D'aquí poc més d'un mes i mig els ciutadans del nostre país estem cridats a les urnes per a elegir els diputats que en la pròxima legislatura ens han de representar al Parlament de Catalunya. Del resultat de les eleccions en sortirà també el nou govern nacional. La primera gran batalla serà saber si el guanyador serà l'abstenció o no. No descobreixo res si afirmo que a molts ciutadans ens costa cada vegada més l'exercici del nostre dret a votar. Fins ara, no he fallat en cap de les ocasions que el nostre sistema democràtic ens ha brindat per a poder-ho fer. Ara, però, les coses se'm posen bastant difícils. Si l'abstenció encara tingués el sentit polític original d'abans, potser ho tindria bastant clar. Però no m'agrada que m'ubiquin entre els que passen de tot o els que afirmen una vegada i una altra que passen de la política, de la cosa pública.

A hores d'ara, tinc clares algunes coses. La primera de totes és que no tinc cap dubte de a qui no votaré. No votaré ni a Ciutadans, ni al PP, ni al PSC, ni a IxC, ni a CiU. Als tres primers perquè no sabria com enquadrar-me entre les seves propostes i les seves ideologies. A Iniciativa perquè, tot i que respecto alguns dels seus representants, no combrego amb alguns dels seus plantejaments. A CiU perquè ja ens han governat durant 23 anys i sé l'horitzó que ens espera amb ells. Vull parar-me una mica en aquests darrers. Parlen del dret a decidir, un eufemisme de no sé encara què. Dret a decidir de les dones sobre el seu propi cos? Dret a decidir amb limitacions sobre l'horitzó nacional? Dret a decidir individual, col·lectiu? Això del dret a decidir casa tan bé amb CiU perquè segueix la tradició tan seva de la inconcreció, de l'ambigüitat. Ni sociològicament, ni ideològica, em trobo en l'òrbita de CiU. Em fa gràcia la poca originalitat de la majoria de partits. Ara sembla que tots es volen assemblar a l'Obama. Que si l'escenificació de les banderes darrere Artur Mas, l'estil, etc. Quan hom parla més del perquè de tot això, que del que es proposa políticament, em sembla que anem malament. Potser s'assemblaran a l'Obama en el desencís que molts dels seus votants tenen avui dia.

També tinc clar que no votaré ni a Carretero, ni a Laporta. No me'n refio ni de l'un, ni de l'altre. A part d'un ego molt pujat, no sé a què es dedicaran el seus diputats, en cas d'obtenir-ne, durant els propers quatre anys. A donar suport a algú que proposi un referèndum o una proclamació d'independència sembla força improbable amb les majories que sembla que es conformaran a finals de novembre. La trajectòria de les seves respectives formacions al llarg dels darrers mesos no em donen cap confiança. Jo sempre he defensat que la independència del nostre país només podrà arribar per la pressió ciutadana, civil i social.

Les alternatives, doncs, se'm van escurçant en extrem. ERC és el partit on he militat els darrers vint-i-un anys. És el partit en el que, amb alts i baixos, m'he trobat còmode i que casava més amb el meu pensament polític. D'uns anys ençà, però, la meva incomoditat ha anat in crescendo. No és el moment d'analitzar els perquès, simplement ho constato. Però he de ser honest amb qui em llegeixi. A començaments d'estiu vaig prendre una decisió dolorosa, molt dolorosa per mi. Ja no formo part del partit republicà. Malgrat això, segueixo creient que ERC és l'eina més vàlida que tenim i que hauria d'aglutinar aquelles persones que volen la màxima aspiració nacional, econòmica i social per al nostre país. Ho crec així i així ho manifesto. Però les contradiccions que la seva acció ha provocat en el meu interior no he estat capaç de superar-les i per això vaig prendre aquesta decisió. Hi deixo molts amics, que mantinc. La Secció Local seguirà rebent el meu suport, però ja no he pogut més. No me n'he anat enlloc, ni hi aniré. Però no sé si en les pròximes eleccions nacionals els podré donar el meu suport. 

Tinc un paper ben difícil d'aquí al 28 de novembre. Les meves opcions polítiques queden ben reduïdes. L'únic que puc assegurar és que el meu vot o el meu no vot serà ben meditat. Tinc més clar el que no faré que no pas el què faré. Em caldrà un esforç personal per prendre una decisió. Em sembla que no seré l'únic.