Uel·lè

26 Abril, 2006 11:56
Publicat per aladern, general

Fa temps, vaig llegir una novel·la –i no puc recordar quina era, la dec haver esborrat del disc dur- en què el pare de la protagonista es dedicava sistemàticament dia rere dia a estripar fotografies. Totes les fotografies familiars, com en una mena de ritual abans d’acomiadar-se de tothom, d’alguna manera volent deconstruir el seu passat. No recordo res més del llibre, només m’ha quedat aquesta imatge simbòlica i tràgica, impressionant per ella mateixa i per haver quedat impressionada amb tinta indeleble en algun meu racó.
Vés a saber per quin motiu –aquestes coses sempre hi ha algú que diu que les sap- de ben petits ja comencem a atresorar foteses, enfarfecs sense cap mena d’utilitat i que només serveixen per atraure la pols. I com més grans, l’addicció al col·leccionisme totèmic, més s’agreuja. Vés a saber per què, mai no ens atrevim a desfer-nos-en, com si teméssim perdre un amulet que ens protegeix... De què? de qui? Potser de nosaltres mateixos. No cal que posi exemples, només cal que mirem pels racons i pels calaixos i ens interroguem sincerament si allò que tenim a les mans serveix per a alguna cosa, quina és la seva utilitat real.
Sovint m’aprenc a fer el ritual a la inversa. Faig neteja mirant no fer distincions. Bé, algunes en dec fer, però sempre procurant que siguin les mínimes. Foc a la memòria! Esborrem el disc dur, incendiem les vanitats! Cal fer de la vida un espai una mica més suportable, cal alleugerir pes a les neurones, li cal una pluja mundificant a la carn macada per tant pes.

Entre les coses que fins ara s’han salvat de la voraginosa destrucció del record estantís, n’hi ha dues de ben curioses. Són dos petits llibrets de cançons que ja presenten un groc descolorit. “Cançons a flor de llavis”, Col·lecció Esplai. Sense editorial, sense autor, només un dipòsit legal i una data: 1964. Els títols dels apartats del cançoner ja ho diuen tot: "Els cants de la joventut", "L’aire lliure, la muntanya, l’acampada", "Cànons", "Cançons d’humor i de tabola", "Les velles melodies de la terra"... Ai! quanta membrança. Si no fos que és un paper imprès –i els llibres són sagrats més que no pas cap altra cosa- ja li hagués arribat el seu torn purificador. L’altre és “Uel·lè, cançons d’ara” de la mateixa col·lecció, més complert, d’un aspecte més modern, però, també editat el mateix any 1964. S’hi pot trobar “Vespre, foc i comiat”, “Natura”, “La Cançó espiritual” i “Cançons d’avui”. Les “Cançons d’avui” inclou la festivalera “Se’n va anar”, “Al vent” i “Ahir” (Diguem no) del Raimon, “El vent” de Brassens, i un llarg etcètera. Torno a tancar la capsa de les sabates, no fos cas que m’agafés un rampell que més tard me n’hagi de penedir.

Totes les noies i els nois

Totes les noies i els nois que conec
per parelles fan sempre el camí.
Totes les noies i els nois que conec
saben bé què és sentir-se feliç.
Tot mirant-se els ulls,
i donant-se la mà,
se’n van lluny, passejant,
sense por del demà.
Però jo, vaig tot sol,
pels carrers i això em dol,
però jo, vaig tot sol,
perquè ningú no em vol.
Els dies i les nits
són iguals tots per mi;
sempre trist i avorrit,
ningú no m’estima, ningú no m’ho diu!

Françoise Hardy, Les chansons d’amour,Uel·lè (cançons d’ara)


7 Comentaris | 0 RetroenllaçOs