Habrá un día en que todos al levantar la vista, veremos una tierra que ponga libertad. También será posible que esa hermosa mañana ni tú, ni yo, ni el otro la lleguemos a ver; pero habrá que forzarla para que pueda ser. (J. A. Labordeta, 1935-2010)

No tenia una coneixença suficient d'en José Antonio Labordeta com per fer-ne una ressenya com segurament es mereix. Però sí que em veig en cor d'escriure quatre ratlles sobre les impressions que en Labordeta m'ha generat al llarg de la seva vida des que el vaig conèixer com a cantautor, com a viatger a la manera de l'Espinàs en el seu programa per la televisió espanyola i en la seva etapa com a polític aragonès. No he llegit res d'en Labordeta com per a poder-ne tenir una idea de la seva vàlua com a escriptor. He tingut ocasió de veure algun reportatge sobre ell i alguna entrevista feta amb profunditat, encara que no recordo on la vaig veure, potser en el programa "l'hora del lector" del canal 33, encara que no puc afirmar-ho perquè la memòria em pot fer una mala passada.

En Labordeta era una persona que sempre em va generar una certa admiració. La forma més idònia que se m'acut per a expressar aquesta admiració podria ser dient que el considerava una persona autèntica. Creïble. El veia sempre com una persona rude, directe, clara. Sense ombres. La seva música potser no era molt elaborada, no ho sé, però també irradiava aquesta autenticitat. La seva veu profunda i la seva guitarra ressonaven fortes davant l'audiència.

Un home multifacètic, que va tocar moltes tecles al llarg de la seva vida. Professor, cantautor, escriptor, polític. Defensor de la seva terra. He llegit algunes persones que han posat en dubte l'estimació d'en Labordeta pel nostre país. No tinc prou elements per a avaluar aquestes opinions, però no és la imatge que jo en tinc d'ell. L'havia sentit dir que el català era patrimoni també de l'Aragó i l'havia sentit parlar en castellà amb un interlocutor català sense cap problema. Els que l'han presentat com a no amic del nostre país argumenten el seu desacord respecte a algunes competències catalanes sobre l'aigua de l'Ebre. En aquest sentit jo hi veig més un defensor del seu territori que no pas un enemic del nostre. Sigui com sigui,  a mi en Labordeta m'ha merescut sempre un gran respecte. És possible que algú em pugui veure com un enemic d'Espanya quan simplement sóc un defensor del meu país. Com he dit a l'inici només puc parlar de les meves impressions respecte d'ell. Veig en Labordeta com una mostra més de la fi d'una generació, com he escrit més d'una vegada quan m'he referit al meu pare o a altres persones de la seva generació. En Labordeta era més jove, però em recordava els trets més característics d'quella generació.

El transcurs dels anys ens va prenent mica a mica els nostres referents més pròxims, la generació que els substitueix està mancada, des del meu punt de vista, d'alguna cosa que ells tenien. No sabria explicar-ho prou bé amb paraules, però ho percebo. Era un jove de setanta-cinc anys que ens ha deixat abans del que tocava. Ho lamento i, personalment, el recordaré amb simpatia i respecte. Aragó ha perdut un home valuós, nosaltres també.