Del penya-segat estant

A Sicília hi varen néixer o hi varen deixar la seva petjada a l’antiguitat, escriptors i filòsofs tant brillants com Arquimedes, Píndar, Esquil, Plató o Tucídides.  Durant el renaixement ho feu el pintor Antonello da Mesina i més endavant hi  neixen figures com Vicenzo Bellini autor d’operes com Norma o I Puritani, i més  recentment dos dels tres premis Nobel italians, Luigi Pirandello sense el qual no hauríem pogut gaudir de meravelles teatrals com Sis personatges a la recerca d’autor, És així si us ho sembla o l’Imbècil, entre altres, traduïts al català pel reusenc Bonaventura Vallespinosa o el molt menys conegut poeta Salvatore Quasimodo.

De totes maneres les imatges i els referents sicilians acostumen a venir a partir de  l’organització secreta coneguda com La Cosa Nostra, una terrible realitat que durant tants anys  negaren els seus socis del parlament, el govern, la judicatura i l’església italiana que es convertiria en una barreja de gran holding i trust internacional perfectament reflectit en  films com Il Padrino. Desgraciadament però, avui en dia si analitzem qualsevol altra país, arribem a la mateixa conclusió:  urbi et orbis, corruptio habemus.

Però l’imaginari sicilià també ens prové d’una de les millors novel·les del segle XX  Il Gatopardo de Lampedusa, portada al cinema per Luchino Visconti. Una novel·la calidoscòpica que ens parla de la protomafia rural, ens crida l’atenció sobre el fraudulent perill que imposen els nacionalismes rampants i amorrallats que ignoren tot el perifèric i ens  parla també d’una percepció del poder amb les diverses formes que adopta per  romandre-hi el màxim de temps possible que lliga perfectament amb l’obra d’un  altra italià, aquesta vegada continental com fou Maquiavel.

Palermo és una ciutat d’origen fenici, del segle III abans del pescador, situada avui entre  una badia celestial i un tràfic demoníac on la constant rivalitat entre la manya dels conductors i l’habilitat dels vianants semblen donar-hi vida.

A Parlemo hi ha barris nets i barris bruts, és a dir, com a la resta de ciutats de la Mediterrània, és una  ciutat on hi ha un museu arqueològic més propi de Grècia que no pas d’Itàlia, al costat de monuments d’extraordinària bellesa com la Capella Palatina, al palau  dels Normands, síntesi de l’art àrab-bizantí-normand o la façana de la catedral, fruitd’una excepcional barreja d’estils, que s’inicia com a tants altres llocs sent  una basílica paleocristiana, per esdevenir mesquita abans que els normands hi  deixessin la seva petjada, per després afegir-hi el porxo d’estil clarament gòtic català, record dels anys d’expansió catalana per la mediterrània, fins arribar, com no, a la poc atractiva cúpula barroca del temps de la contrareforma.

Resulta força interessant la plaça Vigliena coneguda per tot hom com de I Quattro  Canti on a cada xamfrà una façana barroca presenta un primer nivell amb una font, un segon amb les estàtues de Carles V i els Felips II, III i IV i un  tercer nivell, per sobre d’ells, amb les 4 santes protectores de la ciutat  Àgeda, Cristina, Ninfa i Oliva. No gaire lluny hi ha l’antiga i suggerent  plaça Pretoria on hi coincideixen la façana de l’església de santa Caterina, la  sobrietat de l’ajuntament i la majestuosa font que li dona un aspecte teatral.

Sembla  estrany que una ciutat tant sorollosa tingui espais de silenci i no tant sols  al redós de les esglésies d’arquitectura normanda o barroca sinó certes raconades urbanes que permeten escoltar la remor del mar mentre recordes el sorollós i divertit mercat de La Vuccira.

Potser si que és cert que viatjar a Sicília és fer un viatge força complert per la història i la memòria d’Europa, restes, gregues, romanes, bizantines, normandes, gòtiques, renaixentistes, però sobre tot, quan s’abandona Sicília per Palermo, veus el contrast entre l’illa amb restes majoritàriament gregues i medievals, mentre que la imatge de la ciutat que roman a la memòria és clarament barroca.