El TIJ de la Haia acaba de sentenciar que la proclamació unilateral d'independència d'un territori no contravé el dret internacional. Per a mi que, ja em perdonareu la pedanteria, vaig treure matrícula d'honor en Dret Internacional Públic, no ha estat cap mena de sorpresa l'opinió del Tribunal Internacional. Les declaracions d'independènci dels estats al llarg de la història s'han fet per dues vies: De facto o de iure. Des d'Estats Units, passant per les repúbliques bàltiques, l'Índia, Kosovë, Txèquia o Eslovàquia, tots han passat per un d'aquests dos camins. Per tant, que la declaració d'independència d'un país no violava cap legislació internacional ja ho sabíem. Ara, gràcies a Rússia, Xina o Espanya, ha quedat palès per un organisme internacional de Justícia que això ha estat sempre així, des del punt de vista del dret internacional. (Segueix)
Tribunal Internacional de Justícia
Alguna cosa s'està movent a la societat catalana. No és un moviment que hagi començat ara, sinó que fa anys que va començar. Molts anys. Hauríem de remuntar-nos a la fi de la Guerra de Successió. La caiuguda de Barcelona i posteriorment de Cardona, va ser el final d'una guerra cruenta que els catalans vam perdre en ser abandonats pels nostres aliats. Austríacs i Anglesos, sobretot. Per contra, els castellans van mantenir el suport de la totpoderosa França. La pèrdua de la guerra va significar la fi d'una època de llibertat de set-cents anys d'història. Amb diferents episodis i etapes, però el Principat deixava de ser una nació lliure. Però, com l'Au Fènix, els catalans vam saber ressucitar de les nostres pròpies cendres. De la humiliació que ens van imposar els castellans vam saber extreure'n, de nou, les nostres ànsies de llibertat. (Segueix)
"En política internacional comparada els processos d’autodeterminació i de secessió són fenòmens aconstitucionals, que generalment conclouen amb processos constituents nous que no utilitzen els procediments establerts en les constitucions dels estats dissolts". (Segueix)
Molta gent es pregunta dos dies després de la impressionant manifestació del poble català a Barcelona, i ara què? El poble s'ha expressat i cal que els representants polítics d'aquest poble tradueixin en propostes, en un full de ruta, el futur immediat de la nostra nació. És evident que les persones que es van manifestar pel passeig de Gràcia i la Gran Via de les Corts Catalanes tenien diferents objectius i anhels per al nostre poble. Els uns voldrien arribar més lluny, altres potser no tant, però tothom expressava un sentiment. Espanya ens imposa un sostre al nostre desig que de cap manera no estem disposats a acceptar. Nosaltres som els únics que podem posar-nos límits als nostres objectius. Ningú més. (Segueix)
Cinc minuts abans d'agafar l'autobús cap a BCN escric aquestes ratlles. Com el 1640 els segadors cap al Cap i Casal. Per l'honor i la dignitat d'un poble que vol seguir sent. Com la marxa dels vigatans, envaïm BCN com un poble, com una nació. Ens respectaran pel què ens respectem i ens fem respectar. Moltes i diferents voluntats es trobaran avui a BCN, però amb un nexe comú, com qualsevol poble, com qualsevol nació, volem decidir el que volem ser. Uns en voldran més, uns altres una mica menys. És igual, però tots deixarem ben clar i davant tothom que volem ser i volem ser amos i senyors del nostre destí, sigui el que sigui. Ens veiem a Barcelona.
Montilla proposa i ara vol disposar.
Diu la dita popular que "l'home proposa i Déu disposa". El senyor Montilla, en la seva primera al·locució després de la sentència del TC, va proposar a la ciutadania que manifestés el seu rebuig a la decisió de retallar l'Estutet. Per tant, va incentivar a la societat civil perquè s'organitzés per manifestar de la forma que cregués més adequada contra aquesta decisió i que ell s'hi afegiria. Aquest cap de setmana ja li ha sortit la seva tirada dirigista. Ara diu que seria aconsellable canviar el lema que la societat civil ha triat per manifestar el seu rebuig i reafirmar el nostre caràcter nacional davant de tot el món.
Com la majoria dels dirigents polítics els fa por que la ciutadania prengui la iniciativa. Els partits estan acostumats a conduir amb mà de ferro les seves organitzacions i no poden suportar que els ciutadans manifestin el seu parer fora dels àmbits de la seva organització. Tenen por que el seu dirigisme no arribi a tota la ciutadania. El PSC ha de fer mans i mànigues per justificar davant els seus socis espanyols que ho té tot controlat. Que no passa res si acudeix a la manifestació del dia 10. Per això necessita una cosa light. Com altres partits. Molts d'ells, tant si ho declaren com si no, no els agrada gaire que altres prenguin iniciatives que no poden controlar. Si el govern de Catalunya o algun partit no se sent còmode amb el lema "Som una nació, nosaltres decidim", sempre es pot posar a la cua de la manifestació i alinear-se darrera la pancarta que els sembli més adient. Tenen el seu dret.
El que no poden fer és incentivar una resposta ciutadana i després voler-la dirigir. Però ja ho sabem, les coses són com som. I nosaltres som el que som, agradi o no, i si algú se sent demòcrata, no ha de tenir cap mena de problema per posar-se darrera de la pancarta amb el lema d'Omnium Cultural. Jo, amb tota la família, agafarem un dels autobusos que sortiran de Valls per anar dissabte que ve a Barcelona per unir la nostra veu a la veu d'un poble. Si hi sou, allà ens veurem.
Com ja vaig escriure el passat 11 de juny, en què opinava que el Tribunal Constitucional dictaria sentència sobre l'Estatut de Catalunya a la pròxima tongada, doncs així ha estat. Ja tenim sentència. Evidentment no en coneixem encara els detalls, però és evident que no serà favorable als interessos de Catalunya. L'Estatut, en la meva opinió, ja no era interessant per al nostre país, però ara encara ho serà menys. A mi se me'n refot bastant. Penso que qui més hi perd és la democràcia i la història ens ha demostrat que quan la democràcia hi perd, Espanya hi guanya. Vull dir ells.
Catalunya no serà o deixarà de ser una nació per molt que una llei espanyola ho prescrigui. Tant si els hi agrada com si no, som el que som i serem el que voldrem ser. El que els ciutadans del nostre país vulguin. Quantes lleis espanyoles o de qualsevol altre estat han dit que tal poble és o no és una nació. Quantes nacions per moltes lleis estatals que s'hagin dictat han esdevingut al llarg del segle dinou i vint un estat de ple dret. La voluntat d'un poble no s'atura amb lleis estatals que els volen decapitar. Tindrem més pals a les rodes? Sí, és claríssim, però el què ens hem de preguntar és fins on volem arribar. i arribarem on vulguem. Ens volen ciutadans de segona, amb una llengua de segona, subjugats a l'imperi. Bé, no ens ha de venir de nou. El TC se'n fot del nostre poble, a algú li ve de nou? A mi no.
Només hi ha una pregunta clau que ens hem de preguntar. Sabrem estar a l'alçada? Sabrem respondre com a poble davant una negociació vergonyosa entre magistrats que el que els preocupava era no fracassar de nou? El seu objectiu era treure una sentència i si calia mercadejar amb un poble, era clar que no tenia cap mena de pudor en convertir-nos en moneda de canvi.
Espanya ens vol ben espanyols, enganxats a ells amb cola indissoluble. Ja ho sabíem. Tot depèn de nosaltres i de ningú més. A mi la sentència no em fa fred, ni calor, em deixa indiferent. Caldrà veure la reacció dels tèrbols. Caldrà veure la reacció dels nostres representants polítics. Ens sorprendran o faran el ridícul com ens tenen acostumats? Com sempre, des de fa tres-cents anys, fan allò de "emmendalla sin que se note el cuidado". Caldria recuperar el lema de la marxa de la llibertat. La recordeu? "Poble català posa't a caminar". Ara, però, cal caminar sense parar, fins a fer el cim. Jo ja fa anys que camino, a veure si el moviment creix o acotxem el cap. Si volem, podem. Només ens cal desllorigar aquesta incògnita. Els polítics catalans somiaven en evitar un pronunciament, com a babaus. Doncs, no, les coses no funcionen així. Ja la tenim aquí. Estirem la cadena i que corri. Sumem una crisi d'estat a la crisi general que ja vivim. És el moment.
Avui he estat sentint el conseller d'Educació de Catalunya, l'honorable senyor Ernest Maragall, comentant els resultats de les proves que es fan als alumnes de sisè de primària per a avaluar el seus coneixements al final de l'ensenyament primari obligatori. Ha comentat vàries coses però la més important, des del meu punt de vista, és la que fa referència a les deficiències detectades pel què fa a les habilitats lecto-escriptores dels nostres fills. Aquesta observació no em ve de nou i l'he assenyalat més d'una vegada com una mancança molt important que jo mateix he observat en l'educació de la nostra mainada. O sigui que les paraules del conseller no m'és cap sorpresa. Més aviat el contrari. És la confirmació i constatació d'un fet que fàcilment podem observar en la mainada del nostre país. Bé, en la maminada i no tan mainada. Jo diria que aquesta deficiència no és pas nova. Fa ja molts i molts anys que es produeix. Només cal estar atent i escoltar les converses dels nostres joves. Les seves aparicions a la ràdio o a la televisió. Aquesta deficiència s'arrossega pràcticament tota la vida. Molts dels nostres universitaris també en fan gala. Per aquests joves que arrosseguen aquestes deficiències els serà molt difícil al llarg de la seva vida d'adquirir aquestes habilitats que el nostres sistema educatiu no els va saber donar a l'edat adequada. El fenomen no és exclusiu de Catalunya. Cada dia podem veure joves espanyols en els mitjans de comunicació amb la mateixa deficiència. (Segueix)
Doncs, ja està, adéu a la Champions d'enguany. Era una de les possibilitats. L'any que ve hi tornarem, ho tenim assegurat. Ha estat un partit estrany. Jo l'he viscut, també, d'una forma estranya. Parlava en l'apunt anterior que l'Inter posaria totes les seves armes damunt el terreny de joc. Les ha posat i ha vençut, no el partit, però sí l'eliminatòria. El Barça ho ha intentat. La idea del futbol del Barça és la nostra. Creació, espectacle, enginy. Aquesta és la voluntat. La voluntat, però, a vegades no és suficient. Una defensa ordenada, un futbol que no ens agrada, que implica una renúncia a intentar el futbol que ens agrada, també pot ser eficient. Però no és el nostre futbol. Tant si Mourinho ens cau simpàtic, com si no, hem de felicitar l'Inter. Qui guanya al Barça, qui ens elimina, ha de ser felicitat.
Nosaltres no hem de renunciar al nostre futbol, la majoria de vegades ens donarà la victòria, així ha estat durant força temps. I així continuarà essent. Si som fidels als nostres principis, als nostres valors, els èxits tornaran. El cap de setmana que ve ja. Avui anirem a dormir tristos, és clar, és natural. Però demà tornarà a sortir el sol i tornarem a mirar endavant. Si ho fem així, donarem un exemple de maduresa. De gent que accepta el joc i totes les seves possibilitats. Guanyar, perdre, és important, molt important, però ho és tot? No ho sé. Jo sé el que jo sento. Orgull, orgull malgrat l'eliminació. Orgull ben portat. Això ens fa grans, molt grans. Felicitats, doncs, Inter, el vostre futbol ha donat resultat, però, jo estic orgullós, molt orgullós del meu equip i no és un orgull fingit. És sincer. I ara a lluitar per la lliga. El cap ben alt i amunt. Aquest fracàs no ennuvola res, el nostre estil ens donarà, segur, altres èxits esportius i altres èxits com a club. Dissabte pit i amunt.
