Del penya-segat estant

Molts son els temes i els llocs que ens fascinen a qui ens agrada viatjar i probablement pel misteri, per la grandiositat, per les imatges cinematogràfiques, per les fotografies i els reportatges, l’Egipte dels faraons és un d’aquells llocs on més aviat o més tard s’acaba fent un salt en el temps per veure, entre altres coses, com s’inclina el sol davant la planura de Gizeh, la darrera de les meravelles de l’antiguitat.

Intentar definir la ciutat de El Caire és pretendre definir la complexitat que representen 7000 anys d’història. És casar la civilització faraònica amb una capital contemporània, és definir un garbuix on al llarg dels darrers dos mil anys  coptes, jueus, musulmans, otomans, francesos, anglesos i egipcis moderns han  creat una ciutat complexa de molts milions d’habitants.

A les afores de El Caire es produeix la inevitable visita a les piràmides, unes piràmides admirades per Herodot, Alexandre el Gran, Napoleó i l’espia-viatger Domènec Badia, més conegut com Ali Bey.

Resulta curiós i sorprenent de camí cap a Gizeh observar com les tres grans piràmides han estat gairebé engolides per la capital. La piràmide de Keops, la del seu germà Kefren i la del fill d’aquest, Mikerinos, són probablement, encara avui, bona part de l’ànima d’Egipte, un Egipte que contrasta entre dunes i edificacions contemporànies, uns espais que han configurat els paisatges dels llibres d’escriptors com Pierre Loti, escenaris de novel·la d’Àgatha Christie o films com Terra de Faraons, de Howard Hawks.

Si es disposa de prou temps, val la pena evitar les excursions amb camell, allunyar-se de la carretera asfaltada i buscar la perspectiva de les 3 grans piràmides que situen Keops, Kefren i Mikerinos com unes peces de trencaclosques que, segons a quin costat et situes, tenen de fons el desert o la ciutat de El Caire. Sigui com sigui, aquest conjunt, tingui o no la pedra calcària amb la que es cobrien les piràmides, segueixen impressionant.

L'Imperi Antic, com gairebé tots els temps, fou un període d’austeritat i ascetisme per alguns mentre unes selectes minories es dedicaven de ple als plaers i altres excessos. Una llegenda recollida el s.V A.C. per Herodot al segon llibre de les seves Històries, es refereix als excessos d’aquest imperi. Segons sembla, un oracle va predir al  faraó Mikerinos, net de Keops i constructor de la tercera piràmide, que només li quedaven sis anys de vida. Segons Herodot, a partir d’aquell dia el faraó feu construir un gran nombre de llànties arreu, i en enfosquir es posava sota d’elles per continuar amb tot tipus de diversions, sense parar ni un sol moment. El propòsit era convertir la nit en dia fins allargar de 6 a 12 anys la vida que li quedava i d’aquesta manera condemnar a l’oracle per mentider.

Malgrat tot aquest hedonisme la vida per la majoria d’egipcis era dura i avorrida. La societat s'havia construït sota una única preocupació: la immortalitat dels faraons. Aparentment costa entendre què portava als ciutadans d’aquell regne a adorar tan fidelment al seu sobirà considerat de natura divina. Probablement, la raó era que a través del rei s’expressava la natura divina de tota la societat i per aquest motiu els egipcis es creien verdaderament la importància de construir una piràmide. Al cap i a la fi és exactament el mateix que succeïa durant l’edat medieval quan en un petit poble d'Europa es construïa una catedral, es servia o s'emprava l’estímul de la fe.

A la planura hi ha el camí que et porta a l’enigmàtica Esfinx de Gizeh, guardiana i protectora de les piràmides. Una figura enterrada i desenterrada de les arenes del desert diverses vegades al llarg de la seva existència. Una figura desproporcionada, esculpidaa la roca, amb cap de faraó i cos de lleó que perdé el nas a l’edat medieval i  té la barba, ben guardada, al British  Museum.

Aquesta esfinx egípcia ha estat model per civilitzacions posteriors, com la grega que afegint-li unes ales i uns pits es dedicà a plantejar enigmes als viatgers i devorar als qui no els resolien. Així doncs passà de guardiana a saltejadora i de protectora a enemiga recurrent. 

Després d'haver reviscut, encara que només fos per unes hores, algunes realitats de fa 5000 anys, després de viatjar per aquest mon antic, tornar a la carretera i entrar novament a El Caire fou com fer novament un salt de gegant en el temps  sense tornar completament a l’actualitat.