Del penya-segat estant

La Festa Major de la Riba no té cap característica especial. No s’hi corren bous com als pobles del sud, no hi ha un ball tradicional com el de la Toia per les parelles que han d’intentar conviure properament, no ha estat indret de bandolers per tenir trabucaires, no s’hi celebra una processó ritual, ni una peregrinació a cap santuari on es venera una imatge trobada, ni es disposa d’un amplia exhibició folklòrica, per tant, a la Riba, la festa major era una festa com la de tants i tants altres pobles de Catalunya.

(Fotografia Jaume Guillamat)

Possiblement la seva particularitat  més característica vist amb el pas del temps, és el que va vinculat als records col·lectius: haver vist alguna fotografia, d’època indeterminada, qui sap si dels anys de la postguerra, quan el dia del Gos s’anava a la Font del Mas on es feia ball i possiblement es berenava, es pot recordar per l'any en que es va inaugurar algun nou servei com el consultori mèdic, l'actual Casa de la Vila o bé quan s'inscriu en els records més personals on les possibilitats esdevenen gairebé infinites.

La tradició situa la Festa Major d’estiu el juliol, “29, 30 i 31 per que no hi vagi ningú” frase que s’ha escoltat aplicada a nombrosos pobles del país, tot i que d'acord amb alguns programes abraçava del 29 de juliol fins el dia 1 d'agost. Posteriorment, es traslladà al cap de setmana més proper a la Festa de Sant Abdon i Sant Senén fins consolidar-se d'una manera aparentment definitiva (fins que es decideixi canviar) el primer cap de setmana d’Agost.

Organitzada durant molt anys per l’entitat cultural La Penya, l’arribada de la democràcia al carrers i a les vil·les feu que ben aviat aquesta fos responsabilitat del comú del poble, és a dir, de l’Ajuntament.

La festa, tenia tot allò que s’esperava dels 3 dies de Festa Major, sardanes, concert, missa, vermut, futbol, alguns anys tir al plat i especialment, i d'una manera gairebé imprescindible un envelat on s’hi feien els balls, el concert i l’espectacle.

Les sardanes eren el divendres a la plaça Major, en ple migdia i bat de sol. D'aquesta manera era normal que, l’aire, mig aire, els curts i llargs de rigor, fessin caure més d’una gota de suor. A la tarda el partit de futbol, un espectacle infantil a la placeta de cal Torres, alguna exposició inaugurada a mig mati ..., eren els dies que sortien els “nanos”, posteriorment Amics de la Riba, incorporaria una parella de gegantons; el dissabte hi havia la Missa Major a la sortida de la qual s’acostumava a fer la Festa dels Avis i el vermut.

(Fotografia Jaume Guillamat)

Tot això quedava embolcallat quan en algun indret, habitualment proper a l’envelat, s’hi instal·lava alguna parada de llaminadures, algun firaire amb petits divertiments i, durant bastants anys, el camió xurreria del senyor Rodrigo i la senyora Inés de Cap de Riba, que també trobàvem en altres places i passeigs en dies de festa major o fira als pobles de les rodalies.

La Festa Major no ha estat una festa amb expansió, ni ha estat un pol d’atracció de forasters esporàdics, més aviat ha estat regida per un criteri típic i tòpic que ha portat l’actuació d’orquestres i conjunts força coneguts. S’hi ha organitzat espectacles amb un Ricardo Ardévol que intentava donar a les diverses i disperses actuacions una certa unitat per poder transitar amb una mínima coherència del cantant melòdic, als humoristes, d’aquests a l’orquestra o conjunt, després qui sap si a un mag per acabar l’actuació amb la participació d’una vedette que no cantava com els àngels però sortia tant lleugera de roba com de renom i fama internacional.

Cap a la dècada de 1980 es canvià aquesta modalitat d’espectacle multicolor, reservat pel dissabte a la nit, per l’actuació més concreta de personatges o grups com Mary Santpere, Núria Feliu o la Trinca.

Bàsicament la festa major de la Riba ha estat una festa on es menja, es balla, es va a missa, es besa i s'abraça o senzillament es saluda a l’hora del retrobament o del comiat i també es podria definir com la de la tertúlia.

Solia ser quan venia la família que havia marxat, s’invitava amics o amigues i eren els dies que aquells qui passaven els mes de juliol a qualsevol poble o ciutat costanera tornaven per instal·lar-se novament a casa. Possiblement per aquest motiu, fos a l’envelat, a la plaça o al futbol, la imatge de grups de gent diversa i canviant fent-la petar era d’allò més habitual.