“Una lluna prima i blanca bressolava el camí de Perpinyà en aquella nit d’esperança. I, més enllà, quan el sol s’aixequés per aquell horitzó de terres planes i boiroses, potser algú trobaria el somni que havia estat esperant tota la vida.”

- ¿Per què em titules Els intolerants si el meu nom és L’esclau del Mercadal? ¿Que no saps que la veritable ànima de la meva història és l’amistat, i que la intransigència, el fanatisme, el sectarisme i tota la resta de llasts només són el decorat on m’ha tocat viure?

- Sí, tot el que em dius ja ho sé. I també sé que a les teves pàgines ens dones una lliçó de com poden sobreviure els sentiments més nobles de la persona enmig d’un camp erm de comprensió, on, a més, cal tenir present que tothom és esclau dels prejudicis i els lligams que els envolten, en siguin poc o molt conscients.

- Així, doncs, què t’ha fet fixar en la part més sòrdida d’odi i violència que envolta la trama? No oblidis que aquesta història se situa a la Girona del 1.300, quan regnava Pere III el Cerimoniós i la possessió d’esclaus era un fet habitual en les classes benestants dels pobles de tota la Mediterrània. A més, què podia esperar-se d’una època on dominava arreu el fanatisme religiós?

- No, no és l’odi ni la violència, ni la intolerància de fa més de set segles, el que em fa parlar avui de tu. I tingues en compte que la intolerància de fa set-cents anys és idèntica a la d’avui dia, és la mateixa que ha perdurat al llarg de tant temps i ha anat envaint-nos, en successives onades de rancúnia, per enverinar els llaços entre germans, amics i veïns. Sempre per fer que el desconegut l’haguem de percebre com una amenaça i acabem odiant-lo. Els motius meus són uns altres.

- Voldria que m’ho expliquessis una mica millor. Les cireres de l’odi sempre quedaran per sota de l’amistat infrangible entre el jove Hug, en Jucef i en Suliman. Al cap i a la fi, és l’únic que compta.

- Per sort, tan llavors com ara així és. Si no, estaríem perduts, ens mossegaríem com llops famolencs i fóra la fi de l’esperança que encara ens queda, que algun dia puguem arribar a ser veritables éssers humans.

- El que em mou a parlar de tu són les paraules que em va dir l’altra dia la Dolors, la teva autora, i que em van deixar apesarat. “Tinc por”, va ser la seva confessió. I estic segur que la seva por no és una por física, una amenaça imminent, quelcom real. No, aquesta no és la pitjor por. La més terrible i abismal és d’una altra mena, més subtil, més inaprehensible i difícil de veure, però no per això menys present i esgarrifosa. La por que se t’aferra a l’ànima i la vol ofegar. Ha de ser molt dur, molt colpidor, mirar als ulls d’un adolescent i veure-hi la mateixa intolerància, el mateix odi al desconegut que ens ha marcat durant generacions i generacions. Sobretot, si el que tu pretenies era parlar-li d’una intolerància que ja havia arrelat entre nosaltres set segles enrere. No vaig saber què dir-li, la veritat.

- Sí, t’entenc molt bé, no debades he nascut de la seva mà i el seu pensament. Si pots, digues-li que per força ha d’arribar un dia en que aquestes actituds siguin només un malson del passat. Un dia en que no importarà el color de la pell, la llengua que parles, on has nascut, ni quina és la teva religió o les teves creences. Això és somiar despert? Qui sap! Però aquesta utopia és la que avui ens fa continuar endavant a les persones que creiem en un demà diferent. La mateixa esperança, i la mateixa lluita pel futur, que tenien l’any 1300 a la ciutat de Girona en Hug, en Jucef i en Suliman.