Memory

One had a lovely face,
And two or three had charm,
But charm and face were in vain
Because the mountain grass
Cannot but keep the form
Where the mountain hare has lain.

Record

Una tenia la cara bonica,
I dues, tres, el gest que encisa,
Però cara i encís van ser debades
Perquè sols l’herba
De la muntanya en pot guardar la forma
D’on s’ha ajaçat la llebre de muntanya.

Yeats volia viure en una casa amb remor d’aigües i un hort amb fruita perquè els xiquets de les cledes la robessin. A l’illa d’Irlanda, vora el llac de Coole. I es va casar amb Georgie. L’any 1917. Ezra Pound en va ser testimoni. I en fer-se més i més vell el cor se li tornà més apassionat encara i la decrepitud, més desvergonyida. Com a Anacreont, com a Txen Tao, no li fa vergonya posar-se una flor als cabells blancs i posar-se a ballar amb la jovenalla. “L’avergonyida és la flor coronant el cap del vell” canten, riuen. A principis d’octubre de 1936, dos anys abans de morir, Yeats adreça “The Spur” a Dorothy Wellesley, poeta.

The Spur

You think it horrible that lust ang rage
Should dance attendance upon my old age;
They were not such a plague when I was young;
What else have I to spur me into song?

L’esperó

Abomines que ràbia i lascívia
Encara per a mi, que sóc vell, dansen;
No feien fàstic quan jo era jove;
¿Què més me’n queda ara per fer versos?

W. B. Yeats, L’Espasa i la Torre, Edicions 62, 2005
(Traducció: Patrícia Manresa Ní Ríoardáin i Albert Roig Antó)