Del penya-segat estant

De moment he tingut l’ocasió d’escoltar l’Octeto Ibèrico de Violonchelos 3 vegades, al Wigmore Hall de Londres (novembre 2006), al Teatre Principal de Valls (març 2007) i  fa unes setmanes (febrer 2010) a l’Auditorio Nacional de Madrid, sempre dirigit per Elías Arizcuren i amb la mezzosoprano Elena Gragera. Aquesta darrera vegada amb un programa força diferent al que havia escoltat anteriorment.

Normalment la música no es pot expressar només amb paraules, però  després del concert del dia 13 de febrer, potser cal tenir en compte alguna nova  perspectiva.

Un concert acostuma a ser una seqüència de sons emesos per un instrument natural  com és la veu o un d’artificial, en el cas actual, el violoncel o bé una combinació d’ambdós, sigui com sigui, aquesta vegada al marge de les composicions d’Arvo Pärt, Marlos Nobre, Silvestre Revueltas o Astor Piazzola, entre altres, i  dels texts de Lorca o de Borges hi havia una peça d’Ana Lara amb text de la poeta mexicana Maria Baranda titulat Dylan y la ballenas  - homenatge al també poeta escocès Dylan Thomas, qui compartí, per cert, l’any 1953 el premi Etna -Taormina  de poesia amb el qui sis anys després seria Nobel de literatura, el sicilià,  Salvatore Quasimodo – aquí és on cal acostumar-se a anar als concerts pensant en una altra perspectiva. La vinculació entre la música i la paraula és encara més evident, al cap i a la fi els sons foren primer i les paraules vingueren després.

A la segona part del concert interpretaren Dylan y las ballenas on es palesa un evident apropament a l’art dramàtic. Si  assistim a diverses representacions d’una obra de teatre, assistim a diverses  percepcions i diverses interpretacions segons, l’actor, el director i moltes altres variables malgrat que l’obra roman inalterable. En el cas del teatre hi estem tan acostumats i ho tenim tant assumit que ni ens ho plantegem.

Així doncs aquesta vegada l’Octeto Ibèrico ens va fer arribar un conjunt de sensacions on les notes del violoncel i el text dramàtic arribà a les nostres orelles a través, no tant d’una declamació, com de l’expressió d’un text que és el que feu Elena Gragera. Al cap i a la fi,  l’art aquesta vegada amb la dualitat de música i text recitat arribà a l’orella dels espectadors i a l’ànim de qui l’escoltà filtrat per la sensibilitat de l’intèrpret. 

El fenomen de la interpretació és tant inherent a la música com a la literatura  dramàtica, per que l’obra és una realitat virtual i necessita constantment ser recreada. L’art, especialment el temporal, té quelcom immaterial, hi ha una rasa entre l’obra representada i l’obra escrita. La paraula i encara més un poema porta implícit una musicalitat, les notes musicals no porten necessàriament implícit un text.

Aquesta dicotomia és complexa, la partitura per la música no és suficient ni insuficient, doncs la partitura no és la còpia de la música, la partitura és una altra realitat que garanteix la conservació de l’obra musical permetent que la seva recreació sigui una constant, de la mateixa manera que un text escrit no sempre es llegeix ni s’entén igual.

En definitiva, després d’haver assistit, escoltat i sentit com sonaven els  violoncels de l’Octeto Ibèrico i la veu d’Elena Gragera dirigits per Elías Arizcuren la conclusió és força clara, en aquest concert hi havia un conjunt d’intèrprets que constantment casaven la música i la veu i no pas un conjunt  d’executants que cada vegada més, mal programats, ens veiem obligats a sentir, que no pas a escoltar.