![]()
Definir el concepte de cultura dona per emplenar, articles, llibres, generar debats, organitzar congressos i segurament no s’arribaria a cap conclusió definitiva. Però en tot cas, es pot afirmar que, de l’aparició del gènere homo fins avui, posant en comú el coneixement i fent divulgació de la cultura hem anat evolucionant d’una manera progressiva cap a un pensament cada vegada més complex. Aquesta complexitat ens entrena per ser cada vegada més intel·ligents fins articular tot un seguit de llenguatges matemàtics, musicals, artístics..., fins el punt que no tot allò creat parteix d’un discurs aparentment racional ni racionalista però no deixa de tenir una lògica.
(Nens mirant l'obra FLUIDS d'Allan Kaprow)
En aquest escenari cal revisar el nostre creixement cap a una intel·ligència cultural. Si l’adjectiu cultura l’entenem com un comportament on intervé l’intel·lecte, el raonament i el que els antropòlegs denominen intel·ligència operativa resulta complicat entendre com l’aproximació a certs àmbits de la cultura contemporània es fa ridiculitzant-la des d’una crítica gairebé obscena, en lloc d’analitzar-la que seria el més convenient.
Habitualment en el mon de la cultura contemporània qui més acostuma a rebre son la música i l’art. És obvi que si hom pretén iniciar-se en el mon de la música no es pot començar escoltant a Gerhard, Mestres Quadreny, Schomberg, ni al meu amic Eduardo Rincón o si es vol introduir a algú en el mon de l’art, possiblement no sigui el millor portar-lo al MACBA, al MoMA o deixar-lo al seu aire per Arco o a la Biennale de Venecia, probablement al cap d’una estona a aquesta persona se li transformarà la cara quedant garratibat com el somriure del joker a Batman o adoptant, per quedar bé, un posat d’esnob-glamurós.
És obvi que no tot allò que es crea ho podem qualificar de bo, sovint ni tant sols té un cert nivell, però abans d’entrar-hi a sang i fetge seria convenient mostrar un cert interès, intentar-ho entendre, aconseguir que t’ho expliquin i contextualitzar l’obra, doncs fora de context l’art contemporani és cada vegada més fàcil ridiculitzar-lo.
El Manhattan Pennis Drawing de Ken Hicks, amb el World Trade Center pot semblar absurd avui en dia, fins i tot insultant per poca sensibilitat que es tingui, però l’any 1978 es vivia en un context molt diferent, què significaven aquestes dues torres? Com funcionava els lobbys a USA? Quina era la situació geopolítica en plena guerra freda?
(Ken Hicks. Mahattan Pennis drawing)
Si Aristòtil probablement el pensador més lúcid i definitiu, ens qualificava d’animals racionals, per què hi ha qui ho entén tot d’una manera determinada: la seva, i no accepta cap mecanisme d’adquisició que li permeti un augment qualitatiu i quantitatiu de la complexitat cultural?
(Aristòtil vist per Rafael a l'Escola d'Atenes)
En aquest sentit resulta clar que no hi ha un concepte de cultura aplicable a tota la població, ni hom te la mateixa capacitat de reacció i encara menys la mateixa sensibilitat doncs ens desenvolupem en es espais i contextos distints, però no hauríem d’estendre una conducta capaç d’intentar entendre allò aparentment diferent? En cas contrari, hauríem d’acabar entenent que l’adquisició del comportament cultural ve donat per quelcom sobrenatural o dins el marc de la selecció natural i cap de les dues opcions semblen massa humanes.
Si l’any 2012 segueix sent més fàcil ironitzar sobre certes creacions culturals probablement és per què es fa quelcom malament? S’ha descuidat l’educació en cultura contemporània i les conseqüències són nefastes. No es pot ser presoner del passat, no podem ser uns habitants de la terra anacrònics. És imprescindible saber d’on venim però l’art, la poesia o la música de la nostra època parla de nosaltres mateixos i curiosament la nostra època i el que es fa en ella és el que més ignorem i menys entenen, fins es podria dir que ho refusem.
Curiosament avui la Giocconda, un clàssic, és probablement l’obra universalment més coneguda però, s’hi veu el retrat creat per Leonardo? Com a mínim és discutible. Aquest quadre és molt més valorat per les llegendes creades al seu entorn, sigui per una novel·la de tant èxit com poca vàlua literària, per l’aspecte vampíric creat per Walter Pater, per esdevenir una icona pop en mans de Warhol, per les versions de Botero i Morimura o pel bigoti que li posà Duchamp.
(La Giconda vista per Botero)
Resulta curiós observar com certs noms són relativament respectats però quan es veuen acudits que es repeteixen i demostren que l’opinió pública no entén alguns creadors com Lebobitx, Kandinsky o el mateix Joan Miró dient: “Això ho fa el meu nen de 4 anys”. Quan s'utilitzen creacions, com per exemple de Martin Creed,- algunes de les quals probablement puguin ser pedants i fins i tot insubstancials per ser objecte de burla en alguns casos intel·ligent però en altres burda, estúpida i simple, però sigui com sigui, es posa tot en el mateix sac, es demostra que la l’opinió pública té una forta tradició populista i desconsideració cap a bona part de la cultura, especialment cap a l’art i la música contemporània.
(Joan Miró. Blau III)
Si entenem cultura com un procés d’increment de la complexitat, podrem entendre i analitzar des de la creació més simple a la més complexa, però tot això implica dues conclusions: per un costat ens falta visió crítica vers la cultura contemporània i per l’altra bona part del sector de creadors haurien de fer un esforç per fer-se entenedors, tota obra hauria de tenir una explicació per aquell qui la vulgui o la necessiti i això hauria de fer-ho l’autor per guanyar-se el respecte de bona part del públic i de la societat, al cap i a la fi la incomprensió és un camí bidireccional.
L'art es una manifestació cultural de les civilitzacions actuals o antigues. Però cal definir quan una cultura és decadent o s'hi ha cultures superiors producte d'un determinisme antropològic.