Del penya-segat estant

Aquelles cadires de fusta anomenades de tisora, tan pròpies encara avui a les berbenes, als sopars populars, als cinema a la fresca i a les festes majors han estat i encara són uns elements fonamentals pels vespres d'estiu però històricament molt poc respectats.

Als envelats sempre n’hi havia dotzenes i dotzenes, ordenades a les llotges de sis en sis, algunes arrenglerades voltant tota la pista de ball, altres plegades i formant munts de cinc o sis que s’aguantaven dretes les unes amb les altres, o s’escampaven més o menys desordenadament pel mig de la pista, abans de formar les fileres que, amb un número al clatell, servien per encabir-hi als assistents al concert o a l’espectacle de la nit. A la Riba, hom les recorda perfectament a la plaça Major per la festa dels avis i a la de cal Torres si hi havia espectacle infantil.

Aquestes mateixes cadires eren a moltes places o pista més o menys asfaltades de molts pobles del país quan els vespres d’estiu s’organitzaven els cicles de cinema popular. Es tractava d’un cadiram sovint cansat i fatigat, intemporal, envellit d’estar a sol i serena per la seva utilitat multifuncional. A les cadires de festa major la gent els hi te molt poc respecte, es pleguen i despleguen a cops i trompades, s’hi puja dempeus per enganxar un fanal o s’arrosseguen i deixen tirades a qualsevol racó perdent la dignitat.

De tant en tant però, alguna es venja d’aquest tractament deixant una estella que s’enganxa al dit, un cargol mig acollat perfectament situat per estripar una faldilla, deixar la mitja amb una carrera olímpica o preparada per ajupir un dit.

Eren cadires que han fet tots els papers de l’auca aguantant el cansament dels envelats, les suors de les places i la xocolata de les festes infantils.