Diàleg de paper (Els dimarts amb Morrie)
02 Gener, 2006 13:06
Publicat per aladern,
diàlegs de paper
-
Aquesta és la darrera
lliçó magistral, la lliçó de la vida, que li va donar el vell professor al Mitch Albom, el meu escriptor. Va ser un regal
preciós, l’últim regal. Ja saps que en Mitch no n’havia escrit mai, d’aquesta
mena de llibres; es guanya la vida fent de columnista esportiu al Detroit
Free Press. Però, és clar, ell com tothom també es feia preguntes
transcendents sobre la finalitat de la vida, i, fins que no va retrobar al seu
antic professor a les portes de la mor, no va poder descobrir-les. Per què m’has
tornat a agafar, avui?
-
És que ahir a la nit parlava amb una
amiga de com ens surten els nostres millors sentiments al costat d’una bona
companyia, i vaig voler contestar-li amb una de les moltes frases que tinc
subratllades a les teves pàgines. Sí, ja sé, que això no fa per mi, us tinc
massa respecte per maltractar-vos encara que sigui només amb un llapis, però
des del moment en que et vaig trobar vaig saber que tu series especial, que mai
no tindries la pàtina de la pols de l’oblit.
-
Ja sé que quan em van editar per
primer cop, l’octubre del 1998, tu també passaves per moments delicats, i que
parlar del dolor i la mor com ho faig jo podria semblar massa dur, però aquí
també vas sentir allò que interiorment sabies: que en els moments més difícils
no tot s’ha acabat, de res no serveix desesperar-se. Que fins que no deixes de
respirar pots trobar plaers a aquest regal que és la vida, per petits que
aquests siguin. Que viure positivament és la millor manera de viure, encara que
de vegades t’envaeixi el pànic.
-
Tens tota la raó, recordo molt bé quan
el Morrie li diu al Mitch que ell es conforma amb les petites coses: “Quan
aprens a morir aprens a viure. Cada dia miro per la finestra i veig caure les
fulles dels arbres, m’agrada veure volar els ocells” Que aquestes paraules
les digui un home que pateix l’ELA
i que sap que té els dies comptats diu molt al seu favor. És com si et digués
que perseguim l’impossible i ens deixem perdre les coses quotidianes, que són
les que de veritat ens donen la felicitat.
-
I dels meus aspectes més formals, no
vols dir res? Vull dir tot això que fan aquests senyors(es) que es diuen
crítics. Que si l’estil de l’autor, que si està estructurat de tal o qual
manera, que si no entra en els cànons de la bona literatura... Ja saps, tot
això que diuen els professionals.
-
Ah! amic meu, això no compta, i menys en
tu. Aquestes discussions no valen per a res.
Comentaris
potser m'hauria de fer amb aquests dimarts i les seves paraules, potser hauria d'obrir més l'objectiu de les mirades, o potser m'hauria de deixar endur pel que passa en el meu voltant més pròxim.. potser hauria de començar a seguir allò que sigui realment especial..
gràcies per la il·luminació :)
Publicat per aina 02 Gen 2006, 13:50
Aina, tu ja saps amb qui parlava ahir a la nit ;)
I mira... quan tenia el llibre damunt la taula vaig quedar-me amb les ganes de dir alguna cosa més. I no només n’ha sortit un post, sinó una nova categoria!
I deixa'm dir-te que jo no hi crec, en aquesta “il·luminació”. Però sí molt en el que dius tu "d'obrir l'objectiu de les mirades". Fes-ho. T'anirà bé. :)
Publicat per Ramon 02 Gen 2006, 14:03
la il·luminació anava més pel fet de parlar amb tu que no pas per una altra cosa ;) però tinc present això d'obrir l'objectiu i estoy en ello
abraçades
Publicat per aina 03 Gen 2006, 11:48
Vaig comprar-me el llibre pel darrer Sant Jordi a Dublín, el vaig llegir de seguida. Em va encantar, de cap a peus.
Publicat per JosepArnau 06 Gen 2006, 19:52
A mi, a banda de que em va encantar, em va "tocar" coses molt properes...
Publicat per Ramon 06 Gen 2006, 20:28