El bloc d'en Climent

Vull escriure aquest breu apunt tres hores llargues abans del començament del la final de la Champions a Roma. Bàsicament per dir dues coses. Que tinc confiança. Això sol ja és un orgull. Vol dir que el Barça al llarg de la temporada s'ha fet mereixedor d'aquesta confiança. I això no és poc. Jo no sé qui guanyarà el partit. És una final i ja s'ha se sap que una final és un cara o creu. L'encert, la sort, hi influirà. No sé si la tindrem. Però no dubto que el que tenim asseguretat és l'esforç, la fidelitat a un estil. Penso que podem confiar en això i per això. I en una ciutat com Roma, esperar que els déus ens siguin propicis. (Segueix)

El Centre d'Estudis d'Opinió ha publicat aquesta setmana una nova enquesta on, entre altres coses, s'observa que l'independentisme català està creixent. L'enquesta confirma un fenomen que darrerament s'intuïa. És una tendència creixent. Seria bo poder observar el perfil de l'indpendentista català perquè em fa la impressió que potser es trencarien alguns esquemes. A l'independentisme s'hi arriba per camins molt diversos, si més no, aquesta és una sensació que tinc. El que mostra l'enquesta esmentada, però, és que aquest és un fenomen creixent. (Segueix)

He de reconèixer que l'actual entrenador Josep Guardiola m'ha sorprès. Jo era un dels que no tenia gaire clar que Guardiola se'n sortís en dirigir un equip de futbol com el del Barça. Pesava en el meu interior aquell reguitzell de prejudicis sobre si un entrenador novell, sense experiència, seria capaç de posar ordre i sentit en un vestidor com el del Barça. La seva feina era tot un repte, no era gens fàcil reciclar una plantilla que l'any passat ens va defraudar a molts culers. (Segueix)

Arran dels darrers esdeveniments i polèmiques sobre l'actuació policial en l'afer del desallotjament dels antibolonya, m'ha vingut al pensament una idea que fa molt de temps que em volta pel cap i que aquests esdeveniments em confirmen. Es tracta del corporativisme que s'està estenent per la societat actual. Ja m'avanço dient que sóc fermament anticorporativista. En els darrers anys han aparegut molts sindicats que agrupen treballadors de sectors molt concrets i deslligats de la resta de treballadors del nostre sistema econòmic i productiu. Això, en argot popular, se'n diu mirar-se el melic. (Segueix)

He vist, com tothom, durant aquesta setmana, les diferents càrregues dels Mossos d'Esquadra contra els manifestants contraris al pla de Bolonya. No vull fer cap menció sobre les càrregues perquè ja se n'està parlant suficientment. Sobre tot plegat només voldria que els actuals partits que formen part del govern de Catalunya recordessin el què deien en circumstàncies similars produïdes en el passat, quan eren els membres d'altres cossos policials els que eren rotagonistes d'algunes càrregues similars a les actuals. La paraula compareixença, dimissió, etc, eren ben presents en les seves declaracions. Seria bo ser coherents davant situacions similars. Segurament ajudaria a no fer caure més la confiança de la ciutadania en els nostres representants polítics. (Segueix)

Estic indignat amb Televisió de Catalunya. Dic indignat, però podria dir emprenyat, cabrejat, que n'estic fins els collons. I ja em perdonareu les expressions. Una televisió que durant molts anys es va presentar com "la nostra" actua com si realment fos la d'ells. Ahir s'estrenava un programa al Canal 33, "Sala 33". Un programa lloable en els seus objectius i que sembla tenir voluntat d'ajudar la indústria de l'audiovisual, del cinema català. Em crec aquesta voluntat per part del seu presentador l'Àlex Gorina, però no és gens creïble per part de la direcció de Televisió de Catalunya. El programa s'emet quan la gent, la majoria de la gent, se'n va a dormir o ja dorm. La direcció de TVC sembla voler complir l'expedient més que no pas ser una ajuda real. (Segueix)

Demà a les cinc de la tarda hi ha convocada una gran manifestació per la crisi econòmica que estem vivint tots plegats. Penso que és una bona ocasió per fer un toc d'alerta als governs espanyol i català que no poden renunciar a l'estat social i de dret que hem pogut bastir mica a mica els darrers trenta anys. Seria important que s'aplegués una bona munió de gent per tal que ningú tingui temptacions de fer pagar als de sempres, o sigui als ciutadans i ciutadanes d'aquest país, i del del veí, la desmesura i l'avarícia d'uns pocs que ens han dut a la situació actual. (Segueix)

Ahir em vaig treure un pes de sobre. Després del partit de l'espanyol em vaig pensar que era "gafe". Havia arribat a pensar que el responsable de la mala ratxa del barça en els darrers partits era jo. Ahir vaig veure que no. Que  la responsable no era jo, sinó la meva filla Judit. (Hehehehe) és broma. Ahir vaig tornar al Camp Nou a veure el Barça amb l'Athletic i vam guanyar. Ahir érem la meva dona i la petita Xènia. I vam guanyar. (Segueix)

Voldria afegir unes quantes consideracions més al meu apunt relatiu a la polèmica generada arran de la sol·licitud o exigència del Vaticà i del Govern aragonès que les peces d'art que havien pertanyut a algunes parròquies de la Franja, històricament formant part del bisbat de Lleida i ara arbitràriament traspassades al bisbat de Barbastre-Montsó, retornin a l'Aragó. (Segueix)

Segons publiquen diversos mitjans, el Vaticà hauria ordenat al bisbe de Lleida que lliuri les peces d'art de les parròquies de la Franja al bisbat de Barbastre-Montsó. Ordena, també, que el bisbat de Lleida abandoni el patronat del Museu Diocesà. La notícia desvela diverses claus interessants de tot aquest assumpte. En primer lloc, penso que vist el trist paper jugat en tot aquest afer pel bisbat de Lleida seria bo que aquest bisbat abandonés el patronat o el consorci del museu. En aquest cas, sembla que tenim l'enemic a casa. Per tant, millor que el treguem fora, i sinó se'n va, potser que se l'expulsés. Penso que la seva actuació es podria qualificar de traidora i de jugar a favor dels interessos de l'enemic. (Segueix)