Sembla talment que el mestre Solà no hagi volgut veure i viure un nou atac a la llengua catalana com el que el TSJC va fer aihir contra la nostra dignitat. El mestre, un altre savi que se'ns en va abans d'hora, ens deixa orfes dels nostres referents més preuats. Un home que amb el cap clar va treballar incansablement, com abans ho havien fet en Fabra i en Coromines, per oferir-nos una llengua actual, moderna i viva. Vaja, tot allò que molesta a Espanya. Avui Espanya respira una mica més tranquil·la.
Ahir el TSJC ens deia que un país pot tenir una llengua pròpia, però no la pot fer preferent. Sobretot si el país no es diu Espanya, Gran Bretanya o França. Ja no us dic res si el país es diu Catalunya. Tothom pot fer de la seva llengua el pal de paller de la comunicació dels seus ciutadans menys els catalans. De fet, el TSJC no ha fet res més que seguir els dictats emesos per un altre cèlebre tribunal, ja ho sabeu, el constitucional. Ja va deixar ben sedimentat que els catalans no podem pretendre fer de la nostra llengua, la pròpia del país, el vehicle comunicacional dels seus ciutadans. Des del punt de vista legal i jurídic el TSJC no ha estat gens original. S'ha limitat a repetir com un lloro el que ja s'havia dit. I això només és el començament. Cadascú sap a qui serveix. De fet no sé perquè anomenem a aquest tribunal superior amb el complement "de Catalunya"; No ho és pas de Catalunya, si de cas, només el tenim ubicat a Catalunya.
El mestre Solà havia dit que els poders públics no s'havien de dedicar tant a voler protegir el català, sinó a augmentar l'autoestima dels ciutadans del nostre país. En general, penso que no hi ha ciutadans més burros que els catalans. Hauríem de constar en el llibre Guinnes com el súmmum de l'estupidesa. Som tant educats, tant educats, que la majoria fan com el president del Barça actual, que argumenta que parla en castellà en un acte del Barça per respecte i educació envers els altres. Cap ciutadà d'un país normal es qüestionaria com una falta de respecte el fet de parlar en la llengua del país a una altra persona. Cap ciutadà a excepció d'un català. Som uns acomplexats. Que si el cinema, que si les escoles, que si els traductors simultanis en els mitjans de comunicació, que si ... En tot ens sembla que ens passem quan ningú en cap altre part del món tindria aquesta sensació en utilitzar la seva llengua en el seu país. Això està reservat als catalans. No cal ni que ens lliguin fort, ja ens autoemmanillem nosaltres mateixos.
Algú encara somnia que les lleis de l'ordenament jurídic espanyol, on s'inclou l'estatutet, defensaran els nostres signes d'identitat? No tenim altra cosa que el que ens mereixem. Aviat tindrem un nou govern que s'autoqualificarà de nacionalista. Ai que se m'escapa el riure. Ja ens coneixem tots avui dia. Vint-i-tres anys donen per a això. Però sembla que no tenim més idees. Masoques fins al final. Potser ens convé tocar encara més fons. Potser llavors faríem com l'au fènix que renaixeria de les seves cendres o potser cremaríem d'una vegada al foc de l'infern, acabant d'una vegada aquesta lenta però inexorable agonia. Tenim el que ens mereixem. Potser hi guanyaríem recuperant aquella idea que al segle passat alguns tenien de buscar un territori desert on ubicar els jueus de tot el món perquè puguessin construir un país. Amb Espanya res a fer. Al segle XVII els espanyols ja van sacrificar Potugal per quedar-se amb Catalunya, i aquesta idea perviu en la seva mentalitat. Mai no ens respectaran. El respecte no es concedeix, sinó que és quanya amb dignitat i nosaltres no en tenim, ni sembla que en volguem tenir. Amb la pèrdua del mestre Solà hem perdut un referent més, un referent dels que no abunden. Ja en queden pocs, la fi s'acosta i Espanya cantarà aviat victòria. Però i si sorgís un Astèrix? No, només és un personatge de còmic, no és real. El nostre país ja no té capacitat de generar un líder que ens empenyi a la llibertat. Només uns pocs resistents que mica a mica van desapareixent fins a l'eclipsi total. Mestre Solà, gràcies per haver-ho intentat.
