Del penya-segat estant

Rodes és una ciutat on han deixat petjada pagans, cristians, musulmans, ortodoxes i jueus. Així doncs, passejant pel barri vell apareixen campanars catòlics,  minarets islàmics, cúpules ortodoxes i una petita sinagoga jueva, convivint, almenys fins ara, sense cap enfrontament fanàtic, Rodes no fa a olor a Bíblia,ni a Alcorà, ni a Torà, Rodes fa olor a turista i cavallers de Sant Joan.

Rodes fou una important potència naval en temps clàssics, aliada dels perses durant les Guerres Mèdiques. El seu període hel·lenístic fou esplèndid, posteriorment seria llargament assetjada pel fill d’un dels generals d’Alexandre el Gran i per celebrar el final del setge i la seva resistència contractaren a Cares de Lindos per aixecar un Colòs de bronze d’uns 30 metres d’alçada a l'entrada del port.

El  més impressionant és que aquest Colòs malgrat haver estat destruït per un  terratrèmol el 227 ac.,  roman a l’illa com un fantasma esdevenint el seu símbol més conegut,  fins el punt, on cap turista ni viatger evita fotografiar-se en un indret a l’entrada del port, on es creu que era situat. Ho recorden dues columnes venecianes que sostenen una parella de cérvols de coure, mascle i femella, mirant al mar.

Però si tornem a la seva història cal recordar que a les torres de les muralles hi penjaren el colors de Venècia, de Gènova, dels Cavallers de l'Ordre de Sant Joan i a partir del segle XVI la dels turcs, posteriorment formaria part de l'Imperi de Mussolini i no seria fins després de la IIª Guerra Mundial que s'incorporaria a la Grècia actual.

La petjada principal és però la de l’ordre dels cavallers de Sant Joan, que en nom de Déu fundaren a Jerusalem, un imperi original, una mena de Iª Internacional Aristocràtica que si ja tenia el favor del Vaticà i de les monarquies feudals europees encara es veuria reforçada amb la desfeta i incorporació de les propietats i diners de la competència: l’ordre del Temple.

Foragitats de Bizanci i de Jerusalem s’establiren a Rodes on, mig monjos mig cavallers, servien  a la fe cristiana i ajudaven als pobres, mentre mostraven un gran amor a la  riquesa fent de pirates, guerrers, banquers, comerciants d’esclaus i purgant les seves desviacions terrenals enviant nombrosos presents al Papa, a l’Emperador  i als principals reis Europeus.

Val a dir que si aquests cavallers oblidaren sovint les seves promeses de caire religiós mantingueren sempre l’estructura i formació militar, la qual cosa els  permetria resistir contra l’amenaça turca fins ben entrat el s. XVI.

El  carrer dels Cavallers marca bona part de la fisonomia de Rodes i passejant-hi s’arriba al Palau del Gran Mestre però abans es passa per l’antic hospital, actual museu  arqueològic, i per les diverses cases lingüístiques que eren més aviat palaus. Els membres de l’ordre, tot i que s’entenien majoritàriament en llatí, s’organitzaven  en grups nacionals que anomenaven llengües. Entre les 7 llengües oficials que  es repartien el pastís econòmic, cada una amb la seva casa, hi havia el català que es parlava a la casa del Regne d’Aragó, el castellà no entrà oficialment a l’ordre fins l’any 1461 quan es creà la casa del regne de Castella.

Rodes, malgrat les muralles és més oberta que tancada i a la part més vella tot invita a passejar i recórrer els carrers. Val la pena  entrar a les esglésies ortodoxes, centrar la vista a la flama de les desenes de  petites espelmes grogues i després mirar les seves icones, enormement treballades.

Rodes és una ciutat amb una història colossal, pagana durant l’antiguitat i ocupada  per onades de turistes gairebé tot l’any, restaurada acuradament pels  arquitectes i enginyers del feixisme, amb tota seguretat, la única cosa decent que feu fer el dictador Musolini, és una illa que, en el fons, pertany a  aquells pirates sense pàtria que aixecaren els murs i cavaren els fossars per defensar-la.

L’illa de Rodes és en definitiva com una barca de pedra, insensible a les mossegades del temps.