Hi hagué un temps, quan jo era petit, i en tot cas abans de l’aparició de les discoteques, que el festeig, en un poble com Vila-seca, era una de les èpoques més importants de  de tota la vida, està clar. Faig esment a les discoteques, ja que amb la seva irrupció a la vida social, va donar un gir o un canvi important en el comportament de les relacions entre la parella, en els seus inicis.

  Volia recordar com anaven aquestes coses de les relacions entre nois i noies que derivaven cap al festeig primer i al casament després, en un temps en que la unió conjugal, s’havia d’entendre per a tota la vida, cosa que feia espantar a alguns, especialment quan els fadrins s’anaven fent més grans, i es miraven molts més coses que la fesomia de l’objecte del desig.

   El festeig podia començar de formes diferents, tenint com a punt de partida naturalment, l’enamorament. Aquesta cabòria podia patir-la bé ell o ella, i els viaranys a seguir eren ben diferents en un o altre cas. No cal dir que l’entorn cultural era molt més masclista que no pas ara i això en molts cassos, no sempre naturalment, condicionava la relació.

   Els enamoraments múltiples, variats i diversos, començaven a l’escola, que aleshores eren de separació sexual. A la nacional tot i que el parvulari era mixt, a partir dels sis anys, els nens al primer pis i les nenes al segon, i el pati, era la plaça. A cal senyor Bastida quasi tot eren nens, menys dues nenes. De fet, les coses començaven a mirar-se d’altre manera els darrers anys de ser a l’escola, i fins i tot alguns festeigs, més aviat pocs, que començaven a l’escola arribaven a plec de bé.

   En alguns cassos, es podien considerar una mena de facilitats que en podríem dir, d’accés directe, quan hi havia una relació de famílies amigues, que s’aplegaven  sobretot a l’estiu a per fer àpats al tros i anar a Salou després, o també en els casos dels germans o germanes dels amics més propers. En aquella època tot just les noies començaven a treballar fora de casa, i per tant la convivència en el treball, que després tingué major incidència, aleshores era minsa.

   El més normal però, era que els apropaments a l’enamorat o l’enamorada es fessin al carrer, al ball o al cine, tot i que era ben diferent en el primer cas, que en els dos segons. El carrer, i també en menor mesura, la platja, eren espais públics, on tothom podia trobar-se amb qui li plagués, en canvi al ball o al cine, cada família anava a la societat que havia triat o si trobava per relació familiar, i per tant en aquest sentit ja es feia una mena de selecció o triatge a l’avançada. Trencar la norma era arriscat, i en alguns cassos, temerari, però naturalment, les normes hi son per saltar-les i quan hi havia molta empenta, s’esmicolaven.

   L’abordatge al carrer solia fer-se com una mena de joc en el que l’interessat anava a buscar una trobada que semblés casual, i mira, ves per on, es deien qualsevol xarambonada per copsar com era la resposta, i ja es veia si hi havia o no bona acollida, en aquest cas, es tornava a insistir, fins que, es podia assolir una certa franquesa per poder anar al dret. Aquest contacte moltes vegades es feia amb la connivència dels amics i amigues, així que el xicot a qui li agradava una noia es feia acompanyar d’un amic es posaven un a cada costat de la colla quan la volguda era a la vora esta clar. Si l’endemà o més endavant, quan la colla de noies veien els caçadors i la noia desitjada es posava al mig, malament rai. L’amic acompanyant, com que no li anava res personal, anava més desinhibit i li explicava sense embuts a la noia que hi havia a l’altre costat, que el seu amic estava encaterinat de seva amiga, i per tant ... ja s’ho enraonaran.

   Els encontres al cine, venien a ser igual, tot i que l’entorn era més discret, la colla de noies, deixava a les vores, les que tenien interès en que algú s’assentés al seu costat. Si el qui s’esperava ho feia, tot anava bé, però si s’hi asseia un altre, a la mitja part es canviaven els culs de les cadires, i ... coixí. Al ball la cosa era més directe, es demanava (quasi sempre el noi, que aquí es on es copsava més el masclisme imperant) per ballar i et deien que si o que no. Si era així, malament, en canvi si et deien que si, podia ser que fos per no estar-se asseguda, o perquè s’ha mare li havia demanat, o potser perquè no li era del tot indiferent.

   En aquest període inicial era molt important la col·laboració dels amics i amigues, i les colles feien causa comú la conquesta. Així si havien d’anar tots a la platja de la Cala Llenguadets, s’hi anava, o si el Dilluns de Pasqua s’havia de convidar tota una colla de noies al carro perquè “una” era objectiu amorós, es convidaven i ... avui per tu, demà per mi. A vegades d’aquesta cooperació en sorgien altres enamoraments.

   Un cop posat el fil a l’agulla i sent correspost l’enamorament, la cosa començava a rutllar, i les trobades s’anaven sovintejant, fent-se un progressiu allunyament de la colla, per a poder passar com més estona sols, fins que quan els dos ho tenien clar, es donava el pas següent, que era la visita de la mare d’ell a la mare d’ella per a parlar-ne, i des d’aquesta trobada, ja es feia avinent, es feia saber, a la resta de la família. Aleshores al rentador, a les botigues, al cafè, ja es deia que aquella parella, ja “tenien el casament arreglat” i així començava el festeig.

   Excepcionalment, hi havia una altre forma habitual de començar-lo, menys freqüent, i amb parelles que havien passat la primera joventut, i era “fer-se demanar” un fadrí o una fadrina per un intermediari proper a les dues famílies, si s’accedia a la petició, és començava un festeig que en aquests cassos solia ser curt.