Tunísia, Egipte, el Iemen, ... Aquests dies aquests països són a les portades de tots els diaris, als sumaris de totes les notícies de la ràdio i la televisió. Molts ciutadans d'aquests països s'han mobilitzat per enderrocar els règims polítics que els han estat governant durant dècades. Règims tirànics, dictadures, algunes d'elles disfressades de democràcies orgàniques, com aquella que aquí vam viure durant anys de fèrria dicatadura. On van tots aquests països? Fem una lectura correcta de tot el que està passant en el món islàmic durant aquests dies? Som davant una espontània demanda de llibertat? Quin ha estat el detonant? Com s'ha escampat com una taca d'oli la revolta tunisiana? Aquestes són algunes de les qüestions que ens haurien d'assaltar davant dels fets que s'estan produint. Perquè seguim veient en les imtages que ens envien els mitjans de comunicació una absència total de la dona en tot aquest moviment?

És evident que tot règim dictatorial ha de ser enderrocat. La majoria d'aquests països viuen sota l'opressió política i militar. Però encertem quan pensem que el que mou aquestes revoltes és la recerca de llibertat? O seguim analitzant la realitat d'aquests països sota una mirada massa occidentalitzada, o sota una mirada d'antic colonitzador? Perquè el fenomen no ha arribat a Algèria o el Marroc?

Avui hem pogut saber la crida llençada des de l'Iran per a establir règims islàmics en tots aquests països. Els Germans musulmans d'Egipte volen establir la democràcia a Egipte? O tan sols volen un canvi de protagonistes? La proclama que uneix els manifestants és que Mubàrak se'n vagi, però per deixar pas a què? Des d'Estats Units i la UE volen una transició política tranquil·la, però una transició cap a on? En aquests moments penso que hi ha molta incertesa i por al món occidental. Alguns pot ser que pensin que estem davant una revolta democràtica de la ciutadania, però ho estem? I si és així, acceptarem el seu resultat, el que en resulti? Em ve al cap el cas d'Algèria l'any 1991 quan en les eleccions legislatives del país, el Front Islàmic de Salvació es va imposar democràticament. Les eleccions van ser anulades pel govern amb la benedicció d'occident. La guerra civil va esclatar amb força. Acceptarem el que els ciutadans d'aquests països decideixin o només si el que decideixin ens convé a nosaltres?

Em ve al cap, també, el cas d'Afganistan. Va costar una guerra sagnant que encara dura. Es va dir que la condició de la dona milloraria i la democràcia s'nstauraria al país. Però avui encara la dona és maltractada, obligada a tapar-se pel carrer, amb dificultats per a accedir a la cultura, per a anar a l'escola. Tot amb el beneplàcit occidental.

Són molts els interrogants que planegen sobre el que s'està coent al nord d'Africa i a la península aràbiga. Ens agradarà el que en sorgirà? Ho respectarem? Segurament ho analitzarem, com sempre, en funció de les nostres conveniències, del nostre benefici. Com ho hem fet al llarg de tota la història. Si aquests règims s'han sostingut no ha estat sense el vist-i-plau d'occident. A costa de les llibertats i els drets dels seus ciutadans i ciutadanes. El que en sorgeixi s'assemblarà més a Turquia o s'assemblarà més a l'Iran, l'Afganistan, l'Irak, el Pakistan? Caldrà esperar per veure-ho, però com sempre, ho avaluarem en funció que el seu destí sigui el que  més ens convingui a nosaltres. Segurament, passant per alt la defensa de la democràcia, dels drets humans, dels drets socials, dels drets de les dones. És evident que el destí d'aquests països l'han d'escriure ells mateixos, sense tuteles que ja coneixem a qui serveixen. Seran, però, els seus ciutadans més lliures? Inshalà.