Del penya-segat estant

 

A la festa major no és el mateix el ball del divendres, que el del dissabte, ni té la mateixa funció el ball de tarda que el de nit. El divendres es comparava l’envelat amb el de l’any passat, si era més gran o més petit, si la decoració, si els llums, si l’escenari, el volum de gent, tot i que aquesta darrera valoració no esdevenia resolució fins el dissabte a la nit.

 

El ball de tarda, vist en la distància era un ball entendridor. Els tècnics i alguns músics assajaven el so, estona i estona per tenir-ho tot disposat i fos com fos, l’orquestra sempre començava a tocar gairebé tota sola o voltada de canalla doncs fins gairebé la mitja o la segona part no sembla que la gent s’animés, no ja a ballar sinó ni tant sols a apropar-se a l’envelat.

 

A la primera memòria era habitual anar al ball de tarda a jugar a fet i amagar per sota les llotges. Córrer i saltar per aquell laberint de fustes entrecreuades, on només hi entrava la llum que deixava passar els enfilalls de roba que els tapaven, era una novetat de la que només es gaudia aquests dies, i a tan pocs anys no preocupava gens allò que pogués passar a l’escenari o a la pista, mentre hi hagués música hi havia joc. Si apareixia alguna nena o una cosina impertinent, ens la trèiem del damunt com podíem, si se li esgarrinxava el vestit, al final el soroll era per nosaltres. Després cap a casa a sopar i dormir, la nit era pels grans.

(Fotografia Jaume Guillamat)

És obvi que el ball de tarda més endavant fou el ball d’aprendre a ballar en públic, en cercles primer i amb parelles diverses a l’hora dels lents, en tot cas, era rellevant que es ballava donant la cara, amb tietes, àvies, parents i altra gent mirant des de la llotja. Era un dels moments on la vida canviava d’argument, com canviaria novament quan s’anés al ball de nit.

A la segona meitat dels anys setanta es produïa també entre el personal un distribució certament característica, famílies o colles de matrimonis junt a parelles consolidades o a punt de passar per la vicaria a les llotges, – palcus en dèiem a les hores -, al voltant de la pista cadires de fusta i noies en primer o segon rengle que feien com si miressin de lluny o que no miressin esperant els nois que les traguessin a ballar i, els nois a distància discutint ves-hi tu, no tu; va, ane’m-hi els dos!.

A la nit, l’orquestra, que havia estat cobla i  banda simfònica, esdevenia de gala i darrera els faristols canviaven les americanes serioses per vestits llampants fent sonar la música: ara cinc violins a peu dret, després la suma del metall formava com una ma que arrossega la música, de tant en tant un solo de guitarra o de percussió i altra vegada tots fins que la bateria, d’un plegat, marcava el final i així anaven interpretant les canciones del verano junt als grans èxits internacionals de la temporada amb una coreografia ben estudiada pel rock, el vals o el cha-cha-cha.

Crec recordar que els músics canviaven el vestuari de la primera a la segona part, és de suposar que a la mitja part, repassaven les armilles per que amb les focus brillessin junt als corbatins i els botons de puny.  

La pista, en ple ball, esdevenia com una espiral on tota la gentada de gent es movia coordinadament en la mateixa direcció a marxa lenta, semi-lenta o ràpida segons el ritme que marcava l’orquestra, es parava, s’aplaudia més o menys discretament i de tant una veu: Atenció, Atenció: La Comissió de Festes recorda que el partit de futbol de demà serà a les 6, per tant, el ball de tarda no començarà fins les vuit.

A estones però no massa sovint a la pista es feia una mena de penombra quan el saxo atreia les mirades amb alguna peça de Louis Armstrong, Glenn Miller o Cole Porter, una penombra que no tornaria fins el moment del ball del fanalet, qui sap si preparant un moment màgic o dipositant algun desig que es podia materialitzar aquella mateixa nit o en el ball del dia seguent, en mig d'una fuga discreta a la mitja part o en finalitzar el ball que, en uns casos es podia perllongar en el temps però en altres, esdevenia el jurament juvenil d’un amor etern que acostumava a acabar al mateix temps que el final de les vacances o l’inici del curs.