El divendres passat a la reunió mitinera de les CUP a Vila-seca, hi hagué una penúltima intervenció del públic assistent, per part d’un senyor que deia que estava en contra de la independència de Catalunya, ja que ell, no era ni català ni espanyol, era ciutadà del món, i que per tant ja li estava bé com estem ara.

   Vaig estar a punt de replicar-li, però com que no el coneixia de res, ni sabia de les seves circumstàncies personals i familiars, em vaig quedar amb el dubte de si realment tenia raó.

   Fins fa ben poc, a la nostra cultura, una persona i el seu entorn familiar, era d’un lloc, d’un poble, d’una comarca, d’una nació o regió o país, diguem-li com vulguem, que li donava identitat, i si tenia llengua pròpia, encara més. Jo podia ben bé dir que sóc català de Vila-seca, i la meva família també. Ja he explicat anteriorment que tant el primer Clavé, com el primer Morell que vingueren a Vila-seca ho van fer després de la Guerra dels Segadors, a mitjans del segle XVII, i des d’aleshores es van anar reproduint, i sóc un des seus descendents. Això no vol dir que algunn﷽﷽﷽﷽﷽﷽﷽﷽s descendentsts. Aixntmitjans del segle XVII, i d' entorn familiar a raicular-se., aixtelactuacioi refer-se de totes l de la seva prosàpia no vagi canviar de poble o de comarca o de país, que potser així vagi ser, no ho sé.

   El cas és que, la realitat és una altra i la gent es mou, hi ha moviments migratoris i el nostre poble n’és un bon exemple ja que hem passat dels tres mil habitants que érem a la nostra infantesa, als més de vint mil que som a la nostra vellesa. Val a dir que la immensa majoria dels immigrants que han vingut a Vila-seca, s’hi han quedat, i ja tenen fills i nets nascuts aquí. Alguns mantenen viu el contacte amb el seu poble d’origen, sobretot si hi tenen família propera, en canvi d’altres, no hi han tornat o solament ho han fet com a turistes.

   De Vila-seca també van emigrar joves de la meva edat i més grans, especialment a Bèlgica i Anglaterra, alguns fins i tot si van casar, però la immensa majoria per no dir tots, han tornat cap aquí.

   Fins ara, la cosa ha anat més o menys així, però amb la globalització diuen uns, i per mor de la crisi, crec més encertat, la cosa ha canviat i molt. Precisament aquests dies i per motiu de les properes eleccions, s’ha parlat i molt del munt de catalans que hi ha escampats per tot el món, i n’hi ha molts milers, dels quals possiblement més de la meitat no tornin, i formin famílies allà on ara es troben, perquè no hi han anat a fer un màster o pràctiques professionals, que solen ser els que tornen, hi han anat a treballar, del seu ofici o del que surti, i aquests ja és més difícil que regressin.

   De tots aquests, alguns segurament que es consideraran catalans visquin on visquin, altres seran finlandesos, grecs, anglesos o americans, si arrelen on ara es troben, i potser d’altres que tenen la família encara més dispersa, només es considerin ciutadans del món i d’enlloc en concret.

   Potser aquest és el cas del senyor a qui m’hi he referit del míting de les CUP.