Per primer cop a Barcelona, després de vuitanta-sis anys de la seva estrena, el Liceu ofereix l’òpera La ciutat morta (Die tote Stadt) d’Erich Wolfgang Korngold, l’obra més coneguda d’aquest compositor d’origen txec que va haver d’emigrar als Estats Units per fugir de la persecució del nazisme. He llegit que va compondre la partitura inspirant-se en la novel·la simbolista “Bruges-la-morte” del belga Georges Rodenbach, que descriu la tragèdia –fins arribar al deliri- d’un home que viu aferrat al record de la seva esposa, morta prematurament. Aquesta conducta patògena del “procés de dol” és descrita per la psicoanalítica com la negació de la pèrdua, essent només una de les seves múltiples manifestacions. El procés de dol, avui dia té una conducta i una teràpia prou estudiada, però jo em pregunto: què passa quan aquest procés de dol no es pot finalitzar de cap de les maneres? Quan les condicions objectives fan irrealitzable la seva conclusió? Una qüestió difícil, que forma part de la vida d’algunes persones. En tot cas, avui que és un divendres senyalat per doble motiu, i encara que només ho sigui pels qui feu mini-vacances, m’ha semblat oportú parlar-ne. Doncs això, els que tingueu possibilitats i ganes, aneu al Liceu. Els que no, podeu escoltar l’ària Glück Das Mir Verblied, interpretada per la soprano Renée Fleming.

Un expressionista a Hollywood

Erich Wolfgang Korngold. Per als amants de la música de cinema, sobretot els més exquisits, el nom d’aquest compositor d’origen txec està estretament lligat a pel·lícules com ‘Captain Blood’ o ‘Robin de los bosques’ –ambdues dirigides per un altre geni exiliat a Hollywood, l’hongarès Michael Curtiz–, a emocionants aventures i a memorables peripècies històriques –’La vida privada d’Elizabeth i Essex’–. Les partitures que Korngold va compondre per al cinema són vigoroses, riques en tonalitats i inflexions dramàtiques, qualitats ben meritòries si tenim en compte que el 1935, any en què va signar la seva primera banda sonora (‘A Midsummer Night’s Dream’, dirigida per Max Reinhardt i William Dieterle), el cinema sonor era encara jove i inexpert. N’hi ha prou de fer una ullada a la trajectòria de Korngold anterior a la seva etapa americana per comprendre l’abast del seu talent. Fill d’un important crític musical, Erich Wolfgang Korngold (Brno, Moldàvia, 1897-Los Angeles, EUA, 1957) va ser un nen prodigi que va compondre la seva primera obra als sis anys, va estrenar un concert al Teatre Imperial de Viena als onze i va meravellar amb la seva habilitat al piano Gustav Mahler i Richard Strauss –que va convertir-se en el seu preceptor–. Korngold va cultivar la música de cambra, la simfònica, els ‘lieder’, el ballet i l’òpera, va compondre cantates i concerts per a piano, i gairebé totes aquestes composicions les va escriure i estrenar abans que el nazisme l’obligués a fugir d’Europa per instal·lar-se a l’assolellada Califòrnia. Al seu darrere hi va deixar una producció brillant, de la qual destaca l’òpera que va suposar l’èxit més important de la seva carrera: ‘Die tote Stadt’ (‘La ciutat morta’). Seguint els paràmetres estètics de l’expressionisme –corrent artístic basat en l’expressió dels sentiments de l’autor, en les seves intimitats psicològiques, i que rebutja la representació fidel i objectiva de la realitat–, La ciutat morta s’inspira en una novel·la simbolista (‘Bruges-la-morte’, del belga Georges Rodenbach) qualificada pel seu mateix autor com un estudi passional, i que descriu la tragèdia d’un home que viu aferrat al record de la seva esposa, morta prematurament. La seva obsessió es converteix en deliri quan coneix una ballarina que s’assembla extraordinàriament a la difunta. A partir d’aquest fet, l’home patirà greus al·lucinacions, agreujades per l’actitud moralista i hostil de la gent de la ciutat on viu, Bruges. L’aflicció que enterboleix l’enteniment del vidu es tradueix en la partitura en unes àries immenses, en una música poderosa. ‘La ciutat morta’ es va estrenar simultàniament a Hamburg i Colònia el 1920. Aquest mes, Barcelona recupera aquesta joia de l’òpera expressionista en una coproducció del Gran Teatre del Liceu amb la Wiener Staatsoper, la Nederlandse Opera i el Festival de Salzburg –fundat, per cert, per Richard Strauss i Max Reinhardt, respectivament el mestre d’Erich Wolfgang Korngold i l’home que va endur-se’l a Hollywood–. Una iniciativa, la del Liceu català, que restitueix a Korngold el lloc que es mereix: el d’un dels grans talents musicals del segle XX.