Cassola del tros
19 Abril, 2006 00:05
Publicat per aladern,
el rebost
Som a finals dels anys cinquanta, a les darreries d’estiu o potser a principis de la tardor. És el temps de “plegar”, de recollir les avellanes. La collita de tot un any de treball, el fruit de la suor d’uns homes i dones miseriosos que mai no han aspirat a gaire cosa més que a treballar i menjar cada dia. Van néixer treballant, i moriran de la mateixa manera. No hi ha lleis que els redimeixin, manca una justícia que faci presagiar un destí millor. No hi ha jornades laborals, no existeixen drets individuals o col·lectius, ni sindicats que emparin ningú. Només hi ha amos i treballadors, els de dalt i els de baix, serfs i detentors de tinences. La feina comença quan surt el sol i acaba quan aquell se’n va a la posta. L’endemà, santornem-hi.
Cada dia vénen al tros –als meus ulls, un extens mar verd que no té fi- plegadores i plegadors del poble més proper. Jo encara desconec que, molts anys més tard, uns altres assalariats vindran d’allèn el mar i tindran la pell més fosca i seran igual de mísers. Reconec el Quimet, el Ton i el Santiago, aquest últim és el que mena el carro i el matxo –als meus ulls, quin ofici més excitant aquest!-. El Quimet és el més vell de tots, un homenet de pell arrugada com un pergamí i que treballa com el primer. Quan el sol és a dalt de tot, a les dotze del migdia en punt (a partir d’ara les dotze seran la una i més tard les dues. Quan hom pregunta l’hora, sempre escolto la mateixa cantarella: “Hora nova o hora vella?”), tothom deixa la feina i es prepara pel dinar. La canalla sempre pel mig, tafanejant, molestant, inoportuna innocència aliena a la lluita dels adults per la subsistència. No sé què dinen els demés, tampoc no sé ni em preocupa què hi haurà per a mi. Estic tothora encuriosit per seguir el ritual diari del Quimet, un cerimonial precís que deu haver repetit durant segles: tres rocs fan un trespeus, quatre branquillons encesos un caliu d’amor, una cassola de fang negra com l’ànima, un atuell que serveix per a tot. Del sarró treu qualsevol bocí de vianda seca, en el cas d’avui uns trossos de bacallà remullat. La resta d’ingredients són del que troba més a mà, del rebost del camp, només calen quatre passes per collir la verdura fresca del bancal. L’oli és de la collita, les patates del munt de sota el nesprer, ben tapades amb palla, que han de durar fins a l’any vinent. Prepara el sofregit, amb tot el que ha arreplegat, posant-hi l’art d’un oficiant. Hi tira el bacallà, l’arròs i l’aigua que té a punt. Per últim, un grapat d’espinacs que d’antuvi tenia bullits. Aquesta flaire de cassola i foc i llum divina, i mil sensacions que m’embriaguen els tendrals sentits, crec que no l’oblidaré mentre visqui. En el futur serà un tresor.
Arròs amb bacallà (de la intuïció i la memòria)
Ingredients:
arròs
bacallà remullat
(segons com estigui de dessalat, no cal posar més sal)
ceba trinxada
patata a daus
tomàquet triturat
pèsols
espinacs bullits
brou de verdures
lleuger (ceba, api, pastanaga, fulla llorer, grans de pebre, clau etc.)
all
oli
julivert
brins de safrà
Dedicat a aquella gent esforçada del camp que tota la vida van lluitar, no tant per a ells, sinó perquè els seus fills tinguessin una vida millor que la seva. ¿Farem menys nosaltres, ara que el futur col·lectiu es troba en una cruïlla cabdal?
Comentaris
Si fa no fa, les teves paraules són les meves. Recordo (al menys m'ho sembla)gent semblant, i els colors i les olors...
(sense arròs i més aigualit)
Publicat per pere 19 Abr 2006, 01:34
De fet, pere, ens pot trair la memòria. Però que era un arròs amb bacallà, segur. I les imatges de fa mig segle les tinc gravades igual que una fotografia.
Publicat per Ramon 19 Abr 2006, 10:24
Jo també he ajudat a recollir avellanes, encara que fa molt temps ja... el meu avi m´explicava els esmorzars de pagès i em sembla preciós aquest petit homenatge que els has fet ;-)
Publicat per Nica 19 Abr 2006, 15:59
gràcies, Nica. De fet, em sembla que als Guiamets pocs avellaners deuen quejar ja. Ens queda la història viscuda a les mans i als ulls, per no oblidar.
Publicat per Ramon 19 Abr 2006, 17:51
Quina generació la vostra, la dels teus pares, la dels meus. Una generació marcada per la guerra que va haver de subsistir entre la penúria i la fam a canvi de la seva salut i el seu temps. Ho van donar tot per nosaltres i ara som uns fills desagraïts que ens queiexem per tot. Hem perdut els valors d'aquell temps i els bons àpats també es perdran amb les nostres mares i àvies. La generació que ho hem tingut tot i que ho farem malbé si no hi posem aviat un bon remei.
Publicat per Violant 19 Abr 2006, 21:59
Sí, Violant, una generació només i, si mirem enrere, sembla que hagin passat segles, de tant que ha canviat la vida. Però no crec que s'hagi perdut tot, som els seus hereus, malgrat tot.
(Apa, posat el devantal i ensinistra't al fogons! alguna recepta deus tenir dels avis)
;)
Publicat per Ramon 19 Abr 2006, 23:50
M'han vingut a la memòria algunes històries que m'explicava l'avi i que tenia mig arraconades. M'ha agradat molt el que he llegit, quasi diria que n'he sentit els gustos i les olors...
Un bon àpat per agafar energies, per continuar la lluita...
(per cert, lo del Liceu res...i tot per la butxaca...)
A reveure!
Publicat per Marina 20 Abr 2006, 22:50
Com que res, Marina. Que no hi vas anar? que no et va agradar? Potser que estaven les entrades pels núvols, per variar? Ais, l'òpera... Me l'estic baixant per internet, em sortirà més barat encara que no sigui el mateix.
:)
Publicat per Ramon 20 Abr 2006, 22:56
Només començar a llegir he recordat la meva infantesa. El padrí, que em portava al camp, a la muntanya,i m'explicava com es collien les ametles en aquest cas, m'explicava tantes històries "d'aquell temps" que s'han quedat en mi en una espècie de nostàlgia del temps no viscut. Nostàlgia de l'esperit d'aquells que, malgrat les dificultats, no es rendeixen i saben encarar la vida i gaudir els bons moments com un arròs amb bacallà. Hauríem de pensar-hi més en aquestes coses, de ben segur aprofitariem més el que tenim i deixam que s'escoli...
Publicat per Dunna 21 Abr 2006, 14:30
Quines paraules més encertades, Dunna.
Gràcies per passar per aquí.
:)
Publicat per Ramon 21 Abr 2006, 14:37
La recepta és molt semblant a la que feia la meva àvia... amb alguna petita variant. M'ha agradat tot el post, no solament la recepta.I com que m'agrada tot el que llegeixo aquí, aniré tornant, si em deixes.
Quant a això del preu de les entrades del Liceu... Us heu preguntat a quin preu està una entrada per veure un partit de futbol a Can Barça? hi ha qui faria hores de cua o donaria qualsevol cosa per una entrada al Camp Nou. Jo ho he fet per entrar al Palau de la música o per anar al Liceu. M'agradaria saber quant cobren els músics, els pobres músics allà a sota, que la gent aplaudeix només "perquè toca"... i no saben que sense ells, els "divos" no serien ningú... però ara estic barrejant conceptes i ja ho sé... perdoneu...
Petonets des del mar.
Publicat per Arare_ 22 Abr 2006, 12:35
Arare, no cal que demanis permís, faltaria més! aquesta és casa teva quan tu vulguis. De veritat.
En quant a això del preu de les entrades, et diré que m'agafes absolutament en fora de joc. Al Liceu no hi he estat mai, i per ara no està dins les meves possibilitats anar-hi, per motius que no tenen res a veure amb els crematístics. Et diré que el mes passat vaig assistir al concert del novaiorquès Benny Green (35€) a la meva ciutat, el meu primer concert en deu anys. Al camp del Barça encara fa més anys que no hi vaig. En fi, cadascú amb les seves històries...
Que vagin bé les roses!
Publicat per Ramon 22 Abr 2006, 15:56