Cassola del tros
19 Abril, 2006 00:05
Publicat per aladern,
el rebost
Som a finals dels anys cinquanta, a les darreries d’estiu o potser a principis de la tardor. És el temps de “plegar”, de recollir les avellanes. La collita de tot un any de treball, el fruit de la suor d’uns homes i dones miseriosos que mai no han aspirat a gaire cosa més que a treballar i menjar cada dia. Van néixer treballant, i moriran de la mateixa manera. No hi ha lleis que els redimeixin, manca una justícia que faci presagiar un destí millor. No hi ha jornades laborals, no existeixen drets individuals o col·lectius, ni sindicats que emparin ningú. Només hi ha amos i treballadors, els de dalt i els de baix, serfs i detentors de tinences. La feina comença quan surt el sol i acaba quan aquell se’n va a la posta. L’endemà, santornem-hi.
Cada dia vénen al tros –als meus ulls, un extens mar verd que no té fi- plegadores i plegadors del poble més proper. Jo encara desconec que, molts anys més tard, uns altres assalariats vindran d’allèn el mar i tindran la pell més fosca i seran igual de mísers. Reconec el Quimet, el Ton i el Santiago, aquest últim és el que mena el carro i el matxo –als meus ulls, quin ofici més excitant aquest!-. El Quimet és el més vell de tots, un homenet de pell arrugada com un pergamí i que treballa com el primer. Quan el sol és a dalt de tot, a les dotze del migdia en punt (a partir d’ara les dotze seran la una i més tard les dues. Quan hom pregunta l’hora, sempre escolto la mateixa cantarella: “Hora nova o hora vella?”), tothom deixa la feina i es prepara pel dinar. La canalla sempre pel mig, tafanejant, molestant, inoportuna innocència aliena a la lluita dels adults per la subsistència. No sé què dinen els demés, tampoc no sé ni em preocupa què hi haurà per a mi. Estic tothora encuriosit per seguir el ritual diari del Quimet, un cerimonial precís que deu haver repetit durant segles: tres rocs fan un trespeus, quatre branquillons encesos un caliu d’amor, una cassola de fang negra com l’ànima, un atuell que serveix per a tot. Del sarró treu qualsevol bocí de vianda seca, en el cas d’avui uns trossos de bacallà remullat. La resta d’ingredients són del que troba més a mà, del rebost del camp, només calen quatre passes per collir la verdura fresca del bancal. L’oli és de la collita, les patates del munt de sota el nesprer, ben tapades amb palla, que han de durar fins a l’any vinent. Prepara el sofregit, amb tot el que ha arreplegat, posant-hi l’art d’un oficiant. Hi tira el bacallà, l’arròs i l’aigua que té a punt. Per últim, un grapat d’espinacs que d’antuvi tenia bullits. Aquesta flaire de cassola i foc i llum divina, i mil sensacions que m’embriaguen els tendrals sentits, crec que no l’oblidaré mentre visqui. En el futur serà un tresor.
Arròs amb bacallà (de la intuïció i la memòria)
Ingredients:
arròs
bacallà remullat
(segons com estigui de dessalat, no cal posar més sal)
ceba trinxada
patata a daus
tomàquet triturat
pèsols
espinacs bullits
brou de verdures
lleuger (ceba, api, pastanaga, fulla llorer, grans de pebre, clau etc.)
all
oli
julivert
brins de safrà
Dedicat a aquella gent esforçada del camp que tota la vida van lluitar, no tant per a ells, sinó perquè els seus fills tinguessin una vida millor que la seva. ¿Farem menys nosaltres, ara que el futur col·lectiu es troba en una cruïlla cabdal?