Dimecres, Parc de la Ciutadella. El Palau del Parlament de Catalunya obre les portes de bat a bat. "Curro" entra pausadament, els Mossos de la porta presenten armes. Amb cautela puja les escales nobles del Palau. Ell està acostumat a córrer per camps messetaris amb llibertat. El terra del parlament no és gaire adecuat per les seves peülles, però avança amb determinació. "Pepo", un germà seu, li va explicar que un dia el van carregar en un camió i el van deixar junt amb altres companys en una sala fosca, diferent de tot el que havia conegut fins llavors. Havia fet el viatge amb altres companys que ja no van tornar. Ell sí que va tornar, ferit, extenuat. Enmig d'un cercle d'arena l'havien torturat clavant-li tota mena de punxons que l'havien fet sagnar molt. La seva bravura, però, sembla que va decidir als centenars de persones que cridaven embogits que podia tornar al seu país d'origen. Ho va fer sol, els seus altres cinc companys no van tornar amb ell. Pepo no sabia que havien mort lluitant en una lluita desigual, després de patir molt.

Curro pensava que viatjava a Barcelona per no tornar. S'imaginava entrar en una superfície sorrenca que aviat es tenyiria amb el vermell de la seva sang. En Pepo li havia explicat. Trobaria un munt de gent que es divertiria amb el seu sofriment. Sabia que no s'enfronataria a una mort ràpida. No, la seva mort havia de ser lenta, ritual, per diversió dels altres.

Però no, aquell dimecres 28 de juliol no s'enfrontava a la seva mort imminent. Va passar per diferents passadissos fins a arribar a una sala relativament gran i plena de gent. No tenia la forma rodona que en Pepo li havia dit. Era un hemicicle, però ell no ho sabia gaire bé. Es va situar al bell mig i va mirar un a un als senyors i senyores que seien davant d'ell. Al seu darrera unes altres persones situades en una tribuna van donar l'ordre de començar. Van cridar un per un els noms de les persones del seu davant. Només va sentir que uns deien "SI", "NO" o Abstenció. Ningú feia moviments estranys que li indiquessin que havia de començar a embestir-los en defensa de la seva vida. La situació era tranquil·la, però tensa.

En Curro no sabia que aquelles persones estaven decidint si en un futur pròxim ell tornaria a aquell país per morir a l'arena, d'una forma humiliant. Curro seguia mirant als ulls dels seus espectadors. Els uns el miraven amb apreci, altres amb una mirada incòmoda, altres amb cara de set de sang. Curro no sabia que aquell dia es decidia si podria ser assassinat de forma humiliant en aquell país o no. No sabia que la majoria de ciutadans d'aquell país no el volien veure morir d'aquella manera. Però aquelles 135 persones havien de decidir si això seria possible o no.

Curro tenia la mirada als ulls de qui sap que el seu destí era morir sofrint en un lloc o en un altre. Res no podia salvar-li la vida. No podria entendre de cap manera perquè podria ser que es decidís que no moriria així en aquell país, però ho podria fer uns centenars de quilòmetres més enllà. Perquè el que es preguntava aquella gent, no s'ho preguntaven en altres indrets? Amb dignitat, Curro mirava i escoltava, amb el cap ben dret, com corresponia a un animal de la seva condició.

Ses senyories miraven Curro amb curiositat. Els uns contemplaven la bellesa d'aquell animal. Altres el veien com a instrument del seu plaer. Cadascú tenia el seu motiu, però no tots els motius eren èticament iguals. Curro no podia parlar, però sabia que aquella gent estaven decidint sobre el seu dret a morir dignament, però alhora estaven decidint sobre el grau de civilització del seu país. Curro era allà representant la seva espècie i tot el regne animal, però també era un mirall on un país podia veure si havia arribat al cim de la civilització. Fora, milers de ciutadans estaven amatents a l'actuació dels seus representants polítics. Si haguessin de decidir ells, Curro podria estar-ne orgullós. Podran estar els ciutdans del país orgullosos per una vegada dels seus representants? Haurem d'esperar a dimecres per saber-ho. Tant de bo, Curro pugui marxar del Parc de la Ciutadella amb el cap ben alt, amb l'esplendor de la seva cornamenta i no amb la cua entre cames. Tant de bo nosaltres poguem circular pel nostre país amb el cap ben alt, tot esperant que ni aquí, ni en cap altre lloc, Curro no hagi d'enfrontar-se a una mort indigna, una mort indigna que només els éssers humans li podem donar.