El president de la federació asturiana de futbol ha fet unes declaracions que il·lustren molt bé el que molts espanyols creuen i no gosen dir. Per aquest senyor, nosaltres, els catalans, som, amb els portuguesos, quasi estrangers. Anem avançant. Ara ja ens consideren estrangers a l'alçada dels d'un estat com Portugal. L'Espanya castellana encara no ha paït la independència de Portugal des del segle XVII. En aquella època els catalans vam tenir la desgràcia que davant els dos fronts que els castellans tenien oberts, van escollir perdre Portugal i lluitar per conservar Catalunya. Als portuguesos encara els consideren quasi estrangers, com si encara tinguessin algun dret sobre ells. A nosaltres ens consideren també quasi estrangers. La llàstima és que no siguin del tot coherents i tot reconeixent la nostra estrangeria ens treguin les manilles que ens han posat i ens alliberin d'una vegada. 

El senyor Maximino Martínez no ha fet res més que sincerar-se davant de les càmeres i dir allò que altres no gosen. No ens accepten, ni ens acceptaran fins que ens tinguin del tot assimilats, fins que ens hagin anihilat com a poble, esborrat la nostra identitat. No renuncien, però, al seu botí, a la nostra riquesa que ens prenen dia a dia, any a any. Per això ens consideren quasi estrangers i no estrangers del tot. Els fem nosa nosaltres, però no els nostres calers. Com que a aquest senyor ningú no li demanarà cap mena de responsabilitat, imagino que a mi tampoc no me'n demanaran si dic que jo em considero estranger del tot. Membre d'un país ocupat. 

Som això, un país ocupat i mesell. Incapaç de reaccionar i alliberar-nos. Actuem com esclaus acceptant aquesta situació. Pidolem que ens donin el concert que mai ens donaran, demanem perdó per parlar una llengua que no és la seva, ens resignem i parem el cul gairebé amb gust. Ja no ens queda ni mica de dignitat. Ningú no està disposat a liderar aquest país cap al seu alliberament nacional de debò. Cadascú busca la seva parcel·la de poder i res més. Acceptem ser tractats com quasi estrangers i no sabem reclamar la nostra estrangeria total. Ni sabem, ni volem. Tenim el que ens mereixem i res més. No és culpa d'ells, només és responsabilitat nostra. Dia a dia perdo la fe en el meu país. Només tinc la incògnita de saber quan desapareixarem. L'últim mohicà és cada vegada més a prop. I quan arribi, l'aniquilarem nosaltres mateixos.