El bloc d'en Climent

Sembla talment que el mestre Solà no hagi volgut veure i viure un nou atac a la llengua catalana com el que el TSJC va fer aihir contra la nostra dignitat. El mestre, un altre savi que se'ns en va abans d'hora, ens deixa orfes dels nostres referents més preuats. Un home que amb el cap clar va treballar incansablement, com abans ho havien fet en Fabra i en Coromines, per oferir-nos una llengua actual, moderna i viva. Vaja, tot allò que molesta a Espanya. Avui Espanya respira una mica més tranquil·la. (Segueix)

El president de la federació asturiana de futbol ha fet unes declaracions que il·lustren molt bé el que molts espanyols creuen i no gosen dir. Per aquest senyor, nosaltres, els catalans, som, amb els portuguesos, quasi estrangers. Anem avançant. Ara ja ens consideren estrangers a l'alçada dels d'un estat com Portugal. L'Espanya castellana encara no ha paït la independència de Portugal des del segle XVII. En aquella època els catalans vam tenir la desgràcia que davant els dos fronts que els castellans tenien oberts, van escollir perdre Portugal i lluitar per conservar Catalunya. Als portuguesos encara els consideren quasi estrangers, com si encara tinguessin algun dret sobre ells. A nosaltres ens consideren també quasi estrangers. La llàstima és que no siguin del tot coherents i tot reconeixent la nostra estrangeria ens treguin les manilles que ens han posat i ens alliberin d'una vegada. (Segueix)

D'aquí poc més d'un mes i mig els ciutadans del nostre país estem cridats a les urnes per a elegir els diputats que en la pròxima legislatura ens han de representar al Parlament de Catalunya. Del resultat de les eleccions en sortirà també el nou govern nacional. La primera gran batalla serà saber si el guanyador serà l'abstenció o no. No descobreixo res si afirmo que a molts ciutadans ens costa cada vegada més l'exercici del nostre dret a votar. Fins ara, no he fallat en cap de les ocasions que el nostre sistema democràtic ens ha brindat per a poder-ho fer. Ara, però, les coses se'm posen bastant difícils. Si l'abstenció encara tingués el sentit polític original d'abans, potser ho tindria bastant clar. Però no m'agrada que m'ubiquin entre els que passen de tot o els que afirmen una vegada i una altra que passen de la política, de la cosa pública.  (Segueix)

Habrá un día en que todos al levantar la vista, veremos una tierra que ponga libertad. También será posible que esa hermosa mañana ni tú, ni yo, ni el otro la lleguemos a ver; pero habrá que forzarla para que pueda ser. (J. A. Labordeta, 1935-2010) (Segueix)

Que ningú s'espanti. No parlo de l'arc romà, sinó de la distribuïdora de llibres en català. De fet, la majoria de lectors no devien ni conèixer l'existència d'aquesta distribïdora. És normal, els lectors no tenim perquè conèixer el funcionament del món editorial, del procés que segueix una obra des que ha estat adquirida per un editor fins que arriba a les nostres mans a través de la llibreria. No tenim perquè conèxer tot aquest procés, però els lectors ens podem veure afectats directament quan una baula d'aquesta cadena s'esquerda. I la distribució és una d'aquestes baules. Més d'un centenar d'editorials catalanes es veuran afectades pel tancament de la històrica distribuïdora. Alguna, potser, fins i tot, no ho superarà. Cal no oblidar que algunes editorials, bastantes, tenien posades en l'Arc de Berà totes les fases del procés de distribució, això és la comercialització, la logística i la facturació. (Segueix)

Avui, sortint de la feina, he tingut la mala idea d'anar a la llibreria. Avui era un mal dia. Demà comença el curs escolar, mai no he entès perquè no comença el dilluns i sempre ho fa a mitja setmana o a finals de setmana, i la llibreria semblava el mercat de Calaf. Tot això m'ha fet caure unamica més en el pessimisme que fa dies que em regira respecte al nivell cultural del nostre país. Les llibreries s'omplen quan s'obliga a la gent a anar-hi. El començament de curs obliga les famílies a visitar les llibreries per a fer les compres obligades de llibres de text, material escolar i papereria. La resta de l'any no hi ha pas cues per a comprar llibres. Això s'ha esdevingut després d'un estiu en què el país mostra encara més clarament la pobresa cultural que ens aclapara. La gent que llegeix no és gaire al nostre país, i a la nostra comarca sembla que encara estem pitjor que el conjunt del país. (Segueix)

Aquesta setmana hem sabut que el ministre Corbacho retorna a Catalunya per formar part de les llistes del PSC en les pròximes eleccions al Parlament de Catalunya. És un símptome més que el socialisme espanyol ha decidit enterrar d'una vegada per totes el PSC. Si en els darrers moments de la dictadura i els primers anys de la transició el socialisme espanyol va acceptar fusionar-se amb el socialisme català, ara fa marxa enrere i ha decidit menjars-se i fer desaparèixer el socialisme nacional català. És un procés que va començar ja fa alguns anys i que culmina ara amb aquest nou moviment. Els corrents catalanistes del PSC han vist com any rere any perdien influència dins el partit i cada vegada s'han vist més arraconats per deixar pas a un sol socialisme, el més espanyolista, el que posa davant de tot els interessos espanyols per damunt dels catalans. És un procés de fagocitat. (Segueix)

Els independentistes catalans estem vorejant el ridícul. Aviat sortirem al llibre Guinnes de l'estupidesa. Un país on creixen com bolets els ciutadans que desitgem la independència de la nostra nació, batrem el rècord d'organitzacions, capelles i capelletes que diuen defensar aquest objectiu. Al pas que anem, tindrem una organització per ciutadà. Resultat, una persona un vot, una organització un vot, amb la qual cosa mai el Parlament de Catalunya haurà tingut tan poca representació independentista a l'hemicicle. Deixem de fer el ridícul, si us plau. No hi ha ningú en aquest país que vulgui la independència i tingui seny? (Segueix)

De savis és rectificar. Com que jo intento aproximar-me a la saviesa, i per molt que no ho aconsegueixi, no defalleixo en aquesta recerca. Fa mesos, quan es va aprovar la tramitació de la ILP per prohibir les curses de toros a la nostra nació, vaig pronosticar que els nostres parlamentaris es cagarien a les calces a l'hora de ser conseqüents amb el seu pensament. No ha estat així i per tant me'n felicito i admeto que em vaig equivocar. Estic content i satisfet d'haver errat en el meu pronòstic. (Segueix)

Dimecres, Parc de la Ciutadella. El Palau del Parlament de Catalunya obre les portes de bat a bat. "Curro" entra pausadament, els Mossos de la porta presenten armes. Amb cautela puja les escales nobles del Palau. Ell està acostumat a córrer per camps messetaris amb llibertat. El terra del parlament no és gaire adecuat per les seves peülles, però avança amb determinació. "Pepo", un germà seu, li va explicar que un dia el van carregar en un camió i el van deixar junt amb altres companys en una sala fosca, diferent de tot el que havia conegut fins llavors. Havia fet el viatge amb altres companys que ja no van tornar. Ell sí que va tornar, ferit, extenuat. Enmig d'un cercle d'arena l'havien torturat clavant-li tota mena de punxons que l'havien fet sagnar molt. La seva bravura, però, sembla que va decidir als centenars de persones que cridaven embogits que podia tornar al seu país d'origen. Ho va fer sol, els seus altres cinc companys no van tornar amb ell. Pepo no sabia que havien mort lluitant en una lluita desigual, després de patir molt. (Segueix)