El bloc d'en Climent

El proper diumenge dia 28 apareix un nou diari. El seu nom: ARA! Un nom que m'agrada. El cap de setmana que ve sembla farcit de fets rellevants. Amb el diari, el cap de setmana compartirà protagonisme amb les eleccions al Parlament de Catalunya i el Barça-Madrid. Déu n'hi do. Un cap de setmana intens.  (Segueix)

Benet XVI ja ha marxat de Catalunya. Avui els mitjans van plens de la repercussió de la visita del Papa a Barcelona. Valoracions de tot tipus sobre diferents aspectes de la visita papal a Barcelona. Jo també en faré un breu resum de les impressions que m'ha quedat de la visita. En primer lloc, diré que en el debat sobre si la visita ha estat un èxit o no, tot depèn del què hom entengui per la paraula èxit. Els èxits s'han de valorar en funció dels objectius que cadascú s'hagués imposat arran de l'estada del Papa a Barcelona. Jo no sé si va ser un èxit o no. Per la meva banda no m'havia suggerit cap objectiu a assolir. El que sí que em queda clar és que els èxits avui dia passen sobretot pel ressó mediàtic que un esdeveniment provoca. Des d'aquest punt de vista, és ben evident que la visita va ser un èxit. El seguiment televisiu que es va fer dels actes en què va participar Benet XVI van ser seguits per les televisions nacionals i estatals. Podríem dir al·legòricament que vam ser més papistes que el papa, mai més ben dit. Per tant, des d'aquest punt de vista va ser un èxit total. I com que jo no tenia cap mena d'objectiu suscitat per la visita, ho deixaré aquí.  (Segueix)

Em dol en l'ànima la polseguera que ha aixecat el pregó que el poeta Joan Margarit ha pronunciat en la inauguració de les festes de la Mercè de Barcelona. La misèria nacional del nostre país apareix dia rere dia, ja sigui alimentada per uns pocs o bé per molts. El representant del PP a l'Ajuntament de Barcelona es va escandalitzar de les paraules de Margarit. Altres també ho han fet i asseguraria que s'han posat a opinar sobre la qüestió sense ni tan sols haver escoltat o llegit el pregor del poeta. El pepero, com a mínim, era present al Saló de Cent i va sentir les paraules de Margarit. Que s'escandalitzés o no, només depèn de la seva talla intel·lectual i de la seva creença en els principis democràtics o no. Però a banda d'aquestes petiteses, el que trobo patètic és que el nostre país debati sobre el contingut del pregó, format esssencialment per uns quants poemes i per una breu introducció on, des del meu punt de vista, el poeta va estar brillant. (Segueix)

Des que els sindicats van convocar la vaga general a començaments d'estiu, el govern espanyol i els poders mediàtics de tota índole van iniciar una campanya per desincentivar la ciutadania a participar en la mobilització. En aquesta companya s'ha utilitzat tot tipus d'arguments, molts d'ells carregats de la més pura demagògia. La primera onada va anar dirigida a desprestigiar els sindicats. Que si eren organitzacions subvencionades que vivien de l'erari públic, que si no es preocupaven dels problemes reals dels treballadors, que si no pensaven en els que no tenien feina, que si eren organitzacions antiquades, etc. Curiosament, quan algú tenia interès a que es convoqués una vaga general per desgastar el govern socialista espanyol, utilitzaven els mateixos arguments, però per justificar que no tenien pebrots per mossegar la mà que segons ells els alimentava. Sobre aquesta qüestió ja n'he parlat en altres ocasions i no em repetiré. Els comptes de la Comissió Obrera Nacional de Catalunya són públics i són dels pocs que audita la sindicatura de comptes de Catalunya. (Segueix)

Reprodueixo aquí un comunicat de la Secció Sindical de CCOO de Lear sobre la participació en la pròxima vaga general del dia 29 de setembre per l'interès que m'ha despertat.  (Segueix)

Em fa una certa gràcia aquesta tendència humana de l'època contemporània de catalogar tots i cadascun dels fenòmens que les persones passem. Ja sigui des d'un punt de vista mèdic, o bé des d'un punt de vista sociològic, psicològic, etc. Tots els estadis de la nostra vida han de pertànyer a una categoria o altra. Avui molts mitjans parlen de la síndrome postvacacional. Com si això de les vacances i la tornada a la feina fos cosa de quatre dies. Es parla del temps que els homes i dones que tenen la sort de poder mantenir una feina necessiten per a readaptar-se al ritme de treball i tot el que comporta acollir-se de nou a una disciplina social que marca el ritme de la nostra vida. Que si no comencem a rendir fins al cap de no sé quants dies, que si necessitem un temps d'adaptació al ritme horari pel què fa a llevar-nos, anar a dormir, etc. Tot ho hem de tenir estudiat i ben estudiat, detallat i persignat. (Segueix)

Ara que s'ha resolt feliçment el segrest del dos cooperants de BCN Acció Solidària s'ha obert un debat que fins ara tothom mantenia en stand by, per evitar males interpretacions mentre els dos cooperants eren en mans dels seus captors. Com exercir la solidaritat envers les persones i els països necessitats d'ajut  material i humà? Durant molts anys fou l'església catòlica qui va capitalitzar l'ajut als necessitats de l'anomenat tercer món. Primer va ser amb la colonització, que duia aparellada la tasca proselitista dels primers missioners que anaven a convertir pagans. La tasca missionera va evolucionar amb el pas dels segles i els missioners, ajudats per l'aire fresc de, per exemple, la teologia de l'alliberament van iniciar una tasca social irreemplaçable i que va donar i segueix donant els seus fruits. A l'Amèrica Llatina, a l'Àfrica, entre els pobres, els malalts de SIDA o malària, etc. Els missioners cristians, van més enllà de les doctrines oficials del Vaticà perquè trepitgen la realitat de cada dia de la gent d'aquests països. (Segueix)

Escriu l'editorial de The Economist que Catalunya és el país de les prohibicions. Ho escriu el seu corresponsal ubicat a Madrid i empapat del millor espanyolisme, el més castís. Serà que Anglaterra no conté prohibicions en el seu ordenament jurídic! Per això alguns dels seus joves ciutadans vénen a pixar-se i a emborratxar-se pels carrers de Salou o qualsevol altra ciutat de la costa. Potser els de The Economist han trobat el desllorigador de legislar sense prohibir. Sembla estrany que un anglès, per molt que estigui establert a Madrid, oblidi que el seu país ha dominat mig món i que han fet i desfet al seu criteri. Deu ser que encara no han paït la traïció de la seva soberana nació cap als catalans del segle XVIII a qui van deixar a mercè de les tropes castellanes i franceses. El corresponsal de Madrid no signa el seu article, només ens indica que el va escriure des d'allà. El Senyor en qüestió no deu recordar les polèmiques caceres de la guineu, o les lluites de gossos que al seu país eren prou cèlebres. De fet, hi ha una bona mostra canina anglesa de races creades per a aquesta finalitat. El corresponsal de The Economist tampoc deu recordar la prohibició del govern de la seva soberana majestat prohibint als colonitzats indis d'agafar sal, cosa que va estimular la marxa de la sal de Gandhi. La memòria sembla que és curta quan es consulta des del centre de la península ibèrica. Imagino que l'esmentat senyor també sap els requisits que es demanen per a adquirir la nacionalitat britànica. Bé, deixem al corresponsal de The Economist en pau i donem-li algun argument més per a queixar-se que els catalans no parem en les nostres ànsies de prohibició. (Segueix)

La reforma laboral aprovada avui pel Congrés de Diputats d'Espanya amb l'abstenció de CiU i PNB és un clar exemple de la perversió del sistema econòmic. Ens hem habituat en els anys de vaques grasses que les empreses han de tenir cada any més beneficis que l'any anterior. La reforma aprovada avui a Madrid permet que es pugui acomiadar de forma més barata davant d'una expectativa de pèrdues econòmiques o davant d'una previsió de menys beneficis empresarials. És igual si després aquestes hipòtesis es concreten o no, els treballadors ja hauran estat acomiadats per quatre rals. (Segueix)

A la vigília de l'aprovació de la reforma laboral per part del govern espanyol, podem llegir a la premsa que la reordanació de les caixes espanyoles costarà el 20% dels llocs de treball de les caixes fusionades. Només en el grup de Caja Madrid, la fusió costarà 3400 llocs de treball. Una part dels costos d'aquestes fusions aniran a càrrec dels diners públics. Ja que la fusió comportarà la prejubilació de persones actives en plena capacitat per a treballar activament en qualsevol lloc. Això passarà quan s'està a punt de retocar negativament el sistema de pensions. (Segueix)