Per regla general, no sóc gaire amant d’explicar “batalletes” del passat. Està bé no oblidar, ben cert, com encara millor és tenir fe en el futur. Però fa temps que he après que l’únic que compta és el present, l’ara i aquí, que diria un mestre filosofant. També sé que en aquest petit món dels blocs, de vegades ens mou més la curiositat que no pas la literatura, ja m’enteneu. Sense que serveixi de precedent, poso a continuació un text que va sortir publicat en el programa de mà del XXXVIII Aplec Baix Camp, una col·laboració que em van demanar els bons amics de la Colla. Els que no conegueu el context dels esdeveniments, potser l’escrit no us dirà gaire cosa. En fi, no sé si algú tindrà la santa paciència de llegir fins al final...

L’Aplec, al setembre i a Misericòrdia

Celebrar trenta-vuit aplecs consecutius, i tots amb una gran excel·lència, té molt de mèrit. Una fita remarcable, la de l’Aplec Baix Camp, assolida per molts pocs aplecs en tot l’àmbit dels Països Catalans. Representa l’esforç i la dedicació de molta gent amb les quals estarem sempre en deute. Sens dubte, és el fruit inqüestionable del treball dels que, en un moment o altre de la seva vida, han format part de la Colla Sardanista Rosa de Reus i s’han lliurat de manera entusiasta i generosa a fer que l’Aplec arribi fins allà on ara és.
Pocs components queden a la Colla en actiu dels que varen iniciar l’Aplec en la ja llunyana dècada dels anys seixanta. Gràcies a ells, i també a moltes cares noves que s’han incorporat al llarg dels anys, aportant el seu treball i la seva il·lusió -i malgrat algunes absències doloroses que tots duem en la calidesa del cor-, l’Aplec ha continuat fent camí amb pas decidit i perseverant, any rere any.
Però no és pas de la llarga trajectòria de l’Aplec de què volia parlar. Això ja ha quedat reflectit en alguns dels trenta-set programes de mà anteriors, i en el llibre des de fa 25 anys, editat per la Rosa de Reus el 1986.
Avui parlaré, més que dels inicis de l’Aplec, de com i el perquè aquest va néixer, quins foren els antecedents que el motivaren, les inquietuds i els projectes d’aquella jovenalla que va iniciar allò que, llavors, per a ells, tan sols era una quimera. I puc fer-ho perquè jo mateix vaig formar part d’aquell grup de nois i noies plens d’il·lusió que crèiem en el que fèiem, malgrat que, llavors, no pogués arribar ni a imaginar-me -ni jo, ni cap dels qui allí érem- que les baules de successius aplecs formarien una llarga i prolífica cadena que arribaria fins avui.
Com molts altres joves, la sardana i jo ens vam enamorar per sempre més a partir del festeig iniciat durant les celebracions de la proclamació de Reus com a Ciutat Pubilla de la Sardana, el 1964. Gairebé al mateix temps va coincidir que, juntament amb alguns amics i futurs sardanistes (el Lluís Maria, l’Isidre, el Mingo, el Jacint i algun altre més), en sortir d’escola anàvem al Centre Catòlic -l’actual Bravíum- per tal de jugar al nostre joc preferit: els escacs (llavors no és que no hi haguessin jocs d’ordinador, és que no s’havien inventat ni els PC!). En aquell centre assajava la colla sardanista Canigó que, com totes les colles, maldava per incorporar nous components que agafessin el relleu dels més veterans, alguns potser amb ganes evidents de deixar-ho (començar a festejar era un bon motiu per plegar, si la parella escollida no compartia les inquietuds sardanistes). D’una manera o altra ens van engrescar i començàrem a puntejar els curts i els llargs amb creixent delit. Tot i les noves incorporacions, o per culpa de les desercions, continuàvem essent quatre gats.
A partir de Reus Ciutat Pubilla, potser uns mesos més tard, va venir a trobar-nos l’amic Anton (feia poc que ell s’havia incorporat a la Rosa de Reus, que ja era als locals del cinema “Avenida” sota l’aixopluc de l’Agrupació Excursionista Catalunya) per proposar-nos que, ja que ells estaven en la mateixa situació precària que nosaltres, ajuntéssim les dues colles per tal de formar-ne una de més sòlida i, d’aquesta manera, poder participar als concursos amb una mica de cara i ulls. El resultat va ser que es va dissoldre la Canigó i vam marxar gairebé tots a la Rosa de Reus; d’altres van deixar-ho. Allà, a més de l’Anton, vam trobar-hi el Joan Baptista, la Maria Dolors, la Pita i la Ventureta... bàsicament tot balladores. I com que els nouvinguts érem tots nois, doncs... perfecte. Al mateix temps coincidí amb l’entrada a la Colla de la Pilar i el Pere, dos germans d’una família de sardanistes. Altres incorporacions significatives (cal tenir en compte que molts components dels qui han passat per la Colla han format parella) van ser les del Pep, la Mari, la Isabel o el Vicenç, per anomenar-ne alguns. Però això ja va ser una mica més endavant i fóra molt extens esmentar-los a tots i a totes, com també sé que és molt injust no fer-ho.
Acabades les celebracions del pubillatge de l’any 1964 -i un cop ens havien posat la mel als llavis- tots els sardanistes reusencs aterràrem a la crua realitat: Reus era un erm quant a poder gaudir de ballades de sardanes al carrer i amb cobla; tan sols n’hi havia per la Festa Major, el Dia de la Sardana i poca cosa més.
A la renovada Rosa de Reus no ens hi conformàvem, ni de bon tros, amb aquesta situació precària i, com que quan es tenen entre catorze i setze anys, a més de ser bastant inconscient, s’és força inconformista, ens vam dir que si ningú no era capaç d’organitzar ballades a la plaça, ja ho faríem nosaltres. Per passar dels dits als fets calien diners i nosaltres més aviat la ballàvem magre; però com que qui té gana totes se les empesca -i nosaltres en teníem moltes, de ganes de ballar- vam posar-hi tota la imaginació i l’entusiasme que calia, a més de ser bastant poc escrupulosos amb la legalitat mercantil vigent -l’altra, la governativa, era implacable sota el règim franquista-. D’aquesta manera, les nostres aspiracions arribaren aviat a bon port i el dia 10 de juliol de 1966 se celebrava, a la plaça del “Màrtirs”, la primera audició de sardanes organitzada i patrocinada per la Colla Sardanista Rosa de Reus. Molts avui potser preguntareu “i quantes en fèieu, d’audicions de sardanes?” Doncs, mireu... totes les que podíem i més. Més ben dit, totes les que ens permetien els calerons que podíem arreplegar de totes les maneres possibles: amics simpatitzants amb una quota fixa de quinze pessetes mensuals, postulació a la plaça amb la inefable barretina en mà, loteria de Nadal, rifes de tota mena, etc. L’objectiu era arreplegar, com més aviat millor, les mil cinc-centes pessetes (una fortuna, per a nosaltres) que ens cobrava la nostrada Cobla Reus (i encara gràcies que el seu bonhomiós director, el Jaume Alemany, ens donava totes les facilitats del món per pagar a terminis les primeres actuacions). Era, aquella, una cobla entranyable i més aviat vetusta, no per la data de fundació de la cobla, que també, sinó per l’edat dels seus esforçats components que, això sí, suplien les seves mancances amb una fe i aplicació encomiades.
Ara ja podíem gaudir de sardanes a la plaça. A l’hivern les fèiem a la del Mercadal, majorment; i a l’estiu, als “Màrtirs” (la plaça de la Llibertat), que era la terrassa a la fresca per excel·lència dels reusencs i reusenques del moment, a falta de parcs més endreçats, fretura endèmica a la nostra ciutat.
Un cop iniciades les audicions, no va faltar pas gaire temps per embolicar-nos en el projecte d’un aplec. Arribats aquí, però, cal fer un incís del tot imprescindible.
El Lluís M. va deixar escrit al llibre des de fa 25 anys aquesta frase: “A algú se li va acudir (no vull dir a qui, tot i que ho recordo molt bé) que Reus necessitava un aplec de sardanes com Déu mana...” Doncs bé, jo crec que s’ha de fer justícia i que cal dir-ho ben clar per tal que quedi consignat. L’Aplec Baix Camp no va néixer per generació espontània, va tenir un pare amb nom i cognoms: l’Anton Vallverdú i Blavi. Va ser ell, amb la seva tenacitat i obstinació, segurament fruits del seu notori inconformisme i la seva tossuderia (per l’amic Anton, aquestes qualitats més que defectes han estat sempre virtuts) el qui va anar laminant, a poc a poc, els dubtes i els recels de la resta de la Colla que, la veritat sigui dita, de bon principi no ho vèiem gens clar.
En aquella època, un bon grapat de components de la Colla celebràvem unes trobades espontànies, tan sol per raons de veïnatge i sense cap sectarisme, a “l’oficina” de la plaça Catalunya, dia sí i dia també. Recordo que, durant força temps, aquelles tertúlies inacabables eren fetes al ras, a sol i serena. El fet de traslladar el “despatx” al bar Argentí va venir més tard, quan ja anàvem una mica més grassos de butxaca. Va ser allí, a l’esmolat banc de pedra i entre moltes xerrameques insubstancials, on l’Anton ens va ensibornar a tots plegats.
Una altra cosa que he llegit al llibre de la Colla fa referència a la numeració dels aplecs en els programes de mà i en els cartells anunciadors. En la primera edició, no n’hi constava cap i no recordo que fos per cap motiu especial, ni per cap antecedent d’altres aplecs a Reus, com es diu allí. A la majoria, el passat sardanista reusenc no ens importava ni poc ni gaire. La raó potser és més senzilla: en aquell moment, ningú es va aturar a pensar que allò que intentàvem fer tingués una continuïtat i que calia numerar-los.
Un cop decidit que faríem l’Aplec, tothom, nois i noies, ens vam lliurar a la feina amb una decisió irreductible. I de feina en vam tenir molta i molt diversa, ja que organitzar un aplec per primera vegada no era el mateix que fer una audició de sardanes a la plaça. Només dir, per exemple, que llavors calia tramitar una tirallonga de permisos: “Gobernación”, “Información y Turismo”, permís municipal i de la guàrdia urbana, Patronat del Santuari... Totes les gestions representaven moltes passes i moltes pèrdues de temps que ens exasperaven. Però ens en vam sortir.
No faré la ressenya completa de totes les tasques, les anades i vingudes, entrebancs i problemes que vam tenir; tot això està ja bastant ben explicat en el llibre editat per la Colla l’any 1986. Només vull posar de relleu una qüestió que tinc fresca a la memòria, potser per la meva directa implicació, i que, al cap i a la fi, va tenir una importància cabdal en la ubicació de l’Aplec, en l’espai físic i en el temps.
Tot va venir per la qüestió dels diners. Encara que les aspiracions del primer Aplec eren força modestes (volíem contractar dues cobles -les dues locals- i cadascuna ens cobrava cinc mil pessetes), calia fer un considerable esforç per cobrir les dotze mil pessetes del pressupost. El recurs més factible -i es podria dir que gairebé l’únic- era acudir a l’Ajuntament i demanar una subvenció, tot i que ja ens temíem que la torna seria que l’Aplec quedaria lligat a la Festa Major de Reus, segurament la segona, la de Misericòrdia, ja que per Sant Pere se celebrava el Concurs de Colles Sardanistes organitzat per el Patronat per al Foment de la Sardana.
Posar l’Aplec a les acaballes de setembre no ens feia gens ni mica de gràcia, la veritat; però ja se sap... qui paga mana. Teníem molt present que quan s’acaba l’estiu és el temps d’arreplegar les avellanes, feina sagrada a tots els pobles del Camp. I la nostra intenció era comptar amb els amics sardanistes que ja començàvem a tenir a diversos pobles, fruit d’un altre afany de la Colla a partir d’aquells anys: ensenyar a ballar sardanes arreu. Teníem clar, des del primer dia, que l’Aplec Baix Camp havia de guardar una clara inclinació comarcal, d’aquí el seu nom que explicita la seva vocació inicial.
Sigui com sigui -i durant un parell de mesos- cada dia quan plegàvem de treballar, a la una del migdia, l’Anton i jo fèiem cap a l’Ajuntament per tal de fer guàrdia i mirar d’enxampar l’inaccessible senyor Josep Rodríguez (més conegut com “Don Pepe”), que era el titular “Concejal de Fiestas”, com s’anomenava aleshores el que ara en diem Regidoria de Cultura. Si aquella distingida autoritat s’entossudia a no rebre’ns, es veu que era perquè encara no coneixia la nostra porfídia. Tenia l’edil un funcionari ben ensinistrat per a tal menester i quan ens veia arribar, ens despatxava amb: “Don Pepe no ha arribat”, o “Don Pepe ha sortit”, o sinó “Don Pepe està reunit”, etc. Li deien de renom “el pirata blanco”, segurament per la seva testa coronada d’ostentós pèl blanc.
S’ha de dir que guanyàrem el pols per la nostra constància. “Don Pepe” ens va rebre, potser perquè deixéssim d’importunar, ves a saber, i ens va prometre una subvenció per al nostre Aplec de set mil pessetes. Això sí, l’Aplec es faria dins la Festa Major petita, al setembre, a la plaça del Santuari de Misericòrdia i previ acord amb el Patronat de l’ídem. Tampoc no podria ser el mateix dia vint-i-cinc, ja que els actes religiosos que s’hi celebraven tenien absoluta prioritat (faltaria més!). Això de la data ens va decebre bastant perquè sabíem que aquest entrebanc volia dir menys afluència de conciutadans. De totes maneres, amb el suport econòmic, teníem el nostre Aplec una mica més a tocar de la mà i tota la resta va venir de cara.
El que he explicat és una petita part de la gènesi de l’Aplec. De com i el perquè se celebra al Santuari de la Verge de Misericòrdia el diumenge anterior al 25 de setembre. Segur que d’altres podrien explicar moltes més coses. Jo ho he fet d’acord amb la meva vivència personal. Una experiència inoblidable, la dels primers aplecs, que amb una petja indeleble va marcar la meva joventut i també la de la meva parella de tota la vida -llavors només jovenívola parella dansaire-, la Isabel. La meva estimada.

Ramon (membre de la colla iniciadora de l’Aplec Baix Camp)