El bloc d'en Climent

Aquests dies he llegit i escoltat diverses persones que ens han dit coses molt interessants i molt diverses sobre qüestions molt diferents. Aparentment, les coses que han dit no tenen cap mena de nexe comú, els temes són ben diversos, però en el fons, penso que sí que hi ha algun tipus de nexe comú entre elles, en el que elles diuen. Sobretot, des del meu punt de vista, són reflexions que sorgeixen de persones que no tenen interessos particulars als que servir. (Segueix)

L'ajuntament de la ciutat de València ha decidit tirar pel dret. En el marc de la celebració de la diada del 9 d'octubre, les autoritats municipals valencianes s'han vist legitimades a canviar el text de l'òpera del compositor de Villena, Rupert Chapi que s'ahvia de representar al Palau de la Música de València. Així l'òpera amb llibret de Mariano Capdepon fa múltiples referències al poble català i a Catalunya que els peperos valencians han considerat que és massa per a les seves oïdes. Amb tota naturalitat les han fet substituir per expressions relatives a València i Aragó.

L'obra és de finals del segle XIX. Sembla que en aquell segle al País Valencià encara no hi havia antecessors anticatalans i blauers o peperos i veien amb més normalitat les relacions valencianes i catalanes que no pas ara. El ridícul monumental no sé si fa riure o plorar, però la vida és així. Però ja se sap, n'hi ha que no tenen sentit del ridícul.     

Ha començat un nou curs, un nou curs escolar, polític, i m'atreveixo a dir que en temes de salut també. Vull fer uns quants apunts sobre aquesta nova etapa. (Segueix)

El tant debatut referèndum d'independència de Catalunya celebrat aquest diumenge a Arenys de Munt ens ha ensenyat tot un seguit de coses. Jo només en vull ressaltar dues: la democràcia és el camí i la independència, si ens arriba, ens vindrà del poble. (Segueix)

Dies enrere vaig llegir a la premsa catalana que els ciutadans montenegrins estan satisfets amb l'evolució de la seva nació des que fa tres anys van decidir independitzar-se de Sèrbia en un referèndum amb observadors de la UE. Les dades econòmiques de la petita república montenegrina han evolucionat favorablement i la gent viu ara millor que no pas tres anys enrere. Montenegro té una minoria molt important d'origen serbi que en el moment del referèndum van votar majoritàriament en contra de la independència. La societat montenegrina està conformada per altres minories com la bosniana o kosovar. (Segueix)

No, no estic cridant a sometent, ni res semblant. Però amb aquest titular vull expressar que alguna cosa s'està movent davant la que sembla imminent sentència del Tribunal Constiutcional espanyol sobre el refrendat Estatut de Catalunya. L'Estatut de la traïció pactat per la porta del darrera entre els socialistes espanyols i els convergents. A mi aquest estatut ni em fu, ni em fa. Però és evident que la forma com es va pactar, la forma com el Congrés espanyol va passar-hi una mica més el ribot, el fet que fos refrendat pel poble de Catalunya amb una participació ben baixa, que el TC estigui tres anys a pronunciar-se, fa de la situació un cas ben especial. (Segueix)

Acabo de veure aquest programa de TV3 sobre els paisatges de Catalunya. No sabria dir si la sèrie m'ha agradat o no. Segurament, el plantejament no m'ha agradat. Això de fer una competició entre paisatges no m'apassiona. El que sí que m'ha agradat és que a través d'aquest programa molta gent, n'estic segur, ha descobert un país que no s'imaginava. En el meu cas, podria dir que la majoria dels indrets que han sortit al programa m'eren coneguts. Però malgrat això, he de reconèixer que hi havia perspectives i matisos que l'ull humà, com a mínim el meu, no havia tingut l'oportunitat d'apreciar de la forma que ho ha fet en alguns dels episodis. (Segueix)

Estem a l'espera de conèixer el posicionament final de les forces polítiques catalanes i espanyoles sobre el nou model de finançament que el govern espanyol vol establir. De moment, en coneixem, sobretot, informacions periodístiques, les quals remen cadascuna segons les seves servituds. Les servituds de les forces polítiques, però, no hauriuen de ser altres que les del conjunt dels ciutadans i ciutadanes de Catalunya. Es fa difícil, però, pensar que les motivacions que duran a cadascuna de les forces polítiques a acceptar o rebutjar el nou model sigui l'interès dels ciutadans. Sembla que hi ha massa interessos en joc. Per una banda, els uns pensant que segons quina decisió es prengui pot significar la caiguda del govern català. Per l'altra, els altres desitjant més la caiguda del govern que no pas el contingut beneficiós o perjudicial del model. Així és difícil que es prengui la decisió adequada. (Segueix)

Acabo d'assabentar-me de la mort del Dr Josep Ma Guix, bisbe emèrit de Vic. Amb el Dr. Guix s'acaba, en la meva opinió, una generació de bisbes catalans que van deixar petja en la societat catalana i en l'església del nostre país. Vaig conèixer el bisbe Guix quan era bisbe auxiliar de Barcelona. El vaig conèixer essent jo molt jove i el vaig conèixer molt de passada. Vaig tenir ocasió de conèixer molt més al cardenal Jubany amb qui havia fet algun viatge amb cotxe i havia sopat cara a cara amb ell i conversat força estona. Jo era, també, un jove amb empenta quan el vaig conèixer. De fet, però, el bisbe, o millor dit l'arquebisbe, que més petja em va deixar va ser el Dr. Pont i Gol, arquebisbe de Tarragona durant força anys. Ell va ser el pare espiritual i social de monsenyor Antoni Deig, que més tard va esdevenir bisbe de Solsona. (Segueix)

  El 7 de novembre d'enguany farà 350 anys de la signatura del Tractat dels Pirineus, tractat signat entre la corona hispànica i la corona francesa. Amb aquest tractat Catalunya quedava esqueixada entre dos estats hostils, Espanya i França, hostils entre ells i hostils amb Catalunya. Uns anys més tard, els francesos van prohibir que als comtats del nord es parlés el català. Cinquanta cinc anys més tard els espanyols farien el mateix amb el Principat. El decret de Nova Planta ens anul·lava com a estat i proscrivia la nostra llengua i la nostra cultura.

Són aquests uns fets que condicionarien la història moderna del nostre país al nord i al sud dels Pirineus, una barrera entre França i Espanya, però que mai no ho ha estat per als catalans. Les efemèrides com aquesta haurien de servir no només per al record, sinó com a  estímol. L'any que ve hi ha eleccions nacionals al nostre parlament, el del Principat de Catalunya. Unes eleccions que els partits actuals ens voldran vendre com a una oportunitat per a perpetuar el govern de la Generalitat actual o bé a donar l'alternativa a un altre tipus de govern.  (Segueix)