN Parc

Visitant les excavacions que durant part d'agost i de setembre desenvolupa l'IPHES a Orce - Tsegai Medin/IPHES

També és temps d'atendre els mitjans de comunicació i preparar documentals i sèries - Jordi Mestre/IPHES

technorati tags: , , , , ,

26 Jul, 2013

LEGOevolución: entre dinosaures, Atapuerca i guerrers medievals

La mostra, que es podrà veure de forma gratuïta al Museo de la Evolució Humana, fins al gener de 2014, compta amb prop de 200.000 peces i deu diorames

El Museo de la Evolución Humana i moviment ciutadà a Burgos - Cedida MEH

Text en castellà

ALE! Asociación Cultural de Aficionados a las Construcciones Lego a Espanya, ha concebut una espectacular exposició amb una original visió de l'evolució de la història des dels temps d'Atapuerca fins als nostres dies. Es pot veure a la zona de tallers didàctics Planta -1 del Museo de la Evolución Humana, a Burgos; l’entrada és lliure.

La mostra inclou prop de 200.000 peces i està composta per deu diorames temàtics, cadascun representant un moment característic de l'evolució i de la història, des de les primeres formes de vida del precambrià fins a l'actualitat. Una exposició, per descomptat, molt recomanable. Vull agrair també als organitzadors la figura que m'han dedicat.

Figura que m'han dedicat - Cedida MEH

El viatge comença a l'edat de la terra, quan es va formar el fons marí i va poder sorgir la vida. D'aquí saltem a l'època dels dinosaures i a partir d’allí viatgem pels primers assentaments humans en el Neolític, l'època romana mostrada a través d'una ciutat d'Hispània, l'Edat Mitjana, la invasió napoleònica vista a través de la batalla de Gamonal i la revolució industrial. A més, el mateix Museo de la Evolución Humana i el Proyecto Atapuerca estan molt presents a la mostra.

Amb Aurora Martin, coordinadora de les activitats del MEH - Cedida MEH

L'edifici del MEH, de l’arquitecte Juan Navarro Baldeweg, i aquesta part de la ciutat de Burgos ocupen també un lloc molt significatiu amb visitants entrant i sortint del Museu, i la presència dels tres codirectors dels Jaciments d'Atapuerca. En un altre diorama es poden veure als membres de l'Equipo de Investigación de Atapuerca treballant en les excavacions i en un altre als pobladors prehistòrics del jaciment de la Sima de los Huesos.

Transport i energia

A més, hi ha multitud de petites figures en miniatura que representen legions romanes, camperols medievals, estudiants d'arqueologia o personatges famosos com El Cid o Napoleó. Visitant l'exposició es pot entendre com ha transcorregut l'evolució de la humanitat, els seus mitjans de transport i l'ús de l'energia, tot amb un gran sentit de l'humor.

Les minifigures tenen un important paper a l'exposició - Cedida MEH

Tots aquests diorames descansen sobre una superfície de 150.000 puntets LEGO, sobre els quals s’alcen totes les construccions. En total, centenars de milers de peces encaixades durant centenars d'hores per membres d'ALE! Més de trenta persones en un treball que ha durat més de tres mesos. Si bé la peça més representativa de Lego és el clàssic maó 2x4 puntets, la minifigura és el més representatiu de l'exposició. Així, des dels primers esquelets de l'Homo heidelbergensis fins a l'Homo sapiens actual estan representats d'aquesta manera amb diferents colors.

Espero que en gaudiu!

technorati tags: , , , , , , ,

16 Jul, 2013

La mobilitat i la societat de consum

Un dels fets més importants en el funcionament dels animals terrestres i marins és la seva  capacitat per desplaçar-se. Nosaltres, els Homo sapiens, ho hem practicat sempre al llarg de la nostra història evolutiva i d’aquesta manera ens hem expansionat i hem arribat a llocs molt allunyats dels nostres orígens, el continent africà.

Aquesta capacitat de desplaçament, els mamífers la duem a terme a través d’una sèrie de mecanismes articulats, les anomenades extremitats. D’aquesta manera, ja siguem bípedes o quadrípedes, podem traslladar-nos transformant l’energia calòrica en energia simètrica mitjançant el moviment del nostre cos. Ara bé, per moure’ns d’un lloc a l’altre hi ha dos elements que devem tenir molt en compte; són l’equilibri i el ritme. Gràcies a ells podem establir els signes continus que ens convenen i anar d’un indret a l’altre. Conseqüentment, sempre hem pogut estar motivats per explorar territoris nous, fos per necessitats (causes climàtiques, recerca d’aliments, competència entre els grups...) o per curiositat.

En tot cas, és un comportament que ens ve de molt lluny, fins i tot, quan no existia el transport mecànic ni animal , l’Homo Sapiens ja es passejava per grans continents del Planeta Terra. Efectivament, se sap que es movien per la seva superfície tant en zones temperades, com en deserts en terres gelades o nevades, per citar només uns exemples. La nostra capacitat d’adaptació i l’ús de la tecnologia ho ha fet possible.

Equipats amb eines de fusta, pedra, i vestits amb pells dels animals que ells mateixos caçaven, aquells homínids van ser capaços de recórrer grans distàncies, i encara que fos en condicions adverses, sabien protegir-se i afrontar les situacions. La calor dels fogars els va ajudar a suportar el fred i l’elaboració d’eines, tan de fusta com de pedra, els va permetre controlar un ampli ventall de necessitats de la vida quotidiana.

Homínids avançats i complexos

No hi ha dubte que eren homínids avançats i complexos. Hem de pensar que els nòmades de la nostra espècie, al no disposar de transport animal o mecànic, tot el pes dels objectes que empraven havia d’estar suportat per les pròpies poblacions humanes que anaven amunt i avall. Això ens explica que aquests humans de la prehistòria portessin a sobre únicament allò que era estrictament necessari per viure, allò que era imprescindible, cosa que alhora ens il·lustra per què no pertanyien a la societat de consum que nosaltres estem acostumats, o almenys ho hem estat fins ara, en patir la greu crisi sistèmica per la que travessem.

L’únic equipatge d’aquelles comunitats d’homínids era la llibertat, el poder viure al costat de rius, llacs, fonts... , així com al fet de poder gaudir del sol i de la verdor de la primavera, i dels refugis en abrics i coves, quan les adversitats climàtiques no els permetien instal·lar-se  a l’aire lliure.

Ens podem imaginar, per les evidències arqueològiques descobertes, que segurament eren humans que duien a sobre bosses de pell amb les eines que els calia per fer foc o tallar. També els acompanyaven els arcs i les llances per defensar-se dels animals que es podrien trobar en el territori. Però sens dubte, aquells humans de fa milers d’anys, tot i que no disposaven dels recursos tecnològics que tenim les societats humanes actuals, també eren Homo Sapiens.

Aquest article va ser publicat per primer cop al diari El Mundo del siglo XXI, al juliol de 2013

technorati tags: , , , , , , , , ,

28 Jun, 2013

La socialització de la política

La ciutadania ens representem com a comunitat a través dels sistemes polítics, una formula sorgida en el procés d’evolució social i cultural de la nostra espècie. Els humans, en humanitzar-nos, hem necessitat formes d’organització, normalment coercitives, per evitar la desestructuració, i amb l’Estat inventat fa més de 5.000 anys culmina el procés de complexitat orgànica de l’espècie. Després, amb les democràcies aristocràtiques, s’obre una nova manera de fer que arriba fins els nostres dies.

Sempre, històricament, les estructures econòmiques -com deia Marx- han condicionat fins a determinar quasi sistemàticament l’organització política. La constant ha estat marcada per la lluita interespecífica fins a culminar amb la revolució industrial amb una autèntica lluita de classes.

La dialèctica del sistema

Amb la política, les contradiccions es poden anul·lar, matisar o bé estimular. És la dialèctica del sistema. Les persones ens organitzem per defensar els nostres interessos i les nostres idees i, finalment, hem acabat per construir estructures polítiques en les que la ciutadania ja no sent representada; hem fet una entel.lèquia.

Em pregunto si aquesta situació és el començament del final de les organitzacions politiques i l’iniciï de les organitzacions socials. És difícil de contestar, però estic convençut que la pregunta està en el cap de molts membres de la classe mitjana. La fi de l’estat del  benestar ens pot portar a la socialització de la política i, per tant, a la seva desaparició com a forma de meritocràcia, en molts casos votada i consentida, però no compartida.

Noves propostes d'organització

Quan s’arriba a aquesta situació, i quan els politics en general són contestats socialment com passa ara mateix al nostre país, hem de començar a parlar de noves formes d’organització i no de fer reformes. És possible la democràcia directa i conscient? Són propostes que encara estan verdes, però que molts comencem a plantejar, doncs a una societat socialitzada li correspon una representació social i no política.

La societat del coneixement comença a donar passos cap a la societat del pensament conscient. Cada dia milers i milers de espècimens comencem a afegir-nos amb la nostra actitud crítica a una nova possibilitat d’humanitzar-se ràpidament i augmenta la diversitat alternativa al que hi ha.

Una nova de funcionament

Probablement s’acabin les majories silencioses. La latència social ara no serveix per mantenir l’equilibri, sinó que impedeix els canvis i les transformacions necessàries cap a una nova forma de funcionament. La majoria silenciosa és més que mai una majoria covarda que només respon quan es afectada directament pels problemes, però ara hi té molt a perdre. Qui no es “vulgui mollar el cul” que accepti el comportament mesquí i insolidari.

Les noves formes d’organització s’han de basar en la consciencia crítica d’espècie i no en les necessitats individuals ni en l’egoisme social. La col·lectivitat ha de ser capaç de desenvolupar l’individualitat solidària i crítica de la humanització i no estar al servei de l’homogeneïtat que destrueix la creativitat i la il·lusió en que l’espècie pot contribuir al seu funcionament i també al del planeta.

La política probablement serà un comportament fòssil de la nostra espècie, però cal construir l’alternativa social i no sabem com fer-ho. Quan ho fem, no serà evolució, serà una revolució.

Aquest article va se publicat per primer cop al diari El Mundo del siglo XXI

technorati tags: , , , , , , , ,